Foto: Joanna Chichelnitzky
La periodista Ana Polo (Vilassar de Dalt, 1990) acaba d’estrenar, en col·laboració amb la revista Sàpiens, el pòdcast Històriques, un camí per la vida d’una trentena de dones catalanes i d’arreu del món de diferents èpoques. Amb perspectiva feminista i unint el seu to característic amb la base històrica de Sàpiens, mostra dades, vides i moments de dones a qui el públic potser no ha arribat a descobrir encara. A Comunicació 21, Polo dona els detalls d’aquesta nova proposta i analitza com han evolucionat el món del pòdcast i el feminisme en la societat actual.
Com va néixer la idea de fer el pòdcast Històriques?
La idea va néixer per part de la revista Sàpiens, em van trucar per dir-me que els feia molta il·lusió que el fes jo. I a mi, tot i que tenia molta feina, també em feia molta il·lusió, així que vam dir “fem-ho”.
Estàs satisfeta amb el resultat del pòdcast?
Estic contenta perquè he après molt, he conegut figures que no coneixia i també he aprofundit en d’altres. Crec que ha quedat una cosa distreta, amena, i en deu minuts et pots fer una idea de qui eren algunes persones de les quals no hem sentit tant a parlar, o conèixer detalls de personatges com Mercè Rodoreda, de qui no potser no sabies que va tenir una relació amb una dona. Hem intentat donar-li una perspectiva diversa i fer un pòdcast interessant.
La revista Sàpiens és una publicació que excel·leix en el rigor i la coherència històrica. Com hi encaixes?
Crec que el to és molt meu i la perspectiva que hi dono, també. Al capdavall és el que volien de mi. Sàpiens posa el rigor que ja té.
Ha estat difícil preparar-lo i trobar informació més enllà de la que tots coneixem sobre elles?
Per part de Sàpiens van fer una preselecció, però jo vaig aportar-ne d’altres per aconseguir un pòdcast molt divers.
Divers en quin sentit?
Doncs que no podia ser que totes les dones que hi apareguin siguin blanques, per exemple. N’hi ha 15 que són catalanes, i no n’hem trobat que no fossin blanques, però dones d’arreu del món sí. De fet, de les altres 15 d’arreu del món n’hi ha poques que són blanques.
Per què?
Perquè no té sentit fer un pòdcast on volem reivindicar la figura de les dones i que deixéssim al marge una part molt important d’elles. No podem fer amb les dones el mateix que han fet amb nosaltres.
“Els mitjans tradicionals volen figures que ja triomfaven als pòdcasts perquè els dona una pàtina de modernor”
Haguessis posat més dones?
Sí, n’hagués posat moltes més i aquest pòdcast podria tenir fins a cinc temporades, perquè hi ha moltíssimes figures històriques que no coneixem, donat que ja sabem qui ha escrit la història. No hi ha hagut cap dona en què la feina per trobar informació hagi estat molt difícil, tot i que en un cas, el de Sacagawea, em va passar una cosa important.
Què va passar?
Ella era una nadiua americana i vaig triar-la una mica a cegues. Quan vaig preparar aquest capítol, vaig trobar que era una persona que havia col·laborat molt amb el govern dels Estats Units per massacrar la seva pròpia cultura. Aleshores, vaig tenir clar que ho havia d’explicar i vaig fer un exercici d’empatia amb ella, perquè no soc ningú per jutjar-la.
D’aquest exercici d’empatia, què en va sortir?
Ella era una persona molt vàlida, molt llesta i valenta, i vaig pensar que m’hagués agradat que hagués posat aquestes habilitats al servei d’una altra cosa. Però, alhora, em vaig posar en el seu lloc, i em va plantejar un conflicte, perquè pensava que aportaria un punt de vista divers, però m’hagués agradat que fos la gran rebel, tot i que no va ser així. Al final, a la història sempre hi ha llums i ombres, i voler-ho simplificar tot no ens fa cap favor.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Hi ha alguna dona que t’hagi fet especial il·lusió?
Sí! La Irene Polo, m’encanta! Hi coincideixo molt, i la vaig estudiar a la universitat. Ella era lesbiana, periodista i escrivia molt bé i molt futurista, i és una de les grans periodistes de Catalunya, fins i tot la millor. És una figura molt poc reivindicada i va tenir un final molt trist a la seva vida, i em vaig emocionar moltíssim escrivint-lo. I en el capítol de la Marsha P. Johnson, una dona trans i protagonista d’Stonewall va ser emocionant fer-lo. Per a mi era important que hi hagués una dona trans, com a mínim.
T’has emocionat en altres capítols?
Sí, en molts, perquè soc molt sensible [somriu]. En el to, que no és només humorístic, també hi ha una part d’amor cap a aquestes dones, les quals van fer tot el que van fer en moments difícils.
Per començar el pòdcast, vau triar Montserrat Roig, Gal·la Placídia i Marsha P. Johnson. Per què van ser elles?
Jo les vaig triar, així com l’ordre de tot. Em semblava important començar amb una catalana, i Montserrat Roig era un personatge prou conegut com perquè tinguéssim ganes d’escoltar-ne el capítol, em va agradar molt com va quedar. Gal·la Placídia és un nom que fa gràcia, sobretot si ets de Barcelona o hi vius, perquè genera curiositat, i el de la Marsha és una declaració d’intencions, perquè no totes seran blanques ni normatives, la història LGTBI+ també és important en la història de la humanitat. De fet, aquest últim és el meu preferit, vaig plorar fent-lo, locutant-lo, sentint-lo quan estava acabat, i segur que si ara l’escoltés tornaria a plorar.
