L’abril del 2010, Enric Marín va assumir la presidència del consell de govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) en substitució d’Albert Sáez, no sense polèmica pel decret llei que ho va fer possible. Poc més d’un any després, l’ens ha iniciat un important procés de transformació per esdevenir una única empresa de mitjans. Tot plegat, en plena crisi econòmica i del sector, i amb una llei òmnibus que planteja modificar l’estructura de la CCMA.

Quan va assumir el càrrec va dir que la Corporació havia de fer la transformació més important des de la seva creació. Ja tenia en ment que aquesta passava per la unificació de totes les empreses?
Sí, la veritat és que el diagnòstic estava bastant clar. Des de la creació l’empresa s’ha produït la transformació més important de la història de la comunicació des de l’inici de la humanitat, i no estic exagerant, la qual afecta tot el món de la comunicació: el model de negoci, la manera de produir, de distribuir, de consumir. Per tant, aquesta transformació tecnològica, que a la vegada és palanca de canvi de la societat, naturalment ens ha d’afectar. Està molt clar que nosaltres no podem aspirar a tenir un espai de centralitat a la societat catalana si no ens adeqüem i som capaços de transformar-nos.
A més, tot això es produeix en un moment de crisi econòmica duríssima, en un moment en què les finances públiques estan en una situació de crisi molt severa, en què la capacitat que tenim de captar recursos privats també està patint moltíssim. Per tant, hi ha un punt en què l’única possibilitat que tenim de mantenir aquesta posició com a empresa de cultura i de comunicació de referència al país senzillament és assumint una revolució interna. No en tenim una altra. O això o entrarem en un període de decadència que serà molt més ràpida del que la gent s’imagina.

Al Parlament va emfatitzar que hi havia certa pressa en fer aquests canvis.
Hi ha una transformació tecnològica molt important, una crisi del sistema audiovisual i una crisi econòmica. La suma d’aquests tres factors, com vaig dir al Parlament, ens obliga a transitar a molta velocitat. No ens podem permetre en cap cas la possibilitat de wait and see. O ho fem i ho fem ràpid i ho fem en 18 mesos, o senzillament perdrem el tren. A més, pel que fa a la crisi del sector de la comunicació, el moment és molt selectiu, i aquí hi ha un factor que no s’ha explicat prou; la regulació del sector des de l’àmbit estatal ha estat un desastre des de l’any 2005. Ara parlo bàsicament de la televisió: es va planificar molt malament tota la transició cap a la TDT, sense tenir en compte de quina forma podia afectar el model de negoci segons com es regulés; es va pensar d’una forma una mica alegre que hi hauria molts més operadors dels que el mercat podia fer sostenibles; després hi ha hagut processos de reconcentració; i s’ha hagut de buidar de publicitat l’operador públic estatal d’una forma una mica rara. Per tant, en aquests moments, ja sabem que en un termini molt breu el mapa de l’audiovisual a l’Estat serà molt diferent del que és ara.
Nosaltres treballem amb la hipòtesi que en dos o tres anys hi haurà tres o quatre operadors de referència, un públic i dos o tres privats. En principi haurien de ser un públic i dos privats, perquè no hi ha espai per més. La nostra aposta és, en aquest ecosistema, poder ser el quart operador d’àmbit estatal. Si som capaços de reforçar el nostre paper, d’aprofitar la crisi per reinventar-nos i recrear-nos, d’aquí un o dos anys tindrem una posició encara més important que l’actual.

Una aposta forta…
Crec que és una aposta de país, no només de la Corporació com a empresa, perquè sense un sector audiovisual potent a Catalunya no hi ha projecte de país. L’eix de les indústries culturals en el món modern és l’audiovisual, i com més internet hi ha, més important és l’audiovisual, i la locomotora de l’audiovisual a Catalunya és la Corporació. Per tant, com a projecte de país, si volem unes indústries culturals potents, sense les quals no hi ha creixement econòmic, no hi ha imaginari propi del país, hem de fer possible que la CCMA continuï fent de locomotora del procés. La situació és molt complicada, la publicitat va cap avall, i l’aportació de recursos públics lògicament també, però tot i això, en termes comparatius, estem millor que la competència, i per tant tenim oportunitats.

