Foto: Nina Đurđević
Anto Magzan (Zenica, Bòsnia i Hercegovina, 1979) és fotoperiodista i viu a Zagreb des de fa més de 20 anys. Va començar la seva trajectòria professional al diari Večernji list el 2006, passant a treballar a l’agència fotogràfica Pixsell, cobrint notícies, espectacles, retrats, reportatges i moda. Des del 2017 treballa com a artista independent, dedicant-se simultàniament a la fotografia artística, periodística i comercial. Fins ara ha exposat en set exposicions individuals i més de 50 col·lectives. És membre de l’Associació Croata de Periodistes, l’Associació Croata d’Artistes Autònoms i l’Associació Croata d’Artistes d’Arts Aplicades (ULUPUH), on actualment és president del consell de supervisió. Aquestes setmanes, l’emblemàtic Ajuntament de Sarajevo ha acollit una mostra de fotografies seves titulada Sarajevo Barcelona Light&Shade, promoguda per la Delegació catalana al Sud-est d’Europa. A Exterior.cat, Magzan parla del lligam entre Catalunya i els països balcànics.
Quin va ser l’encàrrec que va rebre per fer aquesta exposició?
La idea de l’exposició es va fer conjuntament amb la Delegació de la Generalitat de Catalunya al Sud-est d’Europa. Hem treballat plegats coincidint amb el 30è aniversari de l’amistat entre Sarajevo i Barcelona. La mostra és un homenatge al vincle i a l’amor que compartim bosnians i catalans des de la guerra dels Balcans.
Què ha mostrat l’exposició Sarajevo Barcelona Light&Shade?
Fotografies en blanc i negre de la vida quotidiana, vistes panoràmiques i arquitectura. Volia plasmar l’esperit de cada ciutat, no només els edificis i monuments més coneguts.
El fet que les fotos siguin en blanc i negre és una casualitat o és intencionat?
És intencionat, com la major part del meu treball artístic, que és en blanc i negre. La sèrie Light&Shade es va iniciar l’any 2012 amb fotografies de Sydney que es van exposar amb gran èxit a la galeria ULUPUH de Zagreb. I després vaig reconèixer que m’agradava mostrar la vida de la ciutat en blanc i negre, així que vaig continuar amb aquest projecte i durant els anys he pogut fotografiar també Zagreb, Sarajevo, Barcelona i Istanbul.
Per què creu que el vincle i l’amor entre Sarajevo i Barcelona és tan fort?
Crec que qui ho explica millor és el delegat Eric Hauck. Ell va escriure un text preciós per a l’exposició titulat Llums i ombres en trenta anys d’amistat. I diu així: “Què fa, doncs, que les dues ciutats dialoguin, s’entenguin, ara. Més a prop que els dos mil quilòmetres que els separen físicament? És la seva pau fràgil, el pes de la seva història i les seves històries, una arquitectura i urbanisme reconeixibles, el seu caràcter de ciutat refugi i d’acollida –conseqüència de ferides encara obertes– i, també, la responsabilitat d’haver de respondre a les expectatives de milers de visitants que les veuen com a icones-bressol-cruïlla de cultures”.
“Els diaris de Croàcia prescindeixen dels fotògrafs, compren les fotos a les agències”
Té algun lligam amb Barcelona i Catalunya?
No tinc res concret que m’hi vinculi, excepte les meves afinitats personals amb el país, la seva gent i la seva cultura. Segueixo la feina de la Delegació catalana al meu país i veig com Catalunya està emocionalment connectada amb la regió balcànica. La nostra gent és semblant en molts aspectes, i això és una cosa que ens facilita a l’hora d’entendre’ns, encara que jo encara no parli català [somriu].
Coneix Barcelona?
He visitat Barcelona dues vegades, el 2013 i el 2017. L’any 2017, quan vaig fer les fotografies d’aquesta exposició, vaig caminar més de 100 km en sis dies i crec que vaig poder veure molt. Vaig arribar l’11 de setembre, quan més d’un milió de persones van fer una marxar al carrer abans del referèndum de l’1-O. Em va commoure, veure aquella riuada de gent manifestant-se pacíficament, amb orgull i determinats en la seva voluntat de votar en favor de la independència de Catalunya. Tinc fotografies que ho il·lustren molt bé.
A més de la manifestació de la Diada, què més va fotografiar de Barcelona?
Em vaig enamorar de la Barceloneta i les panoràmiques que vaig fer de la ciutat des dels búnquers.
Li agradaria que la seva exposició Sarajevo Barcelona Light&Shade es pogués veure alguna vegada a Barcelona?
M’encantaria portar aquesta exposició a Barcelona, seria tancar el cercle en la meva obra de la història entre Sarajevo i Barcelona. Però tot passa per trobar la viabilitat econòmica, així que no depèn completament de mi.
“L’11 de setembre de 2017 a Barcelona em va commoure veure aquella riuada de gent manifestant-se pacíficament, amb orgull i determinats”
És artista, fotoperiodista o fotògraf comercial?
