Foto: Mònica Sala Ametller
Àngel Madrià Roura (Cassà de la Selva, 1960) és l’editor de l’editorial Grup Gavarres, Premi Nacional de Comunicació de Proximitat 2023. Delineant de formació, ha acabat exercint d’editor per casualitat. Va iniciar-se en el món de les lletres com a muntador de pàgines a El Punt, fins a arribar a ser redactor en cap de disseny de la capçalera gironina. Després de treballar en una editorial amb Carles Puigdemont, posteriorment va impulsar un estudi de disseny a Cassà. El projecte Gavarres va tornar-lo de ple en el món del periodisme, i ara assaboreix un Premi Nacional. A Comunicació 21, Madrià aplaudeix l’aposta pel periodisme reposat de Gavarres.
Els concedeixen el Premi Nacional de Comunicació de Proximitat per ser “un exemple de periodisme de qualitat”. S’ho esperaven?
[Somriu] No, va ser una certa sorpresa. Sí que sabíem que un membre del jurat presentaria la nostra proposta, però, al mateix temps, també ens havia dit que les propostes que habitualment presenta gairebé sempre li tomben. En aquesta ocasió, quan va defensar la proposta, tot el jurat s’hi va sumar i es va aprovar per unanimitat.
Què suposa guanyar aquest Premi Nacional?
Per una banda, una satisfacció gran de la feina feta, de manera molt discreta, per part d’una editorial amb una estructura molt petita, però capaç d’editar cinc revistes de paper per una bona part del territori català. Ara bé, també amb una certa sensació de recança de fer una feina de país, però fer-la molt sols. No hem trobat gaires companys de viatge.
Aquesta sensació va lligada amb el fet de ser un segell editorial allunyat de la gran metròpoli de Barcelona?
Sí, també. És una qüestió comunicativa: des de comarques costa molt més explicar els projectes que des de la mateixa Barcelona. Així i tot, he de dir que tenim molts lectors i subscriptors de Barcelona i la seva àrea metropolitana. El meu desig és impulsar una revista Gavarres a Barcelona, hi encaixaria perfectament. La ciutat també té el perfil que encaixa amb el nostre projecte.
Un projecte que abraça bona part del territori català, però no la totalitat del país. Pretenen ampliar la seva capacitat geogràfica?
Sí, evidentment. Nosaltres podríem cobrir tot el territori de parla catalana, perquè trobem identitats semblants en un espai concret determinat per la seva orografia. Des de les Terres de l’Ebre o a la Franja fins a Menorca. Caldria trobar un element distintiu d’aquest espai compartit per desenvolupar un nou projecte. Hi ha espais que ens agradaria posar-hi la nostra petjada, però ens trobem molt sols per fer-ho.
“El meu desig és impulsar una revista Gavarres a Barcelona, hi encaixaria perfectament”
Des del Grup Gavarres van inventar-se el topònim Cadí-Pedraforca, que dona nom a una de les seves capçaleres.
Així es. És un topònim que no existia, perquè necessitàvem relligar una part del Pirineu, que integra la Cerdanya, el Berguedà i l’Alt Urgell. Havíem de visualitzar un espai compartit i, d’alguna manera, hem contribuït a crear una mena d’espai comunicatiu d’uns continguts que relacionen aquestes tres comarques. Prova d’això és que a través dels mercats, les fires o els camins ramaders fa que la gent trobi més semblances entre aquests territoris.
Fa poc més de 20 anys van impulsar la primera capçalera del Grup Gavarres amb la voluntat de recuperar la memòria oral i de patrimoni. Què pretenen?
La història amb majúscules ja està explicada en tots els llibres. Ara bé, la història menuda, popular i de la gent, no està escrita als llibres. És la història de persones, dels ramaders, els pescadors, els pastors o els pagesos. La vida de cadascun d’ells, amb la seva manera de parlar, forma part de la nostra història col·lectiva. I aquesta és la idea que vam impulsar, donar veu a gent anònima.
Foto: Mònica Sala Ametller
Reivindiquen un periodisme de proximitat, de conversa llarga i de cocció lenta. És l’antítesi del periodisme actual en els mitjans de comunicació?
Sí, anem a la contra. Des del Grup Gavarres volem escriure amb una certa voluntat d’estil i recuperar el periodisme literari que era tan valuós fa cent anys en aquest país. A causa de la velocitat que crea la dinàmica de la pròpia notícia en els mitjans convencionals, Catalunya ha perdut el periodisme literari. El periodisme va per autopista i nosaltres per camins de bosc i de muntanya. Apostem per posar-hi pausa.
Quina mirada hi posa en el periodisme?
Té mala salut de ferro. Hi ha molt bons i bones periodistes, però, en canvi, totes les empreses periodístiques estan entubades a l’UVI. És molt complicat guanyar-se la vida com a periodista, tot és molt precari.
Actualment compten amb cinc capçaleres. Què aporten cadascuna d’elles en l’ecosistema comunicatiu català?
Les nostres capçaleres són cullerades d’història, petites enciclopèdies. Seria molt pretensiós per part meva dir què aporten. Possiblement, una petita dosi d’història popular, i el llegat que queda són totes les persones que han explicat la seva vida i el seu ofici. Un periodista historiador com Jaume Fabra –qui va ser director de la revista Capçalera– posa molt en valor les nostres revistes, diu que fan olor de terra molla.
