Enric Juliana & Josep Martí Blanch: les claus de la interpretació periodística

Enric Juliana i Josep Martí Blanch es troben a l’Espai Línia per parlar de manera distesa de tot i res, però sempre amb el periodisme i les indústries de la comunicació com a fil conductor. Juliana és la reflexió tranquil·la capaç de destil·lar idees complexes en dues paraules. Seu és el copyright del català emprenyat o l’ADN convergent, per citar ne només dos. Llegir els seus textos és com beure un brou concentrat d’idees sobre la realitat política, econòmica i social, que troben en la seva ploma la manera de quedar lligades en un sentit que només es fa visible a través dels seus articles. Martí Blanch és igualment reflexiu, però més vehement en l’expressió. Treballa habitualment la metàfora i l’analogia com a forma d’aproximació a la realitat i de fer-la comprensible sense renunciar a la complexitat. En els seus textos abunda la ironia i, sense abusar-ne, també el sarcasme. Ambdós escriuen a La Vanguardia. Juliana en qualitat de director adjunt al capdavant de la delegació a Madrid, i Martí Blanch com a analista de la secció de política i articulista a les d’opinió i esports.

Josep Martí Blanch _T’he llegit en una piulada que la professió periodística necessita una reflexió crítica, però no un judici sumaríssim ni tampoc una esmena a la totalitat. Em sembla una idea matisada d’allò més oportuna per començar la nostra conversa.

Enric Juliana _Les piulades són un gènere menor. Un bloc de notes fet públic. Aquesta era una piulada arran de la difusió de les cintes de l’excomissari Villarejo que implicaven periodistes en l’alteració d’informacions, com el cas de l’Antonio García Ferreras. Ja s’ha vist el recorregut. Molta escuma però, passat el moment, no n’ha quedat res. Em sembla més necessària la reflexió serena de llarg recorregut que no pas tot el que es pot dir en un moment d’ebullició per una notícia concreta. Però soc escèptic que això pugui passar.

Josep Martí Blanch: “La participació del periodisme, o més ben dit, dels periodistes en estratègies polítiques –incloses les de desestabilització– formen part de la història de l’ofici i no poden considerar-se un signe del temps present”

Josep Martí Blanch _He de dir-te que, al meu entendre, en realitat fem escarafalls sobre coses que en realitat no representen cap novetat i que han passat des de sempre. A mi em sembla, Enric, que la participació del periodisme, o més ben dit, dels periodistes en estratègies polítiques –incloses les de desestabilització– formen part de la història de l’ofici i no poden considerar-se un signe del temps present.

Enric Juliana _Comentes un fet evident. El periodisme intervé en la política. La qüestió és quan el protagonista principal és un agent de policia que ha posat en evidència l’existència d’una cèl·lula mafiosa amb complicitats de l’Estat. La corrupció de la policia és una cosa molt seriosa, una desgràcia per a qualsevol país. I pot portar a la “mexicanització” d’Espanya, un escenari que no es pot excloure, amb tot el respecte pels mexicans. Una estructura estatal que perd el control de segments concrets de l’aparell d’aquest mateix estat que esdevé un delinqüent. L’èxit d’Europa és haver acotat aquesta possibilitat. També a Espanya la policia és forta institucionalment i fins ara disciplinada. Però és perillosa l’aparició de zones fosques com les que hem pogut veure. I és així com cal enfocar el tema Villarejo. A Madrid s’enfoca en funció del dia i a qui beneficien o perjudiquen les filtracions que aquest individu proporciona. Però la qüestió de fons és una altra. Es treu suc de les filtracions, amb complicitat amical de cercles periodístics, cert. Però la qüestió de fons segueix sent el risc de creació de zones on la policia subjecta a la llei no mana.

