La Institució Alfons el Magnànim – Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació acaba de publicar La comunicació a la Comunitat Valenciana (2010-2018): crisi i canvi. Un llibre coordinat pel professor de Periodisme la Universitat de València, Guillermo López García, que fa un recorregut per l’estat de la comunicació valenciana en la darrera dècada.
L’obra compta amb 12 acurats capítols elaborats, a més de Guillermo López, per investigadors i professor de diverses universitats valencianes, com Francesc Andreu Martínez Gallego, José Gamir Ríos, Andreu Casero, Francesc Martínez Sanchis, Andrés Boix, Dolors Palau, José Luis González, Adolfo Carratalá, Àlvar Peris, Teresa Díez, Francesc Picó, Mar Iglesias, Lorena Cano, Pau Rosell, María Caballero, Chuan Li i Germán Llorca.
El llibre va ser presentat el 12 de juny al Centre Cultural La Beneficència de València en un acte que va comptar amb la intervenció de José María Vidal (secretari autonòmic de Comunicació), Violeta Tena (redactora d’El Temps), Ximo Aguar (redactor de Valencia Plaza), i Guillermo López, editor del llibre i director de la col·lecció Periodisme del Magnànim.
L’obra segueix la línia –i és alhora continuadora– de tres llibres anteriors cabdals que reconstrueixen el sistema dels mitjans de comunicació valencians des del darrer terç del segle XX fins al moment present. Ens referim a La comunicación en los 90: el mercado valenciano, coordinat per Antonio Laguna; El ecosistema comunicativo valenciano. Características y tendencias en la primera dècada del siglo XXI, i Cibercomunidad: El espacio de la comunicación digital en la Comunidad Valenciana, aquests dos últims coordinats per Guillermo López. Podem assegurar que amb aquestes quatre obres tenim una panoràmica bastant completa i documentada sobre l’estructura i evolució dels mèdia valencians dels darrers cinquanta anys.
Reconversió tecnològica
La particularitat d’aquest darrer llibre, a diferència dels altres tres esmentats, és que aquest dissecciona les causes i les conseqüències de la crisi econòmica de 2008 (anomenada la gran recessió) i la reconversió tecnològica i revolució digital als mitjans de comunicació en el període 2010-2018. Uns canvis que han configurat un ecosistema comunicatiu més fragmentat, divers i precari. Crisi econòmica que, unida a l’esmentada reconversió tecnològica, ha provocat el tancament de molts mitjans de comunicació, l’obertura d’altres (digitals fonamentalment), i la transformació digital de tots els altres. I també ha perpetuat i ha afermat la històrica dependència comunicativa del País Valencià respecte a empreses mediàtiques foranes.
Tancament de publicacions, disminució de la publicitat, difusió a la baixa, acomiadament de periodistes: el cercle viciós de la crisi. Aquest ha estat el panorama en els darrers deu anys. El fet que millor va encarnar l’impacte de la crisi va ser l’abrupte tancament de RTVV, el novembre de 2013, que va provocar un forat en el sector audiovisual i periodístic valencià, orfe de la seua empresa més important i amb major dimensió i presència social, malgrat les seues moltes insuficiències. Un forat en l’ecosistema comunicatiu valencià que ha sigut, també, un problema social i polític de singular importància en aquests anys, solucionat parcialment amb l’obertura, cinc anys després, de la nova radiotelevisió pública, À Punt.
Però més enllà d’aquest fet, la crisi i la mala gestió política també es van encebar sobre els petits mitjans. Entre 2008 i 2015 van tancar una cinquantena de mitjans en valencià. O el fet que en 2016 el 36,% dels periodistes valencians es trobava en situació de desocupació, dels quals un 55,1% s’ha vist afectat per un ERO o acomiadament improcedent, mentre que el 53,9% que tingué l’oportunitat de treballar havia patit reduccions de salari. És la crònica negra d’un temps de crisi de la qual encara no hem eixit.
Paral·lelament a la crisi econòmica, les estructures de la comunicació en el seu conjunt van patir canvis profunds. Com el nou mapa de la televisió digital local, encara per concloure, que ha destrossat la rica xarxa d’emissores televisives existent abans de 2004, any d’inici del fiasco de les adjudicacions de llicències per part de la Generalitat.
Més ràdio i menys televisió
Els canvis han estat sobretot tecnològics. La digitalització de les redaccions i dels sistemes de producció dels mitjans, a més de precarietat laboral, ha provocat el tancament de bastants mitjans tradicionals. Malgrat la crisi, una de les principals conclusions que avança aquest llibre és la del creixement dels mitjans de comunicació valencians.
En xifres generals s’ha passat de 465 que es van comptabilitzar l’any 2012 fins als 570 actuals. No obstant això, el creixement no és constant en tots els mitjans, ni tots els nous mitjans creats són sòlids. Mentre que els mitjans radiofònics augmenten notablement, els televisius decreixen quasi a la meitat, de 58 cadenes a 32, com a conseqüència –entre altres coses– de la mala gestió feta per la Generalitat en el procés d’adjudicació de les TDT, capítol analitzat amb profunditat per Àlvar Peris, professor de la Universitat de València.
Així mateix, pel que fa a la premsa escrita, el nombre de mitjans s’ha aconseguit mantenir més o menys estable, tot i que el seu panorama és molt ombrívol i el sector està a la recerca d’un nou model de negoci que, combinant mecanismes tradicionals amb nous sorgits del món digital, garantisquen la seua supervivència, com bé explica Dolors Palau, professora de la Universitat de València.
Així i tot, es fa evident l’increment de mitjans amb uns continguts exclusivament digitals i el decreixement de la importància dels mitjans impresos. No obstant, els nous mitjans digitals, malgrat l’empara d’internet, tenen dificultats per aconseguir quota de mercat publicitari i d’audiències en aquesta nova jungla comunicativa. De tots els sectors, el que millor ha capejat la crisi és la ràdio, que ha estat el mitjà que millor ha sabut adaptar-se als canvis digitals.
Sense un mercat normalitzat
Un dels sectors que més ha patit la crisi és la comunicació en valencià en conjunt. El sector, malgrat el tancament de molts mitjans, es manté estable gràcies a l’aparició de nous mitjans digitals. Amb dades de 2017, hi ha 91 mitjans en valencià, xifra que representa el 10,69% del total del País Valencià. Hi ha també un nombre elevat de mitjans bilingües en castellà (94 en total, l’11,04%) que empren el valencià en versions digitals doblades, seccions o suplements (el cas de la premsa) o en programes específics si es tracta de mitjans audiovisuals. Igualment trobem 33 mitjans plurilingües que combinen el castellà com a idioma preferent amb llengües estrangeres (anglès i alemany, principalment) i el valencià com a llengua testimonial.
Amb tot, els mitjans que usen valencià i els bilingües editats en castellà que empren regularment la llengua vernacla sumen el 21,73% del total. Una quota de mercat subalterna que no es correspon amb els nivells de competència lingüística de la població i dels propis periodistes. De fet, el 72,4% entén el valencià, el 50,9% el parla i el 52,9% el sap llegir. I més encara, el 71,1% dels periodistes afirma que té la possibilitat d’utilitzar el valencià com a eina de treball.
