Foto: Joanna Chichelnitzky
Anna Vallhonesta Espinosa (Vilafranca del Penedès, 1988) és l’editora i presentadora del No ho sé de RAC1 des de fa quatre temporades. Llicenciada en Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra, va iniciar-se professionalment a Ràdio Vilafranca i Penedès Televisió. Des de fa 14 anys està vinculada a RAC1, primer fent substitucions i després com a guionista del Via lliure (2016-2019) i El món a RAC1 (2019-2022). El 2022 va ser el seu gran any: va presentar l’edició d’estiu d’El món a RAC1 i va estrenar-se com a editora i presentadora del No ho sé de RAC1 rellevant Agnès Marquès. A Comunicació 21, Vallhonesta posa en valor el distintiu dels informatius en l’èxit de RAC1 com a emissora més escoltada del país.
La ràdio t’ha acompanyat sempre?
Dels tres mitjans clàssics, la ràdio sempre m’ha atret. Sent petita recordo amb el meu pare escoltar Antoni Bassas o Joaquim Maria Puyal a Catalunya Ràdio, era una situació molt quotidiana. Fins i tot, els meus pares em van regalar un radiocasset que portava un micròfon i vaig entrevistar, així, a la meva família.
Actualment presentes el No ho sé de RAC1. Com et va arribar l’oportunitat?
Va ser una carambola. Després d’haver treballat al Via lliure i a El món a RAC1, em van proposar presentar l’edició d’estiu d’El món a RAC1. I poques setmanes després, quan es confirma que Agnès Marquès no presentarà el No ho sé la temporada següent, me l’ofereixen a mi.
Vas acceptar la proposta de seguida?
No, de fet vaig necessitar 15 dies per pensar-m’ho bé. Necessitava pair la proposta. En aquell moment jo em sentia molt còmode treballant a l’equip d’El món a RAC1, presentar l’edició d’estiu ja era tot un repte i no m’havia plantejat un pas més enllà. Recordo que els vaig dir que m’agradaria fer una temporada més de rodatge a El món a RAC1, però em van dir que els trens passen una vegada. Finalment, vaig acceptar. I ho vaig fer amb el hàndicap que un divendres tancava la versió d’estiu d’El món a RAC1 i el dilluns següent encetava el No ho sé.
“El dia que hi hagi més dones al capdavant dels programes de RAC1 seré la primera a celebrar-ho”
Cada presentadora aporta el seu propi segell en el programa. Quin és el segell Vallhonesta al No ho sé?
He intentat que la part informativa del programa tingui un valor afegit, que les peces dels companys no sonin igual que en l’informatiu del migdia –el 14/15–, tot i que això suposi un doble esforç. Quant a les entrevistes, intento no programar-les amb molta antelació, ja que l’actualitat és tan canviant que l’interès d’una entrevista pot decaure en un no-res. He de reconèixer que fer-ho així és un maldecap per als companys de producció, però el programa sona més fresc. I també he apostat per col·laboradors menys coneguts i veus diferents oferint uns continguts diferents de la resta del programa.
El No ho sé va néixer fa deu temporades, aquesta és la teva quarta al capdavant del programa. Quin és el repte per aquest curs?
És la temporada de la consolidació definitiva de la meva etapa al capdavant del programa. Els dos primers anys van ser més de provatures i de canvis. La temporada passada ja vam posar les bases per a la consolidació, va ser molt bona, i aquesta hem de refermar-nos-hi.
Com es cuina el No ho sé?
Ens hi posem a les tres del migdia. Primer fem una reunió amb els caps de secció i el delegat de Madrid, ens fan la proposta dels temes del dia i, després, amb l’equip del No ho sé ja establim l’escaleta de l’informatiu i plantegem les entrevistes del dia. Fins que acaba el programa tot pot canviar en funció de l’actualitat.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Quin equilibri intenteu mantenir entre els continguts informatius. La política continua tenint més pes que la resta?
