En vint anys la difusió dels diaris catalans s’ha desplomat un 81%

Que la premsa diària en paper es troba en una situació crítica no és cap secret: veure la reducció de quioscos oberts, mirar les piles de poca alçada d’exemplars de cada títol exposat, buscar algú al transport públic que al matí tingui un diari entre les mans, són mostres fefaents de com han canviat les coses per als editors de diaris. I si hi afegim les dificultats de l’explotació en els circuits d’internet, enfront dels gegants dels serveis globals de xarxes i buscadors, la situació ja és dramàtica.

Però com que els moments crítics cal afrontar-los amb el màxim d’informació per no errar els diagnòstics, els pronòstics ni els tractaments, en aquestes pàgines proposem una anàlisi de l’evolució de la premsa diària de Catalunya al llarg dels últims 20 anys, a partir de les dades que proporcionen les auditories de l’OJD. És un recorregut temporal que permet observar la caiguda brutal de les xifres de tiratge i difusió, però també matisar les idees que s’han formulat habitualment per explicar-les: qui paga els exemplars o quines diferències hi ha entre diaris estatals, nacionals i de proximitat, entre d’altres.

LA DIFUSIÓ DELS DIARIS DE CATALUNYA I A CATALUNYA: 20 ANYS

L’informe parteix de dues taules/gràfics que mostren la xifra absoluta de difusió de cada capçalera sotmesa al control d’OJD per a cada any al llarg del període 2005-2024, agrupades en les categories que semblen pertinents per a l’anàlisi: premsa d’informació general, d’abast per a tot Catalunya o d’abast local (provincial, intercomarcal, municipal) però també la d’àmbit estatal que arriba a Catalunya o hi té/tenia edicions específiques, i premsa especialitzada en esports i en economia.

De les dues taules, una fa referència a la difusió dels diaris de Catalunya, allà on sigui. L’altra informa de la difusió a Catalunya de les capçaleres de Catalunya i la dels diaris espanyols que hi tenen una presència significativa: els quatre generalistes i els dos d’esports, a més dels especialitzats en economia, amb escassa implantació en paper.

LA DIFUSIÓ TOTAL DELS DIARIS EN PAPER DE CATALUNYA

Les dades que aportem mostren de forma clara la caiguda dràstica en la difusió dels diaris catalans, per bé que amb un ritme diferent. Per al líder absolut dels diaris d’abast català, La Vanguardia, s’inicia amb més contundència a partir de 2011, quan es queda per sota dels 200.000 exemplars de mitjana diària, i ja no ha deixat de reduir la xifra: cau dels 100.000 exemplars el 2018 i dels 50.000 el darrer exercici amb dades completes (2024). Per al segon diari en difusió, El Periódico de Catalunya, la reducció s’observa ja el 2008, cinc anys després ja se situa per sota dels 100.000 exemplars i el 2019 frega els 50.000, per baixar ja per sota dels 15.000 l’últim any. L’Avui va anar trampejant per damunt dels 20.000 exemplars tot el període fins al 2011, quan va ser absorbit per El Punt i unificat sota la marca El Punt Avui. Passat el primer exercici tornà a aquestes xifres, però des de 2019 va caure per sota de 20.000 exemplars, amb una pèrdua progressiva que el va dur fins als 11.000 exemplars de 2024. L’Ara ha difós fins als darrers anys al voltant dels 15.000 exemplars en paper cada dia, però també des de 2019 ha observat la caiguda progressiva fins a baixar dels 10.000 l’any 2024. Val a dir, però, que –sempre d’acord amb l’auditoria de l’OJD– manté almenys des de 2019 una xifra important d’exemplars amb difusió rèplica digital per sobre dels 20.000 exemplars, que el convertirien de fet en el segon diari d’informació general en català.

Pel que fa als diaris locals (provincials, intercomarcals o municipals) s’observa que la davallada de la difusió és més progressiva al llarg dels 20 anys, però igualment important, ja que tots han perdut entre la meitat i dues terceres parts de la difusió en paper.

Però una dada que també ajuda a avaluar la situació és la comparació amb els diaris generalistes d’abast espanyol. El líder, El País, que va tenir un dels millors anys el 2005 amb 453.000 exemplars de mitjana diària, va començar a perdre difusió de forma important i continua a partir del 2009, quan baixa dels 400.000, per deixar el 2013 els 300.000 i caure per sota dels 200.000 l’any 2016, i dels 100.000 l’any de la pandèmia, el 2020, i situar-se el darrer exercici a la ratlla dels 50.000. És a dir, en 20 anys ha dividit per nou la seva difusió, mentre La Vanguardia l’ha dividit per quatre.

