Jeffrey Dahmer, El cas Wanninkhof-Carabantes, El cas Alcàsser, L’assassí de la destral, On està Marta?, Crims o Staircase són només alguns dels centenars d’exemples de sèries o documentals true crime actuals. Aquest gènere ja és el segon predilecte per l’espectador, només per darrere de la comèdia, segons les dades de l’estudi TGI Global Quick View de Kantar, realitzat sobre usuaris de vídeo en més de 35 mercats de tot el món. “Sorgida fa més de 70 anys, la ficció basada en crims reals, el true crime, s’ha convertit en un dels grans gèneres de la indústria de l’entreteniment”, explica Elena Neira, professora col·laboradora dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).
Mort, assassinats, violacions i altres finals fatals són només alguns dels fets macabres que aquests continguts mostren. Per què ens atreuen aquestes històries fosques? “A les persones ens inquieta el que és desconegut i l’amenaçador. Algunes persones troben una falsa sensació de control i de seguretat exposant-se a informació detallada de tot el que és aterrador i estrany”, explica Mireia Cabero, professora col·laboradora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC. “A més, s’hi suma l’esperança de l’espectador que la història tingui un final en què triomfi el bé sobre el mal, tenim la creença d’un món just i volem finals feliços. Aquesta necessitat de reafirmació ens enganxa”, afegeix Marc Balcells, professor del grau de Criminologia dels Estudis de Dret i Ciència Política de la UOC.
“Basat en fets reals” són quatre paraules que, per a molts, ja són una espècie de segell de qualitat, una marca de seducció. “Quant a la narració, enganxa precisament per “aquest cas real”, per l’atractiu que representa la morbositat. Quan estàs en l’àmbit de la ficció, si la premissa és massa forassenyada o irreal és més difícil entrar en l’estat de suspensió de realitat que requereix la connexió amb el contingut. Aquí partim que això realment va passar, cosa que augmenta l’enganxament a causa l’estupor que genera la història”, detalla Neira.
En qualsevol cas, ser un amant del macabre no implica tenir una tendència al que és criminal. “No hi ha una relació directa entre el consum de continguts d’aquesta mena i una propensió més gran al crim”, explica Balcells.
Les dones amen el ‘true crime’
Curiosament, la quota d’audiència femenina a Espanya destaca de manera significativa en el consum d’aquest gènere, segons Parrot Analytics. Les dones de les generacions X i millenials (més grans de 30 anys) en són les consumidores principals. També en el consum de pòdcasts ho són, segons un estudi, en la categoria de crims reals, un 80% del públic és femení. “Les dones ens sentim fàcilment més identificades amb els crims. La violència de gènere ens ha fet sentir més vulnerables i susceptibles de ser agredides. Així que per identificació ens sentim més cridades a estar alerta d’aquesta mena d’informació”, explica la psicòloga.
Però no només per la identificació atreu el públic femení, sinó que aquesta afició amaga (segons els estudis) una forma d’aprenentatge. En l’informe Atrapadas por el true crime: por qué las mujeres se sienten atraídas hacia historias de violaciones, asesinatos y asesinos en serie es troba una explicació a aquest fenomen: les dones veuen aquests documentals perquè estan descobrint tècniques de supervivència (evitar convertir-se en una víctima o saber-se defensar davant d’una agressió similar) que els podrien ser d’utilitat davant d’una situació extrema. “Les dones fan servir aquest contingut a manera d’aprenentatge i també a causa de l’empatia i identificació amb la víctima. Aquesta informació ens fa més coneixedores de realitats possibles i genera un fals efecte de seguretat”, afegeix Cabero.
Enganxar-se al ‘true crime’ no és inofensiu
En un article, la psicòloga Chivonna Childs apunta el fet que un consum excessiu de continguts de true crime pot afectar la nostra salut mental. “Sentir terror constant o ansietat, viure en un estat d’alerta persistent, patir por dins de casa, tenir la percepció d’amenaces sense motius, visualitzar recurrentment escenes de crims o sortir menys són alguns de les senyals d’alarma davant un consum excessiu de true crime”, confirma també Cabero. “Quan observem que hi ha canvis a la nostra emocionalitat o a les nostres decisions i accions, decisions i accions que abans no preníem, llavors és un signe que ens està afectant massa el consum audiovisual d’aquesta mena de contingut”, afegeix la psicòloga de la UOC.
Hi ha, a més, una mena d’efecte tafaner amb el fenomen del true crime: encara que siguin temes horribles, no podem deixar de saber-ne més o de veure’ls. “Els crims i el que és amenaçador ens fan sentir petits, ens desperten la necessitat de control i la curiositat, que poden ser més motivadors que l’impacte emocional de quan ens estem sotmetent a aquesta informació”, conclou Cabero.
Article publicat a UOC News.