Intento que la política no tingui tant pes. La temporada passada vam aconseguir abordar altres qüestions més socials i culturals, però sí que després de l’estiu la política ha tornat a generar molt d’interès.
El No ho sé és l’informatiu de referència del vespre a RAC1. En què es diferencia del 14/15?
El 14/15 és un producte purament informatiu que va molt al gra. Al No ho sé hi posem el valor afegit de l’anàlisi de l’actualitat amb la tertúlia i les entrevistes. Ho completem amb una part final amb col·laboradors on combinem informació i entreteniment. I una altra diferència és la durada. El 14/15 són 30 minuts, el No ho sé dues hores i mitja.
El No ho sé no s’emet cada dia. Com us afecten en la dinàmica del programa les transmissions de futbol –de Champions i Lliga– que coincideixen majoritàriament en la vostra franja horària?
Hi estem acostumats. He de reconèixer que hi ha alguns dies que agraïm que no hi hagi programa, perquè ens permet planificar continguts amb més temps, ja que el ritme diari és vertiginós. Ara bé, la setmana que hi ha futbol dos o tres dies sí que m’emprenya una mica més [somriu]. Sobretot perquè hi ha tertulians i col·laboradors que potser no venen en dues setmanes seguides i no aconseguim fidelitzar-los com desitjaríem. Però des que vaig assumir la direcció del programa ja sabia quines eren les regles del joc.
“La graella de RAC1, estancada? Quan una cosa funciona, no la toquis!”
Quines històries creus que connecten més amb l’audiència?
Amb el temps he vist que a vegades els grans noms no criden tant com les històries personals de gent anònima. Crec que són les que enganxen més als oients. Com a mínim ho detectem amb els comentaris que fan els oients a través de les xarxes socials.
Què han canviat les xarxes socials a l’hora d’elaborar els informatius?
La immediatesa. Quan els digitals fan una alerta informativa, soc de les que dic a l’equip: “No correm!”. Primer cal contrastar-ho. No per córrer més ets millor. Però sí que t’obliguen al fet que tot aquest procés de contrastar la informació es faci molt més ràpid que abans.
Quin és el repte principal dels informatius de ràdio per continuar sent referència?
Han de mantenir la immediatesa i ser al lloc dels fets amb una connexió més ràpida i àgil que et diferencia de les televisions. Ara bé, respecte als digitals, on la immediatesa és més directa, des de la ràdio podem oferir un valor afegit: peces en forma de reportatge que posin més context.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Si haguessis de fer la carta als Reis, què demanaries per innovar o aportar de nou al No ho sé?
Sempre voldríem tenir més recursos humans, sobretot, per arribar a cobrir molta més informació. Ara bé, per l’equip que som –que és molt petit– crec que oferim un producte de molta qualitat. N’estic molt satisfeta.
Els oients també estan satisfets amb el producte i us fan confiança. En el darrer EGM de la temporada passada vau aconseguir sumar 155.000 oients, el rècord absolut dels deu anys del No ho sé.
[Somriu] El rècord absolut del No ho sé era de l’any 2017 quan el procés es trobava en plena efervescència. Vuit anys després hem aconseguit obtenir la millor dada dues vegades seguides! Ara el repte és mantenir-ho o intentar superar-ho.
La temporada passada RAC1 va superar dues vegades la xifra del milió d’oients. És una dada molt bèstia.
[Torna a somriure] Ho és! El primer cop va ser una sorpresa majúscula, i el segon va ser increïble. Em fa feliç que el rècord de la casa hagi coincidit, també, amb la millor marca de la història del No ho sé.
“M’agrada que el català a la ràdio tingui aquest seguiment tan massiu com demostren les audiències”
Quina és la recepta de l’èxit de RAC1?