Els altres dos grans diaris espanyols (El Mundo i ABC) també han anat perdent difusió en aquests 20 anys. El Mundo tenia el 2025 una mitjana de 315.000 exemplars i es va mantenir un temps en aquest rang, però el 2013 ja estava per sota dels 200.000 i el 2017 va franquejar cap avall els 100.000, amb una sagnia que el va fer acabar el 2024 amb 33.000 exemplars, dividint la difusió per nou també, mentre que l’ABC ha caigut de forma similar, amb una vuitena part de la difusió que tenia el 2005.

La seqüència temporal de la difusió del total de la premsa a Catalunya ofereix un dibuix molt semblant, atesa l’escassa difusió dels diaris catalans fora del Principat i també l’escassa presència a Catalunya de diaris editats en altres llocs (principalment, els d’abast estatal, siguin d’informació general, d’esports o d’economia).

L’estructura global del consum de diaris en paper ha canviat, però amb matisos. Tres quartes parts dels exemplars a Catalunya corresponen a diaris d’informació general de forma invariable des de fa 20 anys. Però els diaris locals van baixar a principis de la dècada del 2010 fins al 10% dels exemplars de premsa generalista des d’una xifra del 16% el 2005, i els darrers anys han recuperat el pes percentual inicial. Per contra, els diaris d’àmbit espanyol han anat reculant en 20 anys, des d’un valor del 19% del total de generalistes l’any 2005 fins a estabilitzar-se en la dècada actual en el 8%. Això ha afavorit els diaris d’abast català, que representen el 75% de la difusió dels generalistes.

La seqüència temporal de la difusió del total de la premsa a Catalunya ofereix un dibuix molt semblant, atesa l’escassa difusió dels diaris catalans fora del Principat i també l’escassa presència a Catalunya de diaris editats en altres llocs (principalment, els d’abast estatal, siguin d’informació general, d’esports o d’economia).

L’estructura global del consum de diaris en paper ha canviat, però amb matisos. Tres quartes parts dels exemplars a Catalunya corresponen a diaris d’informació general de forma invariable des de fa 20 anys. Però els diaris locals van baixar a principis de la dècada del 2010 fins al 10% dels exemplars de premsa generalista des d’una xifra del 16% el 2005, i els darrers anys han recuperat el pes percentual inicial. Per contra, els diaris d’àmbit espanyol han anat reculant en 20 anys, des d’un valor del 19% del total de generalistes l’any 2005 fins a estabilitzar-se en la dècada actual en el 8%. Això ha afavorit els diaris d’abast català, que representen el 75% de la difusió dels generalistes.

Per poder observar amb més claredat la magnitud de la davallada global i per cada tipus de publicació, es proposa una taula comparativa per períodes de deu exercicis i el total dels 20 anys analitzats.

Des del 2005 fins al 2024, la difusió dels diaris a Catalunya amb control d’OJD es va reduir el 81%. Per segments, els diaris generalistes d’abast espanyol són els més afectats, ja que han perdut el 92% de la difusió que tenien el 2005, mentre que els generalistes d’abast local i nacional de Catalunya “només” van baixar entre el 78% i el 80%.

En el primer període de deu anys (fins al 2014) ja la pèrdua de difusió fou més accelerada entre els diaris generalistes d’abast espanyol (58%), mentre que per al conjunt dels diaris se situà en el 40%. La crisi de la difusió es va accelerar en el segon període estudiat: dues terceres parts dels exemplars van desaparèixer, i sempre amb els generalistes amb seu a Madrid amb les xifres més elevades, que van perdre el 75% de la difusió a Catalunya.

ON ES VENEN ELS DIARIS D’INFORMACIÓ GENERAL?

A partir de les dades de les dues taules bàsiques ja es manifesta la primera constatació fonamental: els diaris de Catalunya es venen pràcticament només a Catalunya, i els diaris d’abast espanyol mai han tingut una presència molt elevada a Catalunya. La Vanguardia l’any 2005 era el que tenia un pes més gran de la difusió fora del territori (14% del total), però la xifra es va anar reduint i des de fa més de deu anys s’estabilitza en el 5-6%.

Pel que fa als diaris d’abast espanyol, només El País manté una presència significativa a Catalunya (11% el darrer any i 12-13% els primers exercicis aquí estudiats), però va experimentar una baixada notòria entre 2014 i 2019. Quant a la resta dels diaris editats a Madrid, El Mundo difon de manera estable el 5-6% dels exemplars, i només a La Razón les xifres a Catalunya eren proporcionalment importants, sobretot pel pes dels exemplars no pagats pels lectors/es.

QUINA PRESÈNCIA TÉ EL CATALÀ EN LA DIFUSIÓ DE LA PREMSA DIÀRIA?

La quota d’exemplars en català entre els diaris a Catalunya ha progressat molt favorablement, per l’impacte de l’edició en aquesta llengua de La Vanguardia a partir de 2011, seguint el que molts anys abans havien fet Segre i El Periódico, però també per l’aparició de l’Ara fa 15 anys. Aquesta doble circumstància va facilitar doblar també la difusió total d’exemplars en català, passant del 16% de 2005 al 32% el 2011, però des d’aquesta data ha seguit augmentant el seu pes, fins a estabilitzar-se els darrers exercicis en el 41% del total. És a dir, la caiguda de la premsa en castellà és superior a la del català.

Molt important és una altra dada. Si el còmput es fa únicament entre els diaris d’informació general, ja que no n’hi ha cap d’esports ni d’economia en català sotmès a l’auditoria d’OJD, la presència del català és superior a la meitat del total en els darrers cinc anys, amb una progressió sempre favorable. A més, entre els diaris d’abast nacional, aquesta majoria absoluta es va iniciar l’any 2011 també per la fusió entre els diaris Avui i El Punt (fins llavors considerat estadísticament entre els locals). En aquest darrer segment, això va comportar durant un temps que el català perdés la majoria, però també entre els locals en l’actualitat la premsa en paper en català s’imposa.

TIRATGE, DIFUSIÓ I CANALS DE DISTRIBUCIÓ

Les dades mostrades fins aquí fan referència a la difusió total de les capçaleres, però no sempre els exemplars que arriben als lectors i lectores són pagats per aquestes persones. Hi ha diferències notòries entre els diaris que obliguen a dedicar-hi atenció, ja que ajuden a entendre algunes variacions de la difusió al llarg del temps.

L’auditoria de l’OJD permet saber per a cadascun quants exemplars són comprats al quiosc, les subscripcions pagades pels usuaris, les subscripcions i exemplars que arriben al públic però són pagades per altres (empreses, institucions públiques i privades), i els exemplars que es distribueixen gratuïtament.

Igualment, OJD proporciona dades relatives al tiratge, i permet veure si hi ha hagut canvis en la proporció entre exemplars que surten de les impremtes i els que arriben finalment al públic (la difusió).

La taula permet veure l’evolució dels 20 anys i a l’intermedi. El tiratge dels diaris d’informació general de Catalunya va baixar el 79%, però només en els darrers deu anys va baixar el 62%, amb una proporció equiparable a la de la difusió total, que mostra l’acceleració de la crisi de la premsa en paper respecte a la dècada anterior. I de la comparació entre les dues magnituds es desprèn que hi ha una dificultat afegida l’any 2024 per arribar al mercat: de la proporció del 79-80% entre exemplars que surten de les rotatives i els que arriben al públic dels períodes anteriors es baixa al 76% el darrer exercici.

La taula mostra també un altre fenomen: la compra d’exemplars als quioscos baixa molt més (89% en 20 anys), mentre que les subscripcions individuals cauen només a la meitat, tot i que s’agreuja els últims deu anys, amb una caiguda de quasi el 40% en subscripcions i del 74% en vendes a quiosc.

Ara bé, la davallada total de la difusió, i sobretot de la venda en bloc d’exemplars i les subscripcions col·lectives, fa que el pes de les subscripcions individuals respecte a la difusió total arribin a superar amb escreix la meitat de la difusió.

QUI PAGA ELS EXEMPLARS QUE ARRIBEN AL PÚBLIC?

Més enllà de les xifres globals de la premsa d’informació general, és possible comparar com ha canviat per a cada títol el pes que tenen els exemplars pagats pels usuaris (per subscripció i compra al quiosc). Atès que l’evolució és molt lenta per a la majoria, la taula mostra les diferències entre el primer any (2005) i els canvis de cinc en cinc anys fins al 2024 per als diaris d’informació general.

