Albert Sáez: “Per què Google no ens el vàrem inventar els diaris? Què fèiem, mentrestant, venent promocions d’olles?”

Citem Albert Sáez (Barcelona, 1965) a l’Espai Línia, el primer centre d’informació de proximitat i seu de Comunicació 21. Al mig de l’Eixample i a tocar del centre de la ciutat barcelonina, Sáez descobreix com s’ha transformat una antiga fàbrica tèxtil del segle passat en un espai on avui conflueixen la comunicació local i la difusió cultural i social dels barris de la ciutat i de l’àrea metropolitana. Acompanyat per l’editor David Centol, Sáez observa l’última exposició a l’Espai Línia dedicada a la premsa metropolitana. Reconeix portades de diaris, tot i que algunes ja són molt llunyanes en el temps i d’altres han desaparegut del mapa. Avui, Sáez és un gat vell del periodisme i la comunicació a Catalunya, una veu autoritzada que acumula molt recorregut i que coneix el sector com ningú, tot i els canvis que es viuen arran de la transformació digital i tecnològica. Des de la seva mirada privilegiada com a director d’El Periódico i subdirector general de continguts de Prensa Ibérica, Sáez s’asseu a la mediateca d’Espai Línia per traçar els diferents debats oberts que té avui el periodisme.

Vam deixar enrere un 2023 assenyalat per El Periódico de Catalunya amb la celebració del 45è aniversari. Un cop superada la festa, tornem a la realitat. Una realitat que indica que, el 2008, El Periódico venia 170.000 exemplars, i actualment, 16.000 exemplars. Com s’explica aquesta davallada?
És una qüestió que afecta a tot el sector, no només El Periódico. I afecta especialment el producte, el canal i la distribució. El 2008 veníem dels anys més esplendorosos de la bombolla immobiliària, i era un context molt diferent a l’actual. Avui tenim un problema amb el canal i que afecta tots els mitjans. Si avui la comparativa la fem exclusivament en el format paper, tots els indicadors són horrorosos. Ara bé, el 2008 El Periódico tenia uns 600.000 lectors, i actualment, amb la suma de la plataforma digital comptem amb una audiència mitjana de 18 milions de lectors mensuals. Així i tot, el valor en termes d’influència, de fidelitat, de compromís i d’ingressos d’un lector digital no és el mateix que el d’un de paper.

Aquest retrocés del consum de la premsa de paper s’explica, essencialment, per l’ascens del consum digital en detriment del paper?
Hi ha un abandonament del públic del canal de distribució del paper i que, progressivament, el deteriora. Aquests números, que són extrapolables a tot el sector, han acabat comportant el tancament de molts punts de venda i l’eliminació de rutes de distribució. És més, possiblement en cap dels nous barris que s’han construït aquests darrers anys a Catalunya no s’hi ha instal·lat cap quiosc perquè no hi ha demanda per part del públic, que tria altres canals per consumir la informació. Per això, els diaris s’han vist obligats a convertir-se en plataformes de distribució d’informació per molts canals.

Quin valor té, encara avui, el format paper per a les capçaleres?
Continua sent important. Compta amb un públic més reduït, però molt fidel, dona uns ingressos molt estables perquè té una capacitat de generar ingressos molt més elevats. Així i tot, malauradament, cada mes quan surten les dades de l’OJD totes les capçaleres estem més pendents de qui ha perdut menys exemplars, no pas qui n’ha guanyat més. Ara bé, fer una anàlisi d’audiència només amb les dades del format paper és donar una visió esbiaixada del que representen i del que són, perquè continuen tenint una capacitat d’influència en la societat.

“El periodisme no pot anar enrere si cada cop hi ha més demanda informativa”

Així i tot, el paper té els dies comptats?
A mi, personalment, aquestes expressions no m’agraden. La realitat actual és que els consumidors no hi troben sentit al paper, possiblement perquè la informació que hi troben ja la consumeixen en altres suports que tenen més immediatesa que el paper, i perquè els suports digitals permeten molta més riquesa narrativa que el paper. I jo, personalment, no desitjo el deteriorament del paper.