Si te la digués ens la prendrien! [riu]. Em repetiria en allò que ja t’han respost molts altres companys i companyes de la feina. El més rellevant és que tots anem a l’una, hi ha una gran cohesió entre els equips, hi ha molta sinergia entre programes i sobretot de cara a l’antena, que veuen que s’acaba un programa i comença l’altre. D’un presentador a l’altre. És una roda que està ben greixada. I també que no ens fa por sortir-nos de la norma, explicar que ens ha caigut el bolígraf o que un tertulià arriba tard. Juguem molt amb la veritat i crec que som transparents i propers.
Quin pes tenen els informatius en la marca RAC1?
Hi tenen una presència molt consolidada. Ara ja no cal reivindicar-nos com a referent informatiu, ja és un fet i molt notori arreu. La gran majoria d’oients s’informen a través de RAC1.
Com es pot competir amb Manel Alías i, ara també, amb Agnès Marquès?
Sincerament, no busco competir amb el Catalunya nit, la meva prioritat és cada dia oferir el millor No ho sé possible. És més, en les dues hores i mitja del No ho sé s’emeten tres programes a Catalunya Ràdio: el Tot costa, Les dones i els dies i el Catalunya nit. Per tant, amb Alías i Marquès només hi coincideixo mitja hora, i justament coincidim quan el No ho sé té la part menys informativa.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Personalment com gestiones l’EGM?
Ho porto bé. La nit abans del primer EGM que jo ja presentava el No ho sé, el sotseditor del programa em va recordar que l’endemà es feien públics els resultats. Ni hi pensava! [riu]. Des d’aleshores ho tinc més present. El dia que es dona a conèixer l’EGM em poso el despertador ben aviat. Quan l’EGM ens somriu, ho celebrem i intento relativitzar-ho per altres vegades que no puguin anar com voldríem. Sempre, passi el que passi, anem a dinar tot l’equip aquell dia.
El lideratge de RAC1 és inqüestionable. Ara bé, a diferència de la competència, té una programació gairebé inamovible amb programes que sumen anys. Tens la sensació que la graella de RAC1 està estancada?
Els resultats no ho demostren així. Quan una cosa funciona, no la toquis! Dit això, s’ha de pensar en el futur i si cal fer canvis quirúrgics.
Creus que la distància respecte a Catalunya Ràdio s’està escurçant?
Sincerament, no hi penso. Quan soc a la ràdio miro de fer el millor programa. I això no impedeix que doni una ullada a què fa la competència, sigui Catalunya Ràdio o la SER. Soc tastaolletes, escoltar d’aquí i d’allà i copsar què fa la resta. Sempre està bé escoltar els altres si t’ha de servir per millorar tu mateixa.
“Ara ja no cal reivindicar RAC1 com a referent informatiu, ja és un fet”
El millor de l’EGM és la gran quantitat d’oients que suma la ràdio en català?
Sí, i això em fa molt feliç. M’agrada que el català tingui aquest seguiment tan massiu com demostren les audiències. Hi ha molts oients que ens escriuen per dir-nos que han après català escoltant RAC1. Això ens fa sentir orgullosos. Quant a la llengua, ara que també soc professora a la universitat (UPF), sempre dic als estudiants que siguin curosos amb el català, tant a l’hora d’escriure com a l’hora de parlar-lo. Com a futurs comunicadors tindran una gran responsabilitat de cara a la societat.
Fa unes setmanes, en una entrevista a Comunicació 21, Jordi de Planell assegurava que “tard o d’hora hi haurà d’haver el relleu a Jordi Basté”. Tu ets en les travesses o Xavi Bundó en té tots els números?
Quines travesses? Qui les fa? [riu]. No en tinc ni idea. Xavi Bundó és un periodista excepcional i estic convençuda que estaria a l’altura per rellevar Basté. Però no és decisió meva, jo no soc la directora de RAC1!
Si ho fossis –directora de RAC1–, a qui triaries per rellevar Basté?
No ho soc ni ho seré! Però, sí, evidentment, Bundó estaria en la meva llista de candidats.
En el decàleg de l’èxit de la ràdio del milió d’oients es posa en valor l’ADN RAC1, periodistes que han crescut a la casa i que han interpretat davant de l’antena aquesta fórmula per refermar el lideratge de la ràdio a Catalunya. Anna Vallhonesta exemplifica l’ADN RAC1?
