Foto: Joanna Chichelnitzky
Cristina Villanueva Ramos (Tiana, Maresme, 1976) és una de les cares noves de La 2Cat presentant des d’aquesta temporada El segon cafè. Llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona, va iniciar-se a les emissores municipals de Premià de Mar i Tiana. Abans d’acabar la carrera va incorporar-se al canal Teledeporte de RTVE i, després, com a presentadora dels informatius a La 2. En aquesta etapa va rebre el reconeixement del sector amb un Premi Ondas (en conjunt per a l’equip de La 2 Noticias) i un TP d’Or (en grup per les retransmissions esportives).
L’any 2006 va incorporar-se a laSexta, on es va convertir en una de les periodistes dels informatius de referència de l’Estat espanyol. A més dels informatius, a laSexta també va presentar No me digas que no te gusta el futbol –amb Juanma López Iturriaga– i Verano directo. Tot i viure a Madrid més de 20 anys, Villanueva no ha perdut mai el vincle amb Catalunya. Des del Monestir de Sant Cugat del Vallès, Villanueva repassa la seva etapa a Madrid i com afronta el repte d’El segon cafè a La 2Cat.
Roda el món i torna el born.
[Riu] Sí, així és.
Com s’explica aquest canvi de rumb després de 20 anys a laSexta?
Estava molt a gust a laSexta, però tenia la sensació de final d’etapa, volia assumir nous reptes. Quan m’arriba la proposta de La 2Cat vaig tenir clar que era el projecte que necessitava, es van alinear els astres, va ser tot un senyal. Curiosament, aquest canvi es produeix en un moment en què més estabilitat laboral tenia en la meva vida. Més enllà de la feina, també sentia un estancament vital, per això necessitava aquest canvi.
Com es gesta la teva incorporació a RTVE Catalunya?
Em vaig assabentar que buscaven perfils de presentadora per a un nou magazín a La 2Cat prenent un cafè [riu]. A partir d’aquí, jo pel meu compte vaig demanar informació i, en el mateix moment, em va trucar Oriol Nolis –el director de La 2Cat–. “Estàs interessada en la proposta?”, em va preguntar. Jo li vaig respondre que “sí, no ho sé encara”. I Nolis em va dir: “Aquí estem”. Així va ser la conversa.
Tenies dubtes?
Abans de negociar amb una altra empresa volia tancar bé la meva etapa a laSexta. L’estancament no tenia res a veure amb laSexta, era una cosa meva, amb mi mateixa, i volia que això quedés clar. A laSexta he viscut una etapa molt bonica, m’estimo molta gent d’Atresmedia, i volia fer-ho ben fet. Per això, fins que no vaig decidir posar-hi punt final no vaig voler negociar res del meu futur immediat.
“A casa sempre s’ha parlat i s’ha consumit la televisió en castellà. Fer televisió en català és tot un repte per a mi”
Deixes laSexta sense haver tancat l’acord amb La 2Cat?
Hi havia un risc petit, sí. Però tenia la paraula d’Oriol Nolis: “Aquí estem”. Si finalment no hagués prosperat la proposta de La 2Cat hauria picat a una altra porta. Estic convençuda que alguna porta s’hauria obert [riu].
D’aquests 20 anys a laSexta, què t’emportes en la teva maleta?
[Somriu] Moltíssimes vivències! D’entrada, quan vaig fitxar per laSexta teníem un repte molt llaminer: muntar la cadena des de zero. Des del primer dia vaig haver d’assumir responsabilitats que no havia tingut mai, com ara dirigir equips de persones i fer una munió de tasques més enllà de presentar programes. Sortosament, el meu pas previ per RTVE Catalunya m’ho va facilitar molt.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Abans d’incorporar-te a laSexta vas presentar La 2 Noticias des de Madrid. Aquell va ser el millor aprenentatge abans de fer el salt a Atresmedia?
Sí, indiscutiblement. La 2 Noticias va ser un projecte preciós que em va canviar la mirada com a periodista, perquè va amplificar-se totalment. Així i tot, he de dir que tant a RTVE com a laSexta sempre he aportat la meva mirada de periodista com a catalana.
Més endavant arribaria el procés. Com el vas viure com a periodista d’informatius per a un canal d’àmbit estatal?