Josep Martí Blanch _Si anem al fil de l’argument que exposes, la “mexicanització”, o sense anar tan lluny, a espais naturalitzats de delinqüència comuna, com és el cas del sud d’Itàlia, amb algunes coses que hem vist a Espanya amb la sèrie inacabable de Villarejo, no hem d’acceptar que això parla molt malament del nostre món, el periodístic? Des del meu punt de vista l’afer Villarejo és impossible sense la complicitat dels mitjans que hi participen directa o indirectament. Ja sigui com a actors directes de l’estratègia, o bé mantenint-se al marge i naturalitzant un escàndol. Des d’aquesta mirada, la responsabilitat no és només policial o estatal, és també dels mitjans de comunicació que esdevenen, esdevenim, còmplices.

Enric Juliana _La pregunta clau és com pot ser que això hagi passat durant anys. Com pot ser que existeixi una gestoria il·legal encapçalada per un expolicia que treballa sota la lògica de dir-li a gent amb molt poder que, si tenen un problema, vagin a veure’l que ell ho arreglarà perquè té capacitat d’intimidació gràcies a la informació de la qual disposa per ser policia. A Espanya es parla molt de la seguretat jurídica per defensar posicions conservadores. Però ningú fa esment i a ningú sembla importar-li que la policia actuant fora de la llei és la màxima inseguretat jurídica. En aquestes qüestions de fons es troba a faltar més implicació per part dels mitjans de comunicació, sí.

Josep Martí Blanch _Podríem fer-nos una pregunta binària, Enric, sobre el periodisme. S’està fent bé la feina?

Enric Juliana _Sobre això no vull manifestar-me. No m’agrada donar lliçons. Quan vaig començar a l’ofici, com a corresponsal local a Badalona del Telexpress l’any 1975 i dos anys després a la redacció, vaig aprendre de seguida que hi havia dues classes de periodistes. Els que alliçonen i els que no. Jo procuro ser dels segons. Fem bé la nostra feina? Molts la fan bé i gairebé sense notorietat pública perquè una redacció vol una àmplia gamma de professionals i no tots són coneguts. Hi ha en el periodisme un treball silenciós de moltíssima gent que fa bé la seva feina cada dia. Així que crec que no es poden fer preguntes categòriques i tampoc les respostes ho poden ser. Tot i que jo em decanto per pensar que la immensa majoria dels periodistes fan bé la seva feina, que és el mateix que dir que la fan amb honestedat.

Josep Martí Blanch _Tens raó. Tot i que hi ha una altra manera de plantejar-ho. A tots els col·lectius la majoria de gent fa bé la seva feina. La gent és honesta, els malparits i corruptes són minoritaris. Tot i que poden tenir l’efecte d’un càncer perquè resulten molt vistosos. Potser la pregunta clau no és si fem bé la feina, sinó més aviat si la podem fer bé en les actuals condicions. Dificultats econòmiques de les empreses periodístiques, exigència de més productivitat encara que sigui deteriorant la qualitat, tirania del clickbait, caiguda dels ingressos publicitaris i dificultat de captar subscriptors (que equival a menys recursos i redaccions més curtes i més estressades), pes excessiu dels recursos públics en els comptes de resultats, dificultats del llenguatge audiovisual per explicar temes cada cop més complexos, necessitat de mantenir l’audiència a través de l’espectacularització de la informació… No acabaríem. Perquè la llista de condicionants és eterna. Un conjunt de circumstàncies, una conjuntura que ha esdevingut estructural, que potser provoquen que la feina no es pugui fer bé del tot. Com si no fos possible disposar de totes les eines que la professió necessita per fer un treball realment acurat.

Enric Juliana _Hi ha hagut una gran època de periodisme al món. Va des de la Segona Guerra Mundial fins a la implosió de la Unió Soviètica. El gran moment del consens occidental. La guerra freda, la polarització –ara hi ha lluites, però no com en aquell moment– era una batalla d’interessos ideològics. L’URSS no pretenia guanyar mercats comercials, sinó ideològics. La pugna es basava en la reputació. La lluita era reputacional entre dos mons. En tots els àmbits. Des de la carrera de l’espai fins al periodisme. El periodisme formava part d’aquell combat. I la reputació del periodisme liberal era una carta molt important a jugar. El cas Watergate, simplificant, demostra que el periodisme liberal era millor, tenia més reputació i representava un món millor que el que combatia des de l’espai d’influència soviètic. Quan el comunisme s’ensorra, el món liberal, també el periodisme, comença a envilir-se. Ja no hi ha la necessitat de guanyar una batalla dialèctica, desapareix l’exigència de ser millor. Han passat coses impensables que el món occidental no s’hauria permès quan tenia un adversari. Un exemple seria Boris Johnson. Occident es permet el desprestigi quan es queda sense adversari. Quan no existeix ningú que el pugui perjudicar en el plànol del prestigi i la reputació. I això afecta també el periodisme.

