Foto: Xavier Bertral
Àlex Gutiérrez i Margarit (Barcelona, 1974) és periodista i cap de la secció Mèdia del diari Ara, i acaba de publicar el llibre Objectiu TV3 (Ara Llibres). Va ser el primer director editorial del Grup Comunicació 21 i va impulsar les capçaleres temàtiques de Comunicació 21 i Cultura 21. És col·laborador de diversos mitjans escrits i radiofònics i és docent a la Universitat Pompeu Fabra. A Comunicació 21, Gutiérrez parla del seu nou llibre i analitza la situació actual dels mitjans de comunicació escrits a Catalunya.
Vas ser el primer director de Comunicació 21, tot i que la revista en paper va posar-se en marxa un parell d’anys abans. Com era aquell projecte fa 20 anys?
Va ser un projecte singular, perquè ens trobàvem en un moment rellevant per a la comunicació, amb la posada en marxa d’internet. Aleshores s’intuïa que la digitalització ho canviaria tot, però no es parlava massa de la comunicació entre els mateixos mitjans, ja que venien d’un sistema de ser qui emetia els missatges a l’audiència, i allò començava a canviar. Els mitjans estaven acostumats a explicar coses dels altres, però no hi havia gaire mitjans –per no dir-ne cap– que expliquessin coses dels altres mitjans. Per tot plegat, semblava molt atractiu impulsar una capçalera especialitzada.
Vist amb perspectiva i des de la distància, com has vist créixer i consolidar-se la capçalera?
Un dels aspectes rellevants que es mantenen des de l’inici és l’aposta per la gran entrevista. Fent de la necessitat virtut, potser, però ho ha mantingut i per a mi és una part molt positiva. Quan surt una entrevista a Comunicació 21 sé que explorarà temes als quals els altres no podran arribar-hi, per qüestió d’espai o d’especialització. També en faria alguna crítica constructiva.
Quina?
Tenint en compte que el món de la comunicació està en constant moviment i de canvis, no sé si la revista ha sabut canviar a la mateixa velocitat. En la mesura que ho permetin les possibilitats pressupostàries, la capçalera podria ocupar una sèrie de camps que fins ara no aborda. A la versió digital, caldria ampliar la xarxa d’opinadors i incorporar altres mirades dins del sector. També hauria de tenir més presència a les xarxes socials.
Aquell projecte va marcar la teva trajectòria, d’especialitzar-te en la informació i la crítica dels mitjans de comunicació?
Sí, n’estic convençut. Tot i que en un principi a mi m’interessava la cultura, el fet de començar en un terreny que no estava explotat em va semblar molt llaminer. Sempre m’ha sorprès el desconeixement profund del sector per part d’aspirants a periodista. I no deixa de ser curiós, perquè a banda que el periodista hauria de tenir curiositat universal, se suposa que com a mínim hauria de tenir coneixements bàsics de l’ecosistema que envolta la seva feina.
Has acabat omplint un buit informatiu especialitzant-te com a analista dels mèdia al diari Ara. Aquesta és la voluntat del Pareu màquines?
L’Ara té molts continguts sobre mèdia i una secció pròpia, mentre que moltes capçaleres mostren aquests continguts escampats. I també hi ha reflexió: aquí és on entra en joc el Pareu màquines. Quan comença a funcionar té prou acceptació, perquè fa una crítica explícita a la manera de fer d’alguns mitjans. I, és clar, a aquests mitjans no els fa massa gràcia i alguns intenten desactivar-lo, però la direcció sempre ha donat la cara per la columna. Segurament hi ha una petita polarització al seu entorn. Soc irònic però respectuós, i intento fixar-me més en el què, el com i el perquè, més que no pas el qui. La columna, en tot cas, és una crítica, opinió. Per això la deslligo de la meva part com a periodista d’informació en el diari Ara, que ha defensat l’aposta per tenir una secció explícita dels mèdia, on les notícies s’expliquen seguint els criteris d’objectivitat i rigor.
“TV3 porta implícit que no podrà superar mai les ingerències polítiques, però com a mínim ho ha d’intentar”
L’Ara acaba de complir 11 anys, tu hi ets des del primer dia. Què hi ha aportat, en l’aparador periodístic del país?
Ha aportat una manera de fer periodisme d’arrel clàssica, però amb noves eines i mirades. Un dels seus èxits és encarnar un periodisme amb sabor propi. Al final, els mitjans que es consoliden ho fan perquè, en algun sentit o altre, són capaços de catalitzar una manera de veure el món. Ara sabríem identificar una notícia de l’Ara, El Mundo o La Vanguardia encara que no la veiéssim maquetada i, per tant, crec que això vol dir que nosaltres hem sabut definir molt no només un espai, sinó sobretot una manera de fer.
Com ho ha fet?