Per a les publicacions d’abast català, es pot comprovar que una immensa majoria dels exemplars són pagats pels propis usuaris, però amb alguns matisos. Destaca en primer lloc que el líder del mercat, La Vanguardia, va passar de tenir un 74% de la difusió pagada pels lectors el 2005 al 70% cinc anys després, però a partir d’aquest moment remunta fins al punt que l’any 2024 només el 5% de la difusió era pagada per tercers o gratuïta, tot i que per a la versió en català la xifra puja al 8%. Pel que fa a El Periódico, que entre 2015 i 2020 va arribar a tenir més del 30% de la difusió no pagada pels lectors i lectores, l’any 2024 aquesta dada s’havia corregit a la baixa, amb un 13% del total. L’edició en català, però, s’acostava al 40% de difusió no pagada pels lectors el 2015 i el 2020 (any anòmal per la pandèmia), però el 2024 encara superava el 20%. En canvi, els diaris en paper només en català, El Punt Avui i l’Ara, han mantingut una estabilitat més gran, sempre entre el 85% o més de difusió pagada pels propis usuaris.

Per als diaris de proximitat els resultats són netament diferents. Les xifres entre el 10% i el 20% d’exemplars pagats per tercers de l’inici del període estudiat, per a la majoria dels títols han evolucionat cap a un pes més baix de la difusió pagada per lectors i lectores. Actualment, quasi tots tenen una taxa de difusió no pagada pels usuaris superior al 30%, tot i que Segre es desmarca de la tendència (20% en total, i menys per a l’edició en català).

Quant als diaris d’abast espanyol, l’auditoria de l’OJD mostra una reducció dels exemplars no pagats pel públic, que l’any 2024 se situaven entre el 5% i el 7% del total, mentre que 20 anys enrere s’acostaven o superaven el 20% (La Razón, el 30%). Això és per al conjunt de la seva difusió, però a Catalunya les xifres fan visible un altre fenomen: mentre El País basava la seva presència al mercat en la disposició del públic a pagar pel seu diari, ABC i El Mundo tenien el 2005 i el 2010 una proporció d’exemplars pagats per empreses i institucions i gratuïts més a prop del 40% del total (i fins al 50% en algun moment). A partir de 2015 la situació ha canviat i el darrer exercici en tots dos casos estava netament per sota del 10%. Això ajuda a explicar la davallada de la quota de mercat dels diaris d’abast espanyol a Catalunya.

COM ES DISTRIBUEIX EL PAGAMENT DE LES SUBSCRIPCIONS?

Atesa la importància estratègica en els plans de negoci de les empreses editores de diaris d’informació general, i el pes creixent que s’ha indicat respecte a la difusió total, cal fer esment a com es reparteixen entre els diferents títols i pel que fa al pes de les que no són pagades pels usuaris. La taula permet també la comparació amb els diaris d’abast espanyol, a Catalunya i en total.

La Vanguardia ha estat tradicionalment el diari amb més subscriptors, sempre superant les capçaleres editades a Madrid. Ja el 2005 les avantatjava en un 25% en total, però sobretot destacava en les subscripcions individuals, en què gairebé doblava els seus competidors, mentre que en les pagades per entitats i empreses els tres diaris de Madrid la superaven, dos d’ells àmpliament.

El 2015, la reducció dràstica de subscripcions col·lectives als grans diaris va afectar de forma aguda el pes d’aquesta forma de comercialització de la premsa, però també entre les individuals va baixar el resultat, amb l’excepció d’El País i La Vanguardia. El darrer exercici, el de 2024, mostra la caiguda de gran magnitud en el primer diari espanyol i de prop de la meitat dels subscriptors individuals en el cas del líder de Catalunya.

Això no obstant, La Vanguardia en aquest any 2024 seguia molt lluny dels seus competidors a Catalunya i a Espanya pel que fa a subscripcions individuals en paper (34.500 exemplars), fins al punt que superava en quasi una tercera part la suma de la resta de títols catalans, i quasi doblava la suma dels tres diaris d’abast espanyol (19.400 exemplars).

Cal aclarir, però, que en aquest estudi no es compten aquí les subscripcions a les rèpliques digitals, que en el cas de l’Ara són més de 20.000 exemplars diaris que arriben al públic, però també són significatives a El Mundo i a ABC. Però això ja és entrar en un altre terreny on s’hibrida el passat i present dels diaris en paper, una indústria pesada de venda de còpies sorgides de les impremtes, amb el present i futur dels diaris entesos com un servei d’accés a la informació d’actualitat, per web, aplicacions, buscadors i xarxes socials. En aquest nou entorn, els editors busquen fer pagar per l’accés, però encara la rèmora de l’era industrial de la venda d’exemplars pesa significativament en la seva economia. Potser la fi dels diaris en paper és més lluny del que les xifres d’aquest treball poden fer pensar.

Consulta el PDF del dossier monogràfic sobre la crisi dels diaris en paper