Foto: Maria Cerezuela
Carles Porta (Vila-sana, 1963) és periodista, escriptor i productor audiovisual, tres barrets que ha combinat al llarg de la seva carrera professional. Va iniciar-se com a periodista al diari Segre i, més tard, a TV3 com a reporter i enviat especial en conflictes internacionals. A la Corpo va impulsar programes com Efecte mirall. És president de True Crime Factory i Luminol Media, i en tots els programes i sèries documentals ha creat el seu propi segell amb un estil molt personal. Prova d’això és l’èxit de Crims, amb el qual ha estat distingit amb una munió de premis com l’Ondas i el Premi Nacional de Comunicació, i després Tor. Ara s’endinsa en la seva primera sèrie de ficció: 33 días, que relata la fugida del centre penitenciari de Ponent dels presos Manuel Brito i Javier Picatoste l’any 2001. Des del Festival de Sitges, Porta explica a Comunicació 21 com viu les expectatives que generen tots els seus projectes.
Què el va atraure del cas que explica a 33 días, la seva darrera producció?
Té uns personatges interessantíssims, no només dels dos fugats, sinó des del punt de vista policial. La història té una munió de girs de guió i prou tensió per aguantar sis capítols com és aquesta producció. Va ser una història que va frapar el país durant molts dies. Tots aquests elements narrativament atrauen molt.
Com sorgeix el projecte de 33 días?
És fruit d’un encàrrec del director general d’Atresmedia. Estava enamorat d’aquest cas.
Estava convençut que era una nova aposta de Carles Porta per Ponent. Vostè sempre tira cap a casa.
[Somriu] Així és, sempre tiro cap a casa. Nosaltres ja estàvem treballant aquesta història, però s’ha acabat produint perquè hi ha algú que ha posat molt d’interès en la història i te la compra. Al final treballes per a qui et compra els projectes.
“El que m’entristeix més del panorama audiovisual català és que no expliquem històries nostres”
Com treballa l’equilibri entre el rigor periodístic i la tensió narrativa?
Són dos mons diferents. En el món del true crime, en primer lloc, hi ha d’haver rigor, i a partir del rigor, generem tensió. En la ficció, en canvi, busquem com generar ficció i podem saltar-nos el rigor perquè no ens l’exigeix ningú. Ara bé, a 33 días ens hem marcat un objectiu: que tingui credibilitat i coherència. Si no és així, perdem la connexió amb la realitat i la gent no se la creurà. En aquest cas, els guionistes Jordi Calafí i Javier Olivares van entendre-ho molt bé i van escriure uns guions increïbles.
33 días manté l’estil característic de Crims, però amb un format diferent. Quines diferències narratives hi trobem en aquest nou projecte?
La gran diferència que trobem en els projectes de ficció i no-ficció és que en la ficció omplim els buits que no podem omplir en la realitat. En la realitat no ens podem inventar res. En canvi, en la ficció ens inventem les coses que no teníem en la realitat. Per exemple, què pensaven els personatges, introduint un seguit de diàlegs entre ells. Aquest és un treball d’investigació i, sobretot, dels guionistes. I també vull subratllar el paper d’Anaïs Pareto com a directora, i els actors i actrius que han fet una feina increïble.
Foto: Maria Cerezuela
Quin paper juga la seva veu com a narrador en aquesta nova sèrie?
Hi soc, però ja ho trobaràs! No vull fer un espòiler. Es veu l’estil que hem aplicat. Però ho ha de veure la gent. Si jo ho explico perdrà la gràcia.
Crims s’ha convertit en un fenomen cultural a Catalunya que ara s’ha traslladat, també, a les Espanyes. Com gestiones aquesta pressió d’expectatives amb cada nou projecte?
[Riu] No hi penso, no hi puc pensar. Si hi pensés, embogiria. Amb les expectatives no hi penso, només treballo des de l’exigència del present. És cert que, quan penses en la gent que ho espera, t’acollona una mica. Ara bé, cada minut de cada projecte ha de ser molt bo, només penso a fer un producte excel·lent. I quan ho fas, hi has de posar tota la intensitat.
El seu segell propi com a Carles Porta serveix per posar en valor i reivindicar el periodisme d’investigació i el rigor?
Ets bo, paio! [em pica el pit] Jo no ho faig per això [ho repeteix dues vegades]. Ho faig perquè crec que ho he de fer així. I si això serveix per reivindicar el periodisme d’investigació i el rigor, benvingut sigui. No soc portaveu ni abanderat de res. Soc d’aquells qui aposten per la feina ben feta, l’honestedat, la seriositat i el rigor. A partir d’aquí soc admirador del periodisme ben fet. Jo vinc de Segre, del periodisme local, que és el més difícil que hi ha. I des d’aquest punt de partida tot va venint. Les etiquetes te les posa la gent i els propis mitjans. Soc un paio que explico històries i punt!
“Soc admirador del periodisme ben fet. Vinc de Segre, del periodisme local, que és el més difícil que hi ha”
Vostè ja és un referent.
Jo què sé! Que siguis un referent t’ho marquen els altres. Jo no vaig dir-me un dia: “Ara seré un referent!”. No pas. Ets referent perquè la resta de gent ho decideix. Si soc un referent –que no ho sé– és per la feina diària. Perquè un dia la cagues i adeu! Per això, la intensitat i l’exigència ha de ser altíssima en cada partit.
Quina mirada fa de la producció audiovisual catalana actual?
Ai… no vull mirar-la.
Per què?
Perquè no m’agrada el que veig.
Què és el que no li agrada?
Hi ha bona voluntat, però estem molt despitats i falta molta autoestima. El que m’entristeix més del panorama audiovisual català és que no expliquem històries nostres. Jo ho faig des de la foscor, però hi ha molts àmbits en els quals no s’està fent. Ni les institucions ni els broadcasters. Portem uns anys que les històries catalanes no les expliquem.
Foto: Maria Cerezuela
Com veu el nou projecte de La 2Cat?
És interessant que s’hi hagi apostat, però crec que fa un estil molt proper a TV3. A mi m’agradaria que algú reflexioni al voltant de si això incrementa el públic que mira televisió en català o el divideix.
Podria passar?
Ho desconec, és cosa dels experts i d’aquells que analitzen les audiències. Aquest és un element molt interessant.
“M’agradaria que algú reflexioni sobre si La 2Cat incrementa el públic que mira televisió en català o el divideix”
Li agradaria fer alguna producció per al nou canal en català de TVE?
No tinc temps. Tinc contractes per a molts anys. Si em fan alguna proposta la podria valorar, però tinc tantíssima feina que ho fa molt difícil.
Treballar per a Atresmedia vol dir que Catalunya se li ha fet petita?
No, perquè a banda d’Atresmedia també treballo per a Netflix i Disney. I això no vol dir que Catalunya se m’hagi fet petita, perquè continuo treballant per a TV3 i ho faré durant uns anys més. I diré més, ma mare mira TV3, no Atresmedia. I jo vull fer projectes perquè també em miri ella. Dit això, Catalunya és casa meva, i mentre a l’audiència li agradi allò que fem, vull pensar que continuarem amb TV3. Hem creat una comunitat al voltant de Crims que no vull desatendre. Ara bé, si et venen a buscar, t’ofereixen la possibilitat de créixer, de facturar més diners i per a un públic més ampli, seria de beneits no acceptar-ho. És el que estic fent.
Foto: Maria Cerezuela
Anna Vallhonesta: “Xavi Bundó és excepcional, estaria a l’altura per rellevar Jordi Basté”