A laSexta teníem un avantatge: la major part de l’equip érem catalans. I això ens satisfeia, perquè teníem l’oportunitat de mostrar la mirada catalana. Mai vam rebre consignes de com havíem d’explicar els fets.
“Estava molt a gust a laSexta, però tenia la sensació de final d’etapa, sentia un estancament vital”
Quin record tens de l’1-O?
Professionalment, molt bo. Com a periodista va ser una gran experiència. Recordo que vam emetre una programació contínua des de la Casa Batlló de Barcelona en la qual els ciutadans tenien l’oportunitat d’opinar, creant així un espai de llibertat absolut. Crec que vam recollir tots els punts de vista i sensibilitats, periodísticament l’1-O vam fer una feina impecable. Em sento molt orgullosa d’haver format part d’aquell operatiu de laSexta.
Per què?
Per als qui coneixem la televisió des de dins sabem les limitacions que hi ha per arribar als fets i cobrir totes les sensibilitats i punts de vista. Possiblement no ho vam aconseguir sempre com haguéssim volgut, segur, però vam ser capaços de transmetre-ho com havíem previst, per això me’n sento orgullosa. Aquells dies d’abans i després de l’1-O, laSexta va fer un grandíssim esforç econòmic i humà.
Deixem l’etapa de laSexta i fem El segon cafè. D’entrada, què suposa que Gemma Nierga et faci de telonera amb El cafè d’idees?
[Riu] És magnífic, em fa molta il·lusió! Sent més jove, estudiant la carrera ja l’escoltava a la ràdio. Gemma Nierga ha estat una de les meves referents professionals. I ara tenir aquesta relació més propera ha estat tot un regal!
Foto: Joanna Chichelnitzky
Què vol ser El segon cafè?
Vol ser present en el dia a dia de la gent, en allò que més els preocupa de la seva quotidianitat amb una mirada de país. És un magazín que té voluntat de tractar amb profunditat temes d’actualitat i reflexionar les notícies sense perdre el ritme. És una aposta que combina la informació i l’entreteniment i de servei públic. El programa, a més, té un editorial d’obertura, que per a mi és el segell més personal i on hi dedico més esforços.
Com t’ha acollit l’equip?
Molt bé! Fem una feina molt compartida. Em sento molt acompanyada per la directora del programa, Isabel Ojeda, amb qui tenim en comú molts punts de vista i és fantàstica. I també amb Elisabet Cortiles, que té un perfil extraordinari, aporta el contrapunt que em falta i ens complementem molt bé.
“La 2Cat és una gran oportunitat perquè els professionals de RTVE Catalunya puguin continuar demostrant el seu talent i la seva vàlua”
Després de tants anys encasellada en els informatius, com t’estàs adaptant en un nou format magazín i, sobretot, amb una mirada més de proximitat a Catalunya?
Un dels motius del canvi de rumb professional era, precisament, que volia anar més enllà del registre informatiu. Sempre m’han dit –i volia comprovar-ho– que tinc un gran domini del plató i ara vull demostrar-ho amb aquest nou registre. Quant a la mirada dels temes de proximitat, sí que alguns se’m poden escapar, perquè 20 anys fora de Catalunya són molts. Ara bé, que ningú es pensi que he estat 20 anys sense trepitjar Catalunya! [riu] Tota la meva família és aquí, mai he perdut el vincle.
Després d’anys vivint a Madrid, amb El segon cafè estàs redescobrint Catalunya?
Redescobrint-la, no! M’estic posant al dia de Catalunya. Recordo anar a la Vall de Núria, que és un lloc molt especial per a la meva família, o al Montseny, una carretera on he conduït tantes vegades en moto. És molt bonic comprovar que allò que t’estimes continua ben present en tu mateixa. Ara tinc l’oportunitat d’estar més a prop. Vivint a fora em vaig adonar que a Catalunya tenim de tot i a tocar, cosa que a Madrid no poden dir el mateix.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Què ha suposat tornar a fer televisió en català?
A casa sempre s’ha parlat i s’ha consumit la televisió en castellà. Per això, fer televisió en català és tot un repte per a mi. Jo vinc d’un barri de Barcelona que era un gueto de persones vingudes d’arreu d’Espanya. Vaig aprendre el català a l’escola, vaig fer amistats en català, vaig fer catalanitat i així em vaig fer catalana.
