Antoni Bassas: “Els projectes comunicatius han de tenir ànima, si no, no funcionen”

Antoni Bassas i Onieva (Barcelona, 1961) és periodista, actualment al diari que va cofundar, l’Ara. Llicenciat en Ciències de la Informació a la Universitat Autònoma de Barcelona, va iniciar-se a Ràdio Joventut als 16 anys. Als 20 va ser fitxat a Ràdio Barcelona per incorporar-se a les transmissions de Futbol en català amb Joaquim Maria Puyal, i el 1985 l’emissió va fer el salt a Catalunya Ràdio. Allà va presentar El matí de Catalunya Ràdio durant 14 temporades. A TV3 va presentar Tres pics i repicó i Aquest any, cent!, i va ser guionista d’El joc del segle. També va ser corresponsal de TV3 als Estats Units. Durant la seva trajectòria ha rebut una munió de premis, entre els quals l’Ondas per la versió radiofònica d’Alguna pregunta més? (1997), el Premi Nacional de Periodisme (2001) i el Premi Nacional de Comunicació (2005). A Comunicació 21, Bassas passa balanç a la seva trajectòria professional.

L’acaben de distingir Premi d’Honor de la Premsa Comarcal.
És un honor, sobretot perquè el premi l’atorga l’Associació Catalana de Premsa Comarcal, que són col·legues de professió. Quan et premien per la trajectòria, és una manera molt generosa de dir-te que t’has fet gran [somriu].

Quin valor té, actualment, la premsa local i comarcal?
En té molt, perquè a tots ens agrada veure’ns reflectits. Quan hi ha un mitjà que parla d’allò que tens més a prop, crea un espai comunicacional propi que dona un gran sentit de pertinença i omple de contingut real el marc comarcal o local de referència. Alhora, els mitjans locals i comarcals –també ràdios i televisions– tenen un paper de primer graó de consciència social i nacional.

En el seu discurs, vostè va recordar la seva infància –casa seva– on sempre hi havia un diari i la seva mare escoltava la ràdio.
Sí, perquè a mi llegir diaris m’ha fet ser com soc. El meu avi era subscriptor de La Vanguardia i, com en aquella època no hi havia gaires pantalles, t’entretenies fullejant el diari. Fins que arriba un dia que l’entens. Llegir diaris et fa entendre els fils que mouen el món, l’arribada de canvis socials, o interpretar els discursos dels poder. Ajuden a transformar informació en coneixement. La lectura del diari és molt poc invasiva, perquè la fas en silenci i al teu ritme, avantatges notables en una època com aquesta, en què la informació ens fa una ferida que ja no la podem suportar.

Vostè assegura que ha tingut molta sort amb la gent que l’ha acompanyat durant la seva trajectòria professional.
Sí, perquè he tingut bons mestres i bons equips. Les trajectòries són personals, però la feina del periodista es fa en equip.

“De la Catalunya de fa 30 anys trobo a faltar la confiança que teníem en la capacitat del català per arribar a tothom”

Durant la seva intervenció el dia del premi va citar Joaquim Maria Puyal i Carles Capdevila. Són els dos professionals que més l’han marcat?
No, n’hi ha molts altres, però no era el moment de fer una llista exhaustiva. Jo vaig començar amb 16 anys a Ràdio Joventut, i la primera oportunitat me la va donar Agustí Rodríguez. Però també li estic molt agraït a l’Eduard Boet, que m’havia sentit i li va parlar de mi a Puyal, perquè treballar durant 14 anys al costat de Puyal marca, sobretot quan comences molt jove. I n’hi ha d’altres: Joan Granados va creure en mi per fer El matí de Catalunya Ràdio; amb Xavier Bosch vam posar en marxa l’APM? a la ràdio, o en Joan Garcia, o en Guillem Sans. Ara bé, en Carles Capdevila mereix un capítol a part.

