Foto: Javier Albiñana / Málaga Hoy

Bernardo Díaz Nosty (Valladolid, 1946) és catedràtic de Periodisme de la Universitat de Màlaga, de la qual va ser degà fundador de la Facultat de Comunicació i director del Departament de Periodisme. Va estudiar Periodisme i Ciències Polítiques a la Universitat Complutense de Madrid, on es va doctorar amb premi extraordinari. Director de la Càtedra Unesco de Comunicació de la Universitat de Màlaga, pertany a diversos comitès de publicacions acadèmiques i d’interès acadèmic. Creador i editor del portal Infoamerica.org i de l’Observatori de Llibertat de Premsa d’Amèrica Llatina, ha estat membre del consell d’administració de la Ràdio i Televisió d’Andalusia i president de l’Ens Públic de Comunicació del Principat d’Astúries. Ha publicat una munió de llibres, el més recent Periodistas extranjeras en la Guerra Civil (2022), que va presentar al novembre a Barcelona convidat pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya. A Comunicació 21, Díaz Nosty reflexiona sobre el pòsit de les corresponsals femenines d’un conflicte armat en el context històric i del relat periodístic.

Com va sorgir Periodistas extranjeras en la Guerra Civil?
És a conseqüència d’un llibre anterior que vaig escriure sobre periodistes espanyoles nascudes abans de la Guerra Civil espanyola. Durant el procés d’investigació d’aquell llibre vaig detectar que hi havia hagut una gran presència de periodistes estrangeres durant el conflicte entre 1936 i 1939, una xifra molt més àmplia i d’altres nacionalitats més enllà de l’anglosaxona (Estats Units i el Regne Unit). Així és com vaig veure que podia fer-ne una investigació més detallada.

Arriba a comptabilitzar fins a 183 dones (periodistes, fotoperiodistes, col·laboradores de premsa i ràdio, i autores de memòria) que van explicar el conflicte bèl·lic espanyol.
Així és, dones nascudes en 26 països. El seu perfil era majoritàriament de formació universitària, compromeses amb els valors democràtics i d’idees progressistes. Per raons òbvies, durant la guerra van treballar per la zona republicana, hi havia molta més sintonia amb el bàndol republicà. Així i tot, hi havia periodistes que van sentir-se més identificades amb Franco i, per tant, eren molt poc crítiques amb el règim.

Què és el més rellevant de la seva investigació?
Un dels reptes que se’m va plantejar va ser si el relat d’aquestes dones periodistes es corresponia amb el dels cronistes masculins. Fruit de la investigació, vaig comprovar que no era així. Les dones periodistes van escriure aspectes poc coneguts de la guerra, com la vida a la rereguarda, els bombardejos i el patiment d’infants, dones i gent gran.

A diferència de les dones, com relaten una guerra els homes?
Des del punt de vista periodístic, les cròniques masculines responen als criteris convencionals del reporterisme de guerra: fronts de guerra, avançaments i retrocessos de les tropes, armament usat, tàctica, estratègia i negociació. Les periodistes, en canvi, incorporen al relat una sensibilitat i una percepció fins ara mai llegida d’un conflicte bèl·lic, tenint en compte que per primer cop en la història es va bombardejar a la població civil.

“El poder d’influència del periodisme ha cedit davant les xarxes socials”

Un dels llibres de referència sobre la Guerra Civil espanyola el signa Hugh Thomas. En aquest llibre, un 2,5% dels noms amb què s’elabora el relat correspon a dones. La visió que ens ha quedat del conflicte és incompleta?
Sí, efectivament. Però la visió del conflicte és incompleta perquè s’ha fet de forma parcial i esbiaixada; d’una banda, la visió dels vencedors, i de l’altra, la dels vençuts. En aquest sentit, coincideixo plenament amb la catedràtica de la Universitat Autònoma de Barcelona, Amparo Moreno Sardà, quan assegura que hi ha hagut una construcció androcèntrica de la història.

Com porta a terme el procés d’investigació del llibre?
El procés es va allargar més de dos anys, durant el confinament. Aquest llibre és un fill de la covid-19. Des de casa vaig poder connectar-me virtualment a una vintena de biblioteques, i vaig fullejar diversos llibres que em van proporcionar tota la informació que conté el llibre. A poc a poc vaig anar elaborant un seguit de referències fins a elaborar un volum de 900 pàgines.

És un homenatge implícit a les dones que van explicar el conflicte?
No, com a mínim no m’ho vaig plantejar així. El llibre és la satisfacció d’una inquietud personal, amb la necessitat de reivindicar la veu coral d’unes dones que van traslladar-se a Espanya per cobrir la guerra. Ha estat una descoberta molt agraïda, és un llibre de sensacions i d’emocions.

“Els mitjans han de posar el focus en els lectors i l’audiència”

Actualment continua havent-hi conflictes de guerra. Troba similituds entre les històries que van explicar aquelles periodistes estrangeres que protagonitzen el seu llibre amb les d’avui?
Sí, per descomptat, i ho hem compartit amb periodistes que han estat al conflicte recent a Ucraïna. Les corresponsals han feminitzat la crònica de guerra, fins i tot han provocat que els periodistes masculins tinguin interès a copsar el vessant més social, cosa que no feien abans.

Què destacaven abans?
L’interès se centrava més a narrar els punts de conflicte i els llocs de presa de decisions polítiques. Avui en el relat periodístic es posa en valor els sentiments de la por i de la mort, aspectes que destacaven les periodistes estrangeres durant la Guerra Civil espanyola.

“La pressió i la banalitat sobre els mitjans han devaluat el relat de l’actualitat”

Vostè té una dilatada carrera en la professió. Avui el periodisme es troba amenaçat?
Sí, actualment el poder d’influència del periodisme ha cedit davant les xarxes socials. I és un problema greu, perquè la identificació de les fonts i el dret de la informació dels ciutadans es troba desprotegit, contaminat i intervingut. Així que cal recuperar el periodisme, si més no, recuperar el dret de la informació dels ciutadans, la transparència i els valors democràtics que han establert el marc de la llibertat d’expressió.

A més de les xarxes socials, què amenaça avui el periodisme?
En aquest temps marcat per una forta polarització social i política, la pressió i la banalitat sobre els mitjans han devaluat el relat de l’actualitat. És preocupant perquè, quan contrastem les capçaleres d’un país o d’una ciutat, veiem que hi ha dos relats diferenciats. Això és perillós, perquè una de les virtuts de la democràcia és el consens.

Quina estratègia han de seguir les grans capçaleres per recuperar el terreny i el prestigi?
Per descomptat han de posar el focus en els lectors i l’audiència per sobre de l’accionariat, dels anunciants i de les institucions polítiques. Cal que diferenciïn clarament la informació de l’opinió, i respectar els valors que permeten construir una crònica de la realitat més o menys reconeixible a través de la informació.

La precarietat laboral està ofegant el periodisme?
Actualment hi ha xiringuitos mediàtics que es mantenen vius amb plantilles curtes i salaris escassos finançats per publicitat institucional. No tenen com a propòsit aportar un periodisme de qualitat, cosa que provoca un deteriorament de la valoració social del periodisme i de la professió.

Vostè va impulsar els estudis universitaris a Màlaga com a degà de la Facultat de Comunicació. Sempre ha tingut contacte permanent amb la gent jove. Quina mirada hi posa en els joves?
Entre els joves hi ha una generositat enorme i una capacitat d’aprenentatge il·limitada. Interactuar amb ells i transmetre diversos valors és una de les millors recompenses que he tingut al llarg de la meva vida. Així i tot, més enllà dels càrrecs que he tingut al llarg de la meva vida professional, el que més m’ha omplert és escriure llibres.