Foto: Joanna Chichelnitzky

Agnès Marquès i Pujolar (Palma, 1979) és l’actual presentadora de Planta baixa a TV3. Llicenciada en Periodisme per la Universitat Ramon Llull, va iniciar-se a Ràdio Llavaneres i Ràdio Estel. Ha treballat a Catalunya Ràdio, Onda Rambla, Ràdio 4 i a RAC1. En televisió, ho ha fet a Telecinco, TV3 i el 3/24. Fins aquest curs, va ser professora des de periodisme de la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. A Comunicació 21, Marquès reflexiona sobre els mitjans de comunicació i reivindica la necessitat de trobar referents audiovisuals en català.

Has tornat a TV3, a casa teva.
Sí, jo hi havia treballat durant 15 anys, deu dels quals presentant el Telenotícies. La decisió de marxar a RAC1 va ser molt meditada, perquè patia un cert esgotament a la tele, m’havia fet gran i volia descobrir altres formats de la professió. Sent conscient que potser no tornaria mai més a TV3. Però a mi m’agraden els canvis.

Cinc anys després, quina TV3 t’has trobat?
M’he trobat una televisió amb ganes de mirar cap a llocs on havia deixat de fer-ho i d’entretenir una mica més els teleespectadors. Jo venia amb la mateixa intenció i les mateixes ganes de fer, novament, televisió.

Aquesta mirada té a veure en despolititzar TV3?
No, algú va atribuir erròniament aquesta terminologia coincidint amb la programació de la nova temporada de TV3. No es tracta de despolititzar, perquè tot és política. Segurament es tracta de repensar el producte i la feina dels professionals, no pas el que fa la classe política.

Què calia repensar?
Crec que en els darrers cinc anys de procés hem focalitzat molt en la declaració i la contradeclaració, en unes picabaralles polítiques massa freqüents, sense pensar si allò estava transformant la vida de les persones. Per tant, no es tracta de despolititzar, sinó de recuperar aquella mirada d’altura que ha de tenir el periodisme, posant l’accent en allò que realment té transcendència per a les persones.

“La precarietat està afectant en la qualitat de la feina periodística”

Durant els anys del procés vas dirigir el No ho sé de RAC1. Com a periodista, creus que la professió ha de fer autocrítica i analitzar com es van explicar els fets?
L’autocrítica és molt saludable. En aquestes situacions de conflicte, el periodisme sempre ha de buscar un equilibri, investigar per explicar el relat. En els grans conflictes sempre s’acaba imposant el periodisme de trinxera. Darrerament he tingut una sorpresa majúscula.

Quina?
Fa uns dies vaig entrevistar l’exdirector d’El País, Antonio Caño, que va acabar admetent que ell mai va entendre què va passar a Catalunya. Em va semblar un fracàs. No puc entendre com és possible que digui això algú que ha fet una feina periodística molt activa i molt dura en contra del procés, apostant per una línia ideològica clara en una capçalera tan influent. I va ser així perquè, segons Caño, es posava en qüestió la unitat d’Espanya. Un cop més es va imposar el periodisme de trinxera.

I el periodisme de trinxera, a Catalunya?
Salvant les excepcions, es va cometre el mateix error. Enteníem que s’estaven vulnerant els drets dels ciutadans i potser vam deixar d’intentar entendre aquest interès que té un estat a protegir-se, tot i que s’ha de reconèixer que ho va fer molt malament per a protegir-se.

Foto: Joanna Chichelnitzky

Per què acceptes el repte de presentar Planta baixa?
Perquè és un repte. Jo era molt feliç presentant el No ho sé de RAC1, m’hi hauria quedat molts més anys, però la proposta que em van fer conjuntament Ricard Ustrell i TV3 va ser molt engrescadora. No vaig trobar un sol motiu per dir que no, tot i assumir el risc de no encaixar-hi.

Ricard Ustrell t’ha deixat el llistó molt alt.
Sí, per descomptat. És un gran professional, que s’adapta a tots els registres, cosa que demostra que és un periodista talentós. Ustrell té molt bones idees en els formats televisius. Ho està demostrant, un cop més, a Col·lapse.

“L’audiència a televisió és més infidel que a la ràdio”

Primer trimestre de Planta baixa. Està anant com voldries?
Està anant bé, tenint en compte les dificultats que té fer un programa de televisió diari de gairebé quatre hores, l’ús i el consum televisiu (que va de baixada) i la nova proposta del propi programa. Així i tot, el retorn que tenim és molt positiu, nosaltres n’estem contents. Tinc un equipàs.

A banda del presentador i de la franja horària, quin és el canvi més rellevant de la versió de tarda de Planta Baixa?
En la versió del matí del Planta baixa l’actualitat i la informació tenien molt de pes. A la tarda també, però estem buscant un equilibri entre l’entreteniment i l’actualitat. La tarda té moltes temperatures, amb una programació molt fragmentada en la nostra competència. Per això requereix temps, estratègia i anàlisi de què fan els altres i el moviment de les audiències. L’audiència a televisió és més infidel que a la ràdio.

Què ha aportat Agnès Marquès al capdavant de Planta baixa?
És molt difícil de dir-ho un mateix. La meva mirada, però sobretot la meva expertesa fruit de 20 anys com a professional. Aquest aspecte sí que el començo a notar [riu]. L’experiència ens dona un aprenentatge, i és molt gratificant de portes endins.