Per què?
Quan el 2000 RAC1 ja “m’ha” fitxat Xavier Bosch, Manel Fuentes i Òscar Dalmau, poso l’APM? en mans de Carles Capdevila i el fa créixer. Després, quan soc a Washington em ve a veure i m’ofereix participar en el projecte fundacional del diari Ara. Però més enllà d’això, amb en Capdevila hi penso sovint, sobretot per la seva capacitat genial de crear comunitat i d’infondre esperit. Els projectes comunicatius han de tenir ànima, si no, no funcionen. Les organitzacions funcionen amb diners, els organismes funcionen amb ànima, i en Carles Capdevila infonia ànima a tot allò que feia.

Vostè incideix molt en l’ús de la llengua catalana. Quina incidència té avui el català en l’ecosistema comunicatiu del país?
La televisió líder del país és en català, però és veritat que les audiències cada cop estan més fraccionades i, per tant, és un lideratge que converteix la nostra televisió de referència –TV3– en una mena d’illa envoltada per tot arreu de televisions que parlen en castellà i en anglès. Quant a la premsa escrita, s’ha equilibrat una mica més, i a les ràdios la presència del català és nombrosa i exitosa. Possiblement, el català no està on ens imaginàvem fa 30 anys, però no es pot separar la realitat de la llengua en els mitjans de comunicació de la realitat al carrer, perquè la societat catalana ha canviat moltíssim.

Quins factors han canviat l’escenari?
La digitalització ha multiplicat el nombre d’emissors, i no és el mateix una Catalunya amb dos canals de televisió per a 6 milions d’habitants que una altra de milers d’emissors per a 8 milions, molts dels quals han vingut de països llunyans. Però de la Catalunya de fa 30 anys trobo a faltar la confiança que teníem en la capacitat de la llengua per arribar a tothom. És com si no tinguéssim prou confiança amb la nostra pròpia llengua, i això és el que més greu em sap. Perquè jo la tinc tota. I citaré el mestre Puyal.

Digui.
Puyal sempre em deia: “No ens han d’escoltar perquè ho fem en català, sinó perquè ho fem bé”. Així és com demostrem que podem guanyar-nos la vida en català, i les empreses també veuran que és rendible fer programes en català, i així prestigiarem i popularitzarem l’ús de la llengua. Aquesta confiança que Puyal va tenir és la que m’agradaria que recuperéssim entre tots.

“El que més m’amoïna ara és com els periodistes fem que la societat ens torni a percebre com a útils”

Amb la seva mirada plena d’experiència i d’expertesa, quina mirada hi posa avui en el periodisme que es fa a Catalunya?
Temia aquesta pregunta [somriu], perquè la resposta mereix una conferència o una tesi doctoral. Deixi’m que citi Josep Maria Espinàs, a qui un dia vaig preguntar-li per l’escriptor català. Espinàs em va respondre: “L’escriptor català no existeix; existeixen escriptors que escriuen en català”. El periodisme en català té les mancances pròpies d’aquesta falta de confiança, del canvi sociològic i digital, de la inferioritat jurídica en què es troba el català a Catalunya. I, a més, s’hi sumen els problemes del periodisme global: que tothom és emissor, s’ha fragmentat el pastís publicitari, i, com a conseqüència, tenim dificultats per fer-nos sentir amb la mateixa força que fa 30 anys. Ara bé, això és recuperable.

De quina manera?
Avui tothom és emissor perquè té un mòbil, però no tothom és periodista. Per tant, no tothom fa periodisme. No em crec això del periodisme ciutadà. El periodisme és el que fan els periodistes. Tinc una alta consideració per la meva feina i pel títol universitari pel qual vaig estudiar durant cinc anys. El problema és el que fan alguns periodistes que no es distingeix de la propaganda. El dia que l’audiència sàpiga distingir allò que ha fet un periodista del que ha fet un emissor qualsevol –perquè és equilibrat, està ben escrit o presentat, dona claus d’interpretació, és rellevant i pot desencadenar canvis–, el periodisme haurà recuperat el lloc que ha d’ocupar en la societat.