Enric Juliana: “Em pregunto moltes vegades quin ha de ser l’àmbit de resistència individual sense el qual és impossible fer de periodista. He arribat a la conclusió que soc sensible a l’afalac i a la crítica destructiva i que per protegir el meu criteri me n’he d’estar una mica”

Josep Martí Blanch _Vens a dir que, sense enemic exterior, obrim la porta a tractar-nos com a enemics entre nosaltres i que podem afluixar en l’exigència de qualitat i responsabilitat, entenc.

Enric Juliana _Sí. Hi ha una vulgarització que no és considerada de risc en el present perquè es pensa que no pot tenir grans conseqüències. Hi ha coses a Espanya, per exemple, que comencen a passar als 90 i que eren del tot inimaginables als 80. Als 80, Espanya necessitava reputació per aconseguir homologar-se al món com una nació moderna i democràtica. Els ultres eren perillosos, estaven principalment a l’exèrcit, com va quedar clar amb el cop de 1981. Això obligava a un cert tipus de llenguatge i a un determinat comportament molt més exigent, curós i responsable. Exigia un consens, unes pautes. En el moment que aquestes línies de tensió queden resoltes en termes històrics, ingresses a Europa i consolides la democràcia, les coses canvien ràpidament. I també ho fa el llenguatge i la manera de presentar la realitat. Ja podem tocar-nos la cara. És així. No descobreixo pas la sopa d’all. Anant a l’altra banda de l’Atlàntic, el que passa als Estats Units en aquests moments, amb les seves tensions gairebé guerracivilistes, hauria estat inimaginable als anys 60. La conjuntura històrica explica moltes coses, també en periodisme.

Josep Martí Blanch _És interessantíssim el teu punt de vista. Amb tot, penso que cal també introduir la gran disrupció que s’ha produït en la manera de traslladar la informació i de comunicar-nos. De vegades sembla com si cada revolució en la manera de traslladar i fer circular la informació fes entrar el món en efervescència. És com si a cada invent per millorar i facilitar la comunicació convoquéssim tots els dimonis i que aquests no marxessin fins que aprenguéssim a manegar-nos amb noves regles. Les guerres de religió europees no s’expliquen sense la impremta; la Revolució Francesa, sense les linotípies casolanes que van convertir el París revolucionari en un Twitter avant la lettre amb la producció diària de libels; les guerres de començament del segle XX i la Primera Guerra Mundial no tenen explicació sense la consolidació dels grans diaris de paper de masses; la ràdio i sobretot el cine són claus per entendre la Segona Guerra Mundial, i la televisió per consolidar un escenari de guerra freda. Sembla que sigui necessari un període d’aprenentatge que s’acompanya d’un període d’inestabilitat molt gran. Les regles desapareixen i encara no n’hi ha de noves. Des d’aquest punt de vista, la digitalització de la informació i la seva transmissió estarien al darrere de les grans convulsions del present. Fins que n’aprenguem.

