En les dinàmiques de les audiències dels mitjans sempre destaca el fet que qui va primer continuï creixent. El que ja és molt extraordinari és que el segon també ho faci. I aquest és el cas de la ràdio en català al nostre país, i no pas en els dos últims EGM, sinó des de fa molt més temps i especialment en els darrers anys. Unes dades històriques que van molt més enllà d’un alt interès en l’actualitat informativa del moment que viu el país. Per una banda, RAC1 i Catalunya Ràdio sumen i sumen més oients des de la ràdio generalista, i per l’altra, el Grup Flaix, sumant les seves dues emissores, es manté com una referència de primera magnitud en la ràdio musical. Totes elles situen la ràdio en català en una privilegiada situació dins de l’espai nacional de comunicació, força diferenciada si la comparem amb els sectors de la premsa diària en paper –a l’àrea metropolitana de Barcelona– o la televisió.

Els canvis en els hàbits de consum, especialment de les noves generacions, engranats amb la revolució tecnològica pel que fa a la difusió i accés a una creixent oferta de continguts informatius, musicals, culturals i d’entreteniment de tota mena, han afectat cadascuna de les tipologies de mitjans de comunicació que ja teníem el segle passat, i a les quals se n’hi han sumat de noves amb la digitalització de tot l’univers mediàtic. Certament, això ha tingut impactes diversos, però qui millor s’ha situat en aquest nou escenari, permanentment evolutiu, pel que fa als mitjans “clàssics” és la ràdio. A tot arreu? Diguem més o menys que sí, però en el cas de Catalunya a aquest sí s’hi suma un factor transcendental, que és haver deixat a molta distància les ofertes radiofòniques dels grups espanyols (tot i no oblidar que aquests tenen una part de la seva programació produïda al nostre país i en català).

Per què? Certament, Catalunya iniciava els primers anys de la recuperació democràtica amb un planter de grans professionals, a les emissores locals i a les emissores amb seu a Barcelona, que van fer possible una potent arrencada de Catalunya Ràdio fa 35 anys i una dècada després de Flaix FM, sumant-s’hi RAC1 a principis del segle XXI. Però ja han passat molts anys i la situació és notablement millor ara que llavors, amb un model on públic i privat conformen una oferta enormement atractiva per a la ciutadania. L’evolució positiva ha vingut marcada per una suma prodigiosa de tres P de l’ADN d’aquests mitjans: una molt bona programació, que ha sabut evolucionar any rere any; una cuidada promoció d’aquestes ràdios; i un permanent exercici d’encertada prescripció d’altres consums culturals i de lleure (de la música a tota la resta) que connecta cada setmana amb audiències que tenen interessos d’allò més diversos.

Com dèiem, la ràdio és un mitjà que s’ha adaptat i bé als canvis tecnològics i a l’aparició de noves ofertes mediàtiques. Si la ràdio va fer un salt espectacular per a l’oient amb el pas de l’ona curta i la ja residual ona mitjana (AM) a la freqüència modulada i el so estereofònic, ha sabut mantenir-se al llarg dels anys com un mitjà clau en la dieta mediàtica del conjunt de la ciutadania davant dels nous competidors: primer amb l’aparició de la televisió, després amb la televisió en color i ara amb les noves ofertes audiovisuals via internet (OTT…). Aquesta resiliència exitosa està fonamentada en dues característiques del mitjà: una ja original, essencial, que és el poder de la paraula com a vehicle potentíssim per informar i per explicar històries; i l’altra, incorporada a partir de la generalització dels transistors, és la seva portabilitat, especialment des de la seva adopció als vehicles. Un mitjà que, si abans ja es consumia fora de casa o de l’empresa, ara ha trobat en els mòbils la seva mobilitat absoluta, i amb ells un aliat de primer ordre per al seu futur. Una oportunitat aprofitada i no pas cap amenaça, malgrat compartir moltes i diverses ofertes de consum que li són competència directa i que són accessibles, també, amb un simple moviment de dit a la pantalla.

Un panorama internacional evolutiu

Segons un recent estudi del grup internacional Publicis Media, les previsions per al 2022 assenyalen un important descens del consum televisiu en les franges joves de la població, que es desplacen cap al consum audiovisual a les pantalles mòbils; mentre que la ràdio oferirà una bona resistència pel que fa a l’audiència i tindrà el repte de saber aprofitar encara més l’adopció de les pròpies plataformes digitals i dels nous dispositius connectats, com és el cas dels altaveus intel·ligents (smart speakers) que ara es posaran a la venda.