Quina influència pot tenir la intel·ligència artificial en el periodisme?
Molta. La irrupció de la intel·ligència artificial m’amoïna, perquè té la capacitat de fer coses molt semblants a les que fem els humans. Miri, fa 15 dies, a Ràdio Barcelona, amb Anna Puigboltes, vaig mantenir una conversa en directe amb ChaGPT-4 en la qual vaig comentar-li a la màquina un seguit de qüestions de caràcter conjugal inventades amb la intenció que actués com a consellera. Si exceptues que trigava un segon i mig a respondre, el que va dir-me semblava el consell raonable d’una amiga. És impressionant i, per tant, haurem de lidiar amb això. Ara bé, hi ha un aspecte que m’amoïna molt més que la intel·ligència artificial.

Quin?
El que més m’amoïna ara és com els periodistes fem que la societat ens torni a percebre com a útils, perquè estem atabalant la gent. Cal que la nostra feina interessi, que la gent no visqui sota una allau de dades sense context, que molta gent se’ns aparti.

El clickbait (o pescaclics) és una pràctica que posa en risc la credibilitat del periodisme?
Sí, per descomptat.

Però els mitjans tenen la necessitat de sumar clics.
Sí, però els clics que sumaran avui ja no els sumaran demà, perquè si quan m’han generat interès i accedeixo a la informació el que em trobo és una closca buida, no hi entraré més. Hi ha un problema derivat de la manca d’hàbit de lectura i del fet que molta gent s’informa a través de la pantalla i no de la paraula escrita, que és la pèrdua del valor de la ironia. Avui tothom vol ser políticament correcte.

Què ha aportat la capçalera de l’Ara a l’ecosistema comunicatiu català?
L’Ara era un diari que molta gent estava esperant sense saber-ho, sobretot en la Catalunya de 2010, quan es van trencar tot de línies que semblaven vermelles. Venia una nova Catalunya i l’Ara ho va reflectir així. I avui, algú que vulgui estar ben informat, és a dir, que vulgui saber per què passen les coses, ha de llegir l’Ara, que, de retruc, s’ha convertit en una referència, també per als periodistes.

Un dels reptes de l’Ara era ocupar la centralitat informativa del país. L’ha aconseguit?
Sí, actualment la suma de la informació, la línia editorial i l’opinió fan que l’Ara ocupi aquesta centralitat. No en solitari, és clar, però som una certesa diària.

“El periodisme s’ha feminitzat moltíssim. Afortunadament també es percep en els continguts”

Un dels objectius que té l’Ara és fer-se més fort en la Barcelona metropolitana, d’aquí l’acord signat fa unes setmanes amb Línia. La lluita per refermar la centralitat informativa passa per l’àrea metropolitana o la resta del territori?
Un diari nacional és per a tot el país, tot i que l’equilibri sempre és delicat. Ara bé, de seguida l’Ara va tenir clara la seva vocació nacional amb edicions regulars de les comarques de Girona, Lleida i Tarragona, més l’Ara Balears. Hi ha lectors que et demanen més informació de proximitat i, en canvi, n’hi ha d’altres que et diuen que la informació de proximitat la consumeixen dels mitjans locals.

Els diaris de paper encara marquen l’agenda?
Sí, així ho percebo. Aquesta és una gran virtut que té el paper, com la de rendibilitzar la inversió publicitària, la de ser percebuts que juguen en una altra categoria.

Vist en perspectiva d’aquells anys d’or del paper en què les capçaleres venien més diaris que mai, com s’explica avui la davallada del consum del format paper?
Perquè és molt més fàcil tenir el diari al mòbil o a la tauleta que t’ofereix la versió digital, perquè al diari de paper la informació envelleix de pressa i perquè baixen els índexs de lectura i l’audiovisual guanya terreny. Hi ha molta gent que avui s’informa de manera audiovisual, i la lectura del diari requereix un temps que no tothom té.

