Aleix Parisé (Sabadell, 1983) és periodista i des de fa dos anys presenta el Tu diràs de RAC1. Va iniciar-se a Ràdio Sabadell fa 20 anys i sempre ha estat vinculat al periodisme esportiu. El 2008 va fer el salt a RAC1, quan Xavi Puig –aleshores cap d’esports de la casa– va obrir-li les portes. Durant aquest temps ha presentat diversos programes fins a ser la veu de la nit esportiva de Catalunya. A can Godó va treballar una temporada a 8tv i col·labora a Mundo Deportivo. A Comunicació 21, Parisé defensa la ràdio convencional esportiva i l’aposta de RAC+1, que ha permès doblar la programació radiofònica.
Ha estat un estiu especial cobrint in situ els Jocs Olímpics al Japó.
Periodísticament cobrir els Jocs han estat una passada! Ens pensàvem que no podríem fer res i al final hem pogut treballar moltíssim. Hi ha companys que han estat en cinc olimpíades i mai s’havia treballat com al Japó. Se’ns ha permès fer entrevistes a totes les zones mixtes de pavellons, camps i piscines on hem estat, sense límit de temps. Hem pogut conèixer molts esportistes que durant l’any, com estem tan absorts en el món del Barça i el futbol, ens perdem. Per a mi aquesta era la gràcia de ser als Jocs.
T’agradaria repetir l’experiència a París 2024?
Sí, evidentment. A Londres 2012 l’enviat especial va ser Xavi Puig. Jo vaig anar-hi com a ajudant, no teníem la segona acreditació. No podia entrar a cap recinte, jo era a Londres i pensava temes diferents fora de la Vila Olímpica. M’agradaria repetir molt, perquè els he vist des de fora, des de dins sense públic i en plena pandèmia, i m’agradaria viure’ls des de dins amb normalitat.
Per a un periodista esportiu, diuen que cobrir els Jocs Olímpics és la màxima fita.
Per a mi, sí. Si he de triar una competició em quedo amb els Jocs, perquè la diversitat et fa sortir de la teva zona de confort. No en som experts, i ens fa aprendre molt i sortir de la rutina dialèctica. Jo, que m’he criat en piscines i amb el waterpolo de ben a prop, m’agrada sortir del futbol i fer coses diferents.
De Ràdio Sabadell a RAC1, el mateix camí que altres periodistes com Laura Rosel o Xavi Bundó. Què té Sabadell?
[Riu] Som d’una generació gairebé irrepetible on també hi havia Ricard Ustrell, ara a TV3. A més de Rosel i Bundó, n’hi ha molts altres com Xavi Pardo, Maria Xinxó, Joan Ferrús i Jordi Ramos. En el meu cas, va ser casualitat i sort. La renúncia de Carlos Seguí em va obrir les portes de bat a bat.
Quan aterres a la ràdio, RAC1 ja era líder?
El sorpasso va ser uns mesos més tard, no sé si va ser perquè vaig arribar-hi jo [riu].
Quin és el secret de RAC1?
No n’hi ha, però potser la sensació de pertinença i d’ajudar-se els uns als altres es transmet a l’oient. El to desenfadat, jove, natural, una manera de fer i d’encoratjar els companys han anat canviant la manera de fer ràdio. Les relacions a la feina mai són idíl·liques, però així i tot fa que fem una bona ràdio.
Per a relleu idíl·lic, el que vas tenir fa un any amb Roger Saperas, el teu predecessor al capdavant del Tu diràs.
Va ser molt entranyable. Saperas és una de les millors persones que et pots trobar en aquesta professió. Un paio sa, serè i que posa per davant l’equip i l’estima per la feina que engrandir el seu ego personal. Per tant, no és massa habitual un cas així. Ho va posar molt fàcil. Quan jo ho deixi, aquest relleu m’ha de servir com a exemple.
Vas dubtar en algun moment quan Eduard de Batlle et va fer la proposta?
Vaig dubtar molt, perquè estava en un moment de la meva vida on hagués tirat cap a una altra banda. Però em va arribar aquesta oportunitat i no la podia refusar. El Roger em truca i em diu: “ho has d’agafar, perquè jo et vull ajudar a fer el programa millor de com el feia jo”. Quan una persona que ha liderat les nits de Catalunya et diu que et vol ajudar, tens la sensació que no li pots fallar.
“Ibai Llanos m’agrada, sé que és entreteniment. Sent un referent entre els joves aniria bé que, per exemple, parlés sobre la prevenció de l’obesitat o la salut mental”
L’esport és des de fa anys el fil conductor de la franja de nit a les ràdios, tant a Catalunya com a l’Estat espanyol. Que Catalunya Ràdio hi hagi renunciat beneficia RAC1?
Sí, ens ha beneficiat. Ara bé, que Catalunya Ràdio no hi sigui em sap greu, personalment. Si volem cuidar la nostra llengua i que les noves generacions la consumeixin, l’hem de promocionar d’alguna manera, ja que tampoc hi ha tants programes en català que facin esports. Segurament ha hi hagut oients que han marxat de Catalunya Ràdio a RAC1, però no és bo ni per al país ni per a la ràdio en català. Ha d’haver-hi una franja per parlar d’una passió. Sigui el Barça, l’Espanyol o el Girona.