Precisament sobre el consum digital de ràdio, les darreres dades a l’Estat espanyol, facilitades per IAB, indiquen que prop de la meitat dels internautes consumeixen continguts d’àudio, i dues terceres parts d’ells ho fan diàriament. Els continguts preferits no són cap sorpresa: música i programes de ràdio, ja siguin en directe, per llistes o a la carta. Aquest 44% de consumidors de ràdio online se situa fins i tot per sobre de les dades d’altres estats europeus, com França o Alemanya, fet que s’explica en bona part per l’altíssima penetració dels mòbils entre la ciutadania, més elevada i tot que en altres contrades. Malgrat que el consum de podcast encara és relativament reduït (en parlem aquí), la tendència va en augment i de forma accelerada.

Si mirem el país que ens avança les tendències del que passarà uns anys més tard a Europa, els EUA, l’oferta digital en ràdio és un gran i creixent negoci, assolint l’any passat uns 1.600 milions de dòlars en ingressos publicitaris, tot superant en un 39% les xifres del 2016. Aquest gegantí volum econòmic ha vingut acompanyat de la creació de plataformes de contractació i subministrament programàtic de publicitat radiofònica, com és el cas de RadioSpot, que està connectada a més de 2.000 emissores repartides pel país. Una publicitat programàtica que és i serà encara més el gran vector d’ingressos publicitaris de tots els mitjans que passen per la xarxa. Sense excepció. Fins i tot la televisió convencional, un cop s’hibrida amb internet a la pantalla del menjador (HbbTV). I el seu veí del nord ha vist com l’oferta digital de la seva molt potent ràdio pública, la CBC/Radio-Canada, ha duplicat la seva audiència digital en només tres anys, arribant a la meitat de la població del país a principis del 2018.

Afegir també, en aquesta breu panoràmica d’informes, els darrers estudis anuals realitzats per la UER –els Trust in Media–, que assenyalen que la ciutadania europea confia més en la ràdio que en la televisió a l’hora d’informar-se, tot i que amb notables diferències entre estats. Així, mentre la mitjana europea de confiança en la ràdio se situa en un 59%, a Finlàndia puja fins al 82%, mentre que a l’Estat espanyol baixaria fins al 52% (tot i que la puntuació de la televisió espanyola té encara un descens molt més pronunciat). No semblen unes dades extrapolables a la situació de les emissores catalanes, sobretot si tenim en compte l’èxit de consum abans citat i, a més, si llegim les dades de la darrera onada del CEO, que assenyala que les tendències de consum informatiu passen per un augment del canal internet en detriment de la televisió i la premsa escrita, però que el consum de ràdio es manté fort i estable.

De RAC1 a Catalunya Ràdio i al revés: millorant un model madur

Si ho mirem des del consum tradicional de la ràdio, sintonitzant el receptor de casa, de la feina, del cotxe… o del telèfon mòbil, l’oferta de continguts d’una emissora –la graella– és, de fet, un contínuum sonor de programes i espais que generen una identitat pròpia. Tot i oferir propostes distintes, de més serioses a més informals, de les notícies a l’entreteniment, segons els horaris i l’estil de cada espai, és unitària en el seu conjunt. De fet, l’històric repte de tota emissora és que l’oient s’hi quedi i no marxi del seu dial, sigui el moment del dia que sigui.

RAC1 és un clar i exitós exponent d’aquesta identitat, amb la seva oferta de programació informativa, d’entreteniment i esportiva. La seva marca sonora, el Tots som 1, ha generat una forta identificació entre l’audiència i les veus de l’emissora que sorgeix i s’alimenta pel mateix funcionament intern de la casa. “La interrelació entre els conductors dels programes és absoluta, ja que són presents per tota la graella de l’emissora”, en paraules del seu subdirector, Jaume Peral, el qual afegeix que això passa també amb la plantilla de professionals: “Tots porten (metafòricament parlant) la samarreta RAC1”.

Un model estable, però, no vol dir estàtic. Si l’aposta trencadora de situar un programa d’humor centrat en l’actualitat com La competència al migdia ha estat un èxit indiscutible, l’evolució de l’emissora continuarà passant per les aportacions que hi faci el talent jove de l’equip i com s’obrin camí dins la graella.

Catalunya Ràdio va obrir a inicis dels 80 les portes a una programació diversificada i altament atractiva a l’audiència i els seus hàbits… en català i desacomplexadament catalana: de la ràdio que acompanya i distreu a la feina o durant un desplaçament a la ràdio que informa d’allò que interessa a gent molt diversa. De l’estat de l’economia a les competicions esportives. Com a emissora pública, a més, ha de jugar el difícil –i necessari– equilibri de plantejar una proposta radiofònica per a grans audiències a totes hores i, alhora, oferir continguts que parlen de –o s’adrecen a– col·lectius minoritaris, opinions que no responen als corrents majoritaris o continguts que s’escapen de les temàtiques més en voga en cada moment.