Des de l’inici de la revolució digital i tecnològica, el model de negoci ha canviat de cap a peus i el sector no ha trobat la fórmula per trobar l’estabilitat desitjada. Com es pot garantir la viabilitat de les capçaleres?
Jo vull creure que la manera de garantir la viabilitat de les capçaleres és fent continguts que interessin a l’audiència. Perquè si interessen, la gent se sent vinculada amb aquell mitjà de comunicació. Si el lector percep que aquell mitjà pateix per les mateixes coses que ell, les explica bé, i, fins i tot, és capaç de canviar alguna cosa, aquell mitjà no morirà o li costarà molt més morir.

El sector va cometre una errada regalant la informació en les edicions digitals.
Vist amb perspectiva, sí. Recordo un directiu del Barça que li va dir a un col·lega: “Com és que quan et vull llegir he de pagar un diari i a l’edició digital ho faig gratuïtament?”. Aquella pregunta va ser un cop de puny.

Els murs de pagament són la solució?
El bon periodisme té un cost. Per tant, trobar un preu raonable per un producte que interessi tindrà sentit. I hi ha una relació psicològica, poc explorada, entre els mitjans i l’audiència. Tornant al principi: quan explicava que Carles Capdevila infonia ànima a l’Ara, vull dir que va demostrar una gran capacitat per fer un sobreentès constant entre el lector i el diari. “Som aquests, som els teus (els interessats en la llengua, l’educació, les cures, els llibres, etc.) i voldríem construir una comunitat lectora”.

L’empoderament femení es veu reflectit en les redaccions, però no tant en els òrgans de direcció. En el sector hi hauria d’haver més directores com Esther Vera?
Dirigint capçaleres, sí, perquè no hi ha paritat. Ara bé, el periodisme s’ha feminitzat moltíssim. Ho veig en les reunions de l’equip de redacció de l’Ara, i a les ràdios i a TV3, on col·laboro. I en l’equip que prepara l’APM? cada setmana. I afortunadament també es percep en els continguts.

“L’Ara era un diari que molta gent estava esperant sense saber-ho”

Ha parlat del llegat de Carles Capdevila. Què està aportant Esther Vera al capdavant de l’Ara?
Home, no voldrà que parli de la meva directora [riu]. És evident que sota la seva batuta el diari ha guanyat múscul periodístic. L’altre dia sentia Joan Laporta que deia: “És molt difícil ser president del Barça”. També ha de ser molt difícil ser directora d’un diari. Quan penso en les responsabilitats i en els equilibris, les trucades, les corredisses, sento molt de respecte per la feina d’un director.

I la de l’editor?
Igual, tenint en compte el que costa quadrar els números.

Vostè és home de ràdio. Enguany se celebra el centenari de la implementació de la ràdio a Catalunya.
Ens hem de sentir molt orgullosos que la primera emissora a l’Estat espanyol i una de les primeres a Europa va ser Ràdio Barcelona. Això parla molt bé de la capacitat de ser pionera que sempre ha tingut la ciutat. En aquest sentit, m’agradaria que Ràdio Barcelona fos més reconeguda en aquest centenari. Ràdio Barcelona era el somni de qualsevol periodista. El dia que hi vaig entrar, el 1981, vaig sentir-me com a Hollywood: “Més estrelles que al cel”.

La ràdio en català viu el seu moment més dolç?
Quant a nombre d’oients, segur. Si hi ha un espai comunicacional propi i un sentit de pertinença a una comunitat nacional és gràcies a la ràdio en català i al seu èxit. La ràdio ha construït el país que som.

“Acompanyar de nou Víctor Font en la seva candidatura a la presidència del Barça? Aquesta opció avui no és sobre la taula”

El pols entre RAC1 i Catalunya Ràdio hi ha contribuït?
Indiscutiblement. La competència sempre ens fa millors.

Per què Catalunya no ha tingut mai un projecte sòlid i de continuïtat de televisió privada?
Perquè és molt car, i perquè TV3 juga a la Champions. Si tu t’hi poses a competir sense recursos semblaràs un aficionat.

