David Miró (Borriana, Plana Baixa, 1973) és l’actual subdirector i delegat a Madrid del diari Ara. Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona i en Periodisme per la Universitat Pompeu Fabra, ha treballat a COMRàdio, l’Avui, El Periódico de Catalunya i Público. És membre de l’equip fundador de l’Ara, una de les capçaleres de referència del país en l’última dècada, i fa classes de Periodisme Polític a la UPF. A Comunicació 21, Miró reivindica el periodisme d’avui tot i la precarietat laboral que viu el sector.
Els teus inicis en el periodisme van estar lligats a la ràdio, a la desapareguda COMRàdio.
La ràdio és un gran mitjà per aprendre a escriure i per exercir el periodisme. Et dona molta capacitat d’improvisació, que la fa ideal per iniciar-se en la professió. En el meu cas, em vaig fer periodista perquè m’agrada escriure, i m’agrada escriure perquè m’ajuda a entendre el món. Possiblement soc periodista perquè soc un escriptor frustrat.
En aquella etapa vas treballar amb dues patums de la comunicació del país: Joan Barril i Glòria Serra.
Va ser una etapa de creixement absolut. Treballar amb Barril i Serra em va permetre combinar l’aspecte més seriós de la informació amb un to més desenfadat i d’humor, i elaborar continguts més creatius. Aquella versatilitat m’ha ajudat a la llarga; ara soc un periodista que no m’he especialitzat en un àmbit determinat, però puc tocar diverses tecles diferents que encaixen bé en el funcionament d’un equip. Si soc així és per la ràdio, és com se m’exigia.
Amb els anys t’acabes especialitzant en política. Així i tot, vas entrar al periodisme polític com a analista, no pas com a periodista ras.
Així és, és una singularitat meva. Tot i que amb el pas dels anys m’he acabat especialitzant en el periodisme polític i sent subdirector especialitzat en política, mai vaig ser un redactor de política. Com que no he fet el recorregut tradicional que fa la resta, sempre m’ha fet sentir una mica estrany. No és una carrera ortodoxa, però ha anat així.
Has estat en el procés de posada en marxa de dues capçaleres: l’edició de Público a Catalunya i l’Ara.
Dec ser dels pocs periodistes de Catalunya que ha elaborat el número zero de dues capçaleres [riu]. Després de dos anys a Público i d’un interval a El Periódico, no vaig dubtar a fer el pas a l’Ara. Ho feia des del convenciment absolut, i des del primer moment va ser el projecte en què em sentia més identificat, pel compromís per la llengua i pel seu posicionament editorial.
“Estic a favor que els mitjans posin uns límits del que es pot dir i el que no”
Coincideixes amb Carles Capdevila, el primer director del diari Ara i un dels grans referents de la comunicació del país. Què va aportar Capdevila a la capçalera?
En Carles tenia una cosa molt clara: un diari no era només un depositari de notícies, sinó també una comunitat de valors. No només tenia molt clara quina era aquesta comunitat, sinó com ens hi havíem d’adreçar. Ho feia amb instint i intel·ligència. No tenia el perfil de director tradicional que hi ha en el món del periodisme, era excepcional i transgressor. Coneixia bé les audiències, i sabia com havíem de reaccionar com a diari en tot moment. Crea un relat, un missatge que avui encara manté l’essència.
Després de més d’una dècada, l’Ara ha complert amb les expectatives que es van fixar de portes endins?
En el sector, especialment aquella branca més tradicional, molts van pronosticar que l’Ara tindria un recorregut efímer, entre altres motius pel perfil del director, quan s’ha demostrat tot el contrari: l’Ara va néixer per quedar-s’hi. És un producte d’èxit, i ràpidament es va consolidar com un mitjà central per entendre l’espai comunicatiu del país. Ara bé, de portes endins ens agradaria haver aconseguit l’equilibri econòmic. Hi estem a prop, però és una lluita titànica.
Acumula un deute de 22 milions d’euros des de la seva posada en marxa.
L’Ara és un mitjà massa consolidat per desaparèixer, però encara hi ha una dependència econòmica per part dels accionistes i els anunciants. Actualment no hi ha cap capçalera que guanyi diners, i estic convençut des de l’Ara aconseguirem fer-lo rendible.
Pel que fa al lideratge en la venda de diaris de paper a Catalunya, la diferència és molt estreta. Segons dades del darrer mes de 2021, l’Ara (11.998 exemplars) continua a remolc d’El Punt Avui (14.175 exemplars) per ben poc. El Punt Avui continua sent un rival a batre?
No, i ho diré amb tot el respecte possible. Des de l’Ara no considerem que competim amb El Punt Avui, la veritat, nosaltres som un producte diferent. Ells tenen el 70% de les vendes a Girona i no tenen ni redacció a Barcelona. En els primers anys, el Segre i el Diari de Tarragona venien molts més exemplars que l’Ara i mai vam pensar que eren la nostra competència real.
“Durant el procés els lectors ens demanàvem que fóssim part de l’activisme, quan això no ens pertoca com a periodistes”
I quina és la competència real de l’Ara?
Actualment l’Ara és l’alternativa més clara a lluitar per l’hegemonia periodística de La Vanguardia, amb qui competim en influència tot i ser conscients que tenen molts més recursos. Ja hem superat El Periódico de Catalunya com a diari influent.
L’Ara s’ha especialitzat en ser un mitjà que aixeca moltes primícies, moltes de les quals han tingut una gran transcendència social i política. Amb aquesta manera de fer periodisme és com lluita per l’hegemonia amb La Vanguardia?
Sí, aquesta és la funció que ha de tenir un diari. Quan compres un diari estàs enfortint la democràcia, perquè una de les funcions del periodisme és la de vigilància de les institucions. Hi ha una munió d’exemples a l’Ara, com la tasca que fa l’equip d’investigació que lidera Albert Llimós. Tot plegat dona valor i prestigi al periodisme i enforteix, de retruc, la democràcia.
En un moment en el qual hi ha més assessors i periodistes en els gabinets de comunicació d’institucions i governs, es fa més difícil aquesta tasca de vigilància que té el periodista que es troba a l’altra banda?
No m’agrada pensar que el periodisme d’abans eren flors i violes, no cauria en aquest parany. Ara bé, la polarització política ha fet créixer el sectarisme, ha donat més arguments als polítics per pressionar periodistes. Unes pressions que hem patit més del compte en els darrers anys, i que encara hi són.
T’han pressionat alguna vegada?
Sí, evidentment. Fins i tot em consta que s’ha demanat el meu cap moltes vegades. No passa res, va inclòs en el sou [somriu]. Recordo un polític del procés independentista que per justificar-se sempre em deia: “estem en guerra”. I així, d’aquesta manera, m’ocultava aquella informació que li demanava per no donar més pistes a l’altre bàndol. Però el més trist no són les pressions rebudes dels polítics, sinó de les entitats civils demanant-te canviar un titular o una fotografia que no els agradava. Ha passat i encara passa.
I en la cerca d’informació privilegiada, hi ha més dificultats que anys enrere?
Depèn, i és fruit dels mecanismes de transparència que s’han vist obligades a activar les pròpies institucions. Cada vegada els periodistes tenim més eines per aconseguir la informació, especialment des d’internet i la perfecció de les tècniques del mateix ofici. Ara hi ha més investigació que en la teòrica edat d’or del periodisme, quan hi havia més filtracions. De cada deu primícies, només dues es poden considerar filtracions teledirigides.
I respecte al periodisme que es feia anys enrere?
En la presumpta època daurada del periodisme, les filtracions tenien més força, perquè hi havia més dificultats en l’accés a la informació, i només les filtracions garantien les primícies. Reivindico el periodisme que es fa avui, tot i que es cobra molt menys i es treballa amb pitjors condicions que abans. Veig els periodistes més joves amb ganes de fer periodisme de veritat, de trobar la informació i sense deixar-se influir. I ha de ser així, ho aplaudeixo.
“Actualment l’Ara és l’alternativa més clara a lluitar per l’hegemonia periodística de La Vanguardia”
En aquesta dècada –la primera de l’Ara– s’ha viscut un dels moments polítics i socials més convulsos del país. En algun moment des de l’Ara va haver la temptació de caure en l’activisme?
En la visió de comunitat i d’escoltar la gent que plantejava Capdevila, la nostra audiència ens demanava activisme. I potser en algun moment els hi vam donar [riu]. Cal separar la part editorial, d’opinió i de portada respecte de la tasca periodística, aquesta va ser impecable. Jo sempre he estat molt autocrític amb la gestió periodística, i possiblement no vam ser prou exigents amb el Govern.
No es va qüestionar prou el Govern d’aleshores?
Jo crec que no, alguns mitjans ho vam intentar més que d’altres. Com a mínim recordo en dues entrevistes que vam fer juntament amb la directora Esther Vera al president Puigdemont abans de l’1-O, que vaig preguntar-li de què serviria fer una DUI si seria simbòlica o si estava disposat a anar a presó. Crec que era la gran pregunta aleshores.
I què li va respondre?
No va respondre, simplement va dir que era massa pessimista fent-li aquella pregunta. Eren preguntes que en aquell moment incomodaven. Hi havia molts lectors que ens criticaven per qüestionar l’acció del Govern i de posar pals a les rodes al procés. Tinc dubtes que en aquell moment els nostres lectors volguessin saber la veritat, ens demanàvem que fóssim part de l’activisme, quan això no ens pertoca com a periodistes.
En aquell context, l’Ara va prendre la decisió de no publicar l’anunci institucional del Govern del referèndum de l’1-O. Comparteix la decisió presa?
Teníem informació que érem un objectiu prioritari, al costat de TV3, i no vam voler donar facilitats perquè ens tanquessin. Altres mitjans van esperar a tenir un requeriment judicial per retirar l’anunci. Bé, cada mitjà va plantejar una estratègia diferent per evitar el tancament, i la sort és que tots ho vam evitar. Vist amb perspectiva, jo que en aquell moment vaig ser contrari, ara entenc i comparteixo la decisió. Ara bé, crec que el Govern va cometre un error estratègic de passar la responsabilitat al sector privat, cosa que va posar el propi ecosistema comunicatiu en una situació de vulnerabilitat.
Aquella decisió va aixecar polseguera en la comunitat, com també darrerament per un article de Xavier Roig, un col·laborador habitual que la direcció va decidir no publicar. L’Ara censura?
Cada mitjà té una línia editorial que s’expressa, d’una banda, a través dels articles de l’equip directiu, i de l’altra, dels col·laboradors que abraça tot allò que la línia editorial del diari pot suportar. Cada mitjà posa uns límits i en el cas de l’article de Roig estava fora del terreny de joc de l’Ara. Si és així, l’Ara també censura. Estic a favor que els mitjans posin uns límits del que es pot dir, perquè per damunt de tot el mitjà n’és el responsable màxim.
