De tots és coneguda la crisi que travessa el conjunt del sistema comunicatiu català a l’actualitat. Una crisi perfectament homologable amb la que pateixen tots els països de l’entorn, que es manifesta sobretot per una davallada en l’ús dels mitjans tradicionals deguda a la substitució massiva o, com a acció complementària, per l’accés a la informació i l’entreteniment mitjançant nous serveis suportats a internet. De retruc, s’ha produït un daltabaix en els models d’explotació dels vells mitjans, però que ha coincidit amb la dificultat enorme d’assegurar la viabilitat econòmica dels nous serveis, fins i tot dels que poden escalar l’explotació a nivell mundial. Una dificultat afegida ha estat el fet que amb internet han desaparegut pràcticament les barreres d’entrada a la provisió de mitjans i serveis, que ha deixat la remodelació del paisatge comunicatiu en mans del “mercat”, majoritàriament. I en detriment, de manera especial, dels espais regionals i nacionals que no disposen d’un estat propi que els permeti establir regulacions específiques.
Les autoritats públiques malden arreu per posar ordre –un ordre nou– en les relacions entre els participants d’allò que ara coneixem com a ecosistema comunicatiu, amb moltes dificultats perquè la innovació tecnològica no fa altra cosa que ampliar les possibilitats de desenvolupament de serveis nous i la regulació sempre va per darrere. Al mateix temps, un dels pilars del vell paisatge, els mitjans públics, es veuen sotmesos a una pressió enorme per poder sobreviure en el nou ecosistema, per raons econòmiques però sobretot per justificar la seva raó de ser a l’actualitat.
Si a aquest conjunt de factors hi afegim el fet que el 2008 es va engegar una crisi econòmica mundial que va desestabilitzar tots els països i ha tingut conseqüències fins avui, coincidint amb la progressiva maduresa d’internet, que va permetre estabilitzar els actors que l’han protagonitzat des de llavors (Google, Meta, Amazon, Netflix, etc.), tenim les principals claus que expliquen els canvis que s’han produït des que el 1999 va començar la singladura Comunicació 21.
Com era el paisatge comunicatiu català el 1999?
El 1999 la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (llavors CCRTV, amb TV3 i Catalunya Ràdio al capdavant), i els grups Godó (amb La Vanguardia i Mundo Deportivo) i Zeta (El Periódico i Sport) eren els elements destacats del paisatge català, secundats per la ràdio de Flaix i la de RTT, el diari Avui i un bon nombre de diaris i setmanaris locals de proximitat. Pel costat digital cal destacar de forma especial que ja existia el pioner VilaWeb. I tots ells es disputaven l’atenció i els diners amb els llavors molt poderosos grups Prisa (El País, SER, Canal+ i la plataforma de pagament Digital+), Antena 3 (que aniria passant de mà en mà, des dels orígens amb Godó fins que s’ha estabilitzat amb el grup Planeta), Mediaset, RTVE, i diaris i cadenes de ràdio d’orientació conservadora.
TV3 tenia llavors 15 anys, era jove, emprenedora i disposava dels recursos econòmics per proposar un bon servei. Era innovadora fins al punt que va ser de les primeres corporacions audiovisuals a oferir serveis de TV a la carta i penjar continguts a YouTube quan feia els primers passos per capgirar l’escenari audiovisual. Liderava amb un 22% de quota el mercat televisiu català, però amb una àrdua competència amb els canals privats, i en la seva ambició participava en el terreny de la ficció amb obres memorables com Plats bruts (1999), que va arribar a tenir xifres al voltant del milió d’espectadors de mitjana per capítol, i uns telenotícies que arrasaven. Ara encara assoleix alguns (pocs) centenars de milers d’espectadors amb els informatius i alguns programes estel·lars, perquè tota la televisió lineal va perdent públic a favor de l’audiovisual ubic (en qualsevol lloc, qualsevol moment i qualsevol dispositiu).
“Amb internet han desaparegut pràcticament les barreres d’entrada a la provisió de mitjans i serveis, que ha deixat la remodelació del paisatge comunicatiu en mans del ‘mercat’”
En ràdio, Catalunya Ràdio regnava per davant de la SER, amb unes xifres d’audiència comparables amb les actuals, però incapaç de fer front (per una suma de raons de tot tipus, dels quals s’ha parlat a bastament) a la singladura de RAC1, que va començar com a cadena per a Catalunya el 2000 i no ha deixat de créixer en la quota de mercat d’audiència fins a assolir el lideratge incontestat a les ones a tots els nivells. Les cadenes d’àmbit estatal sempre han quedat per sota de les dues gran propostes en català, i en l’espai radiofònic català s’han pogut mantenir les propostes esmentades abans i algunes de més petites. La relativa estabilitat econòmica i de costos i també del mapa de jugadors en aquest mitjà, malgrat la crisi publicitària que afectà tot el sistema mediàtic d’ençà de 2008, han permès a la ràdio catalana arribar a franquejar aquests 25 anys des del 1999 i també plantar-se al seu centenari amb unes xifres d’ús social com cap altre mitjà. En tot cas, però, els reptes emergeixen just ara al seu davant: com afrontar la integració en el món de l’àudio digital, amb els pòdcasts i ubic per naturalesa, sense la barrera protectora de les llicències d’emissió per ones?
