Els incendis forestals ja no són els mateixos que fa una dècada. A Catalunya, però també a la resta d’Espanya, s’estan vivint episodis que trenquen els patrons històrics: focs desestacionalitzats, més intensos i més imprevisibles. Els experts en parlen com a incendis de sisena generació o extrem wildfire events (EWE). I si la seva gestió ja és prou complexa en l’àmbit operatiu, el repte comunicatiu no és menor: com expliquem a la ciutadania què està passant quan ni els mateixos bombers poden predir amb certesa el comportament del foc?
Desestacionalització i sequera estructural
“Estem evolucionant cap a uns incendis que ja han trencat les fronteres del 15 de juny al 15 de setembre”, explica Jordi Martín, l’inspector del cos de Bombers de la Generalitat, cap de la Regió d’Emergències de Girona. “Estem en uns incendis desestacionalitzats; és a dir, que patim focs durant tot l’any. Ens podem trobar incendis a l’octubre, al novembre o al gener amb un comportament extrem per les condicions meteorològiques que tenim”.
Aquesta nova realitat té una arrel concreta: la sequera estructural dels boscos. Els embassaments poden recuperar-se puntualment, però la vegetació arrossega dèficits d’aigua de dos i tres anys. Martín explica que “estem veient que en els vessants de les nostres muntanyes tenim boscos que ja no canvien el seu color en funció de l’estació, sinó que han agafat color de tardor durant dos anys. Tècnicament són arbres morts que ja han perdut la seva capacitat de comportar-se de manera viva i passen a tenir una capacitat de cremar molt més gran perquè és fusta. Acabaran caient quan hi hagi una ventada o una nevada i això ens provoca un risc molt alt d’incendi forestal. Són boscos com dinamita amb aquest combustible dels arbres que ja no estan vius”.
Per tant, que els embassaments estiguin plens no significa que els boscos estiguin hidratats. Un missatge clau a l’hora de comunicar és separar la percepció hidrològica (pantans) amb la realitat ecohidrològica (humitat del sòl, vigor vegetal). Quan l’audiència veu pantans del 60-70%, tendeix a relaxar-se, i la comunicació ha de contextualitzar-se: els boscos acumulen dèficit i segueixen vulnerables.
Garrotxa i Ripollès: l’epicentre silenciós del canvi
Aquesta vulnerabilitat no és homogènia. Martín ho concreta dient que “els boscos que tenim a la part alta del Pla de l’Estany, part alta de l’Alt Empordà i, sobretot, el Ripollès i la Garrotxa, són arbres que estaven acostumats a tenir una certa bonança de temperatures baixes i certa humitat. I ara s’han trobat amb aquest canvi climàtic que no tenen aigua. Són les zones on hi ha més afectació”. Segons estudis de la Diputació de Girona i que cita Martín, les comarques que pateixen més el canvi climàtic no són les litorals, sinó les d’interior i, sobretot, el Ripollès i la Garrotxa. Això explica per què, quan parlem de Girona, parlem d’un territori clau per entendre el que ve.
Quan el foc s’acobla amb l’atmosfera (i com explicar-ho)
Edgar Nebot, sotsinspector del Grup d’Actuacions Forestals (GRAF), posa l’accent en el canvi qualitatiu que implica la piroconvecció, que és quan creixen les columnes de fum de grans dimensions: “Un incendi extrem té un comportament convectiu, això vol dir que el propi foc allibera energia suficient per crear aquests processos de convecció. Depenent de l’alçada de la columna de fum, el foc avançarà d’una manera o d’una altra. Es produeix quan hi ha un acoblament del foc amb l’atmosfera. Amb el canvi climàtic, l’atmosfera està més calenta i el procés de convecció es dona més sovint. Les estirades de les flames s’han duplicat o triplicat degut a l’alimentació de l’incendi per l’efecte de l’acoblament”.
La dada que trenca esquemes, per a Carles Savalls, cap d’informació i comunicació dels Bombers, és la següent: “Els Bombers en una hora tirem 400 metres de línia d’aigua en termes generals, però tot el que passa d’aquests 400 metres està fora de la capacitat d’extinció. Aquest estiu hi hagut incendis a Catalunya que han arribat als 24 km/h, molt per sobre de la capacitat d’extinció”. Aquesta diferència no és un simple increment de velocitat: és un canvi de règim alimentat per l’acoblament amb l’atmosfera.
En comunicació convé diferenciar la piroconvecció del pirocumulonimbus. La piroconvecció és una columna de fum i aire calent que puja com un núvol de tempesta i altera els vents en superfície. El pirocumulonimbus és el pas següent i més estrany: un núvol convectiu de tempesta generat pel foc, amb llamps i meteorologia pròpia. No tots els incendis amb piroconvecció arriben a pirocumulonimbus, però tots compliquen la predicció i la seguretat.