En els últims tres anys, entre totes les capçaleres catalanes de paper sumen pèrdues acumulades de més de 40 milions d’euros.
Com en altres sectors econòmics, és un reflex del procés de transformació que s’està vivint actualment. Quan tu multipliques els canals de distribució, també es multipliquen els costos. Paral·lelament, aquest fet t’obliga a tenir una rotativa i una plataforma digital, una xarxa de distribució física i una estratègia de màrqueting digital. Aquest procés de transformació requereix un temps per quadrar els números d’un seguit d’inversions, i fer-ho després de superar un moment en què la inversió publicitària es trobava en retrocés i el preu del paper estava pels núvols. Sortosament, la inversió publicitària s’ha recuperat i el preu del paper s’ha estabilitzat.

La revolució digital i tecnològica ha provocat que el model de negoci hagi canviat de cap a peus.
Abans els diaris de paper teníem molt definits els ingressos i les despeses. D’una banda, les vendes al quiosc i la publicitat, i d’una altra, la impressió, la distribució i el cost de la plantilla. Actualment, amb la incorporació del digital, l’estructura és molt més complexa i diversificada.

Fa dos anys, en una entrevista a Comunicació 21, vostè assegurava que “el model de negoci dels mitjans de comunicació ha evolucionat. Abans era un negoci a l’engròs i ara ho serà al detall”. Ha canviat alguna cosa?
Sí, que el negoci encara és més al detall. I per als mitjans de comunicació és un repte, perquè estàvem acostumats a ser el macro i no a ser la botiga de la cantonada. Per això, fruit de l’experiència de Prensa Ibérica, el valor de la proximitat és un element decisiu en el consum de la informació. I la proximitat avui ja no és un concepte físic o geogràfic, sinó que també és generacional i vinculat als interessos de l’audiència.

Quant a l’interès de l’audiència, com ha evolucionat?
Actualment hi ha moltíssima part de l’audiència que no vol saber una mica de tot, sinó que vol saber-ho tot d’una mica. Als consumidors els proposem els continguts de manera analògica, per exemple, oferint-los una subscripció de tot el diari. Però, no els interessa. Per això, el lema “situem l’usuari al centre”, que queda molt bé en una presentació de Power Point davant de directius, l’hem de traslladar diàriament a les nostres redaccions.

Es venen menys diaris, però en canvi, l’audiència té més necessitat d’informació?
Sí, així és. Per això dic que el periodisme no pot anar enrere si cada cop hi ha més demanda informativa. No hi ha cap negoci al món que vagi malament quan augmenta la demanda. Cada cop hi ha més consum d’informació; per tant, l’única cosa que pot passar és que no ho sapiguem fer.

“Els vincles més forts de l’audiència es creen amb la informació local i de proximitat”

En el cas d’El Periódico de Catalunya, la transició del paper al digital de la redacció està completament executada?
Tenint en compte l’estratègia fixada, està molt avançada. I ha estat fruit gràcies a l’esforç immens dels professionals i del compromís de la propietat. Tot plegat ha comportat que avui siguem digital first, oferim contingut de qualitat multimèdia, experimentem narratives noves i oferim un producte prèmium adreçat a les subscripcions. Ara bé, afortunadament, aquest món avança tan ràpid que ja estem pensant en nous reptes que s’apropen: l’estratègia a TikTok i en la intel·ligència artificial.

En aquesta estratègia de consolidació del nou escenari digital, què ha aportat la família Moll a El Periódico de Catalunya?
La família Moll ha salvat la vida a El Periódico, fruit de la seva implicació com a propietat. Sí que és cert que una capçalera la salven, en primer lloc, els seus lectors. Un diari no mor si té lectors. En el cas d’El Periódico, durant molt de temps els lectors i els seus treballadors van garantir la viabilitat de la capçalera tot i tenir una propietat incerta.

