Foto: : Joanna Chichelnitzky

L’any vinent l’emissora Flaix FM celebrarà el seu 30è aniversari. Tres dècades d’una proposta radiofònica, compartida amb Ràdio Flaixbac, que exemplifica l’èxit de la ràdio musical en català, com ho fan Catalunya Ràdio i RAC1 en l’àmbit de les emissores generalistes. I qui millor per parlar-ne que Carles Cuní. Un professional del mitjà que, després de molts anys darrere d’un micròfon, va fer el pas de crear una empresa i, des de fa un temps, esdevenir el propietari únic del Grup Flaix. Parlem amb un dels grans noms de la ràdio catalana.

Un grup, dues emissores musicals. Quina és la seva proposta diferenciada?
La nostra vocació sempre ha estat la de ser emissores de ràdio majoritàries; és a dir, entenem el mitjà radiofònic com un mitjà de comunicació de masses. Per tant, el nostre objectiu com a emissores és tenir el màxim nombre d’oients possible i per això busquem un tipus de programació que sigui atractiva per al màxim nombre de persones. Però aquesta programació, evidentment planificada a partir de la música (l’element principal sobre el qual treballem), canvia al llarg dels anys. Durant aquests 30 anys, doncs, les programacions d’ambdues emissores han canviat.

Com ha estat el canvi en cada cas?
En el cas de Flaix FM, als inicis dels anys 90, vam considerar que el que feia falta era una emissora funky, negra, nord-americana i d’importació. Vam estar emetent aquest tipus de música durant uns quants mesos i el desastre va ser total i absolut: oients a qui interessés aquesta música, n’hi havia tres. No tenia sentit emetre aquell estil en un moment en què, en canvi, sí que hi havia una realitat musical al país que no estava present als mitjans de comunicació convencionals: la música electrònica. Aleshores, la programació de Flaix FM va derivar cap a l’electrònica, l’hegemonia de la qual ha durat aproximadament 20 anys en aquest país i a nivell mundial. Des de fa uns quants anys, però, aquesta tendència ha canviat cap a una música més urbana, en la qual es podria integrar el reggaeton. Nosaltres hem detectat que hi ha tota una sèrie de gent a Catalunya consumidora d’un tipus de música que, si no la posem nosaltres, no la posa ningú. Amb una diferència molt important respecte de fa 30 anys: llavors no tenien alternativa per escoltar aquest tipus de música en altres mitjans. Ara, des d’un mòbil, els joves poden consumir el que els ve de gust, en el moment que els ve de gust i des de la plataforma que considerin que és la més adient. Per tant, no només hem de lluitar contra les altres emissores de ràdio, sinó que hem de lluitar en un entorn digital molt més complex. Així doncs, el que hem de fer és donar-li a la gent allò que creiem que necessita. Això és el que fa Flaix FM.

I Ràdio Flaixbac?
El cas de Ràdio Flaixbac és a l’inrevés. Va néixer dos anys més tard com a emissora de ràdio d’oldies, perquè enteníem que Flaix FM era per a la gent jove. Ràdio Flaixbac havia d’anar a conquerir un públic més adult, però també ens vam adonar que allò era un error. Està demostrat que les emissores que ofereixen música per a la gent gran, independentment que n’hi hagi poques i que puguin tenir un cert èxit, no tenen gaire capacitat d’aconseguir patrocinis publicitaris. El seu és un tipus de públic, de target, que no està valorat pels anunciants. Quan els anunciants volen arribar a un públic adult, si és masculí, ho fan bàsicament a través dels esports, principalment a través del futbol i de les emissores generalistes. I, si és femení, també ho fan a través d’aquestes emissores, amb aquella categoria de “mestresses de casa” que aplicava fins fa poc l’AIMC [l’encarregada de les audiències dels EGM]. En el cas de la gent jove, només ho fan a través de les emissores musicals. Per tant, canviem el format de ràdio musical adulta per un format que es considera clàssic, el Top 40, que és el format amb el qual els nord-americans inventen la radiofórmula. Aquí tenim un problema: que uns senyors molt llestos fa uns anys es van apropiar de la paraula que defineix el format, Los 40 Principales [ara Los40]. Amb la qual cosa no puc dir que tinc una ràdio de “40 principals”, perquè tinc uns que s’han apropiat d’aquest format. Als Estats Units no hi ha una ràdio que es digui Top Forty Radio (sí que hi ha moltes KPG, ràdios que són format Top 40), però a Espanya hi ha Los 40 Principales. Què fem? Doncs un model Top 40 per competir amb Los40. I és així com ha anat evolucionant la programació d’aquests canals durant aquests 30 anys.

