La mare del Gabriel, la Patricia Ramírez, ha fet una roda de premsa i ha difós diversos vídeos demanant, entre llàgrimes, que “ningú, de cap mitjà ni productora audiovisual, mitjançant l’elaboració de sèries o documentals tregui rèdit econòmic de la mort fatídica del seu fill”. El Gabriel, el seu fill, va ser assassinat a mans de qui en aquell moment era la parella del seu pare, el 2018, a Almeria. Són molts els casos violents de menors que s’han convertit en documentals o sèries, com, per exemple, el recentment estrenat Caso Asunta, sobre l’assassinat de la nena gallega Asunta Basterra, que ha arribat a la increïble xifra d’11,9 milions de visionaments a Netflix.
“La morbositat sempre ha estat un reclam molt poderós d’aquest gènere. Aquest component de realitat connecta l’espectador amb el costat més fosc de la naturalesa humana. A més, el true crime local tendeix a tenir més repercussió en el territori de referència, perquè apel·la una audiència molt concreta (la que va tenir coneixement del cas quan va transcendir a les notícies)”, explica Elena Neira, professora col·laboradora dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).
Entre l’èxit del true crime i el dret a la privacitat
La fama dels true crime no deixa de créixer, però la frontera entre l’èxit i el dret a la privacitat és delicada. “Quan es tracta d’un fet noticiable i de rellevància pública, queda emparat pel dret a la llibertat d’expressió i d’informació i, per tant, es pot difondre determinada informació. Ara bé, tot el que és contingut sensacionalista o morbós quedaria exclòs, perquè impacta en la vida íntima o personal d’un individu, desvinculant-se de qualsevol interès o rellevància pública”, adverteix Eduard Blasi, professor col·laborador dels Estudis de Dret i Ciència Política de la UOC. Seria el cas del Gabriel, que va tenir un alt seguiment mediàtic, primer amb la seva desaparició i, posteriorment, amb la detenció d’Ana Julia Quezada pel seu assassinat.
En un món on publicar una fotografia sense permís aen xarxes socials pot considerar-se una falta a la privacitat i la intimitat, recrear en una sèrie un assassinat violent d’un menor és possible. “Això succeeix perquè el dret a la protecció de dades és un dret inter vivos, és a dir, que desapareix en el moment de la mort”, detalla Blasi, també cofundador del canal TechAndLaw (Premi AEPD 2023). Per aquesta raó, les imatges o les dades del Gabriel no tenen la protecció atorgada per la normativa de protecció de dades (RGPD, LOPDgdd). “Ara bé, el fet que no sigui aplicable la normativa de protecció de dades sobre les dades personals d’un mort no significa que no tinguin cap protecció legal”, explica Blasi. Precisament, la Patricia, la mare del Gabriel, està intentant impedir per tots els mitjans que l’assassina del nen gravi un documental o programa televisiu sobre l’assassinat del seu fill des de la presó on compleix condemna.
“Els pares podrien interposar accions legals civils, sobre la base de la Llei 1/1982, si es considera que s’ha vulnerat el dret a l’honor, a la intimitat o a la pròpia imatge del nen, sobreexposant determinada informació i contravenint les indicacions que la mare ha donat”, explica l’advocat. És a dir, no pot prohibir l’emissió del documental o sèrie, però si s’interposa una demanda i un jutge acaba considerant vulnerats alguns dels drets a l’honor, la intimitat o la imatge del nen, la productora haurà de pagar una indemnització per danys i perjudicis a la família. “Si estiguéssim davant del cas d’una persona viva, de la qual es volgués fer un documental o sèrie i aquesta hagués manifestat oposició expressa al tractament, això comportaria necessàriament que el mitjà s’abstingués de publicar aquests continguts per no contravenir la normativa de protecció i dades”, explica Blasi.
