Dagoberto Escorcia: “Joan Laporta és el president del Barça més intrús amb la premsa i els periodistes”

Dagoberto Escorcia González (Barranquilla, Colòmbia, 1956) és un dels periodistes esportius de referència del país. Després del seu pas per la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Barcelona, va iniciar-se al desaparegut diari 4-2-4. Posteriorment, va treballar a El Correo Catalán, El Periódico de Catalunya, El País i La Vanguardia. A la capçalera del Grupo Godó va treballar-hi més de 30 anys en què va ser, també, redactor en cap d’esports. Abans de ser pensionista, va treballar poc més d’un any a ElNacional.cat. Actualment escriu a Mundo Deportivo, Culemania.com (de Crónica Global) i El Correo. L’any 2000 va rebre el premi de periodisme esportiu de la Lliga de Futbol Professional. Des de fa uns anys viu a Cambrils, on conversem sobre periodisme i futbol. Escorcia és un periodista de cap a peus i lamenta que el periodisme esportiu hagi perdut pistonada.

Quin record té de la seva infantesa a Barranquilla?
La Barranquilla dels anys 60 era una ciutat d’un milió d’habitants, la meitat dels que té avui. Soc fill d’una família nombrosa, el segon de 13 germans. Amb els amics jugàvem a futbol al carrer, amb una pilota feta de draps, i també a beisbol. El millor record que tinc és la família, que la tenia a prop. Encara penso en el dia que vaig agafar l’avió cap a Barcelona. Només plorava mentre m’acomiadava de la família.

Per què decideix aterrar a Catalunya?
Era l’any 1974, jo tenia 17 anys. El meu germà gran era capellà al Col·legi Pare Manyanet de Barcelona. La mare volia tenir un metge d’ànima i un altre metge de cos [somriu]. I jo vaig traslladar-me a Catalunya amb la intenció de ser metge.

Però acaba sent periodista.
Vaig començar a estudiar Biologia –el primer any– i després vaig fer el pas a Medicina. Un amic colombià em va convidar a viure un servei de guàrdia a l’Hospital de Sant Pau. Recordo que el primer ferit que va entrar amb una sagnada de nassos vaig marxar corrents [riu]. A Colòmbia m’havia aficionat a escriure i va ser el moment per inscriure’m a la Facultat de Periodisme. Aquella va ser la millor escola per aprendre l’ofici.

“50 anys després, puc dir que a Catalunya sempre m’he sentit com a casa. Mai m’he sentit un immigrant a Barcelona”

Com van ser els seus primers anys a Barcelona després de deixar enrere Colòmbia?
Vaig tenir molta sort, perquè em va ‘adoptar’ una família molt catalana, al barri de les Corts. Recordo la mestressa, la senyora Carme, nascuda a la Galera (Montsià). Era una senyora que no parlava castellà, i això em va servir per aprendre el català i adaptar-me el millor possible.

Com s’ha sentit durant tot aquest temps a Catalunya?
50 anys després, puc dir que a Catalunya sempre m’he sentit com a casa. La majoria dels amics que tinc són catalans. Mai m’he sentit un immigrant a Barcelona, perquè més enllà dels valors que em van donar els meus pares des de jove, vaig impregnar-me del tarannà català. Em sento català, però soc colombià. De fet, mantinc el passaport colombià, no tinc el DNI espanyol [riu]. Mai l’he necessitat. I diré més: m’agrada entrar als Estats Units amb el passaport colombià! Avui, encara amb més motiu.

Tot i la distància, sempre ha mantingut el vincle amb Barranquilla?
Sempre! Procurava anar-hi un cop a l’any a veure la família. L’última visita va ser l’any passat, vaig quedar-m’hi quatre mesos. Havíem de celebrar els 90 anys del pare, però va morir 13 dies abans del seu aniversari. Va ser un cop dur. El vincle que em queda és la família i el grup de companys de batxillerat.

Com s’endinsa en el periodisme esportiu a Catalunya?
Carlos Pérez de Rozas em va donar l’oportunitat de formar part de l’equip de premsa de l’Europeu de Beisbol que es va disputar a Barcelona. Més tard, vaig fer amistat amb jugadors sud-americans com Raúl Longhi i se’m va obrir la porta del diari 4-2-4. La meva carrera va continuar a El Periódico de Catalunya, El País i, finalment, a La Vanguardia.