“La vocació del Grup Flaix és ser unes emissores de ràdio majoritàries, per al màxim d’oients possible. Si els anunciants volen arribar a la gent jove, ho han de fer a través de les emissores musicals”

Parles de la capacitat de la gent jove de poder escoltar el que vulguin des del seu mòbil. Com plantegeu ara la vostra presència digital, quan fa uns anys vàreu ser pioners, per exemple, amb la presència a Facebook?
La presència a les xarxes socials per a nosaltres té unes connotacions contradictòries. Hi has de ser, per força, perquè si no hi ets, no existeixes. Però, en canvi, no es poden monetitzar, perquè el funcionament econòmic que es genera entorn d’aquestes plataformes es basa en quantitats immenses de descàrregues. I nosaltres tenim un “problema”: que ho fem en català, i a Catalunya tenim els habitants que tenim. Per tant, difícilment podem aconseguir generar algun tipus de retorn econòmic. Cal recordar que aquí estem parlant de negoci, no estem passant l’estona, venim a treballar per guanyar-nos la vida i perquè el negoci sigui rendible. Així que hi ha un problema: que el cost per oient cada vegada és més alt perquè hem de donar més serveis per tenir els mateixos ingressos. D’altra banda, com que aquests oients tenen moltes altres alternatives, cada vegada ens costa més “robar-los el temps”. I al final, com a emissora, no deixes de requerir-li l’atenció a aquella persona, perquè mentre t’està escoltant a tu no n’està escoltant cap altra. Quina és la disjuntiva que ens trobem ara? Que l’oient cada vegada és més car i és més difícil d’arribar-hi. Aquesta és la “guerra” que ens trobem, no només nosaltres, sinó tota la resta d’emissores.

La competència.
La competència té el mateix problema que nosaltres. Per exemple, Prisa aposta molt pels podcasts, però nosaltres no acabem de creure-hi des d’un punt de vista radiofònic (no parlo des d’un punt de vista d’àudio a les plataformes). És un llenguatge diferent de l’estrictament radiofònic i no fa falta una emissora de ràdio per poder desenvolupar-lo: qualsevol el pot fer. Sigui com sigui, aquí tothom fa el que pot per discernir el futur incert d’un sector que s’ha de replantejar, perquè d’aquí a tres anys se celebrarà el centenari de la primera emissió radiofònica a Espanya, que va fer Ràdio Barcelona.

Molta història al darrere…
És clar, després de 100 anys, hem de pensar què volem ser quan siguem grans. Entre altres coses, perquè el que sí que m’amoïna és que hi ha molta gent interessada a carregar-se el mitjà ràdio, cosa que no és la primera vegada que passa. Quan es va inventar la tele ja es va dir que la ràdio estava acabada. Quan es va inventar el vídeo, recordem que hi havia la cançó aquella que deia que “havia matat l’estrella de la ràdio” [tema de The Buggles de 1978]. I ara, arran de tot el tema de les xarxes socials, hi ha un corrent que pontifica sobre que la ràdio no té glamur… A mi m’han arribat a dir que la ràdio és un mitjà caspós i antic. I jo els diria a tota aquesta gent que tenen una certa pressa per tornar a matar les emissores de ràdio que, per molta pressa que tinguin, a la ràdio li queden uns quants anys bons al davant, perquè ofereix i té per oferir moltes coses. Sobretot té una qualitat pròpia.