Amb Prensa Ibèrica, El Periódico ha guanyat estabilitat.
Actualment, comptem amb una propietat compromesa, que són editors que coneixen el negoci i els ritmes de la transformació de les activitats periodístiques i que aporten coneixement, no només capital. Tots aquests factors han estat imprescindibles per executar la transformació necessària cap al digital i garantir la viabilitat de la capçalera.

Quin missatge li va donar la família Moll quan va ser nomenat director d’El Periódico?
Recordo Javier Moll que em va dir: “aixeca’t cada matí pensant què trobarà el lector d’El Periódico que no trobarà en cap altre lloc. La resta, ja funcionarà”. I això és el que intentem fer cada dia, i el que hauríem de fer tots.

El Periódico de Catalunya continua sent una capçalera que fidelitza lectors?
Sí, per descomptat. Ho demostren les xifres: tenim una audiència mitjana de 18 milions d’usuaris únics mensuals. A Catalunya, tenim a tocar els 4 milions d’usuaris únics mensuals, tenim 15.000 subscriptors digitals i, al mateix temps, les subscripcions de paper. A més, som líders digitals en franges d’edat entre els 18 i els 25 anys a Catalunya entre les dones. Tot plegat fa que El Periódico avui mantingui una capacitat de connexió alta amb la societat catalana i barcelonina.

Considera que la capçalera manté la complicitat amb l’àrea metropolitana de Barcelona?
L’àrea metropolitana és el nostre cor, el nostre espai natural. És un dels laboratoris urbans més bèsties d’Europa, i sovint els qui hi vivim no en som conscients. És una realitat molt potent des del punt de vist informatiu, social, econòmic i polític. I aquí és on volem ser el diari de referència. I així com fa 45 anys El Periódico va convertir-se en el diari dels barris, ara ens agradaria ser el diari de les ciutats. Aquesta estratègia, que abans del canvi de propietat havíem oblidat, amb Prensa Ibérica l’estem capgirant, ja que com a segell editor té una experiència cabdal en la premsa de proximitat i l’hiperlocalisme.

Han fet una estratègia pròpia?
En aquests darrers tres anys, hem fet un gran esforç per recuperar la connexió amb la ciutat metropolitana, un concepte que va molt més enllà, perquè àrea metropolitana és més administratiu. Quant al digital, hem revifat 17 edicions metropolitanes, hem posat en marxa l’experiment d’impulsar El Periódico de l’Eixample, i a ciutats com l’Hospitalet de Llobregat estem desenvolupant una estratègia de compromís molt rellevant, que ja ens està donant resultats. Perquè els vincles més forts de l’audiència es creen amb la informació local i de proximitat.

“No hi ha dinàmica sectorial. Sense convertir-nos en un càrter, convindria marcar unes regles de joc compartides”

Amb la pandèmia, la informació de proximitat n’ha sortit reforçada?
Sí. En general, el que ha guanyat ha estat la informació de qualitat i contrastada, perquè actualment hi ha molts outlets, és a dir, portals digitals que ofereixen informació refeta o de segona mà, cosa que és molt respectable. Fins a la pandèmia, a l’audiència li va costar molt distingir un mitjà professional d’un outlet, perquè en la pantalla del mòbil tot s’assembla. Així, la pandèmia va provocar que la població busqués marques i signatures de referència. Quant a fake news, hi havia la guàrdia massa baixa en la informació local i de proximitat.

En la darrera dècada, l’Ara ha fet forat, especialment a la ciutat de Barcelona. Creu ha pessigat en l’hegemonia d’El Periódico?
No tinc la percepció de pessic, El Periódico continua competint amb La Vanguardia. I és una sort competir davant d’un dels millors diaris d’Europa, ens fa molt millors. Tothom intenta fer el que pot en un entorn molt complicat.