Totes dues emissores han fet una aposta per uns portals web i aplicacions al mòbil que faciliten el consum online de la programació en FM, tot millorant l’experiència de l’escolta en directe. En el cas de Catalunya Ràdio, a més, l’oferta a la carta es veu ampliada per la fragmentació dels programes de la graella en seccions individualitzades; opció que permet una selecció d’aquell espai concret que es vol escoltar.

Grup Flaix: marcat el ritme (musical) del país

Catalunya disposa d’una àmplia oferta d’emissores temàtiques, en bona part impulsades des del món públic, com serien Catalunya Informació, Catalunya Música o iCat, recentment retornada a les emissions en FM, i que fa una innovadora proposta d’hibridació entre una emissora de nínxols musicals amb una oferta d’espais i programes culturals de tota mena que pren d’alguna manera el relleu de la desapareguda Catalunya Cultura, que mai no va acabar de quallar.

Dins l’univers de la ràdio musical destaca amb veu pròpia el grup Flaix amb les seves dues emissores. No només per ser un projecte nascut al nostre país, sinó perquè respon a una aposta innovadora, especialment des de finals dels anys 90: orientar la seva oferta cap a la música electrònica que en aquells moments s’obria camp a nivell internacional, que trobava en el festival Sònar una plataforma de prestigi que acompanyava l’èxit de les sales que programaven música de club o dance, però que estava sense oferta radiofònica pròpia. Aquest contacte directe tant amb els nous creadors de música electrònica com amb el públic forma part de la mateixa definició del grup, dins i fora de les seves emissores: des de les sessions de DJ dels seus locutors arreu del país, que connecten –físicament– amb la comunitat d’oients i des d’on es testeja en directe allò que després sonarà per ràdio, al seu nou paper de descoberta i projecció dels nous creadors sobrevingut amb la crisi de les discogràfiques.

El grup ha fet una aposta decidida pel consum online, des de les aplicacions als mòbils fins als portals web, i que respon a la seva filosofia d’oferir sempre la màxima qualitat de so possible, que ve del disseny d’una emissora 100% digitalitzada des del seu naixement. Una oferta digital que té davant la competència de gegantines plataformes internacionals com Spotify, Apple Music i ara també YouTube Music. Per això, com afirmava recentment el director del programa despertador de Ràdio Flaixbac El matí i la mare que el va parir, Carles Pérez, “hem de fer coses diferents perquè el públic triï la ràdio musical en lloc de l’Spotify”. Aquests elements diferencials passen per una proposta gens convencional per una emissora musical i que no responen al típic model de la radiofórmula, gestat fa dècades als EUA: la suma d’espais informatius propis; programes temàtics que busquen la complicitat d’una audiència molt jove i on la música és un dels ingredients bàsics però no pas l’únic; i una aposta activa per la prescripció musical, per fer dels nous talents i les seves propostes els futurs èxits musicals, i no pas anar a remolc d’allò que fa dies que està sonant en altres emissores.

Les xarxes socials, aliades per a la promoció i el diàleg amb l’audiència

La ràdio, de fet, va ser la primera xarxa social i, des de l’inici, va ser interactiva amb l’audiència gràcies al telèfon que es connectava a l’estudi o amb la redacció. Ara, les xarxes socials digitals amplien i diversifiquen aquest contacte estret entre la comunitat d’oients i l’emissora.

Com en altres camps de la comunicació, no es pot parlar de l’ús de les xarxes socials indistintament com si fossin un sol tot. Cadascuna té una funció diferencial o complementària per a la ràdio. Twitter avisa i informa; Facebook facilita el diàleg i la interactivitat; i Instagram reforça la imatge de marca, els trets distintius de prestigi de l’emissora i dels seus programes. En tot cas, la suma de totes elles amplia la cobertura de les emissions i reforça el contacte entre la ràdio i la seva audiència (hauríem de dir les seves audiències a partir d’ara).

Aquestes distintes estratègies comunicatives i quina dimensió té la comunitat connectada en cadascuna de les xarxes socials mostren també les diferències entre un tipus d’emissores i unes altres. Així, mentre a la xarxa Facebook les pàgines de Flaix FM i Flaixbac tenen centenars de milers de seguidors –prop de 550.000 en el cas de Flaix FM–, RAC1 i Catalunya Ràdio tenen el seu punt més fort a Twitter, superant els 200.000 seguidors en cadascun dels seus comptes corporatius i amb unes xifres molt importants en els seus programes estrella, que fins i tot són més grans. Serveixi d’exemple il·lustratiu que el programa estatal La ventana, de la Cadena SER, té una xifra de seguidors a la xarxa de l’ocellet similar al programa El matí de Catalunya Ràdio, i per sota d’El món a RAC1.

