Carles Solà (Berga, 1964) és periodista i l’actual director de 30 minuts, un dels programes de referència de TV3. En els anys de carrera professional ha treballat a la revista La Veritat, més tard a Regió7 i Correu3, i a Ràdio Lleida – Cadena SER. Amb el canvi de segle va aterrar als serveis informatius de TV3, on va ser cap de societat, fins a presentar els programes Tot un món i 30 minuts. A Comunicació 21, Solà reivindica el periodisme d’investigació i l’aposta que fa TV3 per mantenir aquesta manera de fer periodisme en ple prime time.

Berga és el punt de partida?
Sí, vaig iniciar-me en el món del periodisme sent molt precoç, un adolescent. Un grup de nois vam posar en marxa la revista d’àmbit local La Veritat. Ho fèiem absolutament tot, amb els nostres propis recursos, i vam aconseguir que s’editessin més d’un miler d’exemplars. L’experiment va tenir una durada de quatre anys i aquella experiència va ser un taller pràctic de periodisme. Després vaig començar a treballar per a altres mitjans fins que va arribar la mili.

El servei militar va escapçar el camí?
No, fent la mili a Madrid vaig viure una gran experiència sent el xofer de l’entorn del ministre Serra, en un moment en el qual feia poc temps que s’havia produït el cop d’estat i que ETA estava en plena efervescència d’atemptats. Un temps en el qual vaig parar molt l’orella, tenint en compte la meva vocació periodística.

I de tornada a casa?
De tornada vaig tenir l’oportunitat d’incorporar-me a SER-Lleida. Com a cap d’informatius, vam modernitzar l’emissora creant una xarxa de corresponsals per tot el territori i treballant amb periodistes com ara Carme Clèries o Artur Peguera. En aquell moment, TV3 va crear les delegacions comarcals i així vaig convertir-me en un dels reporters a Lleida treballant per al Telenotícies comarques. Després d’un any a Lleida, va arribar el pas definitiu cap a Sant Joan Despí, als estudis centrals de TV3.

És quan s’especialitza com a reporter.
Així és. L’any 1990 m’estreno com a reporter a l’Aràbia Saudita, on vaig ser-hi els darrers mesos abans de l’esclat del conflicte bèl·lic, i 15 dies després des de l’esclat de la guerra, aquella que des de casa semblava la imatge d’un videojoc. Aleshores Eduard Sanjuán ens va rellevar des de Kuwait. De tornada a casa, em dedico a elaborar reportatges d’àmbit més social per als programes 30 minuts o Actual.

“En els anys 90, el tractament de la immigració mereixia posar-hi tota l’atenció possible, perquè no s’usava correctament i estava poc representada en els mitjans de comunicació”

Una dècada que té com a colofó ser cap de l’àrea de societat dels informatius de TV3.
El més rellevant és que aleshores a Catalunya es produeix un fort augment de població immigrant. Així vam crear una cèl·lula d’immigració a la tele, i durant uns anys posem la mirada en la població més vulnerable. Així que la direcció entrant a la Corporació va donar-me l’encàrrec de presentar un espai dedicat a la immigració i la diversitat cultural a Catalunya des d’un punt de vista positiu, de construcció conjunta. Es va impulsar fruit d’una proposta que es va gestar en una trobada entre Paco Escribano, com a representant de TV3, i Jordi Sánchez –actualment pres polític–, que representava la Fundació Bofill. Així és com va néixer Tot un món, que va tenir una durada de 13 anys.

Què va suposar familiaritzar l’audiència en un concepte aleshores tan desconegut com era la immigració?
Aquesta va ser una de les meves tasques dirigint Tot un món. El tractament de la immigració mereixia posar-hi tota l’atenció possible, perquè aleshores no s’usava correctament i estava poc representada en els mitjans de comunicació. Com a mitjà públic, TV3 havia de fer-ne un ús molt curós i rigorós, perquè el tractament respecte a la immigració no era l’adequat.

