Foto: X. R. Trigo
Aurora Anton (Barcelona, 1974) és periodista i educadora. És llicenciada en Periodisme i Humanitats, amb un postgrau en Traducció i un altre en Videoperiodisme. Ha guanyat tres Premis Mila de Periodisme per a la Igualtat de Gènere com a directora de tres documentas emesos al canal 33, XTVL i BTV. Anton ha treballat com a editora, presentadora, cronista i guionista en mitjans com TV de l’Hospitalet, Canal Català, Ona Catalana, Ràdio4 i COMRàdio. També ha escrit per a TeatreBCN, Teatro Madrid, Eldebat.com, El Huffington Post i Comunicació 21. I ha publicat dos llibres d’entrevistes a Círculo de Lectores, en una col·lecció dirigida pel periodista Jordi Llompart.
Actualment combina la seva faceta de docent d’ESO i batxillerat amb la impartició de cursos al Centre de Formació del Col·legi de Periodistes de Catalunya i la realització de tallers de Periodisme crític, social i no sexista a instituts i centres d’adults, impulsats per l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya. Col·labora de manera habitual a la revista Dones Digital i recentment s’ha incorporat com a tertuliana al Més324 de Xavier Graset.
Periodisme, humanitats i traducció. Són tres peces per entendre’t millor?
Com a estudiant m’anaven molt bé els números, i la professora de física em va intentar convèncer perquè estudiés ciències. Però em despertava molt interès el món de les idees, de la filosofia i la literatura. M’encantava la filologia i l’aprenentatge de llengües estrangeres. En el moment de triar la carrera dubtava entre Periodisme i Traducció. Podria haver escollit qualsevol de les dues. Però vaig optar per Humanitats: una carrera aleshores nova que em donava temps per decidir si fer una cosa o una altra. Abans d’acabar els estudis de Periodisme, jo ja havia passat per diversos mitjans. I quan vaig acabar, fins i tot vaig poder escollir entre diverses feines. Era un bon moment.
Sent molt jove, la teva gran oportunitat va ser presentar el programa La quadratura del cercle en un canal de televisió local de Comunicàlia.
Sí, era molt jove i va ser un programa de televisió que va tenir molt d’èxit en el món cultural i polític del moment. Vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar tota la plana política del país; entre d’altres, els presidents Pujol, Maragall i Montilla, però també periodistes, esportistes, filòsofs o intèrprets. Era un mitjà petit i vaig pencar molt fent de tot: la producció, els guions i les entrevistes! Vist amb perspectiva, presentar aquell programa va ser un privilegi.
Una de les teves especialitats ha estat sempre el format entrevista. Fruit d’això és que des de fa gairebé una dècada imparteixes un curs al Centre de Formació del Col·legi de Periodistes sobre aquest gènere. Què hi aportes?
He tocat totes les tecles del periodisme i l’entrevista n’és la base, tant en la faceta de productora de programes o d’informatius com de reportera, ENG, cronista radiofònica o guionista. No només fas entrevistes com a presentadora: no hi ha notícies sense entrevistes. Intento aportar confiança, comunicació, respecte, proximitat i empatia.
Hi ha un model d’entrevista a seguir?
No, cadascú té el seu propi estil i no hi ha un model prefixat. Penso que els periodistes han de ser autèntics i connectar amb la seva pròpia manera de fer les coses. Cada espai requereix un tipus d’entrevista: no és el mateix una entrevista informativa que marca l’actualitat que una entrevista de personatge.
Així és el teu estil?
M’agrada portar els entrevistats i les entrevistades al terreny de la reflexió i de l’anàlisi, des d’una mirada més personal, perquè expliquin experiències des de dins. M’interessen les persones. Intento que sigui un moment agradable, sense prescindir de preguntes incòmodes quan és necessari.
“Hi ha una part del periodisme que no m’agrada, que no visc bé: el joc de poders que de vegades percebo dins la professió. Hi ha tendències que s’haurien de revisar”
Fins a quin punt és important la repregunta?
De vegades als entrevistats els costa respondre alguna pregunta o volen esquivar respondre-la. I aquí el periodista hi juga un paper rellevant. Els bons entrevistadors tenen l’habilitat de reformular la repregunta tantes vegades com sigui necessari per aconseguir aquella resposta.
I el guió de l’entrevista?
És imprescindible dedicar temps a preparar bé l’entrevista, informant-nos, llegint, cercant la informació prèvia sobre la persona que entrevistem. El guió és necessari, però sobretot per després saltar-se’l.