Quina?
Hi ha pocs mitjans que permetin fer dues coses alhora, i la ràdio ho fa. La pots escoltar mentre estàs conduint, mentre estàs llegint, mentre estàs cuinant o estàs fent qualsevol altra activitat. En canvi, quan escrius a Twitter només tens els ulls posats a la pantalla, mentre mires la tele només pots tenir els ulls posats a la pantalla, i el mateix passa quan mires un vídeo a YouTube. Però la ràdio et permet fer dues coses alhora, i crec que aquesta serà una de les característiques que farà que la gent continuï utilitzant-la. A més, un altre aspecte a tenir en compte és que la ràdio genera un vincle emocional amb l’oient que molt pocs altres mitjans poden generar. La gent se l’acaba fent seva, acaba tenint una relació afectiva amb les seves emissores de ràdio preferides. Pels locutors, per la manera de fer, pel que diuen, per com ho diuen. Això no passa amb altres mitjans. Per aquestes dues raons, soc molt optimista respecte al futur del mitjà. Si no, com a empresari no hi apostaria. Seria estúpid pensar a aguantar un negoci si cregués que no té futur. Precisament perquè soc molt optimista, penso que per al Grup Flaix 30 anys no són res i que això té voluntat de continuïtat.

Foto: : Joanna Chichelnitzky

Dins d’aquesta relació afectiva amb l’audiència, teniu des d’un bon inici uns serveis informatius.
Això és el que et dona aquesta proximitat que no et poden donar segons quins mitjans o segons quines altres emissores. El fet d’explicar-li, clarament, allò que li interessa al nostre oient de Barcelona. Què li interessa? Si les rondes estan col·lapsades o no ho estan. Els nostres oients viuen i treballen a Catalunya, els hem de parlar del que està passant i de la realitat política d’aquest país, perquè és la seva realitat. Quan vam crear aquestes emissores i ens vam presentar al primer dels concursos per aconseguir les freqüències, ja vam deixar clar que el nostre objectiu era entretenir i informar. I això és el que hem continuat fent aquests 30 anys, independentment que no s’associï la radiofórmula musical amb informació. Aquesta és la diferència entre les altres emissores musicals i nosaltres: que nosaltres hem volgut combinar la música amb la informació de proximitat, d’utilitat… informació de país.

Destaques la vostra vocació de ser ràdios que arribin al màxim de gent possible. Al llarg d’aquests anys hi ha hagut grans grups de comunicació que han tancat emissores, com Máxima FM, i les enquestes apunten que la gent jove escolta menys la ràdio que les generacions anteriors. En què més penseu per fidelitzar l’audiència?
No és un tema de fidelitats. Avui dia ningú és fidel a res, perquè les alternatives són tantes… I, si algú és fidel, gairebé te’l mires com un personatge estrany. Si algú et diu que només mira TV3 o que només escolta RAC1, comences a desconfiar-ne seriosament. Perquè, existint 300.000 altres formes de saber què passa, la fidelitat és un terme que ja no va amb els temps. Els hàbits i costums socials han canviat. Pel que fa a la gent jove, és veritat que abans era més fàcil aconseguir que la gent s’enganxés al teu mitjà, per aquesta manca d’alternatives. No venien de TikTok ni d’altres xarxes socials que comencen a fer servir ara amb onze o tretze anys. Però això no treu que, si nosaltres som capaços de donar-los allò que volen, estic convençut que aquesta canalla utilitzarà el mitjà radiofònic com un mitjà més. Independentment d’això, hi ha un altre factor: el demogràfic. Aquest és un país que cada vegada és més vell i això s’ha de tenir en compte. Si mires les estadístiques, t’adonaràs que des de fa uns anys cada cop neix menys gent. I si hi ha menys joves, tens menys oients.

“El futur del DAB no el veig: el que substitueix l’FM és l’aplicació al mòbil”

Observant les xarxes socials, teniu gent que us segueix de fora del vostre àmbit de cobertura radiofònica. Us plantegeu alguna operació per estendre-la, com vàreu fer en el passat, o considereu que l’actual xarxa d’emissores és la que us convé?
Nosaltres hem viscut diversos períodes, i un d’ells va ser quan vam tenir una tele. Vam fer una televisió [Flaix TV, 2001-2005] que no va poder prosperar perquè el govern català que hi havia en aquell moment –que tenia la capacitat de decidir quins projectes televisius continuaven i quins no, perquè passaven de les emissions analògiques a les digitals– va determinar que el nostre no continués. No va ser una decisió empresarial nostra, va ser una decisió política, perquè els qui tenien la capacitat de dir qui hi hauria al múltiplex de la TDT, amb quatre canals, van decidir donar-lo tot al Grupo Godó [2003]. Tot, al 100%. Un grup que, com tothom sap, darrerament s’ha venut el MUX sencer. Per tant, no tornarem a caure en l’error d’intentar fer una tele quan ja ens han deixat clar que no ens han tingut presents, i això que anàvem de la mà del Grup Mediapro, amb els quals érem socis al 50%. Vist amb la perspectiva del temps, em sembla d’una miopia política extraordinària que ningú tingués la capacitat de veure la potencialitat de Mediapro o la possibilitat que el Grup Flaix pogués continuar emetent a la TDT, sent pràcticament líder a la ràdio musical d’aquest país.

I parlant de la ràdio?
Pel que fa als aspectes estrictament radiofònics, nosaltres hem estat presents, físicament, amb freqüències a les Illes Balears, al País Valencià, a Andorra i a la Catalunya del Nord. I ens vam creure des d’un bon principi aquella teoria de l’estimat i benvolgut professor Josep Gifreu, segons la qual hi havia un espai comunicatiu català [Construir l’espai català de comunicació, 1991]. La nostra experiència després d’aquests 30 anys és que aquest espai no existeix empresarialment. No hi ha hagut cap mitjà de comunicació que hagi pogut utilitzar els tretze milions de lectors, oients o vidents potencials units per una llengua comuna per fer una empresa periodística amb cara i ulls. Ni un. Hi ha grups de comunicació valencians, n’hi ha de mallorquins, n’hi ha d’andorrans… i n’hi ha de catalans. Però ningú ha aconseguit una tele que sigui comuna d’aquests territoris, ni un diari ni una emissora de ràdio. I, quan l’hem feta (perquè nosaltres la vam arribar a tenir, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó), mai no vam aconseguir ni un sol anunci publicitari, perquè mai ni una sola marca va posar ni un euro pensant que hi havia un mercat català, de llengua catalana, de consum. Si no s’ha aconseguit des de la vessant pública –suposo que pels interessos que cadascuna d’aquestes comunitats pugui tenir– i no s’ha aconseguit des d’una vessant privada –perquè no hi ha una concepció mercantil sobre la utilitat d’aquests territoris– no serem nosaltres ara els qui apostem de nou per anar a buscar freqüències ni a Mallorca, ni a València, ni a la Catalunya del Nord. No existeix un mercat publicitari en català.

Un mercat que tampoc el trobem a la Catalunya estricta…
Exactament igual. No existeix.

I això que vosaltres, amb la xarxa d’emissores territorials, teniu la capacitat de captar publicitat local.
Sí, de proximitat i també de general. De marca, com li diem nosaltres. Mentre emetem en català, hem de ser molt curosos de veure quines possibilitats de negoci hi ha en aquest país i en aquest idioma. Però el que dic sobre l’espai comunicatiu en català no ho dic des d’una perspectiva pejorativa. Tampoc no existeix un espai europeu de comunicació. No hi ha un diari de tota Europa, ni una ràdio. Estem parlant de la construcció d’Europa, però en canvi no hi ha cap projecte comunicatiu que consideri que Europa ha de tenir uns mitjans de comunicació comuns. Un dels motius és l’idiomàtic, efectivament, però avui dia en qualsevol mitjà digital pots triar quin idioma vols. En canvi, aquest mitjà comú no existeix. Als Estats Units existeix una emissora de ràdio, SiriusXM, a la qual et connectes per satèl·lit i tens un fotimer de canals de tot el territori. Com és que Europa no té una empresa que estigui disposada a fer una ràdio per satèl·lit? Vaig més enllà de la ràdio per FM o del debat de la ràdio digital, el DAB, sobre si hi ha països que tancaran les emissions en FM per posar les emissions en DAB. Als Estats Units hi ha satèl·lits que emeten senyal de ràdio per als seus clients que paguen quota com si veiessis Netflix, per exemple. Però això a Europa no passa perquè la mentalitat europea no ho permet. Doncs la realitat catalana tampoc ho permet.