El cas de la Jonquera: un abans i un després… Per a tot catalunya
Els incendis de la Jonquera i Portbou (22 de juliol del 2012) són un punt d’inflexió operatiu i comunicatiu. “Vam tenir clar que no hi ha un camió de bombers per a cada arbre ni per a cada casa”, recorda Martín. “Vam fer prevaldre l’estratègia per protegir persones i evitar que el front entrés a l’Alta Garrotxa”.
D’aquell episodi en va sortir una nova manera d’explicar i gestionar: prioritzacions més explícites, canals més robustos i, sobretot, autoprotecció real de les edificacions. Aquest ‘abans i després’ no va quedar circumscrit a l’Empordà, sinó que va repercutir en tot el país, posant les bases d’uns protocols de comunicació més coordinats i d’una exigència d’autoprotecció que avui és central a l’hora d’explicar el relat.
Autoprotecció: obligació legal i zones difícils
La teoria és clara, però la pràctica no sempre. Martín és taxatiu: “Des del 2003 hi ha una regulació normativa i, arran del 2012, es va reforçar. Però la realitat és que no es complia i, per tant, s’han fet diverses modificacions de la llei. I, almenys aquí a la demarcació de Girona, s’ha fet un impuls molt gran arran de l’incendi del 2012. Amb la col·laboració de la Diputació de Girona i els ajuntaments s’ha impulsat que facin, es promoguin o se supervisin aquestes franges de protecció. Aquells nuclis o edificacions que no ho facin, l’ajuntament pot executar-ho aplicant una taxa. També la normativa permet que, si l’usuari no s’autoprotegeix, l’administració pugui implantar-ho”. L’obligatorietat és part del missatge públic: franges perimetrals, reducció de càrrega i alçades, i manteniment.
Hi ha territoris, però, on és especialment complex. “A Collserola, per exemple, és especialment complex d’implantar aquesta normativa”, admet Martín, pels usos, la densitat i la proximitat urbana. Precisament per això, la comunicació ha de ser molt pedagògica, coordinada amb els ajuntaments i sostinguda durant tot l’any.
Confinament abans que evacuació: criteris i missatges
La decisió de confinament davant de l’evacuació és de les més sensibles i s’ha d’explicar molt bé. Nebot ho reitera: “Confinament, confinament, confinament… i l’evacuació serà poques vegades”. Per què? Perquè la majoria d’accidents greus arriben en autoevacuacions tardanes i caòtiques, i perquè les cases no acostumen a cremar mentre passa el front.
Les claus per a portaveus i redaccions:
1.- Explicar quan i per què es confina (via segura, temps insuficient per evacuar, habitatges preparats).
2.- Explicar quan es decideix evacuar (temps i recursos garantits, itineraris segurs, dispositiu de Protecció Civil preparat).
3.- Reforçar que el pitjor escenari és l’autoevacuació improvisada a última hora.
Pedagogia versus operativa
El límit entre explicar i no comprometre la seguretat és molt fi. Per a Edgar Nebot “podem fer molta pedagogia sobre què és un incendi, què significa confinar-lo o per què deixem cremar una zona. Però no podem revelar en temps real detalls de l’operativa, perquè això podria posar en perill els bombers o generar incomprensió”. Cal transparència sense exposar tàctiques en directe.
Soroll informatiu: canals i tempos per convertir-lo en aliat
Un dels grans reptes actuals de la informació és el soroll. Les xarxes poden generar onades d’informació no contrastada o descontextualitzada (vídeos d’altres anys, mapes erronis, falses atribucions). La resposta de Bombers és claríssima, en paraules de Savalls: “No contestem mai a xarxes… fem una allau d’informació contrastada”. I quan cal, “som nosaltres que fem a porta freda i truquem els mitjans”.
Un dels punts que més destaquen els responsables dels Bombers és que els canals de difusió ja funcionen i que els mitjans els poden aprofitar completament. Les rodes de premsa conjuntes –amb Bombers, Protecció Civil, Mossos d’Esquadra, Agents Rurals– segueixen una planificació d’horaris pactats que permeten marcar el ritme informatiu sense perdre la coherència en el missatge. Al mateix temps, hi ha un sistema d’actualitzacions programades que asseguren el flux constant de dades, complementant amb missatges en clau de breaking quan es produeix un canvi crític en el comportament del foc.
A les xarxes socials, el cos aposta per formats àgils: fils informatius, mapes simplificats i instruccions d’autoprotecció que es poden difondre i replicar de manera immediata pels mitjans. També hi ha un equip propi d’imatge que genera material audiovisual que es distribueix a través d’un grup específic per a periodistes. D’aquesta manera, es redueix el risc d’exposar equips informatius a les zones calentes i es garanteix que el relat visual sigui rigorós.
La comunicació preventiva també s’ha professionalitzat amb campanyes de branded content que inclouen càpsules de ràdio, tríptics i vídeos setmanals durant la campanya d’incendis. A més, en territoris turístics també es fa un esforç de multilingüisme, amb materials en català, castellà i anglès, i fins i tot amb pictogrames quan es vol arribar a un públic que no domina la llengua.
