El Col·legi de Periodistes va acollir al novembre la presentació de l’Informe de la comunicació a Catalunya 2021-2022, un treball interessantíssim rigorós i imprescindible per conèixer l’evolució i la vida diària del món català de la comunicació.
Centrant-nos en la parcel·la exclusiva de la premsa, vaig prendre nota del termòmetre dels mitjans generalistes i del referent als mitjans de proximitat. L’encarregat de treballar les dades i fer l’anàlisi informativa de la premsa en aquest volum del ja veterà informe és Joan Corbella i Cordomí, professor de la Universitat Pompeu Fabra, a qui cal felicitar efusivament perquè fa un treball perfecte amb les dades amb les quals treballa. Per a ell, el més destacat del bienni 2022-2023, és la dificultat –i alhora, el repte– per a la supervivència del sector, però immediatament apunta com a important la reducció generalitzada de continguts i oferta de les propostes periodístiques amb baixada de paginació i de peces informatives.
Concretant sobre el sector de la premsa diària generalista d’abast nacional, Corbella ens diu que l’evolució de la premsa tradicional ofereix les característiques d’un sector econòmic en transició: “Les xifres de negoci en suport paper no deixen de baixar, i en el panorama digital afronten un escenari de competència molt gran i de generació escassa de recursos”. I conclou: “En el període 2021-2022 no hi ha novetats respecte als anys anteriors”.
Pel que fa a la premsa local, l’informe narra com la majoria dels periòdics de proximitat van tenir una pèrdua més continguda de la difusió que els d’abast nacional en els darrers anys, però en tots els casos també es va produir una baixada, en aquest cas més lleu. Els ingressos nets de la suma dels diaris d’abast català i els locals van ser el 2021 un 30% inferiors als del 2017. Em el mercat espanyol, dues terceres parts de la publicitat que va anar als diaris el 2021 i el 2022 va aparèixer en publicacions regionals i locals. Com a dada rellevant, l’autor ens diu que els investigadors assenyalen que la difusió en català arriba al 40% en el període i supera el 50% entre els diaris d’informació general.
L’autor del treball sobre el sector premsa precisa de més informació per aprofundir en les seves entranyes econòmiques i logístiques. És una queixa que m’ha fet a mi personalment en els darrers anys. Ara bé, estrènyer el contacte amb les dues associacions de premsa “de casa” li aportarien moltes més dades de les que disposa, i ben segur que ni l’ACPC ni l’AMIC li posaria cap inconvenient perquè disposés dels seus estudis anuals, com tampoc de poder utilitzar complets els informes sobre la inversió publicitària en la premsa que elaboren Media Hotline i InfoAdex. Foren de gran ajuda per centrar més la lupa i anar a la cuina dels editors.
L’ajuda a la premsa no ha d’escandalitzar ningú. No és cap raresa ni espanyola ni catalana
No tot acaba (ni comença) en la difusió i l’audiència, prou importants, evidentment. Per exemple, l’evolució econòmica de les empreses i editors de la premsa i l’evolució de la xifra de treballadors només queda reflectida en el món de la premsa nacional. I la dada més rellevant de la premsa local i comarcal, que el nombre de subscriptors es manté al voltant del 50%, fora bo reflectir-la amb més rellevància i afegint el perquè.
Sobre el món digital, l’informe afirma que “els resultats dels primers anys de murs de pagament no han generat el volum de subscripcions desitjat, tot i que, a finals de 2022 continuava creixent, sobretot per les ofertes a baix preu que feien els principals editors”.
Parlem ara d’ajudes. Una qüestió no marginal que desequilibra els editors. L’ajuda a la premsa no ha d’escandalitzar ningú. No és cap raresa ni espanyola ni catalana. S’ajuda al sector de la premsa pràcticament a tot Europa i des de sempre. A Suïssa, l’associació d’editors Schweizer Medien (organització industrial d’empreses privades de mitjans de comunicació) publicava el passat 20 de novembre, sota el títol Sí a donar suport als diaris regionals (i locals): “El finançament indirecte de la premsa garanteix l’oferta d’informació a les regions”. La informació afegeix que “els diaris locals i regionals haurien de rebre més suport per a la seva important missió informativa. Aquest és l’objectiu de la revisió legal, per la qual la Comissió de Transports i Telecomunicacions responsable del Consell Nacional KVF-N ha obert avui la consulta”. El costum suís: es consulta al poble, en aquest cas per si cal revisar a l’alça el suport a la premsa “petita”.
La revisió legal prevista de la KVF-N respon a “una necessitat destacada de la població: molta gent a Suïssa encara llegeix una publicació impresa, sigui un diari o un setmanari local. El finançament beneficia principalment als lectors”. En aquest context, el president de l’Associació d’Editors, Andrea Masüger, està convençuda que “l’expansió moderada i temporal del finançament indirecte de la premsa trobarà un suport generalitzat”.
A Catalunya, els ajuts els concedeix la Generalitat, tant a la premsa nacional com a la local. Uns ajuts que mai convencen a ningú. Són insuficients per a uns i ajuden a millorar els resultats positius d’altres. Qui hi perd més pel camí, com sempre, és l’editor de comarques. Ni l’ajut directe ni els ajuts a projectes es corresponen amb la realitat de les empreses editores.