Fa dos i anys i mig, El Periódico va deixar la seu de Consell de Cent per ubicar-se a l’Hospitalet de Llobregat. Amb aquest canvi han perdut centralitat?
No, al contrari. Nosaltres hem guanyat centralitat en la nostra àrea d’influència. Ara bé, per a aquells qui tenen la percepció que Barcelona comença i acaba a l’Eixample, aleshores, sí, hem marxat del centre. Però aquesta no és la nostra percepció. Feta aquesta reflexió, aquests processos no són senzills, perquè impacten sobre la vida quotidiana de la gent.

I l’esperit que simbolitzava per a la capçalera la redacció de Consell de Cent?
És cert que la seu de Consell de Cent escenificava grans èxits de la casa, però també de moltes situacions desagradables en la dinàmica interna de la redacció, especialment els últims temps. El canvi ens ha fet passar pàgina. Avui som en una seu molt més adequada al segle XXI, on es treballa amb molta comoditat i, al mateix temps, aquest canvi ens ha permès sanejar el compte de resultats.

El mur de pagament és la solució per no regalar gratuïtament els continguts com ha fet el sector des de l’aparició de l’aparador digital?
Mira si som un sector estupendu que li hem posat dues paraules horroroses: mur i pagament [somriu]. I aquest despropòsit em trasllada a una altra etapa professional, quan vaig treballar per a la transició a la TDT i que els operadors en deien “apagada analògica”. En canvi, jo vaig donar-hi la volta i va passar a ser “encesa digital”. Dit això, el primer que hem hagut de fer és demostrar que som capaços d’oferir un producte digital de qualitat i que el lector hi contribueixi econòmicament amb un quota.

Les capçaleres ofereixen subscripcions digitals a tort i a dret. Això sí, gairebé regalades. L’estratègia passa per acumular molts subscriptors a un preu baix?
Si conegués la fórmula… [somriu]. Arran de la pandèmia, la majoria de capçaleres han obtingut grans resultats a través de les subscripcions digitals. El sector es troba en un procés d’aprenentatge i no acaba de trobar el preu. Hi ha països on els diaris han fet pinya, han acordat tancar els seus continguts i els han posat un preu. Aquí, en canvi, no hi ha dinàmica sectorial. I cal fer autocrítica.

“El clickbait és una mala praxi derivada del SEO, ja que només té com a finalitat crear notícies per atraure l’atenció de la gent”

Seria bo que hi hagués aquesta dinàmica sectorial?
Sense convertir-nos en un càrter, convindria marcar unes regles de joc compartides. Sense aquesta dinàmica sectorial, es provoca una guerra de preus. Perquè, al cap i a la fi, el preu de referència de la subscripció digital d’un diari és Netflix. Ara, tot és car o barat en funció de la tarifa que determina Netflix. I aquestes oscil·lacions fan que no tinguem un preu creïble. Amb qui hauríem d’arribar a un pacte pel preu és amb el lector, que haurà de contribuir-hi amb diverses modalitats.

Quines?
Només pagant; pagant i que l’empresa tingui accés a oferir-li publicitat; pagant, que l’empresa tingui accés a oferir-li publicitat i que tingui la possibilitat d’assistir a esdeveniments que li planteja l’empresa. És a dir, nous sistemes de retribució més dinàmics i que aniran venint. Una negociació informal entre la capçalera i el lector que ens permetrà aconseguir obtenir un preu creïble. Jo soc optimista.

Quin pes juguen Google Discover i l’algoritme en el nou periodisme digital?
De Google només vull que faci públic l’algoritme. És el que hem de demanar tots, des de polítics a jutges i periodistes. El dia que coneguem l’algoritme podrem debatre coses reals i tangibles. Mentrestant, donem voltes amb algú el nucli de l’activitat del qual és opac. Té les seves regles i té com a prioritat que la gent busqui, ho trobi i que, així, es generi trànsit. I no critico Google, en soc molt fan. I en lloc de queixar-nos, la pregunta que ens hem de fer sempre és per què Google no ens el vàrem inventar els diaris? Què fèiem, mentrestant, caçant teranyines o venent promocions d’olles? Vull l’algoritme, volem l’algoritme.