Hi ha una frase feta en la professió que diu: “El qui val, val. I el qui no, a esports”. Avui és una frase feta desfasada?
[Riu] Totalment. Hi ha grans periodistes que s’han forjat abans en els esports. Sense anar més lluny, Jordi Basté o Antoni Bassas. Però a altres periodistes, com Antonio Franco o Xavier Batalla, també els apassionava l’esport. Li he de dir que els qui hem treballat a esports tenim moltes més habilitats que la resta.

Argumenti-ho.
Recordo que una vegada a La Vanguardia ens van demanar entregar ràpidament la crònica d’un partit del Barça, que jugava tard. I així ho vam fer. En arribar a la redacció, veig l’equip de política que encara enllestia la peça d’un míting. Em vaig adreçar a Jordi Barbeta i li vaig dir: “Que hi ha hagut pròrroga al míting que encara no heu acabat?” [riu]. Els d’esports estem molt acostumats a treballar sota la pressió diària del tancament de l’edició d’un diari.

“El periodisme esportiu el veig entregat a altres menesters”

Vostè forma part d’una generació de periodistes que tenia accés directe als jugadors, hi parlava sense topalls. Actualment, els clubs s’han bunqueritzat. El periodisme hi està perdent?
És obvi. La bunquerització dels vestidors dels clubs de futbol impedeix que es faci un millor periodisme. Fins al punt que tu pots preguntar o no en una roda de premsa si t’autoritza el cap de premsa de torn. El periodisme esportiu el veig entregat a altres menesters. Actualment, la feina del periodista s’ha convertit a cobrir rodes de premsa prèvia i postpartit, i llestos.

Abans era una altra història.
Sí, teníem més llibertat i accés directe als jugadors. Guardo una fotografia que ho descriu tot: és al Camp Nou compartint una conversa distesa amb Johan Cruyff, Marcial, Rexach i Asensi després d’un entrenament. Avui és impensable. Abans teníem els telèfons directes dels jugadors del primer equip del Barça que et servien per obtenir informació i contrastar-la. Actualment, hi ha molts pocs periodistes que tinguin accés directe als jugadors actuals. Avui hi ha menys colegueo entre jugadors i periodistes. Malgrat tot, els qui som periodistes de raça combatem tot això perquè el periodisme tingui sentit.

El periodisme esportiu viu exclusivament de filtracions?
Actualment, sí, gairebé. Abans hi havia més treball de camp que ens permetia no només oferir millor informació, sinó històries més vives. Avui el periodista trepitja molt poc el carrer, no hi ha periodisme d’investigació. Algú va dir que el periodisme és l’art de perdre el temps, i és veritat. Sortir al carrer, conversar, et dona més informació i et permet una millor contextualització dels fets, però es necessita temps per fer-ho. Avui s’ha perdut, gairebé ningú surt de la redacció, tothom està pendent de la seva pròpia pantalla, i convertint en notícia el que ofereixen els jugadors a través de les seves xarxes socials.

L’entorn blaugrana es divideix en nuñistes i cruyffistes, entre laportistes o rosellistes, també hi ha guardiolistes. A vostè li penja alguna etiqueta?
Sí, és clar. En l’última etapa de Núñez i amb l’aparició de Laporta amb l’Elefant Blau, em va caure molt bé aquella colla de yuppies. Laporta a banda, hi havia Sandro Rosell, Ferran Soriano, Marc Ingla,… Tenia bona relació amb tots ells, fèiem copes a Luz de Gas. Aleshores, un sector del nuñisme em va fer creu i ratlla. Però no acaba aquí. Quan Laporta i Rosell renyeixen, jo era molt amic de Sandro, i aleshores un sector del laportisme em va acusar de ser partidari de Rosell.

I avui, quina etiqueta té?
[Riu] Avui soc un jubilat actiu! Però em continuo portant molt bé amb Laporta.

Aquestes dues ànimes que es mantenen a can Barça –el nuñisme i el cruyfisme–  també traspuen entre periodistes?
En alguns casos, sí. Es palpa moltíssim. Pep Guardiola té una gran influència en la premsa esportiva catalana, el seu segell està molt impregnat, hi ha periodistes guardiolistes ben posicionats.