“Quan es tracta d’un fet noticiable i de rellevància pública, queda emparat pel dret a la llibertat d’expressió i d’informació”
En altres casos, “per eludir el permís dels familiars i poder tirar endavant amb l’obra, sobretot en el cas dels menors, en col·lidir amb la protecció de la infància, es ‘burla’ canviant noms, llocs i situacions que protegeixin el menor en qüestió”, explica Neira, investigadora del grup GAME de la UOC.
En canvi, sí que existeixen alguns límits legals de protecció de dades pel que fa a la víctima (viva) i a l’agressor. “Normalment, la víctima sempre té una protecció especial, especialment quan parlem de situacions compromeses que atempten encara més contra la intimitat”. En casos com una violació, per exemple, difondre el nom de la víctima mai estaria emparat per la llibertat d’expressió, ja que el dany causat resultaria desproporcionat. “En canvi, l’agressor no gaudeix d’aquesta protecció i, en els casos en què quedi justificada l’exposició d’aquest nom o identitat, es pot fer públic quan, per exemple, s’estigui investigant judicialment i hi hagi indicis acreditats sobre la seva possible implicació i resulti un element rellevant per la notícia”, explica Blasi.
L’impacte del true crime en les famílies de les víctimes
Però, per a aquells implicats en un assassinat, tornar a reviure els moments més foscos de la seva vida, unes situacions tràgiques i violentes, i que el succés es mediatitzi i finalment es converteixi en un èxit amb milions d’espectadors té un alt cost psicològic. “És la revictimització total, perquè la mare i el pare d’aquest nen són víctimes. Amb tota aquesta exposició es tornen a victimitzar, perquè passen pel mateix dolor”, adverteix Sylvie Pérez, professora col·laboradora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC, que afegeix: “Això els porta a no poder elaborar i construir mai un present ni un futur, a no poder tancar les ferides, ja no superar-les, sinó poder viure amb aquest fet, perquè mai és en el passat, sempre torna al present, i el dolor es viu exactament de la mateixa manera”.
“En molts casos suposa un segon judici paral·lel contra el qual no existeix cap protecció, és l’etern debat, tot depèn de la participació de les persones afectades, del to, del que aporta”, explica Neira sobre la responsabilitat ètica dels creadors a l’hora de narrar crims reals. Per a Blasi, en aquest cas concret, l’interès públic sobre uns fets del passat dels quals ja se n’ha parlat, difícilment podrien prevaldre sobre una oposició expressa a la difusió de determinada informació. Però hi ha altres veus, com la del pare de la Marta del Castillo, desapareguda el 2009, que advoca per continuar explicant aquests fets, perquè “els documentals posen de manifest els errors judicials i policials”.
Per què agrada el true crime?
“Basat en fets reals” són quatre paraules que, per a molts, són una mena de segell de qualitat, una marca de seducció. Quan ets en l’àmbit de la ficció, si la premissa és massa forassenyada o irreal, és més difícil entrar en l’estat de suspensió de realitat que requereix la connexió amb el contingut. Aquí partim que això realment va passar, cosa que augmenta l’enganxament, a causa l’estupor que genera la història”, detalla Neira.
Curiosament, la quota d’audiència femenina a Espanya destaca de manera significativa en el consum d’aquest gènere, segons Parrot Analytics. Les dones de les generacions X i les millennials (més grans de 30 anys) en són les consumidores principals. També ho són en el consum de pòdcasts: segons un estudi, en la categoria de crims reals, un 80% del públic és femení. Però no només la identificació atreu el públic femení, sinó que aquesta afició amaga (segons els estudis) una forma d’aprenentatge. En l’informe Atrapadas por el true crime: por qué las mujeres se sienten atraídas hacia historias de violaciones, asesinatos y asesinos en serie es troba una explicació a aquest fenomen: les dones veuen aquests documentals perquè estan descobrint tècniques de supervivència (evitar convertir-se en una víctima o saber-se defensar davant d’una agressió similar) que els podrien ser d’utilitat davant d’una situació extrema. “Tenir recursos per evitar convertir-se en una víctima o saber defensar-se davant una agressió similar és una de les principals motivacions que expliquen l’afició femenina al gènere”, conclou Neira.
Article publicat a UOC News.