En aquest escenari, la figura del SEO està guanyant més força que els mateixos periodistes?
L’essència és detectar i connectar amb l’interès de l’audiència. Durant gairebé dos segles, el periodisme ha detectat l’interès d’una manera intuïtiva i precària, ja que no tenia més alternatives. Actualment, les empreses periodístiques tenim alguns instruments per detectar de manera conductual els interessos de l’audiència. Tenir dades de l’audiència és rellevant per al periodisme, però el sector viu una borratxera de l’analítica.

El clickbait (o pescaclics) és una pràctica que posa en risc la credibilitat del periodisme?
El clickbait és una mala praxi derivada del SEO, ja que només té com a finalitat crear notícies per atraure l’atenció de la gent. Ara bé, si jo faig clic en una notícia i no em dona la informació que m’ha generat el titular, allò és un cas d’un outlet: m’han venut la moto, i no hi tornaré.

Vostè ha escrit i ha publicat el llibre El periodisme després de Twitter. Com està afrontant el periodisme la convivència a les xarxes socials?
Amb l’aparició de l’entorn digital, el periodisme va cometre molts errors, principalment per tres motius: el primer, perquè les regles ens van venir imposades; el segon, perquè la primera aproximació va ser pensar que era el mateix entorn però més gran i, així, es van oferir els continguts gratuïts; i el tercer, hem fet massa vegades una associació entre el contingut i el continent: la premsa de paper és de qualitat i la digital, no. Hi ha casos que demostren que en la premsa de paper es cometen tants o més errors que en la digital. Ara bé, en l’entorn digital no tothom que publica és un mitjà ni un periodista. En principi, això no és dolent. Ara bé, l’essència del periodisme no és controlar la publicació, sinó verificar la informació.

Fa referència a les fake news?
Les fake news són tan antigues com la història de la humanitat. I les mentides analògiques eren més lentes i més cares, però existien igualment. Si l’essència del periodisme és verificar la informació en un període de temps determinat, i nosaltres com a periodistes en som experts, ens hem de concentrar en la detecció de mentides, a destriar allò que és veritat o mentida.

“El periodisme està aprenent a verificar la informació en temps real”

La immediatesa juga en contra d’aquest procés de verificació de la informació.
Sí, perquè l’audiència vol saber els fets quan estan passant, en temps real. I per això, la immediatesa s’ha convertit en el nostre gran repte. En la majoria dels casos els hauríem de dir: “perdonin, però ara encara no els ho podem explicar”. Però no ho fem. Perquè si a l’audiència li arriba la informació que vol i tu no l’ofereixes, creu que la hi estàs amagant. Per tant, callar no és una opció vàlida. I, a més, la immediatesa no només es produeix perquè la tecnologia la permet, sinó perquè les regles i els hàbits de consum digital l’estimulen. Ara bé, considero que darrerament el periodisme està aprenent a verificar la informació en temps real.

L’ús de la intel·ligència artificial pot sacsejar encara més el periodisme?
Avui ni és intel·ligència ni és artificial. Ho dic tal com raja. La digitalització ens ha permès manejar molta informació i en temps real, i actualment el que tenim és una immensa base de dades que permet combinar elements d’aquesta base de dades en funció d’un algoritme. A El Periódico fa més de 20 anys vam practicar un exemple del que avui s’anomena intel·ligència artificial i que aleshores en dèiem automatització.

De quin cas fa referència?
De l’edició en català del diari, en la qual una màquina elabora un diccionari on estableixen correlacions entre seqüències lingüístiques. I aleshores vam aprendre a dir a la màquina que el més important era què no havia de traduir i no pas què havia de traduir. Per això, davant l’escenari actual, cal que exigim transparència. I en allò que ens alliberi en tasques repetitives i amb poc valor afegit, aprofitem-ho.

Entrevista publicada al número d’hivern 2024 de la revista Comunicació 21.