Foto: Joanna Chichelnitzky

Vas sumar cinc anys presentant No ho sé de RAC1. Com a curiositat, com portaves els dies que el programa queia per les transmissions de futbol?
M’empipava moltíssim! [somriu] Ho he de reconèixer, sent conscient que contra el Barça no s’hi pot competir. RAC1 és una ràdio privada, i si els números sumen més amb el futbol, és lícit que s’hi aposti fermament.

D’una ràdio líder a una televisió líder. Quin valor té el lideratge de RAC1?
És molt bèstia per a una ràdio que comença de zero, i d’això fa poc més de 20 anys. Arrossegar l’audiència d’una altra ràdio per una proposta completament nova té molt de mèrit. Més enllà del mèrit individual, el mèrit col·lectiu és la suma d’oients en català, que cada cop són més.

“Els joves periodistes d’avui són menys innocents que la nostra generació”

La ràdio s’ha convertit en una eina determinant per a la normalització del català?
Així és. Les dades d’audiència d’aquests últims anys ens donen un bri d’esperança per veure que el català no està tan en perill com ens imaginem, tot i que la realitat és que al carrer qui predomina és el castellà.

I també a les escoles. El català està perdent pistonada en l’àmbit audiovisual?
Actualment, vivim enmig d’una gran complexitat social, on en el cas de la llengua i del predomini del castellà, a les escoles té molt a veure amb l’oferta televisiva o de continguts audiovisuals que s’ofereixen als infants i joves, una oferta que s’està intentant canviar el rumb. Ho veig a casa, amb la meva filla, que majoritàriament ha consumit els dibuixos animats en castellà i en anglès. Calen més referents audiovisuals en català.

I el lideratge de TV3, quin valor té?
Encara en té més. Ho és perquè la competència encara és més ferotge, ja que en el prime time del vespre, l’aparador de propostes més enllà de la televisió convencional es multiplica. Que TV3 sigui líder ens diu, sobretot, que una part de la població castellanoparlant no sent rebuig pel català. Sí que hi ha gent que no veu TV3 per rebuig.

Com s’explica aquest rebuig?
Hauríem de veure si els anys del procés han fet més mal que bé. Jo crec que sí, que n’ha fet de mal. Com a mínim, hi ha gent que m’ha assegurat que se sentia exclosa, són opinions subjectives d’aquestes persones, però és possible que hi hagués molta gent que se sentís així. Malgrat tot, el lideratge de TV3 és inqüestionable i és una eina aglutinadora d’aquesta societat tan diversa.

“L’èxit en televisió no només es basa en una proposta atractiva, sinó també amb temps i paciència”

L’aposta per un nou canal infantil, Eufòria, Col·lapse, Zona Franca i 30 sèries de ficció per al 2023. Com veus la nova aposta de TV3?
La veig engrescadora, té un nou aire, i tinc constància que hi ha gent que no mirava TV3 i ha tornat. La programació ha arribat a públics més joves, així ho demostren les audiències.

Quins són els deures que té el consell de govern de la Corpo?
Persistir en aquesta idea, en una oferta engrescadora. I tenint en compte els canvis constants que viu la televisió i l’audiovisual, com són els hàbits de consum i el perfil del teleespectador. TV3 ha començat a donar el tomb, i cal seguir en aquesta direcció.

Aquesta temporada 8tv ha fet una aposta decidida per ser una alternativa a TV3, tot i que la distància és molt gran. A Catalunya, l’ombra de TV3 és molt allargada?
És molt difícil fer televisió i sobretot fidelitzar l’audiència. L’èxit en televisió no només es basa en una proposta atractiva, sinó també amb temps i paciència. Una sola temporada és molt poc temps per convertir-te en una contraoferta tan potent com per fer trontollar el lideratge d’un altre canal.

Foto: Joanna Chichelnitzky

Aquest curs has deixat d’exercir com a professora d’universitat. Quina mirada hi poses en les noves fornades de periodistes?
Veig les mateixes ganes que teníem nosaltres, però no veig la mateixa innocència. Fa 20 anys, quan començàvem a estudiar Periodisme teníem una idea molt romàntica de la professió. Els joves periodistes d’avui els veig menys innocents, possiblement perquè ja han sigut partícips de l’esfera pública que els ha donat les xarxes socials. Aquest aspecte fa que arribin a la universitat sabent com és el món fora de casa.

I tenen més oportunitats laborals?
Sempre diem que sí, sobretot amb el nou aparador digital. Però viure’n és molt més difícil. Potser hi ha més oportunitats, però el món és més salvatge.

“Calen més referents audiovisuals en català”

Com es pot lluitar contra la precarietat del sector?
Els grans mitjans de comunicació convencional haurien de fer el primer pas, deixar de pagar sous que són una misèria i contractar precàriament els seus treballadors. El periodisme ha d’exercir una funció de garantia democràtica i ha de ser incòmode. Ara bé, si tu saps que per ser incòmode t’hi va la feina, que ja és precària i que et costarà molt aconseguir-ne una altra, no pots exercir el periodisme amb garanties. És un problema global, que està afectant la qualitat de la feina periodística.

Has publicat dos llibres en els darrers cinc anys. Com va sorgir aquesta faceta d’escriptora?
La vocació del periodisme em ve de voler explicar històries, la ficció és una manera per fer-ho. El millor és el contacte amb els lectors, és meravellós. He tingut converses fantàstiques amb els lectors, persones a qui no coneixes, però que connectes.

Hi haurà un tercer llibre?
Tinc una idea per a un nou llibre, però em falta el temps per escriure. El trobaré, segur.