El passat 24 de novembre, Joan Vall Clara escrivia en la seva columna El voraviu, d’El Punt Avui, sobre com viu la premsa (en aquest cas, la diària). Vall s’havia llegit les memòries i els estats comptables del 2022 presentats al registre pels nou diaris amb edició impresa els set dies de la setmana. Afirma que es perden diners (–12.939.516 euros). Menys que el 2020 i més que el 2021. Tendència, doncs, a la baixa. El director del diari publicava que el 2022 només van guanyar diners dues capçaleres: El Punt Avui (611.312 euors) i Segre (21.466 euros). En van perdre El Periódico (–5.732.191 euros), La Vanguardia (–5.379.962 euros), l’Ara (–1.021.000 euros), Diari de Tarragona (–833.344 euros), Regió7 (–277.340 euros), La Mañana (–202.969 euros) i Diari de Girona (–125.267 euros).
El voraviu informava que entre tots els diaris esmentats més amunt ocupaven una plantilla de 944 persones i van facturar 137.253.236 euros, dels quals un 11% (14.553.948 euros) provenen de subvencions i publicitat de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona. El diner públic que arriba a cada mitjà varia. A La Vanguardia van ser 4.083.483 euros; a El Periódico, 3.757.919; a l’Ara, 3.451.838; a El Punt Avui, 1.110.845; al Segre, 628.222; al Diari de Girona, 604.927 euros; a Regió7, 500.736; al Diari de Tarragona, 281.826, i a La Mañana, 134.852 euros. Aquest 11% que el diner públic representa sobre la facturació –continuava escrivint Joan Vall– varia molt segons el diari, i hi ha qui s’enfila fins al 29%.
L’Informe de la comunicació és una eina de treball magnífica. El sector de la comunicació és com si es trobés davant d’un mirall, pot observar imatges positives i també de negatives. Entre aquestes darreres, es troba a faltar un veritable Baròmetre de la Comunicació, ni aquell d’abans-d’ahir ni aquests que s’elaboren a Madrid; un de nou de trinca, amb lupa de nova generació. Com sabem una lupa o vidre d’augment és una lent o un sistema de lents que pot formar una imatge virtual augmentada d’un objecte. Quan es col·loca una lupa entre l’objecte i l’ull de l’observador, aquest últim pot inspeccionar petits detalls de l’objecte veient-ne la imatge augmentada. Doncs això mateix és el que necessita la comunicació catalana, però sobretot el sector de la premsa. Una lupa que quan se centri en un indret no desvirtuï la figura més petita i la deixi inútil, com passava amb l’antic Baròmetre, nascut amb molt bona voluntat, però esbudellat cruelment pels qui manaven als quals ja no els feia el pes des del seu mateix inici.
Es troba a faltar un veritable Baròmetre de la Comunicació, ni aquell d’abans-d’ahir ni aquests que s’elaboren a Madrid; un de nou de trinca, amb lupa de nova generació
Acabat l’acte de presentació de l’Informe de la comunicació, un petit grup de professionals de la comunicació i de la universitat vam fer a l’instrument un record i memòria. S’enyora, no cal ni posar termòmetre. Es podria anomenar Baròmetre de la Confiança, amb una metodologia revolucionària respecte a la del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, aquell estudi de mitjans de comunicació i consums culturals de l’espai mediàtic en català nascut el novembre del 2007, ara fa 16 anys. Fou impulsat per la Fundació Audiències de la Comunicació i la Cultura que aleshores presidia Salvador Cardús, essent conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació del Govern Joan Manuel Tresserras, que, en el moment de la presentació de l’eina, va compartir la seva idea que el Baròmetre ha de servir per “desvetllar el mercat de manera real i tangible”.
Entre altres inputs, com el premonitori de l’actual professor de la UAB, el nou Baròmetre coincidiria amb el primer en el fet de demostrar la força de la premsa de proximitat. Com vam dir en el petit comitè que anomenava abans, avui el qüestionari es podria enviar íntegrament en línia. Gràcies a la transició digital, tindríem més enquestats i més preguntes. Es podrien abandonar determinades qüestions històriques sobre la credibilitat de les diferents vies d’accés (televisió, ràdio, premsa escrita i internet) per centrar-se més en els usos del català en matèria d’informació. Interrogar sobre la propensió a no pagar per la informació, la percepció de compromís entre els periodistes o la visió de la intel·ligència artificial en la informació, seria de gran ajuda pel sector, els investigadors i les facultats de comunicació catalanes.
Avui és absolutament vàlid el que va escriure el sociòleg Salvador Cardús i Ros, com a president de Fundacc, en l’Informe de la comunicació a Catalunya 2005-2006: “A la vista de tot plegat, el Baròmetre de la Comunicació i la Cultura no es pot considerar un mer indicador de rànquings d’audiències, sinó que serà un instrument rigorós al servei de les indústries de la cultura i els mitjans de comunicació; del mercat publicitari, que podrà entendre millor les especificitats catalanes; de l’Administració en les seves funcions reguladores i de promoció de la cultura; de les organitzacions d’usuaris en la defensa dels seus drets, i de la comunitat d’investigadors. En definitiva, un instrument al servei de tot el país”.
Fa 16 anys, la mostra exigida per garantir el rigor que el Baròmetre pretesament necessitava era de prop de 40.000 enquestes anuals. Amb les eines adequades, i ben diferents de les del 2006, bé es podria fer un cop de cap. Amb el compromís signat i rubricat de no perjudicar la premsa local i comarcal, sinó, com va dir aleshores el conseller Tresserras, “demostrar la força de la premsa de proximitat”.