“Mai no hem pres cap decisió sobre la programació a partir només de l’EGM”

Has parlat del debat del DAB, que porta molts anys sobre la taula. Com veus el seu futur?
Jo no el veig, directament. Nosaltres tenim, afortunadament, dues concessions per emetre a tot el territori de Catalunya, de manera que, si algun dia es decidís implementar aquesta tecnologia, no ens perjudicaria pas, perquè trauria del calaix les nostres dues freqüències en DAB. Però en aquests moments… Si la ràdio és al mòbil! Com has de desenvolupar aparells de ràdio que captin un senyal? Hem d’anar a complicar-ho encara més, quan això ens ho està donant l’FM? El que és substitutiu de l’FM no és el DAB, és l’aplicació del mòbil i és emetre a través d’internet. Que mentrestant emetem en FM? D’acord. Però el debat no és si hem d’implementar ara el DAB. El debat és quant de temps hem de continuar emetent en FM, si cada cop hi ha menys receptors en FM, sigui a casa o al cotxe. Aquest últim, per cert, és el lloc on més s’escolta la ràdio i on som encara el mitjà de comunicació prioritari, però ara ja els venen programats perquè hi escoltis la ràdio per internet. En aquest escenari, el que interessa és consolidar prou les marques del grup perquè la gent t’escolti a tu, independentment del mitjà tecnològic que facis servir per emetre. Fa temps que estem parlant d’un model, la ràdio híbrida. Arribarà un moment en què els receptors de ràdio dels vehicles agafaran el millor senyal d’una emissora que li arribi en aquell instant, amb independència que sigui en 5G, en FM o el que sigui. I l’oient no sabrà, quan estigui conduint i escoltant Flaix FM, si l’està escoltant per internet o per l’FM, com fins ara ho fa el sistema RDS amb les emissions hertzianes de l’FM. El món va cap aquí.

Foto: : Joanna Chichelnitzky

Un dels puntals bàsics de la promoció de les emissores del Grup Flaix són les seves actuacions, la seva presència directa en festes i concerts en moltes poblacions del país, com els Vaparir Tour. Després de les restriccions per la pandèmia, esteu organitzant uns showcases a Casa SEAT que van començar amb dos grups del país, els barcelonins Siderland i els garriguencs Gertrudis.
Nosaltres hi donem molta importància pel posicionament de marca. Valorem que els nostres DJ actuïn a les festes majors, que la gent balli amb la música de Flaixbac… Fins ara ens han tingut absolutament aturats i l’any vinent haurem de començar de zero, però ja ens estan trucant de discoteques, de l’oci nocturn, perquè la nostra gent actuï a les seves festes. Tot això s’està reactivant. El 2022 veurem Flaix a tot arreu, pràcticament serà com el 2019.

L’altre element clau de l’economia del grup és la publicitat. N’hem parlat una mica en relació a la no existència d’un mercat publicitari propi al nostre país. Veiem que bona part de les inversions en comunicació comercial es van derivant cap a l’entorn digital, on les grans plataformes van tenint una part del pastís publicitari cada cop més gros.
És veritat que el digital està generant que una part de la bossa que s’invertia en publicitat se’n vagi cap allà, però encara hi ha una part important que es belluga en els sectors convencionals. A Espanya hi ha dues grans cadenes, Telecinco i Antena 3, que tenen un problema: no saben on posar la publicitat, perquè entre les dues tenen gairebé el 90% del mercat publicitari de la televisió i, per tant, tenen excedents. De manera que els diners hi són, una altra cosa és com es reparteixen. I això passa, lògicament, perquè l’anunciant té tendència a invertir en els mitjans líders. Això fa que no sigui un sector proporcional: si el líder és 10 i qui va darrere és 1, no vol dir que un facturi 10 i l’altre 1, sinó que el líder factura 100 i l’altre zero. El que hi ha és una lluita per intentar tenir aquests lideratges. Si tu, a més a més, et trobes en un Estat que es diu Espanya en el qual el mercat publicitari té una concepció unitària, Catalunya –com dèiem abans– no té un mercat publicitari propi, és el “refuerzo noreste”. Què vol dir això? Que en una planificació publicitària, primer posaran els diners en aquells mitjans que els donaran cobertura estatal. Però, com que Catalunya té una realitat lingüística pròpia, hi ha gent que escolta mitjans de comunicació en català: TV3, Catalunya Ràdio, RAC1, Flaix FM, Flaixbac, RAC 105… I, si volen arribar a aquestes persones, han de fer un sobreesforç i han de dedicar part de la inversió a això que en diuen “refuerzo noreste”. I és per això, per aquestes engrunes, que ens barallem tots els mitjans en català. I aquí ens barallem els públics i els privats, des de l’emissora de Justo Molinero a una local de les Terres de l’Ebre. Aquesta és la realitat, i no és pas fàcil.