“Si al 2013 la situació econòmica és molt més severa del que preveiem ara, haurem de veure com ho fem”

El pla inclou rebaixes salarials aprovades per la plantilla…
El tema més vistós és el 5% de disminució salarial. És imprescindible. Si no hi ha contracció del que diem capítol 1, no surten els comptes. Això s’ha plantejat i s’ha produït un fet històric en aquesta casa: els treballadors de la Corporació han assumit voluntàriament, dialogadament i de forma pactada una disminució dels seus ingressos. I han demostrat una responsabilitat extraordinària i un compromís amb un projecte de país que és absolutament encomiable.
Això no havia passat mai abans. La cultura de la casa era de creixement exponencial, i per primera vegada hem de combinar una contracció de les expectatives per reforçar el projecte, perquè aquest és el plantejament. El resultat de tot això per mi és emotiu.

Alguns treballadors, principalment els que han votat en contra de la proposta, però també alguns que hi han votat a favor, no s’acaben de refiar del que pugui passar d’aquí uns mesos o al 2012.
Nosaltres tenim una idea de com pot evolucionar el món de la comunicació i l’economia els pròxims 18 mesos. Nosaltres hem demanat un sacrifici als treballadors, i la contrapartida és que ens comprometem a reforçar el model i a garantir l’estabilitat de la plantilla. Amb això haig de ser molt clar: si resulta que al 2013 la situació econòmica és molt més severa del que preveiem ara, i que la situació de la Generalitat pel que fa a la disponibilitat de recursos econòmics és molt pitjor, i per tant tenim menys diners, aleshores haurem de veure com ho fem.

Crec que la malfiança venia més per un possible canvi de direcció que fes enrere l’acord.
Nosaltres som una corporació pública, el nostre accionariat és el Parlament de Catalunya, i per tant jo el que no faré mai és situar una desconfiança respecte a la seva voluntat política pel que fa a la importància que té per al país la Corporació. Jo sóc president perquè em va nomenar el Parlament, el consell de govern funciona perquè el va nomenar el Parlament, hi ha un mandat marc. Jo estic a la seva disposició. Si d’aquí un any els diputats diuen que tal com estan les coses el país no es pot permetre alguna cosa, són les regles del joc. Jo no puc donar més garanties de les que pugui donar el Parlament de Catalunya, perquè jo depenc d’ell, li haig de retre comptes. Què decidirà el Parlament d’aquí un any i mig? No ho sé, però en qualsevol cas, decideixi el que decideixi, ells són els amos, afortunadament.

“Amb 12 consellers la CCMA ha entomat el procés de transformació més important. Amb 5, 6 o 7, també podrà”

La llei òmnibus implicarà canvis a la CCMA.
Representa que modifica la llei de la Corporació, però afecta només a temes de governació i perifèrics, no l’essència. Perquè la seva essència és que els òrgans de govern de la CCMA, començant pel president, depenen del Parlament, i es nomenen només amb majories qualificades. Això no s’ha modificat. S’ha modificat el nombre de consellers (de 12 a 5) i l’arquitectura de govern, que ara té una situació diguem-ne de bicèfàlia amb la figura d’un president i un director general més executiu. El que fixa la llei òmnibus és que el president capta exactament totes les competències i a canvi es crea la figura del director gerent que depèn del president. Són aquests els canvis.
Per tant, la llei òmnibus el que preveu de moment, perquè ja veurem quina és la tramitació parlamentària i com acaba, és que de tot allò que és substantiu no es toca res, només es redueix el nombre de consellers, no es toca el seu estatus; es reforça la figura del president, que assumeix les funcions de la direcció general, i a canvi posa a la seva disposició una direcció gerencial perquè la funció executiva de la presidència es pugui dur a terme amb més facilitat.