A través d’aspectes com ara la modernitat, la sensibilitat i amb seccions que volen tenir un segell propi. Un mantra que se sent sovint al sector és la necessitat de “posar el lector al centre”. Nosaltres podem dir honestament que el complim. Però no perquè siguem més llestos que els altres: ho hem pogut aplicar gràcies a la configuració empresarial i a un model de negoci basat en el nombre de subscriptors. Que la nostra principal via d’ingressos siguin els lectors ens dona més independència editorial que a la majoria de capçaleres.
Com s’ha consolidat l’Ara dins l’ecosistema periodístic català?
L’Ara és un diari pensat en català, no traduït, i aspira a la centralitat del catalanisme. Alhora, intenta tenir una visió nacional molt inclusiva, crítica amb la polarització. Creiem que el debat ha d’incorporar el màxim nombre de veus, sempre que no travessin les línies vermelles òbvies, com serien l’atac a col·lectius vulnerables o la negació de principis democràtics.
“L’actual oferta periodística digital a Catalunya està estimulada pel poder públic”
En plena transformació digital i tecnològica, la viabilitat de l’Ara està garantida?
Estem en un bon camí, però no som encara on voldríem ser. Tenim indicadors que ens apropen a la plena consolidació. Sumem ja més de 40.000 subscriptors, però si n’aconseguíssim 10.000 més, que no és cap fabulació, hi hauria un canvi substancial a l’hora d’encarar el futur. Per sort, l’Ara ocupa un espai periodístic social que fa que els accionistes mantinguin la confiança en el projecte.
Hi hauria espai per a una cinquena capçalera de paper en català?
No n’hi ha; de fet penso que no n’hi ha ni per a quatre. I amb això no penso que hagi de caure cap altra capçalera, però en aquesta pròxima dècada no seria estrany que algun diari abaixés la persiana, es donessin fusions o compres, o que algun títol renunciés a la periodicitat diària en paper.
A més de l’Ara, en els darrers anys han aparegut una munió de capçaleres en català en l’entorn digital. Hi ha prou espai per a totes?
Si soc políticament correcte diria que sí n’hi ha d’espai, perquè bé que hi són. Però si soc políticament incorrecte plantejaria el debat sobre quantes d’elles tenen més d’un terç dels seus ingressos de fons públics. El que vull dir és que aquesta munió de què parles no prové estrictament del mercat, sinó que al darrere hi ha un estímul. No és pas que hi estigui en contra, d’aquest estímul, perquè aporta pluralitat d’opinions i capçaleres per al català. Ara bé, és evident que això causa una distorsió en el mercat i obre la via de la influència política. Es crea una disjuntiva una mica perversa. Molts periodistes preferiríem que no hi fos aquest element, des d’un punt de vista conceptual. Ara bé, des del moment que li donen al teu competidor, és obvi que no pots renunciar-hi i regalar-li aquest avantatge competitiu. L’actual oferta periodística digital a Catalunya està estimulada pel poder públic.
Foto: Xavier Bertral
Pel que fa al producte i als continguts, avui es fa millor periodisme a Catalunya?
Avui se’n fa de millor… i de pitjor. D’una banda, es fa millor periodisme perquè hi ha elements que hi ajuden: una gran capacitat de comunicar-se amb el món, de documentar-se, de comptar amb experts d’arreu… Però, d’altra banda, hi ha una precarització de l’ofici que pot afectar la seva independència.
I com afecta?
Hi ha un obrerisme de la professió. Arreu del sector hi ha massa periodistes lligats al teclat, sense trepitjar carrer o sense temps per fer un cafè amb una font potencial, i això genera el pitjor periodisme de què et parlava. I cal sumar-hi la caça del clic, que simplifica i empitjora el periodisme. A l’Ara, per sort, hem fet una aposta per la qualitat abans que per la quantitat: hem volgut ser artesanals. I així i tot, és una redacció febril, que no s’atura mai.
“Al Pareu màquines soc irònic però respectuós, i intento fixar-me més en el què, el com i el perquè, més que no pas el qui”
Tota la vida lligat al periodisme, i sent de l’Ara des del primer dia, tens l’ambició de ser-ne el director?
Ser director és fotut, perquè et separa molt d’escriure, has d’estar pendent de mil i un equilibris, i a mi el que més m’agrada és escriure. Ni m’ho he plantejat, sincerament. De fet, com que odio la rutina i m’interessen moltes coses, mai m’he mogut rere una ambició. Més aviat soc de deixar-me dur i intentar detectar les oportunitats que es presenten. I m’agrada compaginar una feina principal amb col·laboracions que m’oxigenen: a la ràdio, a revistes, com a professor de la UPF… Jo ara soc raonablement feliç, des d’un punt de vista professional, però també m’imagino participant en algun projecte humorístic –que és una espina que tinc clavada i potser d’aquí ve un cert to irònic del Pareu màquines– o escrivint una novel·la que no tingui res a veure amb el periodisme. Valoro molt la llibertat individual, una certa autonomia, i poder compaginar la feina amb altres àmbits de la meva vida privada.