De catalana ja ho eres, vas néixer aquí.
Un no és d’un lloc pel sol fet de néixer-hi, te n’has de sentir. Jo vaig néixer a Barcelona, però la meva família és d’Andalusia. El meu pare va anar a la manifestació a favor de l’Estatut, però a mi m’han dit “xarnega, marxa d’aquí”. Sempre hem hagut de demostrar que som catalans, sempre ho he tingut present, però tampoc li he donat més importància.
Avui ningú pot dubtar de la teva catalanitat.
[Riu] Diria que no! Soc d’aquí, soc catalana. Si algú s’ho planteja, té un problema. Entre totes i tots fem Catalunya.
“La mirada periodística no té gènere. En aquest ofici hi té molt a veure la vocació i la personalitat de cada periodista”
El format d’El segon cafè té algunes o moltes semblances amb el Tot es mou de TV3, que és el programa amb qui compartiu franja horària?
[Em respon gairebé en silenci] És que mai he vist el Tot es mou, només alguns fragments. Queda molt malament que ho digui jo, em sap greu. Aleshores, no ho puc comparar.
Què suposa competir amb una de les millors presentadores del país com és Helena Garcia Melero?
M’encanta l’Helena! [somriu]. Ho fa tot bé, és tan elegant. Tant de bo l’audiència de Catalunya m’arribi a veure amb la mateixa estima que ho fan amb Melero. Espero que sí, m’ho hauré d’anar guanyant de mica en mica [riu].
Les audiències marquen –i molt– el recorregut d’un projecte televisiu. Quin és l’encàrrec que t’ha fet Oriol Nolis quant al share per aquesta primera temporada?
Cap ni un. Amb Nolis no hem parlat mai d’audiències, per tant, no tinc cap pressió afegida. L’única cosa que m’ha demanat el director és fer un programa d’actualitat que trepitgi el carrer, que se senti a prop de la gent. Des que vam començar a l’octubre, puc dir que ja estem fent un bon programa, sense oblidar-nos que és un producte de televisió pública, un fet rellevant per a RTVE Catalunya i La 2Cat. A mesura que passin les setmanes anirem polint diversos aspectes.
Fotos: Joanna Chichelnitzky
Amb quines sensacions t’agradaria acabar la primera temporada?
El que vull és gaudir, i això a vegades sembla molt difícil, perquè les setmanes (i els programes) passen volant. M’agradaria aconseguir una cosa més: fer amics. Hi ha molt bon rotllo en l’equip, m’agradaria que continués així.
Ets una de les cares noves d’un nou canal: La 2Cat. Des de dins, com es respira el nou projecte?
He detectat moltíssima il·lusió. És una gran oportunitat perquè els professionals del centre de producció de RTVE Catalunya puguin continuar demostrant el seu talent i la seva vàlua. És un projecte molt engrescador.
La 2Cat ha vingut a competir amb el 3Cat?
La 2Cat ve a fer televisió en català, a sumar més continguts en català. Competir? Això ho deixo per als equips directius. Jo vinc a sumar, i La 2Cat, també.
“Mai he rebut instruccions ni consignes, sempre he prioritzat el criteri periodístic”
Tot i que ets nova a La 2Cat, on vas començar a experimentar la televisió va ser en els teus inicis a RTVE Catalunya, on vas treballar-hi gairebé una dècada. Aleshores vas fer-ho a Teledeporte. Va ser una casualitat o una declaració d’intencions perquè t’apassiona l’esport?
[Somriu] Jo sempre he estat molt consumidora d’esports. A Teledeporte hi vaig entrar després de superar un càsting. L’anunci el vaig veure en un cartell a la universitat mentre cursava l’últim any de carrera de Periodisme. He de dir que jo volia dedicar-me professionalment a la ràdio. De fet, vaig obtenir la beca a Ràdio Barcelona, però vaig haver renunciar-hi perquè ja treballava a Teledeporte.
Tens una espina clavada per no haver fet ràdio?
Espina clavada, no. He gaudit moltíssim amb la televisió. Ara bé, fer ràdio és més pràctic. El que porto més malament de la televisió és haver-me de maquillar o que no se t’arrugui el vestit [somriu].
Foto: Joanna Chichelnitzky
Has treballat a la televisió privada i ara has tornat a la pública. Hi has trobat diferències?
