Vivim una època al nostre país, després de la complexa i a voltes dolorosa fi d’allò que es va conèixer com a ‘procés’, on els reptes s’acumulen. I determinades reflexions i actuacions que havien quedat postergades per la pretesa urgència històrica d’aquests anys passats, són ara a més de necessàries, urgents. La construcció nacional d’un país, més enllà dels legítims objectius polítics de cadascú, és una tasca permanent i que implica, entre d’altres, els nostres grans mitjans públics, com a creadors i difusors –les dues coses– de referents compartits, d’un imaginari col·lectiu. Com a tot arreu, sense excepció. No fa gaire, tot esmentant el seu compromís amb la igualtat de gènere, la presidenta de France Télévisions, Delphine Ernotte, ho va expressar de forma ben diàfana: “intentem representar França com ens agradaria que fos”.
Aquest repensar-nos afecta de ple els marcs d’anàlisi i representació de la realitat que ens envolta, tingui com a destinació una crònica informativa o el guió d’un contingut que, amb major o menor dosi de ficció, ens traslladi al país que tenim. Un país que volem, sens dubte, on valgui la pena identificar-se i sentir-se’n partícip. Que tingui, per tant, una projecció interior i internacional pròpia i valuosa.
I feta aquesta introducció, espero que no gaire feixuga, intentaré fer uns breus apunts sobre algunes qüestions que considero que no van gens bé i alguna que caldria treballar amb molta més intensitat que no pas ara. Qüestions que considero rellevants, en tant que la pressió mediàtica de tots els mitjans que ens arriben –juntament amb alguns que es fan aquí– i que difonen el “nacionalisme banal”, ambiental, espanyol és tan alta, que cal determinació i claredat conceptual i estratègica per oferir una alternativa mediàtica que faci normal el que és normal a la resta de països.
Regional, autonòmic vs. nacional, Països Catalans
No cal dir que un dels elements bàsics de la creació de marcs de referència compartits és el llenguatge. No m’estendré en com l’ús de paraules vinculades amb el nostre marc col·lectiu són importants que s’emprin amb cura i claredat. Quan s’utilitza el terme ‘nacional’, no pot haver-hi dubtes a què es refereix… I això no és pas així molts cops. Per exemple: de què parlem quan parlem de ‘turisme nacional’? Quan parlem d’exportacions, o sigui de comerç fora del país, de quin país estem parlant?
Si el marc de referència natural dels nostres mitjans nacionals… és el nacional, se suposa, no?, per què una crònica sobre l’estrena de Lluís Pasqual d’una òpera al Teatro alla Scala de Milà, finalitza –i per tant destaca– amb un “és el primer espanyol que hi estrena una obra”? Som una realitat nacional o som una simple regió espanyola? I no, no és el mateix.
Al portal Comunicació21.cat ja n’he parlat, però ho recordo aquí per ser ben il·lustratiu del marc referencial de temes que contínuament, per desgràcia!, són matèria informativa, i que ens regionalitzen, provincialitzen “banalment”: morts a les carreteres, crims masclistes… N’esmento només un exemple que ho explica a la perfecció: un accident mortal a Espanya va anar per davant d’un a casa nostra… per una qüestió de nombre d’afectats. Passaria el mateix, per exemple, si l’accident s’hagués produït als afores de Perpinyà?
“Parlo d’una ‘madrilenyització’ de l’agenda informativa que reforça, suposo que sense voler, una mirada subalterna d’allò que és rellevant”
I entrem en un tema complex: com donem normalitat, fem normal el que hauria de ser normal, pel que fa a les informacions de la resta dels Països Catalans. Està molt bé tenir delegacions al País Valencià, les Illes i –aviat– de nou a la Catalunya del Nord. Però la seva participació hauria d’anar molt més enllà d’una reduïda llista de successos, polèmiques polítiques i determinats esdeveniments culturals i artístics. I no és pas una crítica a l’esforç ingent dels professionals que treballen a les Illes, País Valencià i fins ara a la corresponsalia compartida amb l’Alt Empordà, ben al contrari! El que cal qüestionar és una visió regional, autonòmica, del nostre marc referencial. El mapa del temps no pot quedar com un recurs simbòlic, el que cal és normalitzar la seva presència en la quotidianitat informativa i, lògicament, tenir-los al capdamunt en qualsevol ordenament de dades o xifres comparatives del que sigui, quan fem una mirada al conjunt de l’Estat espanyol. Sembla obvi, no? Doncs això no passa. I bé, incloure la Catalunya del Nord en una gràfica estadística en pantalla a algú li podria explotar el cap…
Poso un parell d’exemples sobre el sector de la logística i del transport, amb la ciutat de València com a protagonista. Dos problemes històrics i compartits amb la capital catalana de primer nivell que, emperò, no han tingut el protagonisme que mereixen fins ara. Un és el “servei” de rodalies. No cal donar-ne explicacions. El desastrós i insultant mal funcionament de RENFE i ADIF és compartit a banda i banda de la Sènia, i si bé en el cas de Rodalies Catalunya ha estat un tema recurrent als informatius, ben poc hi ha sortit la problemàtica valenciana. El mateix es pot dir del “tren de la bruixa” conegut com a Euromed, que fa que dues grans ciutats com València i Barcelona no gaudeixin d’un servei ferroviari digne que es pugui qualificar, ni de broma!, com d’alta velocitat o velocitat alta com la que tenen a l’Europa desenvolupada. Aquí sí que valdria la pena comparar les coses amb Madrid, sigui pel sobrefinançament continu del seu servei de Rodalies; per la faraònica xarxa radial de l’AVE; o per com l’inacabat encara –i segurament insuficient– corredor mediterrani ha concentrat bona part de les seves inversions dels darrers anys per esdevenir, de fet, en “corredor Madridterrani”, pagant valencians i catalans la festa. Com sempre.