“Els mitjans que vulguin continuar apostant pel format paper han de repensar els continguts, no els trobo atractius”
Tot i que ofereixen una versió digital, aposten decididament pel format paper.
Sí, som radicals amb el paper, perquè fem un producte que fa goig en paper. Si poguéssim posar l’olor de cada dossier, ho faríem. Que fos interactiva així, flairar-la. Si parlem de paletes, olor de formigó; si parlem de flequeres, olor de pa acabat de fer.
El format paper continua resistint.
El paper no morirà mai. Fa més de 500 anys que Gutenberg va inventar la impremta per fer llibres, i continuen sent molt vigents. Fa 15 anys semblava que els llibres digitals enterrarien els llibres de paper, i no ha estat així. Molta gent va invertir molts diners en els llibres digitals i, en canvi, s’ha imposat llegir en paper. I ha estat així perquè és un objecte, té matèria, fa olor. És molt difícil eliminar un objecte.
I el diari de paper, què?
Els diaris de paper han perdut el seu paper, els falla el contingut. Si són capaços de trobar un contingut adequat per al suport del paper, tiraran endavant. Nosaltres tenim un contingut que és més favorable a llegir en paper que no pas en digital. Primer, pel contingut propi, i segon, pel públic objectiu. Els mitjans que vulguin continuar apostant pel format paper han de repensar els continguts, no els trobo atractius.
Foto: Mònica Sala Ametller
Hi ha veus autoritzades del sector a Catalunya que donen per fet que el digital acabarà enterrant el paper.
Jo no hi estic d’acord. Si nosaltres som capaços d’oferir continguts llaminers i atractius com ara, no veig perquè han de desaparèixer les nostres capçaleres en format paper.
A banda de les capçaleres periodístiques, el Grup Gavarres compta amb tres col·leccions pròpies: El caliu de la memòria, Narratives i Periodismes.
Les nostres col·leccions tenen fils conductors ben diferenciats. En el cas de Periodismes, hem editat dos volums: La mina de la mort, de Maria Fabà, i El tresor de la Vajol, de Xavier Febrés. Al març publicarem un tercer volum: Els últims secrets de Dalí, de Josep Playà Maset. Periodismes és un model que ens atrau, que volem consolidar, perquè recuperem fets a través d’una investigació periodística.
Quin és el full de ruta del Grup Gavarres?
Consolidar les revistes de paper, que ja tenen un recorregut i una certa repercussió en cada espai geogràfic. Comptem amb un parell de projectes que tenim a la nevera, a l’espera de trobar nous companys de viatge.
“Catalunya ha perdut el periodisme literari”
Quant als llibres, quins són els reptes que afronta avui el sector editorial?
Com a editor de comarques, el gran repte del Grup Gavarres és vendre una mica a Barcelona ciutat, que és on hi ha el negoci majoritari del sector. Per què ho dic això? Posaré un exemple amb un llibre recent que hem publicat: El Mataró de Cuyàs. Aquest llibre no l’hem venut bé, com es mereixia en Manuel Cuyàs. I ha estat així perquè l’ha publicat una editorial de comarques.
Si aquest llibre l’haguera publicat una editorial amb més presència a Barcelona, hagués tingut més tirada?
Indiscutiblement. Però per a una editorial com la nostra és molt difícil, costa molt tenir visibilitat en les grans llibreries de Barcelona. I si hi entres, ho fas d’amagatotis, et col·loquen els llibres en un racó. Aquest és un dels grans problemes editorials. Així i tot, volem continuar creixent com a editorial, volem acabar sent una editorial mitjana.
La venda del llibre es concentra, majoritàriament, per Sant Jordi, Nadal i, ara també, per la Setmana del Llibre en Català?
Per Sant Jordi només es venen mediàtics, i venen moltíssim. A la Setmana del Llibre hi vam ser amb estand propi, però no ens va acabar d’agradar. Tot està molt atomitzat, el lector no s’interessa per allò que li proposes, té clar quin llibre vol, no es deixa seduir. Preferim fires més petites, com a Besalú o la Bisbal d’Empordà.
Foto: Mònica Sala Ametller
Té la sensació que s’ofereixen molts títols a l’any?
Sí, actualment s’editen massa llibres. I diré més: hi ha títols que ens podríem estalviar.
Hi ha massa editorials catalanes en un país petit com el nostre?
N’hi ha massa, sí. I hauria d’haver-hi més fusions que generessin projectes molt més ambiciosos. Les grans editorials, aquelles que tenen una estructura faraònica, estan en crisi. Les editorials mitjanes són les que sobreviuran. També les editorials més petites, que tenen poca estructura, però són projectes molt personals.
La figura de l’editor està prou valorada?
L’editor és imprescindible dins una estructura editorial. Crec moltíssim en l’editor discret, que intenta publicar volums que potser no tindran un recorregut comercial molt ampli, però que considera que aquell volum val la pena.
Creu que l’ofici d’editor hauria de fer escola a les universitats?
Sí, ho crec. Els graus d’Econòmiques, d’Administració i Direcció d’Empreses o de caràcter més cultural haurien de tenir assignatures que formessin editors. Perquè la majoria d’editors, com és el meu cas, n’hem après de forma autodidàctica. Et converteixes en editor sense saber-ne un borrall.