Enric Juliana _Estic d’acord. Els mecanismes de transmissió de les idees són fonamentals per entendre les agitacions socials. Un dels èxits de la Revolució Francesa és la llibertat per fer circular idees. Després el poder se n’apropia i en treu profit. La Guerra de Cuba és un conflicte que s’activa a través dels mitjans de comunicació nord-americans. Igual que l’estat major controlava tota la premsa de l’imperi austro-hongarès. Està documentat que sense la gran premsa de masses no s’explica la Primera Guerra Mundial. Les imatges de joves alegres i feliços allistant-se als exèrcits en aquells moments és una de les coses més al·lucinants que ha passat mai. Grups d’homes joves eufòrics perquè anaven a la guerra, embriagats per l’expectativa que els matessin. Qui posava el sol al cap de la gent? Els diaris, que han portat molta gent als cementiris. Igual que l’histrionisme de Hitler i Mussolini no s’explica sense la ràdio. El totalitarisme i la ràdio tenen un nexe, sí. La tele, en canvi, penso que atura guerres perquè les fa més costoses, com ja va quedar demostrat a Vietnam. Perquè les coses no són iguals llegides que vistes. I, efectivament, ara estem davant d’un fet disruptiu que encara no ha explotat tot el seu potencial. Que és que la digitalització converteix a tot individu en un emissor fort, en un mitjà d’informació per ell mateix. Fixa’t que hi ha un segment de la indústria de la comunicació que ja pivota sobre individus, com és el cas dels youtubers. Tot està en ebullició.

Josep Martí Blanch _Parlant en termes clàssics, jo tinc dubtes, per afegir un altre ingredient, que la funció social clàssica que s’atribueix al periodisme sigui factible en un món d’indústries periodístiques presoneres de la “financerització”. Crec que està desapareixent la figura de l’editor/a i que sense això és molt complicat apostar per alguna cosa que vagi més enllà del compte de resultats, perquè deixa d’entendre’s el món de particularitats i peculiaritats que acompanya un producte tan especial com és la informació servida a través d’un mitjà.

Enric Juliana _L’època daurada del periodisme no ho va ser sempre. Al començament del segle XX el que era fort d’un diari era la part industrial, el taller. Les redaccions en aquells temps es nodrien de gent amb diverses feines. Funcionaris al matí, periodistes a la tarda. O persones que tenien garantits els ingressos per altres vies. El periodisme professional apareix més tard. Amb l’explosió del mercat publicitari, que permet donar més valor a la feina dels periodistes. I aquesta època ha entrat en crisi, efectivament. Les redaccions fa temps que s’estan afeblint, unes més que d’altres. Fixa’t que una redacció, una bona redacció, és un subjecte molt singular, una construcció històrica molt recent. Un grup de gent, de més de 200 persones per donar una xifra, que poden dedicar-se només a aquella feina. Especialistes en tots i cadascun dels fragments del món. I tots ells compartint un espai físic. Tens, per citar dos noms, l’Enric Banyeres que ho sap tot de futbol i el Xavier Batalla que ha estat dels millors en política internacional, i aquell altre que sap d’economia, i el de més enllà d’assumptes locals. Això és el que s’està afeblint per una sèrie de factors, principalment econòmics i tecnològics. Sense desmerèixer la pandèmia, perquè sembla que la història s’hagi posat d’acord per afeblir-nos i aïllar-nos. Com si hi hagués una conxorxa per dir-nos que ens faran la vida més còmoda però a canvi ens faran perdre les ganes d’estar junts i treballar en comú. De tota manera, el flux de comunicació en una redacció ja feia temps que anava a la baixa. Els temps en què una redacció era com estar a la sala de control de la NASA ja van passar a la història. Però sí, l’afebliment de les redaccions té conseqüències i les qüestions econòmiques són molt importants per entendre-les.

Josep Martí Blanch _Et comentava això de la “financerització” perquè és molt complicat que amb aquesta mirada estrictament econòmica es pugui, per seguir amb el teu exemple, donar valor a aquest conjunt de més de 200 persones, moltes d’elles especialistes, com un ingredient imprescindible perquè el producte acabi sortint bé. No sé si per donar valor al producte no és, en certa manera, necessària la figura de l’editor/a que esmorza mirant-se el producte, que sap el nom de la gent que firma, que és conscient del valor que aporta cadascú. A tots els projectes empresarials, i la informació no n’hauria de ser una excepció, es necessita gent jove que treballa molt cobrant poc perquè ho té tot per aprendre, d’altres que ja acumulen experiència i poden aportar el seu toc personal i que són més cars, i una seniority que aporta solidesa a tot l’equip amb la seva mirada més pausada i que encara costa més diners. En el món low cost que estem construint, també en periodisme, correm el risc de quedar-nos només amb el primer bloc de gent, que a més acabarà abandonant la professió si no pot escalar després d’un temps prudencial als astres nivells. I jo tinc dubtes que es pugui fer bé un bon producte periodístic sense aquestes tres potes.