Posi algun exemple?
Es barrejaven conceptes entre la religió i el país d’origen, i sempre era associada a delinqüència o a marginalitat. S’havia arribat a dir en alguna informació “els veïns i els immigrants…”. Sense oblidar que la immigració va arribar a representar un 17% de la població a Catalunya i calia donar-li molta més visibilitat. Tot plegat s’havia d’endreçar i ho vam aconseguir a través de la comissió de la diversitat, la qual va permetre la formació dels professionals. Va ser un projecte pioner que més tard ha servit a la casa com a referent per a la formació en altres àmbits.

Així impulsa l’edició en català del llibre Couvrir les migrations, del professor de periodisme i escriptor belga Jean-Paul Marthoz, que va dir-se Corresponsals de les migracions.
Sí, calia molta formació en l’entorn periodístic per millorar la cobertura del fenomen migratori. El llibre de Jean-Paul Marthoz era una obra imprescindible per a qualsevol periodista o analista de les migracions, que va permetre donar un seguit de pautes als professionals a través de sessions i tallers de formació i, així, es va aconseguir una millor cobertura informativa del fenomen migratori, desmuntant tòpics i donant visibilitat a les persones migrants. Ara mateix tot això està assumit. Aleshores, no. Va ser una etapa fascinant que va posar en evidència que els periodistes necessitem una formació constant, tecnològicament i pel que fa als continguts.

I de Tot un món a dirigir una de les ninetes de TV3: 30 minuts. Com va assumir el repte?
Sí, més enllà dels informatius de la casa, el 30 minuts és el programa de referència amb un recorregut de 36 anys. Va ser un repte i, a la vegada, un regal molt llaminer. Així vaig enumerar tres propòsits: el primer, enganxar-nos més en l’actualitat i ser-ne molt més reactius davant dels esdeveniments; el segon, ser a la cuina dels fets i anticipar-nos-hi; i el tercer, tocar temes espinosos, que fan nosa i fer-ho en el moment que s’escau. L’equip ha cregut en aquesta idea compartida, perquè no hem vingut a escalfar la cadira, sinó a presentar reportatges que facin reflexionar la població. Gairebé quatre anys després n’estic satisfet de la feina feta fins ara.

S’incorpora a la direcció de 30 minuts l’estiu de 2017 en un moment d’agitació social que coincideix amb els atemptats terroristes a Barcelona i Cambrils i el procés polític català amb l’1-O.
Ens havíem acomiadat amb l’equip abans de l’agost i quan es produeixen els atemptats gairebé tothom estava de vacances. Però aquell dia l’equip es va mobilitzar i vam ser capaços d’enllestir un 30 minuts en menys de 48 hores. I ho vam fer perquè calia ser-hi. Com vam ser-hi en els diferents reportatges que hem emès dedicats al procés, sabent que marcaria el desenllaç del país de la dècada que ve.

Fins que esclata la pandèmia.
Sí, quan es van produir els primers casos de Covid-19 a Itàlia vam poder ser presents en reunions del Departament de Salut de la Generalitat. Cap altre mitjà hi era, tothom ho veia molt lluny i no se li donava prou importància. L’equip de 30 minuts ja va voler ser allà, conscients que podria acabar sent un malson, com es va confirmar unes setmanes més tard. Vaig intuir que allò seria una tragèdia, i no em vaig equivocar: més de 23.000 persones han mort a Catalunya.

“Donem veu a tothom, per tant no és una mancança nostra, sinó un silenci volgut per part d’aquells que s’hi neguen”

Per ser a la cuina dels fets cal que els obrin les portes. Hi tenen facilitats?
Sí, presentant l’acreditació de 30 minuts se t’obren totes les portes. No és fruit de l’atzar, sinó que ho avala la feina feta i la trajectòria que té el programa. I això és mèrit dels dos directors que m’han precedit anteriorment, Joan Salvat i Eduard Sanjuán, i dels respectius equips. Entres a la cuina, claves la càmera, treballes en silenci fent-te gairebé invisible. I quan tornes a picar la porta, te l’obren perquè han vist que la feina l’has feta amb rigor periodístic i respecte. No té cap altre secret.