Durant l’etapa del president Josep Maria Bartomeu es va destapar el BarçaGate. Hi va haver periodistes que van cobrar amb l’encàrrec de cultivar un relat concret favorable a l’expresident. Vostè ha cobrat mai del Barça?
En aquest cas, no. Però sí que he cobrat per altres feines que m’han demanat. Per exemple, vaig fer un seguit de reportatges de la implementació de les Barça Academy a Colòmbia o per a la revista Barça. Jo tot el que escric ho cobro. En el cas del Barça, només per a coses puntuals.

“Sempre m’he sentit un afortunat com a periodista: m’han pagat per divertir-me”

Durant tots aquests anys, ha rebut la trucada d’algun president del Barça perquè no estava d’acord amb la informació publicada o contrarestar-la?
Sí, diria que tots, especialment Laporta, Bartomeu i Sandro Rosell. No és habitual que un president del Barça truqui directament a un periodista, però jo sempre vaig tenir una confiança mútua amb la majoria d’ells, i per això rebia les seves trucades. Però més que per esmenar o corregir una informació, la trucada era per afegir o ampliar la informació publicada.

De tots els presidents del Barça amb qui s’ha relacionat –de Núñez al Laporta actual–, quin és el més intrús amb la premsa i els periodistes?
Joan Laporta [somriu]. Ho fa a través dels seus diferents caps de premsa.

En el periodisme esportiu cada cop la línia és més fina entre la informació i l’entreteniment. Vostè cap on tira?
Tenint en compte el context social arreu del món, possiblement ens convé més una dosi d’entreteniment. Així i tot, no consumeixo entreteniment vinculat als esports. El Chiringuito no m’aporta res i no el miro. En canvi, sintonitzo molt millor amb el Tot costa de Catalunya Ràdio.

Jordi Costa i Sònia Gelmà l’hauran de convidar com a tertulià.
Només he estat tertulià una temporada. Quan Jordi Basté es va estrenar amb el Tu diràs a RAC1 vaig anar-hi perquè el Grupo Godó ens ho va demanar implícitament per donar-li una empenta. Però soc un detractor de les tertúlies. Si treballes 12 hores diàries no tens temps per a tertúlies. I a més, si has d’anar de tertulià i acabar emprenyat, millor dedicar aquella estona a anar a prendre una cervesa o a sopar amb amics. Però en les tertúlies es paga bé.

Vostè ha treballat en les grans capçaleres del país –El Periódico de Catalunya, El País i La Vanguardia–. Se sent un privilegiat?
Ho soc. He tingut la sort de compartir aquest ofici amb grans professionals: Antonio Franco, Xavier Batalla, Emilio Pérez de Rozas, Carlos Font, Carlos Martín, José Antich o Juan Tapia. Ells són els meus mestres, els ho dec tot. Sempre m’he sentit un afortunat com a periodista: m’han pagat per divertir-me.

Què ha suposat compartir redacció amb tots ells?
Un aprenentatge constant al llarg de la meva carrera. Fins al punt que el mateix Antonio Franco –essent aleshores el director– em va arribar a editar una crònica d’esports. “Dago, aquest titular és una merda, esprem més el cervell!”, em va cridar des de l’altra punta de la redacció. A mi, personalment, aquesta exigència i treballar estretament amb professionals tan savis i preparats m’ha anat molt bé sempre per mantenir el pols amb l’ofici.

“Pep Guardiola té una gran influència en la premsa esportiva catalana, el seu segell està molt impregnat, hi ha periodistes guardiolistes ben posicionats”

Quins han estat els seus millors anys de vida professional?
Els anys a El País i La Vanguardia –de 1982 a 2015–, que són la majoria. M’incorporo a El País, principalment, per especialitzar-me en el golf, i a La Vanguardia per al tennis. He tingut la sort de cobrir els millors tornejos del món, ser-hi present era un luxe. Però eren temps de bonança per al periodisme. Aleshores et pagaven el desplaçament, l’estada, les dietes… Avui, malauradament, gairebé tothom que ha de cobrir aquests esdeveniments ho fa des de la redacció.

Durant tots aquests anys, vostè ha entrevistat als millors esportistes del moment. Si li hagués de fer triar els tres millors entrevistats?
No en tinc cap dubte: Johan Cruyff, Diego Armando Maradona i Leo Messi [agafa el mòbil i m’ensenya les fotos].

Renoi, vostè pot morir tranquil havent conversat amb aquest trident.
[Riu] Ho he dit abans, soc un privilegiat. Però hi afegiria dos esportistes més enllà del futbol: Severiano Ballesteros i Rafa Nadal.