Carles Savalls també alerta del perill que la comunicació d’un incendi es converteixi en arma política. “En els incendis d’Espanya d’aquest estiu hem vist un ús partidista de la informació”, adverteix. Les rodes de premsa o les compareixences han servit, en ocasions, per assenyalar responsabilitats o confrontar governs i això, diu, distorsiona el missatge tècnic i dificulta que la ciutadania entengui què està passant realment al front del foc.
Aquest risc d’ús partidista no és aliè a Catalunya. De fet, l’incendi d’Horta de Sant Joan (2009) ja va marcar un precedent en la relació entre els bombers, els mitjans i la política. L’impacte de la mort de cinc bombers del GRAF va sacsejar el país i, al mateix temps, va obrir un debat intens sobre les responsabilitats i les decisions operatives. “Aquell incendi va ser un punt crític, perquè la informació es va convertir en camp de batalla”. El resultat va ser que, enmig del dolor i la tragèdia, la ciutadania va rebre un relat fragmentat, sovint contradit i amb una forma de càrrega política.
Savalls hi afegeix una lliçó comunicativa: “Quan la informació s’utilitza de manera partidista, la ciutadania rep un missatge contaminat. I això erosiona la confiança en els serveis d’emergència, que és la clau perquè les instruccions s’obeeixin en un incendi extrem”.
Periodistes sobre el terreny: seguretat i codi compartit
La pressió per obtenir imatges pròpies pot portar els equips dels mitjans a l’entorn del front. Nebot demana un canvi cultural i utilitzar recursos d’arxiu i oficials quan l’accés sigui insegur. “Hi ha dies que l’incendi és imprevisible, amb canvis sobtats. No podem de cap de les maneres permetre que ningú s’hi quedi sol”. El protocol recomanat és un punt de premsa fora de la zona calenta, un pool controlat quan l’escenari ho permeti i coordinació prèvia amb Bombers i Mossos.
Jordi Martín recorda que, tot i que Bombers coneix el comportament habitual del foc segons el territori, sempre hi ha un marge d’incertesa “i tenim claríssim que la gent externa a nosaltres això no ho coneix”. Per això, la primera premissa és inequívoca i “la seguretat va per davant”, tant dels operatius com de la població i dels periodistes. Aquesta necessitat de preservar la zona de risc xoca amb la demanda informativa de la societat, i “això va en contra d’aquesta necessitat de la població de saber què passa en tot moment i de la feina dels periodistes, que busquen les imatges del servei”. La solució ha estat centralitzar la difusió de material audiovisual, i “el que s’ha establert és que qui doni imatges de la zona de l’incendi o de l’emergència és el cos de Bombers a través de l’àrea de premsa”. Només quan l’emergència s’ha estabilitzat es permet l’accés dels mitjans al terreny.
Transmetre incertesa sense generar pànic
El repte més gran és probablement el de transmetre incertesa. Els EWE són imprevisibles i això descol·loca la ciutadania, que està acostumada a esperar seguretat i respostes clares. “Hem de generar confiança, però també hem de ser sincers”, diu Savalls. “La informació ha de ser útil, clara, veraç i contextualitzada. I hem de poder dir que no sabem exactament què passarà sense que això sembli descontrol”.
Educar en resiliència (tot l’any)
“La comunicació no pot començar quan comença el foc”, diu Savalls. “Ha de formar part del model de societat i de paisatge”. Els tres entrevistats insisteixen que cal explicar que el foc no és sempre dolent. “Hi ha focs que formen part de la gestió ecològica i ajuden el territori”, recorda Nebot.
També cal fer tangible el mosaic agroforestal, amb franges agrícoles, pastures o vinyes que trenquen la continuïtat del bosc i actuen de tallafocs naturals. Martín ho resumeix amb un missatge de proximitat: “Quan compres llet o carn de proximitat, també estàs ajudant a apagar incendis. Estàs mantenint ramats i conreus que creen discontinuïtats al territori i redueixen el risc”.
La comunicació com a estratègia de país
En plena crisi climàtica, la comunicació s’ha convertit en una peça clau de l’estratègia contra els incendis. No és només un tema tècnic ni institucional, sinó que afecta la manera com la societat entén el territori, el risc i el futur. “Els comandaments que estem davant d’una emergència hem de tenir clar que la nostra feina també és comunicar”, diu Jordi Martín. I Nebot afegeix que cal anar amb “compte amb quines veus parlen sobre els incendis, perquè és fonamental que la informació pública provingui de fonts fiables”.
Els incendis de sisena generació obliguen a repensar-ho tot: les estratègies operatives, la gestió del territori i, sobretot, la manera com s’explica a la societat. Perquè davant del foc, el relat forma part de la lluita.
Reportatge publicat al número d’hivern 2026 de la revista Comunicació 21.