Aquests dies es pot veure l’exposició Connectem que repassa els 40 anys de TV3 i Catalunya Ràdio. En la mostra s’hi pot veure la Vanessa, un dels personatges que vostè va crear i que és present en l’imaginari col·lectiu de la societat catalana.
Amb Lloll Beltran vaig tenir dues filles: la Vanessa i la Sandra Camaca [somriu].

Vist amb perspectiva, els valors fundacionals dels mitjans públics del país es mantenen vigents 40 anys després?
Avui encara són mitjans que marquen l’agenda, que són referència informativa, i són una realitat potentíssima. Des d’aquest punt de vista, els seus impulsors poden estar orgullosos. Una altra cosa és si pel camí s’ha perdut capacitat d’assumpció de riscos i d’innovació, i si en determinades èpoques ha passat més per davant la informació que la creació de nous formats. Els temps canvien, les necessitats són unes altres, però l’ impuls fundacional encara resisteix.

Una altra de les seves passions és el Barça. Avui, amb Víctor Font com a president, seríem on som?
Vull pensar que no, perquè, tres anys i mig després de les eleccions, el club no ha millorat econòmicament, i ha acabat la temporada sense títols en el futbol masculí i en el bàsquet. Aquesta temporada, l’honor i l’alegria del club l’ha salvat l’equip femení de futbol, que ha fet la temporada perfecta. En fi, en la campanya del 2021 el diagnòstic estava fet, i ara es veu que és una llàstima que no s’hagués aprofitat.

Víctor Font no va guanyar les eleccions perquè el seu missatge no calar entre els socis?
El missatge de Laporta va calar, va ser més potent.

Per la cèlebre pancarta a Madrid?
La pancarta va tenir l’encert de capturar l’estat d’ànim del soci i barrejar-lo amb la nostàlgia de quan érem campions, creant la il·lusió que el passat es pot repetir.

Però, de moment, l’ànima avui de Laporta no és la mateixa que la del seu primer mandat.
Exacte. Però en el moment de les eleccions molts socis van dir-se a sí mateixos: “Si el Barça del 2003-2010 va ser possible, ara pot tornar-ho a ser”. La diferència és que el món del futbol ha canviat moltíssim; crec que Laporta governa al 2024 amb esquemes del segle XX.

“M’agradaria que Ràdio Barcelona fos més reconeguda en aquest centenari de la ràdio a Catalunya”

En el full de ruta del Barça, per què el soroll que genera l’entorn acaba tenint tanta repercussió, majoritàriament, negativa?
Home, deixa’m recordar que la primera aparició estel·lar i polèmica de la paraula ‘entorn’ va ser el 1992 amb l’aleshores tècnic del Barça, Johan Cruyff, en una entrevista que li vaig fer a peu de gespa, als micròfons de Catalunya Ràdio a Praga, a tres setmanes de la final de la primera Copa d’Europa a Wembley. Cruyff considerava que l’entorn influïa negativament en el rendiment de l’equip. Fet aquest incís, la pròpia grandesa del Barça li dona un gran impuls quan les coses van sobre rodes, però també convida a un pessimisme irredempt quan les coses malament, que és el que està passant aquesta temporada. Cal molta fortalesa psicològica, un discurs i un projecte molt clars per resistir l’entorn.

Si Víctor Font decideix tornar-se a presentar a les eleccions a la presidència del Barça, Antoni Bassas el tornarà a acompanyar?
Aquesta opció avui no és sobre la taula, perquè falten tres anys per a les eleccions.

Cada cop hi ha més periodistes que fan el salt a la política. Vostè ha tingut mai la temptació de fer-ho?
No.

Li han ofert?
Sí.

Podria dir-nos quin partit o partits li ha fet la proposta?
Com que no ha acabat passant, no té més d’importància.

Té previst jubilar-se?
Suposo que poc o molt, sempre treballaré. I encara tinc molts projectes.