Hi està d’acord amb la reducció de consellers?
No és qüestió d’estar-hi d’acord o no. Jo sóc molt prudent a l’hora de qualificar allò que decideix el Parlament o allò que presenta el Govern, naturalment. Jo el que sí que puc fer en aquest cas és dir que, tot el que vagi en la línia de reforçar, simplificar, racionalitzar el que és la cultura empresarial, la cultura de govern a la Corporació, és positiu. Quan la llei de la CCMA va entrar a tràmit parlamentari es preveia un nombre de consellers inferior a l’actual. En el tràmit es va anar incrementant i va acabar com va acabar. Si ara el Parlament, perquè és a qui li correspon, decideix que s’ha de reduir el nombre de consellers, si no vaig criticar quan es va ampliar, ara no criticaré que es redueixi. I com a principi general, tot el que sigui anar en la línia de reforçar la cultura empresarial i simplificar la gestió, és positiu.

I les tasques que es duen a terme ara es poden fer igualment amb cinc consellers?
Amb 12 consellers la Corporació ha entomat el procés de transformació estructural més important de la seva història. Amb cinc, sis o set també ho podrà fer. Si ara es simplifica en un context de cultura d’estalvi i de simplificació de la gestió, el que digui el Parlament estarà ben decidit.

“És inevitable que tinguem una captació de recursos publicitaris sensiblement inferiors a l’exercici del 2010”

Aquests primers mesos de l’any la publicitat ha caigut força a TV3, no sé si ho tenien previst…
El mercat publicitari està en franca davallada a tot el sector de la comunicació. No és cap novetat. Jo crec que a mig o llarg termini el sector publicitari acabarà sent més potent i més fort del que és ara, però funcionarà d’una forma molt diferent. De moment, al sector tradicional de la comunicació, ràdio, premsa escrita i televisió, ens toca patir.
Aquest any estem tenint uns ingressos que són un 14-15% menys del que havíem pressupostat. Per què? La reducció es divideix en tres parts. Una part és la publicitat institucional, que en aquest context de crisi financera de les administracions s’ha reduït de forma dràstica, i nosaltres en patim les conseqüències com qualsevol altre mitjà. Una altra és que un 20% de la publicitat ens arribava a través de la FORTA, que està en una situació institucional i empresarial de crisi molt dura, i això també afecta la seva capacitat de captar publicitat. I finalment hi ha la davallada general del sector publicitari, que en aquest cas afecta bàsicament al sector de l’automòbil i el de les telecomunicacions, que eren molt importants per a nosaltres. La suma dels tres factors explica d’una forma quasi mil·limètrica la davallada dels ingressos publicitaris, sobretot a la televisió. Podem fer polítiques comercials orientades per aconseguir pal·liar aquest efecte, però és inevitable que tinguem una captació de recursos publicitaris sensiblement inferiors a l’exercici del 2010. Són tres factors subjectius sobre els quals no tenim control.

Si hi ha menys pressupost i es retalla per tot arreu… Es pot aprimar més la CCMA, hi ha més forats al cinturó?
Hi ha una cosa que no és prou coneguda: l’administració pública va reaccionar l’any 2010, quan es va fer molt evident que la política d’ingressos entrava en davallada, però nosaltres l’any 2008 ja vam començar a notar de forma molt severa la crisi. Això vol dir que des d’aleshores portem tres anys fent política d’austeritat, estalviant per aquí i per allà. L’any més dur va ser el passat, va ser duríssim.