Enric Juliana _Fixa’t que més enllà del tema dels editors, que cada cop van sent menys, hi ha altres característiques en el mercat espanyol de la comunicació. És el pes dels capitals estrangers en els mitjans. Això pot semblar normal i ho és en un país que es pren al peu de la lletra els acords d’inversió estrangera de la UE. Però això no ha passat a tots els països. Telecinco és propietat del holding empresarial de Berlusconi, El Mundo és de l’empresa del Corriere della Sera, Cuatro també és de Mediaset. El principal accionista de Prisa és un fons d’inversió. Quants països europeus tenen un mapa mediàtic com aquest? Potser no tinc prou informació, però no em surt a la pantalla un exemple com l’espanyol. Ens imaginem a França dos canals de televisió importants en mans de capital espanyol i diaris amb propietaris nord-americans? Ara estem descobrint el mateix en el món de l’energia. Es va prescindir del control d’Endesa, que va passar a mans d’una empresa que controla l’Estat italià. Aquesta és una singularitat espanyola que ja veurem com evoluciona en aquests nous temps que venen marcats pel retorn de l’Estat. En l’àmbit de l’energia això ja és claríssim. Però en el món de la informació hem vist coses a Espanya que a Itàlia o França no haurien succeït. Són països que en la indústria dels mitjans tenen mecanismes de control intern que fixen límits.

Josep Martí Blanch _Un altre debat clàssic és el de les diferències entre l’ofici periodístic a Madrid i a Barcelona, tant en els gèneres informatius com en els d’opinió. No són un mite, em sembla, perquè les diferències són clarament observables. És una conclusió simplificada la meva, però per fer-me entendre, et diria que a Madrid els mata la vella tradició del “jo la tinc més grossa que tu” i les ganes dels mitjans de ser actors polítics al 100%, mentre que aquí ens mata el silenci. Com si allà s’estirés en excés el paper del periodisme i aquí s’estirés massa poc. Aquí fa angúnia xafar fort i allà salten damunt dels vidres. Potser hi ha un equilibri a trobar entre aquestes dues maneres de fer. No et sembla?

Enric Juliana _A Madrid, el sentit col·lectiu de la professió va desaparèixer. Cadascú pertany a un club. Als anys 80 hi havia una expressió que ara no es fa servir per part dels periodistes: “Mi señorito me ha dicho…”. Periodistes referint-se al seu director com el seu “señorito”. Traslladava la idea que el periodista treballava en una mena d’exèrcit civil. Els directors, més que directors, eren condottieri. Cebrián, Pedro J. Ramírez i d’altres que aspiraven a jugar un paper similar o equivalent. A Madrid hi ha una tradició a la premsa que s’allarga dels anys 30, la prosa “pijotuda”. Pim-pam-pum. Amb aquesta voluntat que les coses s’ajustin al que tu desitges. La tendència catalana és al “consorciativisme”. Tothom és molt prudent, ningú trepitja els ulls de poll massa fort. És propi de societats petites. Tothom s’acabarà trobant de nou amb tothom i això genera problemes de ventilació. Catalunya té aquests problemes de ventilació perquè és una societat petita i és difícil fer córrer l’aire. Això es veu, per exemple, amb TV3. Encara hi ha qui es pensa, avui, que és propietat seva.
Després succeeix també que remar contra una certa hegemonia costa. En els darrers anys, els fets polítics han provocat un afebliment de la deontologia periodística, de les normes de funcionament de l’ofici, que no han de ser moltes. Tampoc ajuda no disposar d’entitats representatives fortes. Hi va haver un moment que la professió periodística va agafar cert cos a Catalunya, amb un Col·legi que procurava per la salut de la professió i un sindicat que havia de fer el mateix amb la salut dels professionals. Hauria estat bo que això s’hagués estès i consolidat a Espanya, però no va passar. Les associacions estan afeblides. Soc conscient que tot això té un aire discutible, perquè es pot entendre com un excés de gremialisme. Però bé, les associacions professionals existeixen en tots els àmbits, així que no entenc perquè no poden existir en el periodisme. Sense associacions professionals fortes, el periodista està més sol i això no és bo. Davant d’aquesta situació, qualsevol aventurer o aventurera es creu amb dret a fer qualsevol cosa en nom de la professió, utilitzada com a excusa.

Josep Martí Blanch: “El periodisme, i el periodista, el que ha de fer és donar claus. Això és el que el lector demana, claus d’interpretació. I ell ja decidirà si les que tu ofereixes són valuoses o no”

Josep Martí Blanch _També ens fa més dèbils la fi de la prosperitat. Ara les indústries periodístiques no són una màquina de fer diners. Ningú ja no diu el dimecres que no accepta publicitat per al diumenge perquè el diari ja va massa ple. També succeeix que la creació de comunitats al voltant dels mitjans per afinitat, paradoxalment, els ha tret llibertat a l’hora d’informar i opinar. És habitual que subscriptors –que costen molt de fer– es donin de baixa si observen que el seu diari informa d’un tema determinat d’una manera que difereix de la seva. Són també habituals les caceres dels polítics –uns més que d’altres– atacant mitjans per fer-los mal en el nombre de subscriptors. Això ho ha patit l’Ara, per exemple, de l’entorn de JxCat, o elDiario.es des de l’entorn de Podemos. Tot plegat, una disminució del pastís publicitari i la necessitat de lluitar per la teva part de manera més aferrissada, i un subscriptor molt més polititzat, però a la vegada menys disposat a la pluralitat de parers i opinions, també han fet més dèbil al periodista.

Enric Juliana _Abans la premsa tenia molts lectors i molts anunciants. Una cosa equilibrava l’altra. I això donava molta més autonomia. Si s’enfadaven uns lectors, en tenien d’altres. Si s’enfadava un anunciant, en tenien d’altres. Això és el que explica l’època durada. El Washington Post podia fer el que va fer en el seu moment perquè tenia anunciants, lectors i una editora. I una tradició al darrere. I un moment històric que exigia que el sistema liberal tingués legitimitat per ser millor que la seva alternativa autoritària. En aquests moments, hi ha menys gent que paga per la informació, menys publicitat perquè els anunciants tenen altres suports per fer les seves inversions, els editors són una espècie cada cop menys abundant i la digitalització comporta reptes que encara s’han d’assimilar. Un d’ells és la militància del seguidor, al qual abans anomenàvem lector i que en molts casos té una tendència a enfadar-se més accentuada que en el passat. Tot això sumat fa les coses més complicades, per descomptat. L’equació equilibrada que donava tenir molts anunciants i molts lectors, amb bosses prou nombroses en ambdós casos per equilibrar desercions, s’ha trencat en molts casos. Per això necessites molts lectors i que siguin diversos, i el mateix amb els anunciants. La Vanguardia és fruit d’aquesta aposta per la pluralitat, a diferència dels mitjans que busquen nínxols de persones molt marcats i homogenis. Un mitjà ha de ser ell, no trair-se. I avançar cohesionat externament i interna. Sense trencadisses a la redacció, per difícil que sigui el moment polític i social. Totes les opinions de la societat han d’estar dintre de la redacció. Això és també La Vanguardia.

