Hiperactiu i constant, Josep Lluís Micó es defineix com “un home d’acció”. Com a periodista ha treballat per a una desena de mitjans de comunicació, tant impresos com digitals. Com a professor, és coordinador de Periodisme a la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull, on també dirigeix la revista del centre, Nova Ciutat Vella. I com a investigador, codirigeix el Digilab-Laboratori de Comunicació Digital, ha obtingut diversos reconeixements i premis de recerca d’institucions com l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal o el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) i participa en projectes internacionals sobre la digitalització dels mitjans i els nous perfils professionals. És doctor per la Universitat Politècnica de València i, fins ara, ha publicat cinc llibres sobre comunicació.

A més, segueix combinant la docència amb el periodisme —al Diari de Girona, La Vanguardia, Rockdelux…— “per no fossilitzar-me”, segons explica. En breu, la Generalitat publicarà un llibre que ha coordinat el seu grup de recerca: La convergència comunicativa a la premsa local i comarcal.

Són les noves tecnologies la solució per acabar amb l’atur i la precarietat que afecta un gran nombre de periodistes a Catalunya?

Em temo que, de moment, no. Els projectes informatius pensats per a internet i la televisió digital terrestre (TDT) no estan generant tanta ocupació com s’esperava. Algunes empreses sí que estan contractant periodistes per treballar en aquestes àrees, però ho fan en quantitats molt petites, i, en alguns casos, sense una perspectiva clara de negoci. En altres suports, com ara la telefonia mòbil, la situació encara és pitjor. Tot avança molt lentament, i la crisi encara ho està complicant més.

Llavors, on han de treballar els periodistes que es queden sense feina o aquells que tot just ara acaben de llicenciar-se?

Sort en tenim dels gabinets de premsa i comunicació. Ara per ara, són la principal activitat pel que fa a nous llocs de treball al territori. Bona part dels joves llicenciats en Periodisme i dels professionals aturats acaben sent contractats per gabinets. La comunicació és fonamental en la societat i l’economia actuals. Totes les empreses volen tenir una àrea o divisió especialitzada en comunicació. O bé encarregar aquestes tasques a una companyia externa. I això, evidentment, ens beneficia, si més no, des del punt de vista laboral.

Els periodistes que s’incorporen actualment al mercat laboral, han rebut una bona formació? Saben com és el sector de debò?

Malauradament, encara hi ha massa professors de Periodisme que no han treballat mai en un mitjà de comunicació. O que van deixar de fer-ho fa vint anys. Això passa tant a Catalunya com al conjunt de l’Estat. Com és evident, la visió de la professió que transmeten aquests professors està molt allunyada de la realitat del sector. Parlen de qüestions que han llegit o que els han explicat, no pas d’un ofici que hagin practicat i en el qual hagin destacat. Un factor com aquest tendeix a empitjorar l’ensenyament a les facultats.

Per tant, els periodistes surten pitjor preparats?

En absolut! Mai havíem disposat de tants recursos com ara. Els coneixements en tecnologia, idiomes, etc. dels estudiants són cada vegada superiors. Jo només dic que si els professors sense experiència es reservessin per a les assignatures teòriques, els alumnes encara en traurien més profit. En qualsevol cas, em fa l’efecte que darrerament hem baixat la guàrdia (a l’escola i a la universitat) en la formació cultural general, i això és imprescindible recuperar-ho, si no, no es pot exercir la nostra feina amb garanties.

Els joves d’avui tenen més domini de novetats com les xarxes socials. Està revolucionant aquest fenomen el periodisme del present?

Les xarxes socials no suposen cap revolució per al periodisme. Per descomptat, són instruments molt vàlids per mantenir un contacte més directe i constant amb l’audiència, per crear comunitats al voltant dels mitjans, etcètera. Amb tot, sovint es presenta aquesta novetat i d’altres relacionades (blogs, fòrums, comentaris de notícies, etc.) com vies ideals per democratitzar els mitjans, però, estrictament parlant, són sobretot eines de màrqueting. Moltes empreses les fan servir per fidelitzar el públic, per aconseguir que els usuaris se sentin partícips de la feina del mitjà i, així, evitar perdre’ls. I altres ho fan simplement perquè creuen que toca, que és una moda de la qual no poden prescindir, com passava al principi amb internet o amb les versions per a dispositius mòbils.

Tot això agreuja la situació de la premsa tradicional. Tenen futur els mitjans escrits?

Al llarg de la història, sempre que ha aparegut un nou mitjà (la ràdio, la televisió, internet) s’han disparat els temors per la desaparició dels anteriors. Però la realitat demostra que hi ha lloc per a tots, que la convivència és possible i que, fins i tot, propicia que s’especialitzin en alguns àmbits i acabin complementant-se. Jo crec que aquest serà el futur dels mitjans escrits. Aniran guanyant gradualment profunditat i rigor, i deixaran de competir amb altres plataformes en el terreny de la informació superficial i immediata.

Ara fins i tot s’està assajant amb fórmules de pagament a internet…

Els moviments dels principals mitjans i grups del món són simptomàtics en aquest aspecte. Internet rep qualificatius excel·lents d’empresaris, professionals i lectors, no obstant, amb poques excepcions, no permet guanyar diners. Cal replantejar-se el model. Malgrat les reserves de capçaleres com The Guardian, la tendència comença a ser partir d’un mínim d’accés obert i oferir un servei premium que sigui de pagament. Per vèncer la resistència que crea el fet d’haver de pagar per uns continguts que estan a la xarxa només hi ha una doble solució: especialització en la informació i, sobretot, qualitat.

Es pot apostar per la qualitat en un context en què els periodistes cada cop han de fer més feines alhora?

Sí, en general, sí. La figura del periodista polivalent, això és, el professional que participa en diverses fases de la producció, amb instrumental variat, potser per a diferents mitjans o a partir d’informacions de seccions diferents, no és una moda passatgera. Convé a les empreses perquè, tot pagant un únic sou, s’asseguren un volum de feina que, abans, duien a terme fins a quatre o cinc empleats. La baixa qualitat d’algunes de les seves produccions s’explica perquè els treballadors que les desenvolupen no han estat formats correctament. Però, amb el temps, aquests desajusts s’aniran corregint. Les universitats han d’assimilar que la realitat laboral està canviant. I les empreses han d’entendre que algunes de les seves pràctiques estan al límit de l’explotació, i que, en ocasions, cal comptar amb els serveis d’un especialista (en un suport, en una àrea temàtica…). Si hi ha els canvis adequats en aquests extrems, el periodista polivalent es convertirà en un professional amb un gran domini sobre la informació que està preparant al llarg de tot el procés productiu.

Quins altres reptes urgents han d’afrontar els mitjans catalans?

Un dels més complicats és el que comporta el desplegament de la TDT. Pràcticament tots els grups i empreses van lluitar per aconseguir-ne una concessió, però, ara, molts no saben què fer-ne. És evident que hi ha una sobreabundància de canals o programes que no satisfà ningú. I és que l’Administració haurà de ser flexible, perquè algunes cadenes no podran ajustar-se als mínims d’emissió. Els productors no tenen diners per a assajos i experiments, i encara menys per contractar personal. Els anunciants no veuen un panorama de fragmentació que es correspongui amb targets prometedors, sinó més aviat una gran dispersió que fomenta la confusió. Per acabar, el públic es troba a la pantalla la mateixa mitjana de mediocritat de sempre.