Radiografia d’un sector hostil: les violències que expulsen les dones de l’audiovisual català

La indústria audiovisual catalana continua sent un espai desigual i, sovint, hostil per a moltes dones. Aquesta és la principal conclusió de l’estudi qualitatiu impulsat per Dones Visuals i la Universitat de Barcelona (UB), coordinat per la investigadora Maria José Masanet (Alacant, 1986). El treball identifica les violències, explícites i subtils, que pateixen les dones, especialment les dones racialitzades, LGTBIQ+, amb discapacitat o amb identitats de gènere dissidents, i revela fins a quin punt aquestes experiències són estructurals i persistents.

L’origen de l’estudi se situa el 2023, quan Dones Visuals va dur a terme una enquesta sociodemogràfica per detectar quins col·lectius estaven infrarepresentats en el sector. Les dades van ser contundents: les professionals amb discapacitat, les dones del col·lectiu LGTBIQ+ i les racialitzades quasi no hi tenien presència. “En tots els casos, sempre eren dones”, explica Masanet. Això va portar l’associació a impulsar una recerca específica per entendre els motius d’aquesta exclusió.

Un estudi pioner revela l’impacte estructural del masclisme, el racisme i la LGTBI-fòbia en la indústria audiovisual de Catalunya

L’estudi, basat en 52 entrevistes, aposta per una metodologia qualitativa i inductiva. No parteix d’hipòtesis prèvies, sinó que deixa “que les dades parlin per si soles”. Les entrevistes es van fer en espais segurs, sense enregistraments, prenent notes per garantir que les participants no se sentissin exposades. Posteriorment, totes van poder revisar els seus testimonis per assegurar-ne la fidelitat.

“Treballàvem amb persones que havien patit exclusió, violència i desigualtats en el seu entorn laboral, i la nostra prioritat era no ferir-les”, explica Masanet. Tots els noms i les situacions han estat anonimitzats per evitar represàlies professionals, especialment en un sector petit i altament relacional.

L’anàlisi descriu un ventall de violències que no són “fets aïllats”, sinó un patró. Sovint operen de manera transversal i afecten totes les dones, però ho fan amb més intensitat en els col·lectius ja minoritzats. La recerca identifica que els espais de treball del sector continuen sent fortament masculinitzats, on la cultura organitzativa afavoreix els homes blanc-heteronormatius. Segons l’estudi, aquests entorns reprodueixen els mateixos patrons de desigualtat que la societat, però amplificats: competitivitat agressiva, exclusió de veus diverses i hostilitat envers identitats dissidents.

Són “igual de rellevants” en clau analítica, explica Masanet, perquè inclouen la manca de sensibilitat en els equips, els llenguatges i les bromes excloents, i la deslegitimació de competències, així com la manca d’escolta i les interpretacions esbiaixades de les seves aportacions creatives. Aquestes pràctiques no només generen malestar, sinó que expulsen aquestes professionals del sistema laboral.

Les dones racialitzades expliquen haver patit discriminacions profundes, com comentaris vexatoris fins a la impossibilitat d’accedir a determinats projectes. El sector, segons l’estudi, continua dominat per un “imaginari blanc occidental” que condiciona quines històries es financen i qui les pot protagonitzar o dirigir. A més, les  dones minoritzades sumen obstacles específics, com la dificultat d’accés a contractació, menys oportunitats de liderar projectes i l’encasellament en rols secundaris (especialment en el cas d’actrius racialitzades).

“Les dones entrevistades han de demostrar el doble que els seus homòlegs homes blancs”, assenyala Maria José Masanet

Les conseqüències, doncs, són greus. Les dones entrevistades relaten haver hagut de desenvolupar “una cuirassa” per protegir-se, amb un cost elevat per a la seva salut mental, segons afirma Masanet. A més, les violències tenen un impacte directe en les trajectòries professionals: retarden carreres, bloquegen ascensos i, en alguns casos, les obliguen a abandonar el sector. “Hem vist que han de demostrar el doble que els seus homòlegs homes blancs”, explica la professora de la UB.

El fet que la indústria audiovisual vulgui entendre els motius de la infrarepresentació és, per a les investigadores, un senyal positiu. Però això no vol dir que el sector sigui, ara mateix, un espai segur. “Segueix sent un entorn força hostil per a determinats col·lectius”, alerta.

Per a les autores de l’estudi, el següent pas és clar: la definició de mesures s’ha de fer amb les mateixes participants. Sense aquest diàleg, qualsevol política d’igualtat queda buida. A més, cal pressupost públic perquè les transformacions siguin reals i duradores. “Hi ha una percepció creixent de sensibilitat”, admet Masanet, però recorda que la voluntat no és suficient: cal acció i compromís institucional.

Un estudi avisa de la “normalització de les violències sexuals” al sector audiovisual català