Hi ha personalitats que es neguen a intervenir en el programa?
Sí, n’hi ha moltes. El que demano al meu equip és que aquell qui no vulgui intervenir que en deixi constància per escrit, perquè ningú no ens pugui dir que no l’hem deixat participar. Així, al final de cada reportatge fem públic el llistat d’aquells qui s’han negat a parlar. Donem veu a tothom, per tant no és una mancança nostra, sinó un silenci volgut per part d’aquells que s’hi neguen.

Què significa que una televisió pública com TV3 aposti per un espai com 30 minuts, 36 anys després?
30 minuts exemplifica l’aposta de TV3 per la informació de rigor en prime time. I aquesta aposta es complementa amb el Sense ficció o el FAQS a TV3, i el 60 minuts al 33. És de les poques televisions públiques al món que hi aposten quan el més fàcil seria fer-ho per l’entreteniment, perquè és més senzill i més acceptat per les grans audiències. I els continguts de rigor els plantegem aportant arguments que convidin a la reflexió de la població, a generar canvis i evitant sempre la llàgrima fàcil.

El periodisme actual s’està deshumanitzant i està perdent bona part del rigor?
El periodisme s’ha d’exercir amb rigor, sinó no és periodisme. Perquè si no és així prevalen els pamflets escrits, de ràdio i televisió. Però per mantenir l’essència de l’ofici cal apostar pel periodisme d’investigació. El periodista ha de fiscalitzar el que tenim més a prop i ens envolta. Si no ho fem així, estem fent una altra cosa.

És visible el periodisme d’investigació?
Els mitjans tendeixen a reproduir amb excés la nota de premsa, i això no ho considero periodisme. Aquells mitjans que s’han especialitzat en la investigació hi han de seguir apostant. Hi ha periodistes que fan recerca i recullen dades rellevants. Aquest és el periodisme vàlid, tot i la situació que viu actualment el sector.

Quina mirada hi posen a les xarxes socials?
Sí, l’audiència hi passeja. Hem reforçat la presència del 30 minuts a les xarxes socials, calia ser-hi de forma més activa. Analitzem la interacció dels telespectadors i cal que veiem com evoluciona el debat. Així i tot, cal protegir-se del soroll de les xarxes i fer-li sempre un cas relatiu. Perquè hi ha haters que sempre toquen els nassos.

“Per una qüestió pressupostària, TV3 s’ha encallat en la renovació tecnològica”

A TV3 se’n fa un abús del castellà?
Jo soc dels qui milito per la llengua catalana. I ho faig perquè només els catalanoparlants serem capaços de salvar la llengua si la continuem consumint. TV3 hi juga un paper fonamental en la promoció i la normalització lingüística, és en l’ADN, així que no és bo que constantment la qüestionem per l’ús de la llengua. En els reportatges que emetem al 30 minuts respectem la llengua que parla cadascú i, al mateix temps, procurem que el català sigui majoritari i predominant.

Pel que fa a la implantació de la nova realitat digital i tecnològica, creu que TV3 està fent els deures?
Per una qüestió pressupostària, TV3 s’ha encallat en la renovació tecnològica. És cert que hi ha voluntat, però la maquinària ha quedat molt antiquada. He fullejat l’acord del nou govern de coalició a la Generalitat i aposta per adaptar la casa. En aquest sentit, cal que siguem conscients que TV3 és una estructura essencial de país. I això vol dir invertir en material per ser un motor de la indústria audiovisual que se situï al mateix esglaó que els països nòrdics, per exemple.

Sumarà 31 anys com a periodista de TV3.
[Riu] Sí, són molts! Però mantinc la il·lusió intacta, i espero que sigui així fins a l’últim dia a la feina. Tinc companys a la feina que s’han jubilat desprenent molt bon rotllo. Doncs aquesta serà la meva actitud quan em jubili. Tot i que encara falten alguns anys. Així i tot, cal rejovenir la plantilla de TV3. Darrerament s’ha incorporat gent molt vàlida i completament adaptada als mecanismes que genera la transformació tecnològica i digital.