Per això, es pot estalviar més?
Nosaltres l’any passat vam arribar a un cert límit pel que fa a la possibilitat d’estalvi en la despesa, en la inversió, optimitzant recursos… Però arriba un punt que justament és quan comença el plantejament que s’ha de fer una transformació estructural de l’empresa, perquè el marge d’estalvi només a partir de la política de contenció comença arribar a un límit. Una altra política d’estalvi només és possible si s’entén en un sentit de transformació que generi noves sinergies i permeti eliminar duplicitats. Com diem nosaltres: fem més, amb menys.
Ara es fa el procés de trànsit d’un grup d’empreses cap a una única empresa amb moltes finestres, creant totes les sinergies en l’àrea d’informatius, esports, entreteniment. Això té un component d’estalvi molt important. Cada cop tendirem més a què Catalunya Ràdio i TV3 hagin de compartir seus i corresponsalies.
Els factors més importants de l’estalvi ara són integració i sinergia. Aquest procés calculem que haurà culminat a finals de l’any que ve. Això vol dir que al gener del 2013 haurem de fer una valoració de quins resultats hem obtingut i veure si és suficient o no. Per això ha estat tan important el tema dels referèndums entre els treballadors, perquè la condició necessària per posar en marxa aquest procés, consolidant estalvi estructural en capítol 1, era aquest pacte amb els treballadors. Això és molt important: la base del projecte és un pacte amb els treballadors.

“Com més ‘promiscuïtat’ hi hagi entre la ràdio i la tele, més podrem garantir el lideratge”

Dins d’aquestes sinergies hi ha la possibilitat que Catalunya Ràdio es traslladi a Sant Joan Despí.
No és que sigui una cosa estrictament necessària des del punt de vista de la sinergia, podria existir una única direcció d’informatius amb Catalunya Ràdio a Barcelona i TV3 a Sant Joan Despí. Però resulta que tenim un actiu immobiliari a Barcelona, i un espai no ocupat a Sant Joan Despí. Si plantegem que Catalunya Ràdio vagi a TV3 no és per la sinergia i la integració, en el món d’internet no és necessari, és perquè hem de treure recursos aixecant les pedres.
Hi ha una cosa molt important, i és que no estem plantejant una pèrdua d’identitat de Catalunya Ràdio, ni abandonar Activa Multimèdia i CCRTV Interactiva, en absolut. Nosaltres tenim una fàbrica gran, que és TV3; una fàbrica mitjana, Catalunya Ràdio, i unes fàbriques petites que són les tecnològiques. El procés comença agafant les petites i integrant-les en la gran, i en la segona fase, l’any que ve, integrem la mitjana i la gran. Lectures perverses: “primer es carreguen la innovació tecnològica i després la televisió abdueix la ràdio”. No és aquest el camí. Nosaltres el que creiem és que la manera de reforçar la innovació tecnològica a la Corporació és desplaçant-la de la perifèria al centre. Per tant, que aquesta innovació tecnològica funcioni com a empelt de tota l’estratègia comunicativa de la CCMA.

I com queda Catalunya Ràdio?
Tenim dues grans marques, TV3 i Catalunya Ràdio, i hem d’aconseguir que es retroalimentin molt més del que ho fan. En la mesura que els recursos de la tele reforcin els de la ràdio, i els de la ràdio reforcin els de la tele, una i altra seran més potents. Això en un context d’empresa única, però diferenciant molt bé el registre radiofònic, el televisiu i l’interactiu. Sé que hi ha qui pensa que estem debilitant la interactivitat o la ràdio, i és exactament el contrari.
Quan parlem de què la ràdio i la tele estableixin un diàleg molt més important, que puguin compartir recursos, que puguin reforçar-se l’una a l’altra, no estem parlant d’unificar redaccions en un sentit estricte o que un redactor ho sigui sempre per a la ràdio, la tele o internet. Hi haurà redactors polivalents, hi haurà redactors temàticament potents en esports, etc., capaços de treballar per als diferents llenguatges; és un sistema més complex. El que no podem fer és tenir quatre empreses vivint d’esquenes una a l’altra. Això és una bogeria i ens porta al desastre absolut.