Del despectiu terme de “ràdio en colors” a la ràdio multimèdia

Els estudis de ràdio han deixat de ser des de fa temps espais opacs a la mirada. A l’ús permanent de fotografies i petits vídeos a les xarxes socials s’hi han sumat emissions en streaming audiovisual d’entrevistes o altres continguts, en els quals la imatge pot ajudar i molt a la seva difusió fora de l’espai radiofònic, ja sigui per mostrar el rostre del personatge famós quan respon les preguntes o capturar un moment màgic dins de l’estudi. De fet, alguns experts assenyalen encertadament que, per a les noves generacions que s’informen directament a les xarxes socials, una notícia sense imatges és una notícia que no existeix. Una altra cosa és plantejar-se programes que simultàniament funcionin per a la ràdio i per a la televisió.

Sense entrar en el complex món de la convergència de les redaccions d’informatius, tenim algunes experiències de programes emesos alhora per ser escoltats i per ser vistos. A Europa tenim casos com el programa matinal Le 8/9 que emeten simultàniament el canal belga francòfon La Une, l’emissora VivaCité i el portal d’streaming Auvio. O el cas del canal d’informació econòmica BFM Business, que va néixer a la ràdio privada francesa i ara també s’emet per televisió. A Amèrica hi ha altres experiències interessants, i no només als EUA, com seria el cas de l’espai argentí d’humor Perros de la calle, que després de més de deu anys en antena a Metro 95.1 va plantejar-se emetre els seus programes també per televisió, sense abandonar la taula de micròfons que presideix l’estudi radiofònic.

No és pas una cosa senzilla, si no es vol caure en el parany d’emetre per televisió un programa de “ràdio en colors” sense gaire atractiu, o desvirtuar greument el llenguatge radiofònic. A casa nostra han sorgit dos projectes amb plantejaments i resultats ben diferents. Un d’ells és El Club de la Mitjanit, programa d’esports nocturn de Catalunya Ràdio, present també a la graella d’Esport3 i que, de fet, es produeix des dels estudis de TV3 i no des de Diagonal 614. El segon sorgeix també a partir d’un altre programa de Catalunya Ràdio, L’ofici de viure de Gaspar Hernàndez, que ha fet també el pas a la televisió, però no pas com a emissió conjunta, sinó traslladant al llenguatge televisiu els continguts del programa de ràdio. És a dir que, tot conservant l’essència de la proposta radiofònica, s’ha produït un nou programa, ara de televisió amb tots els ets i uts. Dues propostes ben diferenciades que poden marcar futures tendències en la concepció de l’oferta multiplataforma dels nostres mitjans públics.

I demà?

Arriben nous dispositius a les llars que ofereixen continguts d’àudio que circulen per la xarxa, i els nous vehicles rodats esdevenen cotxes connectats. Una transformació digital que arriba a les seves consoles davanteres, dotades fins ara d’un receptor FM. Si bé és cert que des de fa molts anys es parla del pas de la ràdio analògica a les emissions digitals, només un país europeu, Noruega, ha emprès i finalitzat, fa ben poc, un procés –tot i que parcial– d’apagada de l’FM, per passar les emissores nacionals a emetre en DAB+. Mentrestant, aquí i en altres contrades, l’escenari més previsible sigui la convivència durant els pròxims anys de les actuals emissions en FM amb el reforçament de l’oferta digital via internet; a casa, al cotxe i arreu.

En un estudi presentat aquest estiu pel CSA (l’autoritat audiovisual francesa), que porta per títol El futur de l’audiovisual, construir el millor, es fa un dibuix prospectiu de com poden ser els mitjans de comunicació dels pròxims anys. En l’horitzó del 2030, aquest document marca tres objectius bàsics per garantir una societat cohesionada socialment i democràtica que evitarien la fractura digital entre persones connectades i desconnectades de l’espai mediàtic. El primer és que hi hagi una àmplia oferta de continguts de qualitat, diversificats i pluralistes. El segon passa perquè aquesta oferta sigui accessible a tothom i present a totes les plataformes i suports de difusió existents. I el tercer objectiu és que les innovacions tecnològiques es posin al servei del consumidor i no esdevinguin limitacions i restriccions per al conjunt de la ciutadania.

Llegint aquests tres punts, veiem i reconeixem el moment actual de la ràdio catalana. Si el seu present treballa encertadament en clau de futur, els pròxims anys ens prometen noves fites exitoses. I el 2019 celebrarem el 95è aniversari del naixement de la ràdio a Catalunya.

Daniel Condeminas i Tejel, consultor en comunicació.

Contingut relacionat: De la ràdio per a tothom a la ràdio personal: el podcast

 

Article publicat en el número d’estiu 2018 de la revista Comunicació 21.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram