Catalunya Plural va néixer el novembre del 2012 com l’edició catalana d’eldiario.es, però la setmana passada va començar a caminar sola com a mitjà independent, tot i que hi manté la vinculació. El nou digital està impulsat per la Fundació Catalunya Plural, creada per 43 persones, la majoria periodistes i professionals de la comunicació. Entre ells Josep Carles Rius, exdegà del Col·legi de Periodistes de Catalunya, sotsdirector de La Vanguardia i director de Público a Catalunya fins al seu tancament, entre altres.

Quina és la diferència la nova etapa de Catalunya Plural?
El primer és que té entrada pròpia, catalunyaplural.cat. També incorporem més continguts, però essencialment és una continuïtat. A més es clarifica molt bé el tema del català/castellà: si entres a través d’eldiario.es trobaràs el web en castellà amb l’opció d’anar al català, mentre que si ho fas directament a Catalunya Plural està íntegrament en català.

Aleshores els continguts es poden trobar tant en català com en castellà…
És un projecte que neix amb la voluntat de formar part de la premsa digital catalana, però també d’explicar Catalunya a la resta d’Espanya. És important estar vinculats a un projecte general i explicar el mateix en llengua castellana per als lectors de la resta d’Espanya. Pensem que en aquests moments també és molt important que Catalunya s’expliqui a fora.

“El futur passa per la premsa especialitzada”

El projecte l’impulsa Fundació Periodisme Plural. Quins són els seus objectius?
La Fundació té una doble finalitat: defensar el periodisme independent i lliure en un moment en què hi ha molts periodistes que s’estan quedant sense veu, i defensar les conquestes socials, l’estat del benestar i els valors progressistes. El primer projecte és catalunyaplural.cat, però la voluntat és fer-ne més, sempre en la línia del periodisme i dels valors que fixen els seus estatuts.

Entre els projectes hi ha diversos diaris digitals…
Dins la doble finalitat de la Fundació, el projecte és fer mitjans especialitzats en aquesta direcció. El primer seria eldiarideleducació.cat, que ara és un blog dins de Catalunya Plural, i que es convertirà en un diari digital dedicat a la comunitat educativa. Després vindrien els diaris de la sanitat, el treball, la solidaritat i la cultura. El futur passa per la premsa especialitzada, si tots fem diaris generalistes no hi ha espai per a tothom. En canvi hi ha comunitats que ja existeixen que no tenen un mitjà de referència especialitzat, i el que volem és crear-lo.
Entra dins dels objectius de la Fundació: defensar les conquestes socials a través del periodisme. El que no tindria sentit és que nosaltres féssim un diari d’esports. En el cas de Catalunya Plural has de crear la teva pròpia comunitat, però en el cas de l’ensenyament o la sanitat aquesta ja existeix, i a més en aquests moments està molt mobilitzada. Aquests nous diaris especialitzats estarien vinculats però serien totalment independents.

Per què una fundació?
Perquè és un projecte que parteix de la implicació dels lectors, no hi ha un editor, un empresari o un grup de premsa que crea una empresa, sinó que està impulsat per una sèrie de periodistes. Una fundació és una bona fórmula jurídica per implicar els lectors.

I aquesta implicació com es vehicula?
S’ha creat la figura de l’Amic de la Fundació, que és un sistema de micromecenatge, i després se’ls implica a través de les activitats que s’aniran fent. A més, es posarà en marxa l’assemblea dels Amics de la Fundació que es reunirà un parell de vegades l’any, la qual opinarà i intervindrà sobre els projectes de la Fundació.

Com es finança Catalunya Plural?
Per dues vies. Una a través dels lectors, mitjançant quotes mensuals a partir de tres euros o de donacions concretes, i després amb patrocinis i publicitat. Els fundadors hem aportat el capital mínim d’una fundació, una mica més de 30.000 euros, que és el capital inicial.

“El projecte s’està capitalitzant amb el treball”

Com està plantejada la redacció?
Un dels motius de fer la Fundació era perquè permet compaginar el treball voluntari amb el treball assalariat. En aquests moments, fer un projecte basat tot en treball assalariat malauradament és molt complicat, així que has d’intentar compaginar les dues coses, i la Fundació és la fórmula perfecte per fer-ho. Ara devem ser uns 12 periodistes implicats, però amb diferents graus de dedicació i d’implicació econòmica. Que estiguin treballant com a principal dedicació i cobrant recursos hi ha tres persones, i a temps complert i amb nòmina només una. Després hi ha un altre nivell que són els que porten els blogs, que cobren com a col·laboradors. L’objectiu és, a mesura que es vagi consolidant el projecte, anar incrementant els efectius.
Després hi ha una sèrie de periodistes, com pot ser el meu cas, que venim d’altres processos i ens interessa consolidar el projecte, i estem treballant de forma voluntària. També hi ha periodistes prejubilats, i professors d’universitat que participen com a aportació, és una donació en espècies a la Fundació.
És un projecte que s’està capitalitzant amb el treball. Per endegar un projecte o hi ha un senyor amb diners, o hi ha una sèrie de gent que no té diners però sí un temps per dedicar durant una època de la seva vida. Ara s’està capitalitzant amb l’aportació dels fundadors, però sobretot amb la dedicació de temps de molta gent.

“La premsa ha de baixar i s’ha d’implicar i formar part de la societat”

Té espai un altre mitjà en l’àmbit mediàtic català?
La idea bàsica de catalunyaplural.cat és crear una plaça pública, un punt de trobada de persones, entitats, fundacions i associacions que estan treballant en la mateixa direcció, però que cadascuna ho està fent pel seu cantó. El que pretenem és que tinguin un lloc on trobar-se i a més puguin entrar en diàleg amb la política, perquè ara hi ha un abisme entre aquesta i la societat, una situació de desconfiança.
La idea és crear un espai on també es trobi gent de l’esquerra que està desencantada de partits polítics, que té preocupacions per tot el que està passant, però que no està cohesionada. Si mires els mitjans existents, no hi ha un espai on es puguin trobar i dialogar, per exemple en política, des de la CUP fins al PSC o els sectors més progressistes de Convergència; i on es puguin trobar fundacions com Catalunya Europa, Ferrer i Guàrdia, Jaume Bofill, Justícia i Pau o la Federació d’Associacions de Veïns. Tot aquest món, que a Catalunya és importantíssim, aquest espai no el té. Si féssim la translació, en l’àmbit sobiranista està VilaWeb.
Catalunya és un entramat de societat civil i la premsa n’estava al marge, era a la seva torre de marfil mirant-s’ho tot des d’allà. Ara la premsa ha de baixar i s’ha d’implicar i formar part de la societat. I això és el que estem fent, per això la Fundació. És un canvi de concepte molt important.

El problema és monetitzar els mitjans digitals.
L’única esperança de la premsa digital és la complicitat dels lectors. Crec que cada vegada arriben més a aquesta conclusió: si volen un tipus d’informació determinada necessiten implicar-s’hi, de la mateixa manera que ens hem implicat en altres facetes de la vida. El cas d’eldiario.es és molt paradigmàtic: té 4.500 socis que cobreixen la part més important del pressupost. No paguen per tenir una informació exclusiva a través del premium o de murs de pagament, sinó perquè el mitjà existeixi i perquè aquelles idees i valors que comparteixen tinguin la màxima difusió possible. És a dir, aquestes 4.500 persones paguen perquè 2 milions de persones llegeixin aquella informació. El futur de la premsa digital passa per això, perquè des del punt de vista publicitari encara no hi ha models de negoci que ho permetin. Tot el nostre projecte va en aquesta direcció.

La cerca de la implicació dels lectors no és nova…
És clar, quan tu compraves un diari o n’eres subscriptor t’hi implicaves, això sempre ha estat així, però amb el món digital es va trencar. Anar amb El País, La Vanguardia o el diari que sigui sota el braç era com una declaració de principis. Ara s’ha de fer d’una forma més virtual, però s’ha de fer el mateix.

En els grans diaris han prevalgut més altres vies de negoci que el que aportava el lector, que havia estat el sostenidor principal…
Sí, es va pensar que amb la publicitat ja n’hi havia prou, i ara ja és evident que no. El gran repte de la premsa escrita és com transformar aquest compromís del lector, que era fer-se subscriptor o pagar al quiosc, en un nou compromís… I amb un gran canvi de concepte, perquè quan pagues el diari a canvi ja el tens en paper, és una relació unidireccional, i en aquests moments el que estàs fent és pagar per tots.
Amb eldiario.es no esperàvem aquesta reacció, 4.500 persones són moltes, i amb això i la publicitat s’aguanta, però només amb aquesta no ho faria. D’alguna forma ha d’haver-hi aquest procés d’identificació que ja existia abans amb els diaris impresos. Jo he estat molts anys a La Vanguardia, i quan et trucava un subscriptor sabies que estaves parlant, no amb un lector, sinó amb algú que se sentia part del projecte. Doncs ara és el mateix. Tens una responsabilitat afegida, estàs fent més que un diari, sigui digital o en paper, perquè saps que aquest lector està molt implicat.

“S’ha de parlar de la regeneració de la premsa perquè recuperi la seva funció social”

Què s’ha fet malament des dels mitjans per arribar a aquesta situació?
La generació que impulsem aquest projecte som periodistes que venim de la premsa escrita, una generació que està en els diaris des de la Transició, que hem viscut el seu millor moment però també els seus problemes. Quan es fa l’anàlisi de la situació de la premsa en paper es parla de la crisi econòmica, amb l’enfonsament de la publicitat, i l’impacte d’internet, amb els diaris fent-se la pròpia competència donant gratuïtament el que després ofereix en paper. Jo hi afegiria una altra causa, que és la renúncia a la funció social de la premsa, a participar del bé comú.
Durant el segle XX, la premsa escrita va aconseguir un binomi virtuós: l’editor feia un servei públic i un gran negoci. Al segle XXI el negoci es ressent i la figura de l’editor entra en crisi. Ara la majoria de diaris són corporacions que no saps ben bé qui són. Tots els que estem en aquest projecte hem viscut experiències amb editors que diguem no han estat satisfactòries. Així, de la mateixa manera que parlem de la regeneració política, també s’ha de parlar de la regeneració de la premsa perquè recuperi aquesta funció social i voluntat de compromís amb la societat.

Els nous mitjans apunten en aquesta direcció…
Tot això s’està fent sobretot a internet. Hi ha un procés interessant de trobada entre la generació de la premsa escrita i una generació jove ja formada en l’era digital. La suma de les energies d’aquesta generació jove amb l’experiència i els valors dels periodistes dels diaris, que d’alguna forma n’han estat expulsats, és el que genera una nova època que pot recuperar allò que la premsa en paper no hauria d’haver perdut mai.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram