Foto: Quim Miró
Berta Ramos (Tarragona, 1954) ha rebut recentment la Petxina Daurada 2024 a mans de la Demarcació de Tarragona del Col·legi de Periodistes de Catalunya, una insígnia que posa en valor la trajectòria de la periodista durant més de quatre dècades. En el seu camí als mitjans de comunicació, ha treballat a Ràdio Tarragona, El Periódico, Diari de Barcelona, Diari de Tarragona, Catalunya Sud, El País i TVE, i l’any 1993 va posar en marxa el gabinet de comunicació de la Universitat Rovira i Virgili. Amb estudis de Psicologia i de Ciències de la Informació, l’any 2009 va rebre la Distinció Maria Antònia Ferrer de l’Observatori de la Igualtat de la URV, i actualment segueix una jubilació activa amb diferents tasques periodístiques. Des del cor de Tarragona, al circ romà, atén Comunicació 21 per fer un cop d’ull al seu camí professional.
Què suposa per a vostè haver rebut el premi a la trajectòria?
Va ser una sorpresa i és un tòpic dir que no me l’esperava, però és veritat. De fet, fa uns anys que ja estic jubilada, tot i que estic activa i vaig fent algunes coses, i es demostra que em continua agradant la feina. Per això, rebre el premi va ser una gran satisfacció per a mi, perquè te’l donen els companys periodistes. Aquesta és l’única de les petxines que no és per votació, sinó que és una decisió de la junta de la Demarcació, i estic molt contenta.
Aquest premi també li arriba per la seva defensa dels drets de les dones, com va començar?
Això va lligat a la meva entrada a la professió, que va ser del tot atzarosa.
Per què?
Jo estudiava Psicologia i vaig fer tres cursos, dos a Tarragona i un a Barcelona. Als 21 anys em vaig implicar molt en la lluita antifranquista, fins al punt que militava del Partit del Treball de Catalunya. Vaig començar a treballar amb les dones lluitant per una societat millor i socialista, després de les Jornades Catalanes de la Dona, a Barcelona. A Tarragona vam començar a crear associacions de dones, i a intentar despertar-les i restaurar tots els drets que el franquisme ens havia pres. Fins a l’any 1980 vaig estar-hi molt implicada, vaig deixar els estudis i vaig anar a viure al barri de Bonavista, un barri obrer.
I com va arribar al periodisme?
En aquell moment, i com a activista feminista que era, em feien entrevistes a la ràdio. I en una d’aquestes, un periodista em va dir que tenia bona veu i em va proposar si volia treballar-hi.
“Durant la meva trajectòria m’he sentit bé amb el que feia i he fet el que he volgut”
I va respondre que sí?
Sí! [riu]. En aquell moment no tenia feina, tot i que mai m’ho havia plantejat, i vaig començar a treballar a Ràdio Tarragona, i em va agradar molt. Vaig trobar que la comunicació era una feina que m’agradava moltíssim. Així, vaig passar de ser una activista política a ser-ne una espectadora, i venia donat perquè la meva opció era molt radical i no va tenir èxit en les primeres eleccions del 1977, en què em vaig presentar amb Esquerra de Catalunya.
Va passar a explicar-la?
A entendre-la. Tota l’oposició antifranquista pensàvem que la gent estava més conscienciada de cara a la igualtat social, però es va demostrar que no era així.
Com va aprendre l’ofici de periodista?
Va ser sobre la marxa, em vaig adaptar de seguida. Però després, quan ja era mare d’un nen i estava a TVE com a corresponsal vaig començar els meus estudis, tot i que no els vaig poder acabar després de dos cursos. Així, soc periodista a partir de la via que va obrir el Col·legi de Periodistes per a gent com jo, que podem acreditar que hem treballat en cinc empreses.
Foto: Quim Miró
De la seva trajectòria, la seva etapa a Ràdio Tarragona és la que va gaudir més?
El que menys vaig practicar van ser els mitjans escrits, tot i que vaig estar al Diari de Barcelona, El País i El Periódico. Però la primera època –la de la ràdio– sí que la recordo amb molta estima, perquè va ser l’inici i vaig poder fer el que volia.
Poder fer el que t’agrada és un luxe, no?
Sí, i va ser el meu baptisme de foc. Si he de recordar alguna altra època, és quan vaig ser corresponsal de TVE –del 1988 al 1992– perquè ens va tocar cobrir un període d’activitat intensa que es va donar a Tarragona. En aquests anys vaig poder conèixer tota la demarcació, perquè anàvem amunt i avall, i els periodistes estàvem molt units.
Quins episodis recorda que va cobrir?
Els dos atemptats de la banda terrorista ETA; l’accident nuclear arran del qual Vandellòs va ser la primera central que es va desmantellar; dues lluites molt importants, que van ser la dels pagesos de l’avellana i la de l’abocador de residus industrials que es volia instal·lar a Furés; i l’arribada del parc temàtic que va suposar la separació de Salou i Vila-seca. Va ser una època molt intensa, però molt bonica, la veritat.
“Vaig passar de ser una activista de la política a ser-ne una espectadora i a entendre-la”
Creu que amb el periodisme que feien van aconseguir canviar el tarannà de les empreses i tenir-hi una comunicació fluïda?
Sí, i és que abans no ho feien, sinó que ens assabentàvem del que passava perquè teníem coneguts als pobles. Això no podia ser, perquè la població tenia por del que passés, per exemple, a la petroquímica, i nosaltres no podíem treballar. Com a mínim, i a través de l’administració estatal que s’hi va implicar, vam tenir comunicats habituals del que passava.
Creu que van posar-se les bases d’una comunicació fluïda?
Sí, nosaltres vam lluitar per fer el primer pas. Com a mínim, aquest intercanvi d’informació ja hi era, es va obrir tot una mica més i van ser una mica més transparents.
Com veu les noves generacions de dones periodistes?
Tinc contacte amb algunes d’elles i penso que n’hi ha moltes més i estan molt més preparades, però les miro i veig que la maternitat encara les condiciona molt. La majoria d’elles volen tenir fills i això és un problema, tot i que la conciliació familiar va molt millor.
Foto: Quim Miró
En plena revolució digital i tecnològica, el periodisme manté la seva essència?
En general soc molt optimista [riu], perquè es va predir que alguns mitjans desapareixerien i això no ha passat. Sí que és veritat que hi ha companys més joves que jo que em diuen que és una pena dependre tant de l’audiència, que hagin de buscar notícies cridaneres per buscar m’agrada. La generació d’entre 40 i 50 anys està decebuda amb això, perquè creuen que tu no has de fer notícies per tenir més m’agrada, sinó que has de fer la feina ben feta. De fet, quan veus que hi ha notícies cridaneres que alguns mitjans no han seguit, perquè no n’estan segurs o perquè ho han comprovat, suposa un gran descans per a mi, perquè veig que estan fent la feina que crec que s’ha de fer.
Com a demarcació, i als mitjans de comunicació, se’n parla poc, de Tarragona?
Sí, d’alguna manera segueixen pervivint els tòpics.
Quins són, aquests tòpics?
La petroquímica, les nuclears, el turisme, l’arqueologia i PortAventura. És veritat que al Camp de Tarragona hi ha moltíssimes coses i moltes empreses que fan coses molt interessants i que, fins i tot, desconeixem els propis tarragonins. Al cap i a la fi, hi ha molta vida i molt talent.
El múscul periodístic a Tarragona està perdent pistonada?
És molt feble, les grans cadenes tenien aquí delegacions molt importants, amb cara i ulls, però el sistema comunicatiu de Tarragona, pel que fa als grans mitjans, s’ha afeblit. Però hi ha molta vitalitat en mitjans més petits, en els mitjans dels pobles, hi ha moltes revistes que perviuen gràcies a què la gent és molt voluntariosa i s’estima el territori.
“Els mitjans locals són una bona escola, perquè has de fer de tot per tenir un programa”
En el conjunt del país, hi ha una mirada excessiva cap a Barcelona?
Jo no puc jutjar la resta de demarcacions, però crec que es mira massa cap a Barcelona. S’ha suavitzat una mica, els mitjans han après, però continua tenint un centralisme fort. Per exemple, quan parlen de l’Hospitalet, es refereixen al de Llobregat, però també existeix el de l’Infant.
Vostè ha passat per mitjans locals, recomanaria a qualsevol periodista que ho faci?
Sí, tot i que no cal recomanar-ho, perquè moltes figures que ara tenim a Catalunya o a l’Estat ho han fet, com Xavier Graset, Carles Francino o Andreu Buenfuente, i estan molt agraïts als mitjans locals. Crec que són una bona escola, perquè has de fer de tot per tenir un programa.
Abans d’entrar en el món del periodisme era una activista feminista. S’ha trobat, durant la seva trajectòria, amb episodis delicats pel fet de ser dona?
No, jo no m’he sentit atacada ni marginada, he fet la meva vida, però he rebutjat alguna oferta de ser responsable d’alguna cosa. Cada vegada hi ha més dones, tot i que a la meva època ja n’hi havia, però directores de mitjans no. Durant la meva trajectòria m’he sentit bé amb el que feia i he fet el que he volgut. Sí que és cert, però, on hi ha hagut moments com quan coincidíem uns quants periodistes i només una d’ells era dona, la font d’informació mirava més cap als homes; són gestos subtils que ja teníem tots integrats, aquells micromasclismes.
Li poso un exemple: Esther Vera és la directora del diari Ara. Creu que s’ha millorat, en aquest sentit?
Sí, però és una excepció. De fet, fa uns dies vaig descobrir la dada que a tot l’Estat espanyol només hi ha vuit dones directores de diaris. S’ha millorat, però això de la igualtat real és lenta.
Foto: Quim Miró
En aquesta edició de la Festa de les Petxines també s’ha premiat la Universitat Rovira i Virgili. Vostè va posar en marxa el departament de comunicació, com va ser aquella època?
Va ser l’any 1993, quan jo era al diari El País, i el Parlament de Catalunya va crear les noves universitats, una demanda de territori que es feia des de feia temps. La URV buscava cap de comunicació i jo vaig entrar-hi després de dues persones que van estar-hi un temps molt breu, així que vaig entrar amb el primer rector, en Joan Martí Castell, catedràtic de Filologia Catalana, i vaig estar-hi nou anys.
Com va viure aquella posada en marxa?
Vaig estar quatre anys sola, imagina! Tinc molt bon record d’aquella època, i és que vaig voler canviar de feina perquè tenia un fill petit i era una mare força absent. Pensava que em podria reciclar i que tindria uns millors horaris, però hi havia moltíssima feina. Per al territori, la nova universitat era una gran notícia, estava entusiasmat, i el personal i el professorat van posar moltes hores perquè sortís endavant, va ser una època de molt entusiasme.
Suposo que aquesta edició de les Petxines és especial per a vostè, perquè l’han premiada el mateix any que la URV s’emporta un altre premi
Sí, tot i que el departament de comunicació de la URV ja ha guanyat altres petxines. Aquest any ha tornat a guanyar per votació dels periodistes i jo estic molt contenta, sempre vam treballar molt a gust.
“El sistema comunicatiu de Tarragona, pel que fa als grans mitjans, s’ha afeblit, però hi ha molta vitalitat en mitjans més petits”
En què van centrar el treball des de la URV?
Vam fer molta comunicació externa, molta comunicació científica i vam lluitar perquè la universitat tingués mitjans propis. Com que la universitat no existia, tota la informació relacionada amb ella estava en mans dels mitjans locals, i hi estàvem molt agraïts, però va arribar un moment en què havíem de tenir els nostres propis.
Com va ser aquesta lluita?
Havíem de gestionar persones i conductes, perquè la universitat és l’empresa més gran de la demarcació quant a personal. La nostra feina també va ser la d’educar el personal de la universitat perquè no dirimissin els draps buits fora, i ens va costar molt, però ja ho van entendre.
Es van aconseguir, aquests mitjans propis?
Sí, hi havia la revista interna i la revista externa, i ara l’externa ha passat a ser un diari digital molt complet.
La seva és una jubilació activa?
Sí, tinc lligams amb el gabinet de comunicació de la universitat i els ajudava amb alguns temes. També estic amb la difusió de premsa dels Sopars per la República, perquè hi tinc molts amics, i he fet coses de memòria democràtica.
Foto: Quim Miró
