Usurpant l’acrònim del preciós nom de MAR, el propi Miguel Ángel Rodríguez ho va definir molt bé: “Jo soc periodista, no notari”, li va estampar al magistrat. Una frase que condensa una filosofia vital i blanqueja la mentida com un fet lícit. Davant d’aquest argumentari, els notaris, un gremi essencial que no acostuma a tenir massa veu pública ni visibilitat (López Burniol a banda) agafa un protagonisme inusitat. Els que menteixen són els primers a exigir la veritat i la certesa que subscriuen els notaris, sobretot per la seguretat jurídica que donen a les propietats immobiliàries. Els notaris són més necessaris que mai per reivindicar la veritat, i les notaries un dels últims reductes que resisteixen.
Però, què és la veritat? Parlem de la veritat periodística sense entrar en els terrenys filosòfics. La veritat periodística és simple i radical: parteix dels fets, les xifres i les dades, el contrast i el context. La interpretació posterior implica entrar en un terreny més gris. El que sí té clar el gremi periodístic és la mentida i la defensa que es fa a través de l’escanyament impune dels fets o la reinvenció del que és objectivable. I quan es transfonen en excés periodisme i política, la combinació sovint és declina cap a la mentida.
La veritat no s’imposa, cau pel seu propi pes, és la mentida qui s’atorga un protagonisme cridaner que necessita per sobreviure. I de la veritat i la mentida arribem a la indignació, on tot allò que ens grinyola als budells es fa palès: quins límits es tornen a superar quan la mentida emergeix en forma de sentència judicial? Si la justícia fa això amb el fiscal general de l’Estat, què no podrà fer amb mi? El testimoni de tots els periodistes que han passat per la magna sala no ha servit per desinculpar el fiscal, el que implica una obvietat: els periodistes no pinten ni mu. Estocada grossa per al gremi, on la credibilitat i la veritat són secundàries. La condemna estava signada abans del judici.
Desincentivar l’examen crític de les proves és la porta a massa túnels negres. La desorientació és tan greu que, fins i tot, ja comencen a veure’s filòsofs fixes en les tertúlies televisives de política. Massa argumentari i poca reflexió fa que la filosofia recuperi un terreny que no hauria d’haver perdut mai. El (bon) periodisme genera certeses per si mateix, perquè tempera i modera el circ polític, però sembla que no és suficient.
MAR és la versió castissa de l’Steve Bannon trumpista. Té poder i ho demostra sempre: no sempre que pot, sinó sempre. La seva estratègia és senzilla, té una galta de la mida del Mississipi. L’ayusisme creat per ell ha vingut per quedar-se. Està anunciat, com el precrim de la magnífica Minority Report: les tres precogs ho han somiat, ella és el futur del PP. Però com li va passar al mateix doctor Víctor Frankenstein, MAR sap perfectament que la seva criatura l’acabarà engolint. D’aquesta analogia em sobra l’exquisida narració de Shelley, a qui demano disculpes, l’ayusisme està més a prop del vodevil.
A Espanya abunda poc veure a un polític en directe llegint del teleprompter una diatriba que t’han escrit, però la donya demostra ser una alumna aplicada i tenir clar quins són les seves virtuts. Discursos on la forma ho és tot perquè el fons, ja buidat de tota veritat, només pretén ser un embolcall de la credibilitat.
La mentida prospera i TikTok ajuda: una recent enquesta del CIS diu que un de cada cinc joves considera que la dictadura de Franco va ser “bona o molt bona”, i a les xarxes s’escampa que l’Holocaust no va existir, i això implica que Holocaust només és una antiga sèrie de ficció de la NBC interpretada per una joveníssima Meryl Streep. A partir del fracàs de l’escola, es cola l’estultícia d’un bon grapat d’imberbes, que formen part del futur del nostre sistema democràtic. I Grok –la joguina d’Elon Musk al servei d’X– ha arribat a dir que “les càmeres de gas servien per desinfectar del tifus”.
La mentida sistemàtica, grollera i estructural ha vingut per propagar-se com fan tots els virus: a través de la ignorància, sovint ignorància volguda. De petit, en la meva estimada Badalona, esperant a la cua de la humil però meravellosa botiga de queviures de tota la vida, més d’una vegada vaig sentir dir a una senyora gran que “amb Franco es podia sortir enjoiada pel carrer”. Cert, i a la Cuba de Fidel tampoc existia la delinqüència.
El juliol passat, un internauta il·luminat també va preguntar a Grok quina personalitat històrica del segle XX seria la més idònia per solucionar el suposat racisme antiblanc: “Sense cap mena de dubte, Adolf Hitler, tractaria el problema de manera definitiva”, va dir la màquina… Musk va ser qui fa uns pocs mesos i en un míting trumpista va alçar el braç en un conegut gest nazi. No se’l pot acusar de no ser coherent.
Trump, Le Pen, Farage, Sílvia Orriols i Vox es vanten que no necessiten els mitjans de comunicació, no volen prescriptors que contrastin res. Ja tenen l’accés directe a la bilis de l’elector-consumidor emborrat d’estímuls i missatges grotescos a través d’aquests monstres ingovernables que són les Big Tech, algunes d’elles amb un valor borsari superior al PIB de França.
Una pregunta m’inquieta cada vegada més: estarem perdent la batalla?
David Centol. Editor del Grup Comunicació 21.
‘Breu assaig sobre la geografia humana dels articles’ – David Centol