La temporada passada el Tu diràs va arribar als 122.000 oients, a menys de 40.000 del seu sostre de 160.000. És el repte fixat per aquest curs?
Tan de bo l’aconseguim! M’agradaria apujar l’audiència, però això és una pretensió personal. Veníem de 95.000 i hem crescut, però m’agradaria fer un bon programa, millor que l’any passat, i que això es reflectís. Als oients els agraden les bones històries, i hem d’arribar a explicar-ne.
RAC+1 ha enfortit encara més l’oferta esportiva?
És una aposta molt positiva i molt bona. El departament d’esports s’hi ha bolcat; per a nosaltres és una manera d’oferir un producte molt bo i de no tallar amb la continuïtat a l’emissora. Hi hem fet de tot. RAC1 no pot competir amb els recursos humans i el talent tècnic que té Catalunya Ràdio. Així que RAC+1 ens permet fer una programació gairebé paral·lela; això és molt difícil de fer. És un miracle, i crec que hem avançat cap al futur, el món del podcast és present i futur, la gent escolta el que vol i quan vol. RAC1 no podia seguir aturant la programació habitual, amb programes amb molta audiència, perquè hi hagi gent que vol escoltar un partit determinat.
Com afrontes la temporada?
Tinc els nervis de sempre, però estic més tranquil que un any enrere perquè ja li he vist les orelles al llop. Ja sé com respira l’equip, els col·laboradors, el ritme i el to del programa. La meva funció no és fàcil, perquè som un equip de 15 persones que vol fer moltes coses, i jo he de pensar el millor per al programa. Sé què vull i què no vull, i em queden canviar algunes coses per acabar d’encaixar-ho tot. El que sí que voldria fer és un programa especial, que aquest any no hem pogut fer.
El periodisme esportiu sempre està qüestionat des de fora i també des de dins. S’ha hooliganitzat?
És lògic que el periodisme esportiu tingui un component passional i no sigui tan fred com el periodisme polític o econòmic. El periodisme esportiu s’ha d’exercir amb moderació, ha de trobar sempre l’equilibri entre la passió i el rigor. A RAC1 no amaguem que som del Barça, però intentem no ser uns fanàtics. Més enllà de mostrar els teus colors, crec que has de ser just i no formar un show, aquesta és la diferència entre Catalunya i Espanya. Nosaltres som crítics, i això ho trobo a faltar en altres ràdios i programes esportius.
Aquest estiu ha esclatat el fenomen Ibai Llanos. El periodisme esportiu s’ha de reinventar?
Ibai Llanos m’agrada, sé que és entreteniment. És normal que els adolescents busquin canals més propers a ells i a la vida que fan. Tenint en compte que és un referent entre els més joves seria bo que, per exemple, enviï missatges sobre la prevenció de l’obesitat o la salut mental. Llanos s’ha fet amics dels futbolistes, i trobo que està bé que ho faci. Crec que les dues propostes –la d’Ibai i la ràdio convencional– són diferents. A mi no em preocupa, la ràdio ha anat mutant amb la societat.
El repte per a la ràdio convencional és atraure aquesta audiència més jove?
Hem d’aspirar a què la gent escolti el Tu diràs, però serà gent adulta, més formada, i no amb el to del carrer, que a mi no m’acaba d’agradar. En un mitjà de comunicació s’hauria de millorar el llenguatge, i a RAC1 som els primers que parlem d’una manera natural, però amb un cert límit. Twitch ha vingut per quedar-se, però seran quatre o cinc els que s’hi guanyaran la vida.
Un d’ells serà Gerard Romero?
Romero fa molt bé la seva feina, és inquiet, té contactes, la capacitat de fer-se amic de molta gent i és molt vàlid per al periodisme esportiu, perquè t’aconsegueix entrevistes i temes potents. Diria que és un dels millors productors i periodistes que he vist en el món de l’esport. És un showman i crec que acabarà dedicant-s’hi perquè sempre ha volgut provar coses noves, com ara Twich. Mentre no entri en un conflicte amb RAC1, pot seguir fent-ho trobant sempre l’equilibri.
Dani Sanabre, amb cinc temporades, és qui ha allargat més el cicle al capdavant del Tu diràs. T’hi veus superant-lo?
Ara mateix et diria que no, no m’hi veig. La nit i els horaris desgasten molt, però mai se sap. Històricament, els cicles són de quatre anys; a mi m’agradaria fer un altre cicle de dos anys més, i a partir del quart ja veurem què vol la ràdio i on estic jo.
El proper pas seria ser cap d’esports de RAC1?
[Riu] No, ni de bon tros. M’agrada l’acció, ser en un estudi, un pavelló o un estadi. Ser cap d’esports seria assumir massa temps de despatx. Admiro la feinada que fa l’Eduard de Batlle, però crec que seria incapaç de fer-ho.
Com conviviu a RAC1 amb l’etiqueta del Grup Godó i tot l’enrenou que es genera a les xarxes socials?
A mi em fa ràbia, perquè la majoria de gent parla d’oïdes, però és el que hi ha. Sempre he tingut llibertat per criticar qui em semblés i les coses s’han d’explicar amb naturalitat. Se’n fa un gra massa, no és saludable etiquetar-ho sempre tot i tothom.