Madrid: capital de Catalunya?
No parlo de tot allò que, per desgràcia nostra i per molt de temps, ens afecta directament, ja sigui del món institucional, financer o polític per efectes de la seva capitalitat administrativa i de la voluntat nacionalista de concentració d’altres poders allà. No. Parlo d’una “madrilenyització” de l’agenda informativa, que va molt més enllà de tot això i que reforça, suposo que sense voler, una mirada subalterna d’allò que és rellevant informativament.
Ja no és només que ens mengem la presidenta autonòmica madrilenya fins a la sopa, sinó que ens trobem cròniques sobre un barri amb problemes socials d’aquella ciutat, o un breu sobre un trist robatori, o entrevistes al comissari de qualsevol exposició de relleu allà. I, fins i tot, que sigui notícia destacada l’aprovació d’una llei al seu parlament autonòmic perquè ha generat una certa polèmica… Ah! És que és notícia! Sí, allà, allà, sí, però i aquí? Tot això retroalimenta aquesta regionalització, provincialització, que abans esmentava. El que passa a Madrid i voltants és important. Per què?
En tot cas hi competim… o la patim. Però Madrid no és al centre del nostre país, diria.
Català: llengua discapacitada?
De la necessitat, imperiosa, que TV3 –i Catalunya Ràdio– no només utilitzi sistemàticament el català en qualsevol situació, o sigui en totes, sinó que a més el prestigiï sempre i en tot moment, n’he parlat en altres ocasions, especialment pel que fa als espais informatius. Aquí voldria posar l’accent en el tema dels continguts de ficció i d’entreteniment.
Com assenyala el recent estudi Les dinàmiques del català entre els joves: reptes, principis i arguments per a l’acció del Departament de Cultura, “els programes amb molta presència del castellà legitimen precisament la irrellevància del català –si no cal parlar català ni per sortir a TV3, per a què cal?”.
Venim d’una polèmica –breu, tot s’ha de dir– amb la tercera temporada de Cites, que tot i ser coproducció de TV3 provinent d’una sèrie original de la casa, va haver de ser doblada en bona part al català, perquè la versió original responia perfectament al títol del catàleg de Prime Video: Citas Barcelona. Llavors, ja es va voler justificar pel fet que la participació de la CCMA hi era minoritària. Una situació, ja viscuda abans amb la continuació de Merlí, on el castellà va tenir una presència incompatible amb la necessitat, obligació!, que expressava a l’anterior paràgraf.
Fa temps, no ve pas d’ara, que s’ha instal·lat un discurs sobre una pretesa versemblança en els diàlegs de sèries i pel·lícules que ha fet que una obra de ficció en català… no ho sigui mai del tot. Per què? I no parlo d’una presència més o menys anecdòtica d’una altra llengua per raons obligades de guió, no. Parlo d’obres directament bilingües que, volent o no, alimenten el missatge que el català és insuficient per explicar una història. Que el català és una llengua discapacitada per mostrar, explicar una història de dalt a baix, amb tots els personatges, un per un. El tema del percentatge de diàlegs en català per ser considerada obra en VO catalana mereix tota una reflexió, que espero poder expressar al Parlament quan hi comparegui per a la futura Llei de l’audiovisual.
Amb la sèrie Això no és Suècia hem anat un pas més… endarrere. Al primer capítol ens trobàvem amb una escena on catalanoparlants passaven al castellà en una conversa on participaven castellanoparlants. Bravo! Visca! Ja només ens faltava que via sèries de ficció fem bo i adequat el que és una de les pràctiques més lesives per al futur social de la llengua.