Pel seu costat, la premsa ha patit una davallada brutal, si observem les xifres del paper i dels seus editors a l’inici del segle i les actuals, tot i que és obligat reconèixer que a través d’internet les propostes informatives han guanyat una segona vida no exempta de les mateixes dificultats que la resta de mitjans tradicionals. La Vanguardia en paper encara vorejava l’any 1999 els 200.000 exemplars i més de 700.000 lectors diaris; El Periódico, sumant les edicions en català i castellà, li trepitjava els talons; mentrestant, a Espanya, El País superava els 450.000 exemplars i 1.300.000 lectors cada dia (170.000 a Catalunya). A l’actualitat La Vanguardia té una difusió en paper de 54.000 exemplars, El Periódico de Catalunya 20.000 i El País, 57.000.
La resta d’indicadors de la premsa –incloses les revistes– mostren una trajectòria idèntica: reducció de personal molt acusada, reducció de cabal informatiu i reducció de la facturació, per menys ingressos d’usuaris i per la caiguda dràstica de la publicitat fins a fites impensables fa pocs anys. El pas progressiu cap al digital first dels diaris, tot i ser l’única sortida possible per als editors de paper, els ha enfrontat a un paisatge molt més complex que aquell en què s’havien desenvolupat: aparició de nombrosos mitjans digitals que els disputen l’atenció, una dificultat extrema per convèncer els lectors a subscriure-s’hi (ni que sigui amb ofertes a preus escandalosament baixos), una publicitat que arriba amb unes tarifes molt baixes a causa de la gran competència amb tot tipus de serveis i plataformes, i una dependència molt perillosa de l’audiència que els aporten buscadors i xarxes socials.
Els canvis principals entre el sistema comunicatiu i la societat
Més enllà de les xifres i els balls de noms que expliquen els canvis en el mapa en aquests 25 anys, cal fer una reflexió també sobre la transformació del rol dels mitjans de comunicació en la societat, ja que aquí hi ha la clau per entendre que –probablement– en aquest període hem obert la porta a una nova era, en la qual els agents centrals del sistema tradicional poden quedar diluïts en un paisatge que deixarà de ser sòlid com al segle XX i entrarà en un estat magmàtic. Els relleus del paisatge aniran canviant de forma permanent, ja que nous serveis i l’ús que en fem aniran canviant dia a dia, succeint bona part dels anteriors o relegant-los a posicions remotes del mapa. La història –encara molt curta– de la comunicació amb internet ens ha fornit contínuament exemples, des de YouTube als serveis de vídeo a la carta (VOD) en mans de jugadors impensables fa quatre dies (Amazon, Apple) o l’interpretat per TikTok com a porta d’entrada a la informació i l’entreteniment, més enllà dels vídeos curts.
D’aquesta transformació en destaco dos elements, que crec que poden ajudar a entendre on som i per què cal eliminar mirades nostàlgiques que ens podem portar a anàlisis errònies a l’hora de treballar pel futur.
El primer, que l’època triomfant dels mitjans (premsa, ràdio i televisió) ho fou perquè disposaven de l’hegemonia –o quasi monopoli– de la intermediació unidireccional entre l’actualitat (o la realitat) i la ciutadania. La creació de les empreses periodístiques i mediàtiques en general, públiques i privades, va ser la resposta eficient per satisfer unes funcions socials imprescindibles en un món que avançava cap a la complexitat. Avui, però, han perdut l’hegemonia de la intermediació, de la creació del relat sobre l’actualitat, i és impossible que la recuperin atès que qualsevol persona o institució té múltiples serveis amb què irrompre al debat públic. Aquí, ja des dels inicis d’internet, va demostrar-ho VilaWeb.
Per tant, les empreses/institucions que optin per buscar un rol significatiu en l’actual ecosistema de comunicació han d’acceptar que ja no en seran protagonistes sinó participants, i si una part de la societat aprecia la seva contribució, podran esdevenir-ne participants destacats. Això implica, entre altres coses, reinventar el periodisme cap a models menys unidireccionals i més comunitaris, i potser revisar la viabilitat de les empreses amb una finalitat primordialment comercial.