Que els redactors puguin treballar tant per ràdio com per tele sense unificar la redacció…
La BBC va fer una experiència d’unificar redaccions que no va funcionar. Nosaltres aquesta lliçó ja l’hem après, no cal que repetim els errors dels altres. No estem parlant tant d’unificar redaccions i confondre-les, sinó de crear molta més sinergia entre el registre radiofònic i el televisiu. Totes les duplicitats que es puguin eliminar s’han d’eliminar. Tot allò que permeti que la potència de la tele reforci la ràdio s’ha d’aprofitar, i a l’inrevés. Hem de funcionar com a empresa única. Hi ha una cosa que és molt important i no s’ha entès o no s’ha explicat prou: hi ha un objectiu prioritari en aquest procés, que és reforçar l’especificitat de cada finestra d’acord amb un esquema de compartir recursos. Aquí hi ha un discurs que és absolutament equivocat: “la tele es menja la ràdio”. No. La ràdio serà molt més potent en la mesura que pugui compartir recursos amb la televisió i en la mesura que pugui reforçar la seva interactivitat.
Catalunya Ràdio és una gran marca i no hi volem renunciar, al contrari, la volem potenciar. Volem que sigui líder, i pot ser-ho. Aquí haig de dir que em sembla molt bé l’èxit de les privades: com més potent sigui RAC1, més potents podem ser nosaltres, i com més potents siguem nosaltres, més potent podrà ser RAC1. Ens retroalimentem, però nosaltres, lògica i legítimament, aspirem al lideratge. Com més promiscuïtat hi hagi entre la ràdio i la tele, i com més empelt hi hagi de les tecnològiques respecte a la ràdio i la televisió, més podrem garantir aquest lideratge.

“Si no tenim un cert lideratge d’audiència no complim la funció de servei públic”

La competència entre Catalunya Ràdio i RAC1 no es dóna a la televisió. Ara sembla, però, que 8TV s’anima una mica i potser ho intenta.
A mi el que m’agradaria és que l’èxit per al país que significa que les dues ràdios líders de Catalunya siguin dues emissores en català, una pública i una privada, es pugui repetir a la televisió. Això seria un gran èxit de país. Per tant no tinc la més mínima reticència al fet que hi hagi una oferta televisiva privada en català competitiva i que ens ajudi a nosaltres a fer que es normalitzi el paisatge audiovisual a Catalunya; des del punt de vista de la llengua, però també dels referents ideològics i culturals. El problema que tenim és que pràcticament el 80% de l’audiència televisiva en català està pensada, concebuda i fabricada des d’Espanya, en espanyol, i amb una visió del món que no és la nostra. Per tant, com més siguem per eixamplar l’espai audiovisual en català, millor. Com més èxit tinguem compartidament, millor.

El futbol, principalment el Barça, continua sent un actiu important per a TV3, però darrerament tant Jaume Roures de Mediapro com la Lliga de Futbol Professional insisteixen perquè els partits siguin de pagament.
Si passen a pagament, nosaltres no hi tenim res a fer, ja no és el nostre negoci. Si es fa en obert, nosaltres com a mínim volem Barça i Espanyol. De fet tenim garantida la Champions i la Copa, ara caldrà veure què passa amb la Lliga. Nosaltres tenim l’obligació, fixada pel propi Parlament, d’assumir algunes funcions que en altres situacions assumeixen les privades. Si no tenim un cert lideratge d’audiència no complim la funció de servei públic: si fóssim una televisió amb un 4% d’audiència, quina normalització lingüística estaríem fent? Com a grup hem de fer com a mínim el que tenim, un 20%, i si podem anar més enllà, millor.
És més, si com a grup no vehiculem publicitat en català, qui la farà, Telecinco? Antena 3? Si no fem futbol en català, qui el farà? Això forma part de la missió de servei públic que tenim assignada pel Parlament de Catalunya. Si el futbol desapareix de la televisió en obert, ja no hi participem. Si no surt de la tele en obert, jo tinc l’obligació de normalitzar el meu país també amb el futbol.