El meu enyorat avi Jaume m’explicava algun cop aquell acudit del conductor que engega la ràdio i hi sent: “Notícia d’última hora! Vagin amb compte perquè hi ha un boig circulant per l’autopista en contra direcció!”. I l’home se sobresalta, primer, i s’enfada, després. “Un? No n’hi ha només un, no! Mira aquest! I aquest altre! I aquell altre que ve!”, va dient mentre els va esquivant, sense adonar-se que és ell mateix.
El cas Rubiales ha posat al mirall personalitats i institucions públiques, la reputació de les quals recau en bona mesura en la manera com comuniquen. A mesura que avançava el cas, ha passat d’anècdota de l’estiu amb toc de Torrente a polèmica social i política a escala internacional. I com en aquell conte del vestit de l’emperador, la targeta vermella aixecada a mitjans i xarxes socials d’arreu del món ha anat desencadenant una pluja de reaccions de rebuig al ja expresident de la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF), Luis Rubiales, i de suport a la jugadora Jenni Hermoso pel petó no consentit que han vist milions d’espectadors en acabar la final del Mundial de Futbol femení. Dels silencis d’ídols, referents per a milions de joves arreu del món, ja en parlarem un altre dia, perquè en comunicació tan important és el que es diu com el que no es diu.
Aquest article proposa simplement dissecar, com a exercici, des del punt de vista de la comunicació verbal i no verbal i la semiòtica, la intervenció pública del subjecte durant l’assemblea el passat 25 d’agost a Madrid. Es tracta d’un cas paradigmàtic de comunicació de crisi que sens dubte s’analitzarà en l’àmbit acadèmic.
L’assemblea comença d’una manera gens habitual pel que suposadament havia de ser l’acte de la dimissió del protagonista del dia segons els mitjans. Luis Rubiales entra en escena des del fons de l’auditori de manera triomfant, entre aplaudiments. Com si fos una estrella, recorre tot el passadís central, saludant confiat a dreta i esquerra, fins que puja a l’escenari. L’esperen tota la resta de membres de la junta de la RFEF, ja asseguts, i també aplaudint-lo fins que no arriba a la posició central de l’escenari, a la seva cadira. Tot plegat succeeix com en una escena de pel·lícula èpica o d’acte de campanya electoral, sobre una música de fons moderna i rítmica.
El secretari general introdueix l’acte mentre Rubiales segueix aparentment triomfal, somrient, en el marc d’una posada en escena gens casual: el subjecte, assegut, apareix en pantalla custodiat per cinc de les sis dones presents en tot l’escenari. Col·locant-les estratègicament a la part central, la RFEF busca donar un aparent protagonisme a les dones. En obrir-se el pla de càmera, però, l’estratègia de semiòtica falla, perquè hom s’adona que les dones són una minoria absoluta: tota la resta són homes, 32 per ser exactes; és a dir, cinc vegades més. Aquesta és la presència de la dona en l’òrgan màxim d’aquesta institució.
“En comunicació de crisi, les casualitat no existeixen”
El punt de partida d’aquesta fotografia ja permet radiografiar la intencionalitat de l’organització abans que Rubiales ni tan sols obri la boca. Tampoc és casual que es relegui al tercer punt de l’ordre del dia la intervenció del protagonista. Igualment s’intenta amagar l’elefant a l’habitació posant-li el títol d’Informe del Mundial femení 2023.
I com que, insisteixo, en comunicació pública de crisi res és casual, no és d’estranyar que el propi Rubiales decideixi iniciar el seu discurs doblant gènere: “Buenos días a todas las asambleístas y a todos los asambleístas”. Es tracta d’un detall inèdit per part d’un equip directiu que sempre ha parlat en masculí de les jugadores, abans i durant el Mundial femení (“Queremos ser los mejores”).
Aquí, com qui no vol la cosa, entra en joc l’estratègia audiovisual: la càmera enfoca la primera fila, on l’organització ha situat expressament les dones treballadores de la institució. Cal notar, a més, que el president vesteix sense corbata, camisa blanca amb el botó superior curosament descordat, suggerint que és una persona propera i senzilla, sense l’autoritat de la qual se l’acusa.
Luis Rubiales inicia el seu discurs amb un agraïment a tots els qui li han donat suport tot utilitzant un recurs força inquietant en semiòtica: el dit que assenyala tot renyant a qui no ho ha fet encara. En comunicació no verbal, el seu és el dit de l’autoritat que està valorant el que està expressant des de la seva posició com a president. I insisteix, recol·locant-se corporalment amb seguretat davant del faristol després d’un vaivé espontani per reafirmar les seves paraules: “Hay mucha gente que, aunque silenciada, me está apoyando. Yo diría, más que en contra”.
I per fi entra en matèria, deixant enrere l’estil prepotent emprat en declaracions anteriors: “Quiero pedir perdón sin paliativos por un hecho que ocurrió en el palco”. L’espècimen ha decidit començar el seu relat pels gestos als genitals, i no pas per la seva agressió directa a una jugadora. Actua com si, simbòlicament, deixar l’episodi greu pel final li hagi de treure el pes de culpa. Aquí, de nou, és important remarcar que la càmera de sobte enfoca de nou cap al públic. I no només cap a l’aleshores encara seleccionador Jorge Vilda, a qui parla directament, sinó que estratègicament, rere seu, apareixen assegudes en pantalla les filles de Rubiales, com a preludi de l’ús que en farà d’elles com a suposades atenuants en el seu exculpatori. En comunicació de crisi, les casualitat no existeixen. I els recursos audiovisuals són essencials per projectar el relat que acompanya el discurs.
A continuació és quan hom s’adona de com enfilarà el seu relat. Per començar, s’escuda en Vilda, sobre qui fa un anunci inesperat per pujar el seu sou públicament a mig milió d’euros. Així, ha dit, per sorpresa de tot l’auditori. Ell s’ho talla, ell s’ho cus. Rubiales decideix que el sou mínim de 16.000 euros anuals que les jugadores professionals han assolit després d’anys de reivindicacions seran engrunes comparat amb el nou salari del seleccionador, quan en realitat són elles les qui juguen, les qui marquen i les qui guanyen. L’anunci és una humiliació a totes les jugadores que durant mesos l’han denunciat públicament, negant-se a jugar amb la selecció i renunciant al Mundial.
“El cas Rubiales ha posat al mirall personalitats i institucions públiques, la reputació de les quals recau en bona mesura en la manera com comuniquen”
La fórmula discursiva que empra per fer-ho públic revela indirectament quin és l’estil de funcionament de la presidència de la institució. No ha estat una decisió col·legiada, sinó unilateral d’un personatge i la seva manera de ser: “He activado los mecanismos para que Andreu [Camps, secretari general de la RFEF] comience una negociación contigo en la que te invito a que te quedes con nosotros cuatro años cobrando medio millón al año. Te lo mereces”. La institució, al seu servei. Personalisme absolut: ell dona una ordre que un altre executarà com ell desitja, ell convida (no la institució) a quedar-se, ell decideix el quan, el què i el com.
I segueix: “Me gustaría que la directora deportiva fuera Montse [Tomé], porque creo que ha hecho un gran papel. Oye, yo no veo incompatibilidad en que sea segunda entrenadora y directora deportiva, eso ya lo habláis entre vosotros”. Està pujant de categoria públicament una dona, situant-la darrere de l’home a qui ha decidit premiar tot i el seu comportament amb les altres dones jugadores. I fins i tot li obre la porta a la possibilitat que tingui més responsabilitat, com si li fes un favor. Deixa, això sí, la decisió en mans d’un altre home empleat seu a qui acaba d’acontentar, en un gest que denota que no mereix la seva atenció ni dedicació expressa.
I arriba la primera disculpa explícita. Però no és per a la jugadora Jenni Hermoso, sinó per a la Casa Reial. Ara sí, en pocs minuts, el protagonista ha passat de la semiòtica a una oratòria minuciosament calculada i conscientment hiperexplícita.
Luis Rubiales escull escrupolosament la terminologia que emprarà a continuació per dibuixar una realitat paral·lela que recorda el relat desacomplexat de l’extrema dreta espanyola i europea: el “falso feminismo” del qual l’home és sempre la víctima, en un intent d’aconseguir suport d’una sala eminentment masculina: “tratan de transformar un discurso falso en verdad”, “hemos sufrido mucho, hemos tragado mucho, tu y yo Jorge”….
L’orador dedica tots els seus esforços a intentar reconstruir la història. Gens innocentment, reinterpreta la realitat un cop entra en matèria del que anomena “la cuestión del pico”, per la qual no demana perdó en cap moment durant tota la seva intervenció. Al contrari. Aquí passa a l’atac. Més suau, això sí, que en la seva intervenció uns dies abans a la COPE, on titllava de “gilipolleces” les crítiques que estava rebent, segons ell per part d’“idiotas”, “tontos del culo” i “pringaos”. En aquest cas, però, és conscient de la lupa que té a sobre i tria millor els termes, intentant girar la situació com un mitjó.
Es presenta com l’única víctima, escudant-se en la seva família i molt especialment en les seves filles, a les quals incorpora en el seu relat de defensa en una estratègia de manipulació perversa. “El deseo que podía tener en ese beso era exactamente el mismo que podía tener dándole un beso a una de mis hijas, ni más ni menos”, expressa amb seguretat i la mà al cor, equiparant convençut el que és una relació laboral cap-treballadores amb una relació paternofilial.
“Por lo tanto: no hay deseo y no hay posición de dominio”, conclou, pausadament i situant-se a si mateix com a jutge del cas, enumerant els dos punts amb els dits per sostenir la seva auto sentència. “Y además, eso, toda la gente lo comprende también, aunque se esté vendiendo otra cosa en muchos de los medios”. Amb aquesta fórmula discursiva, no només insisteix en donar per fet que tothom té la seva mateixa visió, sinó que introdueix un dubte seriós sobre la llibertat de premsa.
I és que, ara sí, arriba el punt del discurs on l’orador identifica clarament els dos enemics davant del seu públic, per assenyalar clarament qui té la responsabilitat de la gravíssima situació amb la complicitat dels mitjans de comunicació: “el Sr. Tebas” i “el falso feminismo, que es la gran lacra de este país”. Li ha canviat la cara, prement dentadura, i fins i tot el to de veu, entre amenaçador i desafiant. Algú comença a aplaudir entre el públic, gens innocentment, arrossegant així més aplaudiments per expressar el suport a la seva tesi conspiradora.
Les dones de la primera fila, treballadores de l’entitat estratègicament col·locades a tir directe de càmera, són enfocades per retransmetre una planificada reacció assertiva. Però, imprevisiblement per a l’organitzador comunicatiu de l’acte, no els surt aplaudir. Semblen de pedra, fins i tot en xoc pel que estan sentint (preludi de la dimissió en bloc que arribaria posteriorment). Algunes es freguen les mans als pantalons amb nerviosisme. La comunicació no verbal no falla. Els seus dubtes, si no el desacord, es fan més que evidents. Ell se les mira, judiciós i seriós. I a continuació, pretén alliçonar-les a elles i a tothom, reinterpretant de nou el que el món sencer va veure, sense sospitar que potser el de l’autopista és ell i no la resta: “Yo os voy a explicar ahora la secuencia completa: fue un beso espontáneo, mutuo, eufórico y consentido, que esta es la clave”. Ho expressa tot enumerant amb els dits de la mà dreta i amb pauses dramàtiques, subratllant algun dels seus arguments de defensa amb un to més marcat i el timbre de veu més fort, insistint al final: “Se ha dicho… No, fue consentido”. “Miren ustedes (…), yo tengo una gran relación con todas las jugadoras (…), hemos sido una gran familia (…). Y tuvimos momentos cariñosísimos”, defensa, equiparant de nou una situació de dominació laboral amb una relació familiar.