“Els agents centrals del sistema tradicional poden quedar diluïts en un paisatge que deixarà de ser sòlid com al segle XX i entrarà en un estat magmàtic. Els relleus del paisatge aniran canviant de forma permanent”
Això entronca amb el segon element. L’època triomfant dels mitjans es va construir sobre un doble model d’estructures. Per un costat, unes empreses privades (familiars, mercantils) que buscaven influir socialment i també/sobretot fer negoci amb la intermediació comunicativa, suportant el model d’explotació en gran mesura en la intermediació publicitària, que permetia l’accés gratuït o a baix cost als usuaris. A l’altre costat, unes corporacions públiques que es van fer càrrec de gestionar els serveis (ràdio i televisió) que es va considerar que calia excloure del mercat, a Europa i l’àrea d’influència dels seus estats. El desenvolupament de l’hegemonia dels mitjans va ser possible per les sinergies amb l’activitat publicitària, en el primer cas de forma absoluta i en el segon de forma més parcial i indirecta. Era una relació simbiòtica, en la qual les dues parts s’alimentaven mútuament de manera imprescindible. Però els darrers 25 anys s’ha trencat aquest vincle necessari, en detriment dels mitjans. La publicitat s’ha pogut emancipar de la premsa, la ràdio i la televisió en trobar múltiples altres suports, i això altera l’equilibri de poder en la seva relació. Això, a més, afecta el conjunt d’accions de la comunicació empresarial i afegeix debilitat a la funció tradicional dels mitjans.
Davant d’aquesta situació, podem entendre la mirada dels mitjans com a resultat de la desesperació per l’enderroc d’un puntal del seu model històric de negoci: altres serveis basats en internet els “han pres” la publicitat, especialment els de Google i Meta, però ja també Amazon i d’altres. En conseqüència, cal reparar la situació. L’error d’aquesta mirada rau a considerar que la publicitat seria simbiòtica amb ells eternament: són activitats diferents que durant un segle s’han necessitat. Res més. I a les empreses que han fet negoci amb la comunicació informativa i d’entreteniment els correspon buscar les solucions per mantenir-se independents o buscar formes de col·laboració amb la resta de participants d’aquest ecosistema complex que hem construït els darrers 25 anys amb l’aportació d’internet. I compartir l’espai amb altres iniciatives no mercantils o no lucratives i potser amb corporacions públiques que revisin el seu rang d’objectius i serveis.
Alguns reptes i consideracions finals
Fins aquí ja han sortit alguns dels reptes als quals s’enfronten els protagonistes comunicatius de la Catalunya del 1999, quan va néixer Comunicació 21. Poc ens podíem imaginar llavors, ni l’editor David Centol ni els qui el vam acompanyar en l’aventura, que el paisatge canviaria tant i que caldria explicar i analitzar tantes coses. Per això, després de tants anys prenent nota de tot el que ha passat, vull fer unes consideracions finals.
Sobretot, cal fugir de les falses dicotomies i relats esbiaixats si volem encertar-la en la construcció del futur d’acord amb uns objectius de “benestar comunicatiu col·lectiu”. La primera, en referència al relat sobre un conflicte mitjans tradicionals/nous serveis d’internet: la història de la comunicació és un contínuum i cada participant s’ha anat adaptant a les possibilitats de tot ordre que se li han presentat. La preocupació per la creació d’empreses multimèdia (ampliar des de la premsa a ràdio i televisió) i el seu poder pot ser vista com un antecedent del segle XX a allò que avui estem vivint.
“La publicitat s’ha pogut emancipar de la premsa, la ràdio i la televisió en trobar múltiples altres suports, i això altera l’equilibri de poder en la seva relació”
La segona: no hi ha un conflicte empreses de mitjans/empreses tecnològiques, ja que bona part de les empreses de mitjans tenen l’origen en empreses tecnològiques del seu moment (d’impremtes a editors, de fabricants o venedors d’aparells a emissores) i només les corporacions públiques van néixer específicament com a mitjans.
La tercera: el sistema comunicatiu de Catalunya l’any 1999 (o en qualsevol altre país) no era millor, ni proposava millors serveis informatius i d’entreteniment. Treballava amb el mapa d’agents públics i privats del moment i els models d’explotació possibles a l’època, i lamentar-se amb el record dels vells no porta enlloc. Cal mirar sense nostàlgia què ofereix el medi internet i les solucions tècniques que puguin arribar per a complir millor uns objectius inalienables i eterns: facilitar a la població l’accés a la informació, la cultura i l’entreteniment amb pluralisme i honestedat. Hi ha hagut un col·lapse des del 1999, però hi ha capacitat de resposta.
Article publicat al número d’hivern 2024 de la revista Comunicació 21.