“No hi ha hagut cap mitjà que hagi pogut utilitzar els 13 milions de potencials consumidors, perquè no existeix un mercat publicitari en català”

Fa anys vas afirmar que “Catalunya no és un país de ràdio”, tot i que amb el vostre cas i d’altres, Catalunya té grups radiofònics potents.
Ho deia comparativament amb la televisió i amb la quantitat d’oients que tenen altres països molt propers. L’EGM diu que a Espanya i a Catalunya escolta la ràdio el 54 o 56% de la població, mentre que la xifra a Itàlia és del 84%! I França i Alemanya tenen números similars. És evident que la gent consumeix més televisió que ràdio, i considero que el percentatge de consum de la ràdio és relativament petit, perquè vol dir que estem renunciant al 50% de la ciutadania, pràcticament. Mira si hi ha camp per córrer si al sector ens plantegéssim guanyar oients. Però, com que a Espanya hi ha un oligopoli amb tres grans empreses –Prisa, Atresmedia i COPE– que controlen pràcticament tot el sector radiofònic, ja els està bé i no tenen gaire interès a bellugar les coses.

Has tret el tema dels EGM. Cal canviar el sistema de càlcul de les audiències, ara que alguns proposen sumar-hi el consum digital? Com porteu les dades, que a vegades presenten fluctuacions entre una onada i l’anterior que s’escapen al que semblaria de sentit comú trobar-se?
Fa 40 anys que em dedico a aquesta professió. Per tant, si són tres onades de l’EGM cada any, vol dir que n’he viscut 120, tant des d’un punt de vista de comunicador quan feia els meus programes a Catalunya Ràdio, com ara durant l’etapa d’empresari, quan aquestes dades afecten d’alguna manera la factura perquè fan que surtis a vendre publicitat amb més o menys arguments. Però a mi no em sentiràs parlar malament de l’EGM. Al final és una eina que tenim, i sort que la tenim. Això sí, la mostra de l’EGM, tot i ser gran, dona uns marges d’error que fa que hi hagi vegades que acabis eufòric i d’altres que en surtis deprimit, sense trobar-hi una explicació lògica. L’EGM és una eina, però no és l’única eina que tenim a l’hora de vendre publicitat, sigui amb els nostres argumentaris per als clients o a l’hora de confeccionar les nostres graelles. En aquesta empresa mai s’ha pres una decisió que afecti la programació només basant-se en l’EGM. Vaja, que no hem destituït un locutor perquè un EGM hagi estat dolent, ni n’hem entronitzat un altre perquè l’EGM digui que és molt bo. Tenim una sèrie d’elements per avaluar-ho, un dels quals és afortunadament el de l’olfacte, el know how, l’experiència, allò que et permet intuir que a algú no li van bé els EGM però sí que és un bon comunicador. O al revés, que els EGM li vagin bé no vol dir que tingui molt de temps per continuar en antena, perquè ja veiem que aquell producte està esgotat. L’EGM forma part del joc i ja ens divertim jugant-hi. Nosaltres hi hem estat des del principi. Qui no hi és no és d’aquest món.

En tots aquests anys han sortit grans professionals d’aquesta casa.
Som la pedrera de la ràdio en català!

“La decisió d’atorgar al Grupo Godó tot el MUX privat català de la TDT va ser d’una miopia política extraordinària”

El Grup Flaix sempre ha estat molt curós en l’ús i la difusió del català. Més enllà del que feu des de les vostres dues emissores, què caldria fer o què fa falta per a la presència normalitzada de la llengua catalana en l’entorn jove?
No sé el que fa falta, però la gent ha de percebre dues coses d’una llengua: que li és útil i que li ha de servir des d’un punt de vista aspiracional. Al final, les coses no es poden imposar, crec que és un error. Som al món i la gent té la capacitat d’escoltar mitjans de comunicació de tot arreu. Ara estem “lluitant” contra tot el món sencer i només ho podrem aconseguir fent coses que la gent percebi que li interessen, que li agraden… Els músics han de fer bona música, els que fan sèries han de fer bones sèries i els que fem ràdio hem de fer bona ràdio. Quan jo tenia 15 anys m’agradaven els Rolling Stones i, si m’haguessin dit que havia d’escoltar grups de rock dolents només perquè ho fessin en català, no hauria deixat d’escoltar els Rolling Stones. A la gent jove no és qüestió de portar-los a veure no-sé-què. Els ha de sortir d’ells. Si surten al pati i juguen en castellà, hem de veure quin és el problema. Posem de moda una cosa en català: tothom voldrà fer una cosa que està de moda. Si en aquests moments la gent jove està consumint música urbana d’expressió castellana pel fet que la majoria d’aquesta música, com és el cas del reggaeton, està cantada en aquesta llengua, què hem de fer nosaltres? Deixar-lo de posar perquè és en castellà? El que hem de fer és presentar-lo en català, de la manera més natural possible, de la mateixa manera que fa 30 anys presentàvem els Rolling Stones, que cantaven en anglès.

Sempre heu tingut un contacte molt estret amb grups i cantants, els punxeu, en parleu, els entrevisteu… Respecte de l’actual escena catalana, quina és la vostra relació davant la selecció de gèneres musicals que feu en aquests moments, tant amb grups com amb festivals?
Amb el món de la música nosaltres tenim una relació professional. El que oferim a través de les nostres programacions és equiparar la música feta en aquest país amb la música feta a qualsevol altre país del món, ja sigui anglosaxó –que continua sent el majoritari– o en altres idiomes. Quan nosaltres posem cançons, els criteris que seguim són estrictament radiofònics, no són musicals. Les cançons que posem per antena són aquelles que nosaltres pensem que tenen un recorregut radiofònic, no musical. Per tant, segur que hi ha cançons molt dolentes que triomfen a la ràdio i cançons molt bones que no sonen a la ràdio. Això ha estat així tota la vida, perquè el mitjà radiofònic té unes característiques que fan que hi hagi cançons que arriben a la gent i d’altres que no. No se sap el perquè i, afortunadament, encara és un dels misteris per descobrir que fan tan interessant i divertit aquest món. De la mateixa manera que saps que hi ha gent a qui la càmera l’estima, i potser no és gent molt guapa, però quan passen pel filtre d’una càmera guanyen, i a l’inrevés. Amb la música i amb la ràdio passa exactament el mateix. Per tant, què fem nosaltres? Si hi ha una cançó en català que pot arribar al nostre públic, som els primers a potenciar-la i a intentar que competeixi amb l’últim èxit de qualsevol artista que estigui triomfant on sigui, estigui cantant en anglès o en castellà. Aquesta és la nostra feina. Cada dia es publiquen 60.000 noves cançons a les plataformes digitals. Qui fa la feina de triar? La fem nosaltres. Ens podem equivocar o no, però encara que la gent pugui anar a Spotify o a qualsevol d’aquestes plataformes, valora que algú amb criteris professionals li digui “mira, jo crec que això, això i això et pot interessar” i ho emeti. És la feina de prescriptor que fa la ràdio i que crec que té el seu mèrit.

Per acabar: un missatge de futur?
Volem recuperar la normalitat. Volem passar pàgina del que ha suposat aquesta pandèmia, a tots els nivells. Des del punt de vista de la facturació, de la presència al carrer, dels espectacles, dels esdeveniments. En aquest moment, l’objectiu en els pròxims dos o tres anys és tornar dos o tres anys enrere. Aquesta empresa es crea amb voluntat de continuïtat i aquí estem.

 

Entrevista publicada al número dhivern 2021-2022  de la revista Comunicació 21.