No ha citat cap dona.
Les extenistes Arantxa Sánchez Vicario i Conxita Martínez, per dir-ne un parell.

Durant tots aquests anys, vostè ha viscut els millors escenaris i competicions esportives del món. Amb quines es queda?
El Mundial de Futbol d’Espanya de 1982, el Masters d’Augusta (Estats Units) de golf i Wimbledon, de tennis. També he cobert diverses eurocopes i jocs olímpics, però em quedo amb aquestes tres competicions, són les més especials per a mi.

“En la meva època, si la competència publicava una exclusiva, lluitaves perquè l’endemà fossis tu. Aquell combat diari era apassionant, avui no ho palpo”

Vostè també ha donat exclusives. Quines recorda que han tingut més ressò?
La més sonada va ser una informació que vam escriure a quatre mans amb el periodista d’investigació de La Vanguardia Eduardo Martín de Pozuelo, on explicàvem les despeses extres en xampany, hotels i festes de la directiva de Laporta. El president es va emprenyar moltíssim. Aleshores jo tenia una relació sentimental amb Ketty Calatayud, qui va ser cap de premsa del Barça, i se la va acusar de filtrar-me aquella informació. Però no era cert. Et diré una altra exclusiva.

Endavant.
Fa referència a l’extècnic del Barça, Tito Vilanova. De tornada de la seva estada a Nova York pel tractament del càncer, Tito va venir a casa per explicar-me tot el que havia passat amb Guardiola. Aleshores no vaig publicar res, simplement vaig prendre nota.

I quan decideix publicar-ho?
Guardiola va assegurar en una entrevista que s’estava utilitzant Tito per desprestigiar-lo a ell. Aleshores vaig trucar a Tito, qui em va autoritzar per escriure el que m’havia explicat sobre Guardiola a Nova York. Vaig publicar-ho amb tots els detalls. Anteriorment, Jordi Basté havia publicat un article on assegurava que Guardiola i Tito s’havien vist cinc cops a Nova York. Tito em va assegurar que només havia estat una sola vegada, i així ho vaig escriure.

Va rebre alguna trucada després de publicar aquella informació?
[Riu] Sí, em va trucar José Antich, l’aleshores director de La Vanguardia. Em va retreure que desautoritzés Basté. Més enllà d’això, aquell article va tenir conseqüències: el guardiolisme va fer efecte i vaig perdre algunes amistats en el periodisme.

Vostè té una munió d’informació d’interès que mereix escriure a les seves memòries en un llibre.
[Somriu] El meu fill petit sempre m’ho diu. “El llibre, per a quan?”, m’insisteix. Un llibre així em fa molt respecte. Soc molt curós amb el que explico. Avui, encara, qualsevol text que escric és com si fos un examen.

N’ha aprovat una munió al llarg de la seva carrera.
Així és. Sempre faig el mateix exercici, sigui un article d’opinió o una notícia. Però crec que aquesta ha estat la manera com he arribat fins aquí. Sincerament, crec que m’ha anat prou bé.

“Gairebé tots els mitjans publiquen el mateix… Veig molta mediocritat, fa falta molta més cultura de l’esforç”

Tot i ser pensionista, continua actiu en el periodisme. Quina mirada hi posa ara mateix en l’ofici, el sector i els mitjans?
Cada cop més les empreses manen i condicionen el periodisme. Hi ha menys ingressos de publicitat, els periodistes estan més mal pagats i hi ha menys temps per a la investigació. En els mitjans actuals trobo a faltar més notícies de recerca d’investigació periodística, avui són molt escasses.

Quin és el llegat que deixa a l’ofici la seva generació de periodistes?
Hem estat molt professionals. Hem viscut en una època daurada de la premsa escrita, en un moment on hi havia una competència aferrissada entre els mitjans. Si la competència publicava una exclusiva, lluitaves perquè l’endemà fossis tu. Aquell combat diari era apassionant, t’obligava a donar el millor de tu cada dia. I aquesta competència, avui, no la palpo.

Per què?
Es dona més valor a la immediatesa i a veure qui ho publica abans. I aquesta rapidesa provoca massa errades i una precipitació innecessària. Gairebé tots els mitjans publiquen els mateixos continguts, la mateixa portada, el mateix titular… Avui en el periodisme hi veig molta mediocritat, fa falta molta més cultura de l’esforç.

Cristina Villanueva: “Totes les dones hem patit un cas d’assetjament, com a mínim, al llarg de la nostra vida”