En un 90%, sí. Fa 15 anys que soc a RAC1, la meva desena temporada sencera. He begut molt de Xavi Bundó i Jordi Basté. Però hi ha un 10% que li ho dec a Ràdio Vilafranca i Penedès Televisió, on vaig aprendre moltíssim i els tinc molt presents. A diferència d’altres emissores que han anat a fitxar noms més mediàtics i consolidats, des de fa anys RAC1 està apostant per gent de la casa on s’ha forjat. Avui és un fet diferencial.
Foto: Joanna Chichelnitzky
En la fotografia de la temporada de RAC1 hi apareixen majoritàriament homes. RAC1 hauria d’apostar més per dones presentadores com és el teu cas?
Evidentment, m’agradaria que hi hagués més dones, però m’emprenya que, sovint, aquesta pregunta només ens la feu a les periodistes i no pas als periodistes. No és responsabilitat només nostra! Hi ha d’haver una consciència compartida.
En prenc nota.
Dit això, que es pot fer millor, és evident, i el dia que hi hagi més dones al capdavant dels programes de la casa seré la primera a celebrar-ho. Ara bé, també entenc que no es pot canviar d’un dia per l’altre. La situació ha fet que avui la graella de RAC1 tingui més programes presentats per homes, però estic convençuda que això anirà evolucionant. I els qui tenen potestat per decidir-ho són els qui ho han de tenir al cap, per quan hi hagi canvis pensar també en dones professionals per ocupar els llocs de responsabilitat. Vull creure que ho anirem veient, perquè hi ha dones tant (o més) talentoses que homes en aquesta professió. També estaria bé que, quan això passi, no es tradueixi en més precarietat al sector.
Fa un any, aproximadament, va produir-se un #MeToo als mitjans de comunicació. Has patit mai assetjament a la feina?
Sortosament, no he viscut situacions que m’hagin fet sentir víctima d’assetjament o de violència sexual. Sí que he viscut microsituacions, però no només a la feina, sinó també en altres espais. D’aquesta mena de situacions, malauradament, el periodisme no és una excepció, també es viuen en altres àmbits de la vida.
Avui tothom està més a l’aguait?
Aquest moviment ha anat molt bé, perquè tothom n’està prenent consciència. Han canviat dinàmiques i comportaments més enllà de l’assetjament. Quant a la tria d’experts a l’hora d’entrevistar, ara es tenen més en compte les dones. Aquest ha estat un canvi important i que ha arrelat en els mitjans.
“El primer cop que vam superar el milió d’oients va ser una sorpresa majúscula, i el segon va ser increïble”
15 anys a RAC1, quarta temporada al capdavant del No ho sé. Hi ha Anna Vallhonesta per temps?
Aquests 15 anys han estat plens de sorpreses. Ara tinc l’oportunitat de presentar un programa informatiu com el No ho sé, que no entrava en els meus plans, i vull continuar gaudint-lo. Tinc 37 anys, em trobo en un bon moment professional, no sé si és el millor.
I vital, també?
També! Si tot va bé al gener seré mare [somriu].
Has imaginat com compaginaràs la vida laboral i domèstica?
De la millor manera possible! [somriu]. Tinc un avantatge inicial: jo treballo a les tardes i la meva parella ho fa als matins. Crec que ho podrem combinar bé un cop m’incorpori novament a la ràdio. Aleshores, m’imagino fent el mateix que ara, presentant el No ho sé.
Durant unes setmanes t’allunyaràs dels micròfons. Serà el moment de començar a aprendre a desconnectar de l’actualitat?
Soc de les que m’agrada estar connectada sempre encara que no treballi. Si em comparo amb altres companys, ho estic molt menys, però si ho preguntes a la meva parella et respondrà tot el contrari [riu].
Arcadi Alibés: “Les marques 3Cat i 3CatInfo són dos paraigües que no calien”