Actualment la teva feina principal és la docència.
Així és. La meva darrera feina fixa com a periodista va ser a Televisió de l’Hospitalet. Aleshores ja compaginava el periodisme amb la docència, que ara s’ha convertit en la meva feina principal i m’apassiona. Et seré sincera: hi ha una part del periodisme que no m’agrada, que no visc bé.
Quina?
El joc de poders que de vegades percebo dins la professió. Hi ha tendències que s’haurien de revisar. La bona salut del periodisme és indicador de la bona salut de la democràcia. I tant el periodisme com la democràcia estan actualment una mica malalts.
Per això ja no treballes en cap mitjà de comunicació?
Hi segueixo treballant sense formar part de cap plantilla. Seguir fent periodisme com a freelance em dona certa llibertat i m’agrada.
Si un mitjà de comunicació et fes una proposta de feina, què faries?
[Riu] No tinc una bola de vidre que em diu què acabaré fent. Treballar-hi d’una manera estable no és la meva prioritat. I si hi tornés de manera estable voldria que fos vinculant la meva faceta de docent amb la de periodista: aportant valor, pedagogia i compromís social, que és el que em mou a escriure, a preguntar o a opinar. Em sento periodista de raça, independentment de com l’exerceixo. Ser periodista és una manera de viure: observar, sentir, percebre, analitzar, tenir esperit crític i la constant curiositat per les coses que passen.
És el cas dels tallers de periodisme crític, social i no sexista que portes a terme als instituts.
Sí, perquè tots tenim una responsabilitat educativa i hem de cuidar molt què és el que fem i el que projectem. En aquests tallers analitzem com es visualitza la dona en els mitjans de comunicació, no només des d’una mirada informativa, sinó també publicitària. Hi ha una manca d’anàlisi i d’interpretació del llenguatge audiovisual per part dels joves, que els genera massa sovint confusions en un moment determinant del seu creixement. Crec que cal ensenyar a infants i adolescents a analitzar de manera crítica el llenguatge audiovisual i el funcionament dels mitjans i de les xarxes socials. Ja és hora d’incorporar curricularment aquests coneixements a escoles i instituts.
“Ser periodista és una manera de viure: observar, sentir, percebre, analitzar, tenir esperit crític i la constant curiositat per les coses que passen”
Durant la pandèmia ha reaparegut la teva versió d’entrevistadora, en format més casolà i a través del teu compte d’Instagram. Com apareix aquest cicle d’entrevistes Tête à tête?
[Riu] Sí, les entrevistes les faig a casa! He aprofitat les noves tecnologies per reprendre converses que considerava interessant poder compartir. No soc molt fan de les noves tecnologies, però vaig descobrir les possibilitats d’Instagram i fer-ho m’ha aportat una sèrie d’experiències molt positives. Els Tête à tête van sorgir d’una necessitat de comunicar, de sortir de la meva bombolla familiar i professional, per aportar coses que per a mi tenen sentit en aquest temps de pandèmia. I en fer les propostes als convidats vaig sentir que les ganes eren mútues. La combinació era perfecta. Algunes d’aquestes entrevistes –amb Meritxell Bautista, Anna Gener, Eulàlia Tort, Toni Soler i Xavier Graset– tindran la seva versió escrita al nou portal de la revista Dones Digital que estrenarem aquest setembre.
Aquest estiu vas presentar l’acte d’inauguració d’una plaça dedicada a la periodista Margarita Rivière a Barcelona.
Sí, va ser tot un honor en un acte emotiu, tant bonic com necessari. Margarita Rivière va ser una gran periodista i assagista, sensible i generosa, de petits detalls poderosos. La vaig entrevistar quan feia pocs anys que formava part de la professió. Dies després de la nostra trobada, em va enviar un correu electrònic dient-me que havia vist l’entrevista amb el seu marit i que els havia agradat molt. No tenia cap necessitat de felicitar-me per la meva feina. Però ho va fer i amb paraules molt delicades, provocant en mi un impacte positiu que mai oblidaré. Calen mentores en la professió.
Per què?
Crec que és important motivar els nostres companys de professió, i sobretot els més joves. I més ara, quan la situació econòmica del moment no els està posant les coses gens fàcil. Les persones que mostren elegància i companyonia són pura font d’inspiració. Al món de la docència sí que hi he trobat mentores compromeses amb el relleu generacional. La Margarita Rivière ho va ser en el periodisme: un referent per a molts, tal com m’ho va confirmar la seva filla Clara.