Josep Martí Blanch _Em pregunto moltes vegades quin ha de ser l’àmbit de resistència individual sense el qual és impossible fer de periodista. Cada professional té la seva manera de fer. Però, per posar un exemple concret, la interacció amb els lectors a través de la lectura dels seus comentaris o, anant més enllà, contestant-los. Jo m’hi resisteixo. He arribat a la conclusió que soc sensible a l’afalac i a la crítica destructiva i que per protegir el meu criteri me n’he d’estar una mica. Concloc que és un treball més de llegir, estudiar, parlar amb la gent que en sap de cada tema, treure les teves pròpies conclusions i mantenir-te una mica al marge de la barra del bar per no acabar escrivint amb l’objectiu d’agradar, sinó amb el de dir allò que veus.

Enric Juliana _Jo els llegeixo de tant en tant. Em sembla que van bé per posar el termòmetre i observar quina és la temperatura, que sempre és convenient. Una altra cosa és que els mecanismes de correcció propis són necessaris. De factors de correcció n’hi ha molts. En el meu cas, un és portar 18 anys a Madrid i veure les coses de Catalunya amb aquest pòsit al darrere. I en el tema digital és cert que tenim moltes coses per aprendre, també psicològicament. Perquè genera efectes molt inquietants. Pots acabar creient que tothom està pendent de tu i del que has escrit. Això és un parany psicològic que cal combatre. També el dany psicològic, perquè hi ha gent que pateix molt quan l’hostilitat organitzada s’adreça directament a ells. Tot plegat vol temps i aprenentatge per part de tothom, i en especial en el cas dels periodistes.

Enric Juliana: “Els diaris han portat molta gent als cementiris. Igual que l’histrionisme de Hitler i Mussolini no s’explica sense la ràdio. El totalitarisme i la ràdio tenen un nexe. La tele, en canvi, penso que atura guerres perquè les fa més costoses, com ja va quedar demostrat a Vietnam”

Josep Martí Blanch _Això que dius afecta la dimensió del que fan els altres respecte a tu. Després hi ha els pecats d’un mateix respecte als altres, en la línia del que deies de creure que tothom està pendent de tu. Com que el periodista fa, en certa manera, una feina artística, cal vigilar –jo m’ho noto particularment– de no caure amb facilitat en els pecats de l’ego, el més habitual, el de la vanitat. Moltes vegades penso que ens obliguem a demostrar que som llestos, intel·ligents i ocurrents cada cinc minuts. Total, que acabes afegint tu mateix la gasolina del foc que s’acabarà encenent. Tots tenim una marca i un personatge, però potser fem massa sovint que aquest personatge ens depassi i ens acabi devorant. I això és un pecat propi. No pots evitar el mòbing dels altres, però sí que pots evitar ser un Casanova de les xarxes. Dedico molta estona a pensar sobre això i, amb tot, veig que no soc capaç de no cometre aquests pecats. Moltes vegades acabo emprenyat amb mi mateix i em renyo a mi mateix: això per què carai ho has fet o dit?

Enric Juliana _Sí, és antic això que dius. Busques un públic. Quan vaig viure a Itàlia vaig conèixer Montanelli. Tenia 91 anys i feia molta impressió parlar amb ell. Es calculava que el seu article, sempre a portada, podia moure dos milions de vots en unes eleccions. Quan passa això, la dialèctica periodista-públic és inevitable. En el tema digital, insisteixo, gairebé tot està per aprendre. I aquesta dialèctica entre el periodista i el públic és una d’aquestes qüestions. Val la pena relativitzar-ho. Una de les maneres de fer-ho és reivindicar l’esperit de La Vanguardia. Fer les coses sense una voluntat categòrica d’influir ni donar ordres a la gent. El periodista no pot acabar a plaça Catalunya dalt d’un tamboret dient als lectors què han de fer. Entre altres coses, perquè ningú et farà cas. En general, la idea que, en una societat com l’actual, tu et posaràs a predicar constantment i la gent et seguirà és el camí més segur per fer el ridícul. El periodisme, i el periodista, el que ha de fer és donar claus. Això és el què el lector demana, claus d’interpretació. I ell ja decidirà si les que tu ofereixes són valuoses o no. Això t’obliga a fer la feina bé, no a donar ordres a la gent ni a actuar com un predicador des de les xarxes socials.

 

Article publicat al número d’hivern 2023 de la revista Comunicació 21.