No m’agrada etiquetar-me. Als inicis de la meva carrera vaig treballar en un diari. Al cap d’uns anys vaig començar a fer fotografia de moda, cosa que em va portar a fer la meva primera exposició individual. Al mateix temps vaig començar a fer fotografia de moda i comercial. Cadascun d’aquests tipus de fotografia m’ha ensenyat moltes coses diferents i em considero una mica de cadascuna.
Què li atrau de la fotografia?
La fotografia s’ha convertit en la meva vida, no només en la meva feina. Miro el món que m’envolta d’una manera “fotogràfica”. Observo les persones, la llum i les escenes, fins i tot quan estic sense càmera.
Quan va començar la seva passió per la fotografia?
La meva passió va començar l’any 2005, quan vaig començar a relacionar-me amb uns quants fotoperiodistes. Em va encantar veure la seva feina als diaris i escoltar les seves històries. Després d’acabar un curs de fotografia bàsica, vaig començar a treballar per a un diari. I fins avui.
Foto: Davor Puklavec
Va començar professionalment a Večernji list i després va treballar a l’agència fotogràfica Pixsell. Com és la professió de fotoperiodista a Croàcia?
Els diaris de Croàcia prescindeixen dels seus propis fotògrafs, compren fotos a les agències. Actualment, Croàcia compta amb tres grans agències de fotografia que ho cobreixen tot. Això vol dir que com a freelance treballo principalment per a altres clients. Em dedico a la fotografia comercial, esdeveniments culturals, i quan cobreixo notícies o faig un reportatge, no ho faig per encàrrec, sinó per al meu propi lloc web o projecte.
Hi ha precarietat laborals als mitjans de comunicació del seu país?
Hi ha precarietat en tots els àmbits professionals de Croàcia, i qui ho acusa més som els autònoms. Però aprens a crear el teu propi entorn, cercar col·laboradors i tenir més llibertat que si tinguessis una feina assegurada i per a tota la vida. Així i tot, ser autònom et dona molts més beneficis que no pas estar lligat a un sol mitjà de comunicació.
Com s’estan adaptant els mitjans de Croàcia a la nova realitat tecnològica i digital?
Els mitjans croats sempre viuen uns quants anys més endarrerits respecte de les tendències tecnològiques dels mitjans occidentals. Crec que d’aquí a uns anys serem totalment digitals i que els mitjans de paper del país desapareixeran. És una tendència global, i és inevitable.
Creu que la figura del fotoperiodista està infravalorada entre els mitjans de comunicació al món?
Sí, absolutament. Avui tothom té una càmera al mòbil, i l’acceleració que viuen els mitjans, que només els preocupa ser els primers, fa que de vegades prefereixin una imatge més ràpida que una bona imatge. El periodisme d’investigació ha deixat de ser una prioritat en els mitjans.
“M’encantaria que la meva exposició viatgés a Barcelona, seria tancar el cercle”
La fotografia és una eina que immortalitza el pas del temps. Com es va viure la guerra dels Balcans des de la fotografia?
Molts fotògrafs nacionals i estrangers van fer fotografies brillants durant la guerra, i crec que això ajuda molt a conscienciar a altres parts del món de la realitat d’un conflicte bèl·lic. Estic segur que les fotografies van generar moltes coses bones, com l’ajuda humanitària i la voluntat d’acabar amb el conflicte. Per això crec que les fotografies de guerra són molt rellevants.
Com ha superat el país la guerra dels Balcans?
Els països balcànics encara no han superat del tot la guerra. No hem d’oblidar mai el que va passar durant la guerra, però hem d’avançar i mirar cap al futur.
Ha tingut la temptació d’anar a cobrir la guerra d’Ucraïna?
Tinc molt de respecte per la fotografia de guerra, però no tinc ganes de fer-ho. Prefereixo molt més el reportatge i la fotografia de vida.
El seu blog és molt interessant. Un dels moments recents més colpidors va ser viure professionalment el terratrèmol que va sacsejar Zagreb. Què recorda?
Aquestes fotografies no es van fer per encàrrec, així que vaig tenir temps i llibertat. Vaig caminar pels carrers i vaig capturar la gent, que va passar molta por. Més tard les fotografies van tenir un gran èxit, es van exposar a diferents ciutats de Croàcia i internacionalment. Fins i tot el portal web nord-americà més prestigiós Design You Trust, va publicar el reportatge del terratrèmol.
Alguna vegada li han censurat una fotografia?
No, però una vegada, mentre treballava al diari, cobria un accident de trànsit i finalment l’editor va optar per no publicar les fotografies. Em va alegrar que no ho fessin, perquè els cossos de les víctimes estaven massa exposats i publicar-los no tindria cap impacte.
Quina és la millor fotografia que ha fet mai?
No considero cap fotografia com la meva millor, però una de les meves preferides és un agent de policia aturat en una habitació coberta de marihuana després d’una confiscació. També té un component emocional, ja que va ser la meva primera gran fotografia que es va publicar en un diari. Una altra seria quan vaig fotografiar Rihanna a Sydney, en l’estrena de la seva pel·lícula, sense tenir una acreditació [somriu].