“En comunicació no verbal, el seu és el dit de l’autoritat que està valorant el que està expressant”
De nou, torna a utilitzar les seves filles en el seu discurs per arrencar un altre aplaudiment de complicitat i de suport, esperant fer-lo més extensiu a la sala, mentre la càmera les enfoca: “Hija mía, no llores. Tienes que estar tranquila y contenta. Tienes que estar orgullosísima de quien es tu padre”. Entre parèntesi, cal subratllar que en aquell moment ni tan sols era imaginable que continuaria utilitzant diverses dones de la seva família (excepte l’exdona) en la seva defensa i per pressionar Hermoso quan la FIFA ho havia prohibit expressament: una cosina per sortir a parlar amb els mitjans i pressionar, la seva mare fent vaga de fam dins d’una església i atenent a tota la premsa per reclamar la innocència del seu fill i que rectifiqués la víctima de tot aquest cas….
Rubiales relata que és Jenni Hermoso qui l’aixeca del terra i li demana permís: “Un piquito? Y ella me dijo: Vale. Esa es la secuencia de todo. Y ella dijo que era una anécdota”. Fins i tot fa referència directa al comunicat de la jugadora, que desacredita directament utilitzant de nou el concepte de “veritat” al seu favor, com farà repetidament al llarg dels minuts següents.
“Se está ejecutando un asesinato social. A mí. Se me está intentado matar”. I acompanya un dels titulars de la nit, aquesta expressió tan gràfica i rebuscada, per mostrar-se com a víctima posant-se la mà al pit, com a gest molt estudiat de suposada sinceritat del que acaba de dir. Rubiales insisteix en la manca de sexualitat en l’acció, desmarcant-se de les crítiques públiques repetides els dies previs. “Van a por mí con todo: por tierra, mar y aire. Más de 100 querellas. Siempre es el mismo: él y sus títeres”.
“La igualdad no es diferenciar una opinión entre lo que dice el hombre y lo que dice la mujer. Hay que diferenciar entre la verdad y la mentira. Hijas, aprenderlo: es una lección de vida. Vosotras sí sois feministas, y no el falso feminismo que hay por ahí”. Aquí, a més d’utilitzar de nou unes menors d’edat per sostenir els seus arguments, presenta unes menors com a feministes reals, per sobre de veus expertes i legitimades, en un gest paternalista d’instrucció a totes les dones (i homes) que l’estiguin sentint. El concepte “fals feminisme”, que forma part del relat habitual de l’extrema dreta, serà una constant en el seu discurs. “El falso feminismo no busca la justicia, no busca la verdad. No le importan las personas. Están preparando una ejecución para ponerse una medalla y decir que están avanzando. Pero es todo lo contrario”. Discursivament, demonitza el feminisme que l’ha acusat i el classifica pejorativament com a “fals” i enemic de la justícia i de la veritat, revelant la ideologia que, segons ell, és la culpable de “l’assassinat social” que denunciava uns minuts abans.
“Intentan matar a un hombre desde el primer momento”, insisteix en la victimització. I passa a enumerar polítics de Podem que l’han criticat per retreure’ls: “por Dios, ¿qué pensarán las mujeres que hayan sido agredidas sexualmente? De estas personas, que me están tratando de asesinar públicamente, me voy a defender en los juzgados”. Repeteix la idea de l’assassinat, cercant la complicitat pública, presentant-se de nou com a víctima, aquest cop victimitzant tots els homes: “las falsas feministas, que destrozan a las personas, no nos felicitaron a los hombres que había allí”. Remata la idea amb un “todos ustedes son campeones del mundo, todos ustedes” general, altre cop buscant la complicitat del seu auditori eminentment masculí per arrencar un nou aplaudiment. Busca l’adhesió més àmplia encara, perquè no se li escapa que part de l’auditori encara no l’ha aplaudit. I qui no vol que se’l bategi com a campió del món, oi? Una bona tècnica discursiva que aparentment funciona.
“El amarillismo del falso feminismo, Tebas”, fa voltes al mateix, un cop i un altre, perquè quedi gravat en la ment de l’audiència. “Me va a seguir matando, pero no me importa porque yo sé la verdad (…). La verdad es la verdad. En lo profundo de mi corazón, no me importa. No es una cuestión ni de soberbia ni de prepotencia, es humildad. Voy a defender la verdad”. Repeteix i insisteix amb més hipèrboles, perquè no deixi de ressonar a la sala. “En este país hemos de mejorar mucho. Pero es que hemos de mejorar en libertades”. Aquí cal subratllar que la reivindicació de la llibertat també és propi de discursos d’extrema dreta, com es pot recordar per campanyes electorals recents de partits de dretes.
“Tot i la compareixença minuciosament treballada, Rubiales no pot evitar rascar-se el nas en un moment, revelant que menteix quan passa a victimitzar-se”
I la seva versió dels fets, subratllant el verb cada cop: “el beso es libre, es mutuo, es consentido”. Tot plegat per donar pas finalment al clímax de l’esperada compareixença, que expressa in crescendo amb la veu: “¿Ustedes creen que es para esta cacería? Pues les voy a decir algo: no voy a dimitir!”. I repeteix el seu posicionament definitiu amb fermesa ni més ni menys que cinc vegades, arrencant aplaudiments i complicitat entre la seva audiència, quedant marcada com la frase del dia. Alhora, acompanya les seves paraules amb el gest de maça de la justícia amb el braç dret, per deixar les coses clares amb comunicació no verbal també. “¿Qué es lo que he hecho? ¿Un pico consentido es para sacarme de aquí? Estoy en España y voy a luchar hasta el final. Y espero que se cumpla la ley”. Llibertat, pàtria, veritat i justícia, i lluita sense fi, fins que es declari la seva innocència, perquè la llei, entén, s’ha de complir, i suggereix que es complirà si està de part seva. “Esta campaña no responde ni a la verdad ni a la justicia”. De nou, sempre el dubte sobre la llibertat de premsa a l’Estat.
Però tot i la compareixença minuciosament treballada, Rubiales no pot evitar rascar-se el nas en un moment, revelant que menteix quan passa a victimitzar-se per les acusacions que ha rebut al llarg dels darrers anys. Concretament, ho fa quan parla de corrupció. El president de la RFEF apel·la a la família i a la pàtria, a Espanya, tornant a exposar un discurs propi de l’extrema dreta. “Voy a seguir luchando”, afegeix desafiant. La seva intervenció acaba amb una reivindicació del futbol local, cercant de nou la complicitat de la sala. “Aquí está la verdad de lo que ha sucedido. La gente de bien sabe perfectamente que no hay nada más”. És a dir: la bona gent, la de bé, és la qui s’adhereix a la seva “veritat”, i l’altra és la mala gent, la que no defensa què ha “succeït” ni la “veritat”. Acabar amb “veritat” i “res més” és tota una conclusió a tot aquest al·legat per la seva innocència. Aplaudiments a la sala. Les primeres quatre files s’aixequen, i alguns fins i tot es giren cap a les del darrere cercant el gest de suport incondicional al subjecte i al seu discurs per part de més assembleistes.
Vet aquí la radiografia de la intervenció de Luis Rubiales el passat 25 d’agost. Sembla que aquest cop, a més, el conductor és l’únic que condueix en contra direcció, perquè estratègicament ha comunicat verbalment i no verbalment cercant complicitats, premiant els seus fidels, atacant els seus detractors i utilitzant públicament les dones i fins i tot les seves filles menors per apuntalar un relat que torna Espanya als temps de blanc i negre. O potser tampoc n’havia sortit encara. Un cas digne d’estudi de comunicació.