“El dia que hi hagi massa pòdcasts serà quan ningú els escolti”
Com ha estat el procés de recollir la informació per als capítols?
L’equip de Sàpiens em va passar un gruix d’informació, i la redacció de cara a locutar-la i el to i algunes anècdotes van ser cosa meva. He estat molt còmoda i no m’han censurat, al contrari, m’han animat molt a fer el que jo volgués, perquè volien el meu to i la meva perspectiva.
Dins l’univers del pòdcast –que és molt extens– no n’hi havia cap com Històriques. Creus que feia falta?
Crec que tot el que sigui revisar la història i amb perspectiva diversa i de gènere és necessari, perquè portem molts segles d’història escrita des d’una sola perspectiva, la de l’home blanc, cis, hetero i guanyador. Evidentment és un pòdcast feminista, perquè el faig jo, però simplement he intentat fer un pòdcast interessant, no un pamflet. No està fet perquè aprenguis sobre feminisme, simplement es tracta d’acostar-nos a aquestes figures, que es mereixen un lloc en la història, i fer-ho amb la perspectiva que ara impera, i que és la feminista.
És a dir, que no és un pòdcast lila?
No. Ja portem uns anys de feminisme i per a mi era important no tractar l’oient de tonto. Sí que hi ha coses concretes de cada història que és important dir-les, però no cal revestir-ho tot ni subratllar-ho tot de color lila, a mi em molesta profundament i penso que el més interessant és incorporar la perspectiva a tot arreu. Aquest pòdcast es diu Històriques i saps que són 30 dones, però també podria haver-lo fet parlant d’homes i no hi hauria una gran diferència.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Quant a la llengua, com creus que aquest pòdcast pot ajudar-hi?
Crec que és importantíssim. Primer, perquè et serveix per reivindicar figures catalanes en la nostra llengua, però potser no tenim informació en català sobre altres figures i és important si volem que el català creixi.
Com veus el món del pòdcast? És una bona alternativa a la ràdio?
Crec que conviuen bé, i és veritat que des dels mitjans tradicionals s’ha intentat agafar gent que ja triomfava als pòdcasts, però no sé si se’ls ha deixat fer tot allò que saben fer. Aquests mitjans volen aquestes figures perquè els dona una pàtina de modernor, però n’hi ha alguns que no els deixen fer allò que saben.
Creus que el pòdcast té més llibertat que la ràdio a l’hora de fer continguts?
El pòdcast té més llibertat formal i ideològica, sempre i quan te’l facis tu sola, però això farà que no tinguis una plataforma perquè t’escoltin. Ara, si el fas sota un paraigua d’alguna empresa o plataforma, tens més capacitat d’arribar al públic, però potser estàs més limitada. Ara em ve al cap el pòdcast Oye Polo, que formalment és un programa de ràdio, però li diem pòdcast perquè l’escoltem per internet. La pregunta seria: “què és un pòdcast?”
Com està l’Oye Polo i quin paper juga en aquest escenari?
És una anàlisi de cultura pop amb perspectiva diversa i de gènere des de l’humor. Parlem de temes seriosos i d’altres coses, toquem molts temes, i estem molt contentes per la rebuda. Avui encara ens arriben missatges d’oients que els ha agradat un capítol de fa temps, quan portem quatre anys fent-lo.
“La història LGTBI+ també és important en la història de la humanitat”
Se’n fan molts, de pòdcasts?
N’hi ha molts i encara és vigent la frase “tothom té un pòdcast” [riu] i segueixen sorgint-ne de nous, i per a mi el pòdcast és un gènere on hi caben moltes coses. Pel que fa a un contingut que tingui una voluntat divulgativa i d’informació, encara queda molt per fer, així com crec que qualsevol persona té dret a fer un pòdcast amb la seva amiga. Si aquest segle té alguna cosa bona és això, i no sé si n’hi ha massa, el que sí que sé és que les persones tenen feines en què necessiten evadir-se o estar acompanyades, i hi ha molta demanda de pòdcasts. Per a mi, el dia que hi hagi massa pòdcasts serà quan ningú els escolti, però si en neixen i pretenen aportar informació, és molt vàlid.
Quant al feminisme, creus que s’ha avançat prou?
Crec que s’ha avançat moltíssim, i per això aquest pòdcast no tracta l’ABC del feminisme, perquè partim de la base que qui l’escolta ja ha estat en contacte amb moltes idees i revelacions al respecte. Hi ha molta gent que ja hem après i que estem en un altre punt i seguim avançant des d’aquí, no té sentit tornar al punt zero. Sí que és cert que hi ha gent que s’ha quedat enrere, però no aconseguirem agafar-los i portar-los on estem nosaltres.
Històriques podria tenir moltes més temporades, hi ha algun personatge pendent que hagués entrat en les 30 protagonistes?
N’hi ha moltes [riu], com Billie Holiday, Nina Simone, Emma Goldman o Concepció Arenal, i moltes altres que no conec.
Que Sàpiens, una revista en paper, es llenci a un format com el pòdcast, què t’indica?
Bé, com que canvien les maneres de comunicar-nos, està bé que una revista estigui oberta a noves formes. Espero que les revistes mai morin, així com no passarà amb el llibre, perquè penso que som persones humanes a qui ens agrada el tacte de veritat. Es tracta de diversificar i obrir la perspectiva.