Dinàmiques transfrontereres o Europa és al nord
El nostre espai de relacions exteriors més immediat no limita només a ponent, ben al contrari! Amb la Mediterrània ens uneix un llegat històric i molts interessos estratègics. De fet, l’eix mediterrani que va des del sud del País Valencià fins al nord d’Itàlia no només és una zona d’un gran dinamisme, sinó que hauria de ser prioritari per a Catalunya, més enllà i tot dels aspectes econòmics, tot i ser tan rellevants. Un espai que Barcelona hauria de liderar, també amb projectes comunicatius, molt i molt més del que no ho fa ara. Com he escrit en altres ocasions, no és gens bo que no tinguem un protagonisme que ens hauria de correspondre, sinó que directament no formem part d’organitzacions mediterrànies vinculades a la comunicació audiovisual. És especialment lamentable que ni tan sols no tinguem presència, des de fa molts anys, en una de la qual l’antiga CCRTV en va ser cofundadora.
L’estratègia amb el nostre entorn exterior immediat hauria de ser, també, comunicativa, que d’això va l’article. La nostra connexió amb Europa passa per aquí; és el nostre cordó umbilical amb el continent. Per això, el que passa a ciutats occitanes com Montpeller, Tolosa o Narbona ens hauria d’interessar tant o més que el passa a no sé quina capital de província espanyola. Que està molt bé —o no— parlar d’un port del Cantàbric, però als catalans ens interessa molt més saber què passa amb els ports de Marsella o Gènova i quins elements de competència o col·laboració es plantegen amb els de Tarragona o Barcelona, per posar un exemple de l’àmbit logístic ben evident.
Els problemes d’habitatge, integració dels nouvinguts, violència de gènere… com els viuen i gestionen just aquí al costat? Quins interessos ens uneixen? Què ens convé projectar cap allí? Aquestes preguntes tenen una directa derivada comunicativa, ben immediata, que no s’hauria de deslligar gens d’una estratègia de país. Sí, “som al món”, com diu la recent campanya de la Generalitat, però més enllà de l’obvietat de la frase –no som pas a la Lluna tot i que a vegades ho sembli–, el que ens interessa és què hi fem com a país europeu. Què hi fem per projectar-nos-hi i que ells ens vegin més com al seu entorn immediat.
“Un espai que Barcelona hauria de liderar, també amb projectes comunicatius, molt i molt més del que no ho fa ara”
Aquesta mirada al nostre espai exterior més proper, el nostre i no el de Madrid, suposa indefugiblement passar per la Catalunya del Nord, de la qual hem parlat abans. I com amb bona part del que passa a Perpinyà, Ceret o Canet de Rosselló, parlar del que passa més enllà vol dir entrevistar, dialogar amb protagonistes o testimonis de llengua francesa principalment –i no, no m’oblido de l’occità. I ho hauríem de normalitzar això, per trencar aquesta tòxica dinàmica que dona per fet que el nostre entorn immediat exterior és hispanoparlant. I ho és només en part. I si mirem la UE, aquesta és només una petita part.
Per això, les dinàmiques transfrontereres són tan importants per a nosaltres. No per fer discursos grandiloqüents ni declaracions benintencionades sobre els Objectius de Desenvolupament Sostenible, ODS 2030, sinó per construir –i explicar!– realitats tangibles i quotidianes. Mirem al nord i hi veurem més clar.
En una direcció diametralment oposada al que plantejo trobarem malauradament més d’un exemple. El darrer que he conegut té a veure amb un projecte de programa audiovisual dedicat a la creació contemporània i l’escena emergent balear, catalana i nord-catalana. Un contingut amb voluntat transmèdia que havia de produir-se a partir d’una redacció transfronterera i que estava orientat cap a públics joves. Aquest projecte, tot i comptar amb una subvenció per al seu desenvolupament de l’Euroregió Pirineus Mediterrània i haver aconseguit l’interès de participar-hi tant d’IB3 com de France 3 –el canal públic francès “regionalitzat”–, es va quedar mesos i més mesos aturat dins algun despatx de TV3 o de la mateixa Corpo. Fins que es van esgotar tots els terminis previstos per a la seva posada en marxa. Mort abans de néixer. Una magnífica oportunitat perduda.
Apunt final
Acabo tornant a citar la presidenta dels mitjans audiovisuals francesos. En aquest cas, en la presentació de la seva candidatura davant de l’antic CSA, ara Arcom –l’autoritat audiovisual d’allà–, que la va nomenar. Ernotte va subratllar la missió d’aquest grup mediàtic públic, que el 2024 gestionarà més de 4.000 milions d’euros de pressupost: garantir i promoure la “sobirania cultural”, que aquesta es projecti dins i fora de França. Una sobirania cultural que aquí som encara ben lluny de poder assolir, començant per la llengua.
I qualsevol concepció de sobirania cultural és als antípodes d’un plantejament mediàtic incolor, inodor i insípid nacionalment.
Article publicat al número d’hivern 2024 de la revista Comunicació 21.