Quan hi ha un notícia rellevant, a la privada, si no hi arribes, no passa res. En canvi, a la pública hi has d’arribar com sigui. Ara bé, com que jo em vaig formar a RTVE Catalunya, aquesta premissa ja la tenia molt integrada quan vaig aterrar a laSexta, i encara que sigui amb creativitat vaig intentar arribar a tot arreu. El que sí que vull subratllar és que mai he rebut instruccions ni consignes –ni en la privada ni en la pública– sempre he prioritzat el criteri periodístic. És d’agrair.
Des de ben jove has demostrat un talent innat i t’has posicionat com a dona periodista de primera fila. Creus que la mirada femenina cada cop té més presència en el periodisme i la comunicació d’aquest país?
Sincerament, la mirada periodística no té gènere. No és una qüestió de ser home o dona, sinó que en aquest ofici hi té molt a veure la vocació i la personalitat de cada periodista. Dit això, és important que la visibilització de la dona sigui cada cop més gran, també, en els programes de política. Fa uns anys, vaig proposar una tertúlia política integrada per dones i em van dir si estava boja. Actualment, a El segon cafè el 90% de l’equip és format per dones i hi ha dies que a la tertúlia només hi ha dones. Ara ningú t’ho qüestiona, cosa que et demostra que hem fet feina. No es tracta tant de la mirada, si realment pensa algú que hi ha una mirada diferenciada està bé que estigui representada. Som 50-50, junts sumem.
“A mi m’han dit ‘xarnega, marxa d’aquí’. Sempre hem hagut de demostrar que som catalans”
El repte és, ara, que en els llocs de direcció de les grans corporacions de la comunicació hi hagi més presència femenina?
Sí, indiscutiblement. Però, no només de la comunicació, sinó també en l’àmbit de la política, la ciència i la cultura. Visibilitzar-ho en els mitjans de comunicació és rellevant, perquè contagia en altres àmbits. Hem de normalitzar-ho com més aviat millor.
En els darrers anys, el #MeToo ha arribat a Catalunya. Diverses dones periodistes han denunciat a les xarxes casos d’agressions, assetjament i actituds masclistes viscudes als mitjans catalans. Has patit mai assetjament a la feina?
Assetjament a la feina, no. Sí que he patit conductes masclistes i paternalisme. Fora de la feina he patit assetjament, vaig viure un episodi que no explicaré. Sí que puc dir que vaig participar en una taula de dones i totes havien patit assetjament, vam al·lucinar. Per això, estic convençuda que totes les dones hem patit un cas (greu o menys greu) d’assetjament, com a mínim, al llarg de la nostra vida. És molt trist. Per això, el #MeToo va ser tan rellevant i no pot desaparèixer. Així i tot, els homes no us n’heu assabentat, però ho hem de capgirar.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Creus que el #MeToo i les denúncies fetes estan servint perquè tothom en prengui consciència?
Així ho desitjo. Les dones hem pres consciència. Ara bé, hi ha qui assegura que el feminisme està en contra dels homes i no és veritat. Em preocupa que els missatges d’odi contra les dones arribin a les nenes que avui tenen 11, 12, 13 i 14 anys. “Per què estudieu si acabareu a la cuina?”, missatges com aquests s’escolten avui a les escoltes. Jo tinc dues filles, m’ho expliquen i em preocupa moltíssim, però em consta que a l’escola tenen espais de conversa que són molt útils per combatre-ho. El feminisme és igualtat, i el que no podem permetre és que aquests missatges s’escampin arreu.
Aquests missatges els podríem associar amb una de les tendències més nocives del segle XXI: les fake news i la desinformació. Com es pot combatre des de la teva posició com a periodista?
Aquest és l’aspecte que més em preocupa, perquè aquí també s’esquitxa el feminisme. Actualment, estic fent un màster de professorat per impulsar un projecte educatiu sobre la desinformació a les escoles que ha de servir a les nenes i els nens per detectar les fake news i els canals que ho fomenten. Una societat desinformada ens portarà cap a la caiguda de la democràcia. És urgent posar la lluita contra les fake news al centre del pensament i la reflexió dels nostres joves.
Albert Llimós: “També hi ha casos d’assetjament i abusos en el periodisme i la comunicació, però no estan sortint”