Acabes d’escriure el llibre Objectiu TV3. Per què TV3 és el fil conductor del relat?
Sorgeix a partir de la pregunta “Quins fils van tibar-se durant el 155 i quina va ser la seva afectació a TV3?”. Vaig veure que hi havia molts episodis que eren desconeguts, tot i que per la meva feina en coneixia alguns. La intenció inicial era escriure un llibre sobre els atacs que ha patit TV3, però vaig veure que si ho feia així acabaria escrivint un llibre queixós, processista. Madrid és hostil contra TV3, però vaig pensar que si tirava per aquí faria un relat incomplet, perquè a TV3 també hi ha culpes internes. Aleshores vaig pensar de posar les dues cares de la moneda, i és per això que el relat avança amb les agressions externes, però també amb els intents de complot intern.
Objectiu TV3 és un títol que traspua més d’una intenció?
Sí, clarament. Aquest títol em va convèncer perquè com a mínim tenia un doble significat: que TV3 està en l’objectiu, en el punt de mira de molta gent que voldria enfonsar-la, però també volia fer veure que TV3 es converteixi en una eina potent per al país. I després Màrius Serra m’ha fet veure-hi un tercer significat: el llibre és un relat periodístic, i ell em va fer veure que també podia voler dir que es tractava d’un relat objectiu. No he fet el llibre per imposar un determinat punt de vista sobre les coses, l’he fet per narrar i dibuixar un mapa que em semblava que no hi era, actualitzar aquest mapa.
Fins a quin punt l’aparició de Ciutadans a l’escena política catalana posa TV3 en el punt de mira?
Moltíssim, perquè representa la versió més desacomplexada de l’espanyolisme. Ciutadans va intuir el poder de la polarització i aquesta barreja va fer que fos un relat més tens i agre, i que s’utilitzessin tècniques com la mentida o la distorsió de TV3. En canvi, la dreta més espanyola a Catalunya sempre ho havia tolerat, aquell espanyolisme no s’hi va posar en contra. Tot el contrari que Ciutadans.
“A l’Ara estem en el bon camí, però no som on voldríem ser. Tenim indicadors que ens apropen a la plena consolidació”
TV3 no té un terme mitjà; és a dir, hi ha aquells qui l’adoren i aquells qui la voldrien tancar. Com s’explica aquest escenari?
D’entrada, perquè vivim en un món polaritzat i els grisos estan molt poc de moda. Hi ha altres aspectes, com ara que a TV3 també es dona la polarització ERC-Junts, i una part de l’espanyolisme considera que és la base de tots els mals i d’altres la veuen com una aliada de l’autonomisme. Potser tothom té una part de raó, però s’hi ha de reflexionar. La polarització causa aquest efecte. TV3 s’ha inserit en el relat independentista del procés, s’ha trobat en el procés. En part, perquè mitjans i partits polítics l’hi han posat, al seu pesar i distorsionant el relat sobre què és la televisió pública catalana. Però també ha fet alguns mèrits per a arribar-hi, és clar.
Creus que TV3 hauria de superar les ingerències polítiques o és insalvable?
TV3 porta implícit que no ho podrà superar mai, però com a mínim ho ha d’intentar. Així i tot, és com la faula de l’escorpí i la granota: el polític sent la necessitat de controlar els mitjans que hi ha al seu abast, i se li ha de donar a la granota de TV3 una cuirassa, o eines, perquè no rebi la picada. Si som realistes, no hem d’esperar que els polítics vulguin deixar d’ingerir-s’hi, així que el que s’ha d’aconseguir és que no ho puguin fer. És a dir, que els professionals i els òrgans de govern tinguin mecanismes per cuidar aquests intents d’ingerència.
El llibre recull testimonis molt rellevants. Hi ha hagut alguna veu que s’hi hagi desmarcat i que no hagi volgut participar-hi?
Hi ha una veu que ni tan sols m’ha contestat, i això que vaig enviar-li molts missatges. És el cas de Joan Oliver, qui va ser-ne director. Així i tot, he de dir que em sembla respectable.
De totes les veus amb qui has parlat, hi ha hagut algun testimoni que t’hagi atrapat?
El de Joan Granados, qui va ser director general de la Corporació, i especialment el testimoni de Neus Bonet, perquè parla amb molta franquesa de la frustració que va suposar per a ella presentar El matí de Catalunya Ràdio. Bonet explica molts detalls de com es va sentir maltractada per l’emissora, ha sigut molt valenta explicant-ho.
