Pablo Bonat (Barcelona, 1983) viu a Perpinyà des de fa set anys, és professor de secundària i de formació per a adults. És un activista social i cultural, membre de la corresponsalia a Catalunya Nord de la Directa, i col·laborador en mitjans com Crític, Mèdia.cat i Ràdio Arrels. És militant del Casal de Perpinyà i des de fa un temps s’ha convertit en una de les veus autoritzades de la Catalunya Nord a les xarxes socials, especialment a Twitter. A Comunicació2 1, Bonat posa de relleu la manca d’interès que genera el territori en la majoria de mitjans catalans i reivindica la globalitat de l’espai comunicació català.

És professor de secundària però un actiu de la comunicació des de la Catalunya Nord.
El meu lligam amb el periodisme va començar quan poc després d’instal·lar-me a Perpinyà –fa set anys– me n’adono que la realitat amb la qual jo convisc a la Catalunya Nord no es transmet a l’altra banda del país. El que més em va sorprendre va ser que la frontera és més opaca del que imaginava abans de venir a viure-hi, i que hi ha un trencament molt clar. Tot plegat genera una mancança informativa que és palpable i que he intentat visualitzar des d’aquells mitjans que m’han obert la porta a fer-ho, especialment la Directa, del qual era subscriptor i que em va empènyer a escriure en arribar a Perpinyà.

Quan té visibilitat la Catalunya Nord en els mitjans catalans?
L’interès és des d’una mirada catalana o catalanista. Sempre es recrea un imaginari concret. Per entendre’ns: llengua, escola i USAP. Aspectes folklòrics. I els mitjans, com bona part del catalanisme polític i cultural, posen l’enfocament en aquesta part nord del país amb una mirada ‘barretinaire’. Més enllà d’aquesta temàtica, la Catalunya Nord no existeix per als mitjans catalans i no tenen en compte que el territori és molt més ampli, que hi ha altres problemàtiques que afecten aquesta part de la població del país, i que també tenen conseqüències per a aquells que no necessàriament parlen en català.

Per què creu que els mitjans no s’aturen a abordar les problemàtiques del Rosselló?
Perquè són dues realitats històriques molt diferenciades amb dues realitats polítiques culturals diferents: l’Estat espanyol i l’Estat francès. Els referents no són comuns, al contrari del que passa amb les Illes Balears, el País Valencià o la Franja de Ponent. Hi ha diverses particularitats i una d’elles és la llengua, que acaba sent un gran topall per als mitjans. El francès és una barrera lingüística molt més gran que el castellà. Els mitjans informen de la represa escolar parlant de quants alumnes estudiaran català. Per què no informen també de les famílies que es tanquen a les escoles públiques per evitar que els suprimeixin classes? Em sembla que hi ha un desconeixement absolut del territori i un desinterès molt preocupant per part la majoria dels grans mitjans. En el fons, n’hi ha pocs que es creuen la globalitat de l’espai comunicatiu català. En canvi, en el marc mental dels mitjans, preval molt més allò que passa a l’Estat espanyol.

Com es podria capgirar aquesta situació?
Que els mitjans hi apostessin, que hi haguessin corresponsals al Rosselló, periodistes especialitzats trepitjant el terreny, perquè en el periodisme és bàsic copsar els matisos. Per això és molt difícil que un periodista pugui fer bé la seva feina desplaçant-se un matí des de Barcelona o Girona sense conèixer la realitat del territori. Així i tot, he de dir que, en el cas de TV3, per exemple, la periodista Sion Biurrun està fent una gran tasca i intenta constantment aportar aquest valor afegit des del territori diversificant la informació.

Aquesta és la tasca que vostè fa en els mitjans on col·labora, oferint aquesta mirada trepitjant el territori.
Sí, de forma molt humil. El meu paper és mirar d’esborrar la frontera que ens separa. Tot allò que té a veure amb l’aspecte social, com ara les vagues, han tingut molt seguiment. Recordo una vaga de carteres –tot eren dones– del poble de Tuïr, a tocar de Perpinyà, que lluitaven contra el tancament de la seva oficina, la defensa dels serveis públics i per un model descentralitzat. O una altra vaga de més de deu mesos de durada a Ribesaltes, que també va tenir molt ressò. No comparteixo que vagues com aquestes a la Catalunya Nord no generin interès i no tinguin cabuda als mitjans. Ara bé, la Directa ha fet un procés de descentralització per defugir la visió barcelonina i té una mirada molt més allargada, per això té aquesta sensibilitat per abraçar tot el territori. Quan m’ho han proposat, també he pogut fer-ho a Crític, Jornada o Mèdia.cat.

Un dels seus articles més llegits va ser Catalunya Nord per a Dummies, publicat a Crític, dies abans de l’acte multitudinari de Puigdemont a Perpinyà.
Això sembla. Va ser una mena de guia per conèixer el paisatge polític, econòmic i social d’aquest territori abans de la visita de Puigdemont, Comín i Ponsatí, més enllà de ser una terra que amaga les urnes i que ha estat al llarg de la història –i encara és– terra d’exili i rereguarda. La idea era fer una fotografia de la realitat menys coneguda a l’altra banda de l’Albera: parlar de pobresa, d’extrema dreta, de perifèria de l’Estat francès, però també de xarxes de suport en clau d’acollida de migrants i d’antiracisme gens negligibles.

La seva mirada des de la Catalunya Nord té un altre altaveu més gran: el seu compte personal de Twitter, que té un ampli seguiment en la comunitat virtual.
Sí, i estic convençut que Comunicació 21 no m’entrevistaria si no fos per l’aparador que suposen les xarxes socials. A Twitter intento explicar allò que passa a la Catalunya Nord des d’una perspectiva molt personal. Ho faig sense cap ànim de falsejar la realitat, sinó explicar allò que visc i veig des del territori, intentant trencar prejudicis i apropant una mirada a altra gent que em segueix dels Països Catalans que no la troba en els mitjans de comunicació.

Se sent optimista, creu que els mitjans acabaran apostant fermament per la Catalunya Nord?
Ho soc de mena, sí! Sempre vull veure el got mig ple. Amb els esdeveniments dels darrers anys, Perpinyà i Catalunya Nord han guanyat una mica més de presència als grans mitjans, i el procés independentista ha ajudat a recuperar un interès d’allò que passa aquí que feia anys s’havia perdut. Però cal un pas més per part dels mitjans de comunicació perquè ofereixin una visió més global del territori.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram