Foto: Maria Cerezuela
Diana Popescu Negreanu (Bucarest, 1943), coneguda com a Diana Negre, ha estat sempre una veu de referència a la ràdio. Durant prop de dues dècades va ser corresponsal de Catalunya Ràdio als Estats Units. La vaig conèixer personalment poc abans de la pandèmia a Washington en una trobada de catalans. Des d’aleshores, gairebé sempre hem coincidit quan visita Barcelona. Aquest cop ens trobem als jardins del Palau Robert. Arriba amb un somriure als llavis i amb molta més energia que l’última vegada, poc després de la mort del seu marit i del seu germà en poc temps. Se la veu dinàmica, s’emociona quan parla del seu germà, i recorda amb exactitud alguns moments de la vida. Té 80 anys, està jubilada i encara treballa. Viu un autèntic envelliment actiu. El dimarts 12 de setembre (18.30 h), Diana Negre participarà en un debat sobre els EUA amb els també excorresponsals Jordi Barbeta i Xesco Reverter a l’Espai Línia de Barcelona.
Vostè va néixer a Bucarest, però es considera catalana de cap a peus.
Sí, perquè quan jo tenia 8 mesos, els meus pares van emigrar de Romania i vam venir a viure a Barcelona. Així que jo sempre m’he considerat catalana.
Li queda algun lligam amb Romania?
Familiar, cap. Hi tinc alguns amics, però res més. Tot i viure gairebé sempre a Washington, mai m’he sentit estrangera a Catalunya. Barcelona és casa meva.
El seu germà, Valentín Popescu, va ser una eminència. Un dels millors periodistes que ha tingut La Vanguardia. Ell va ser qui va fer-li estimar el periodisme?
El meu germà ho va ser tot per a mi, va ser el meu mestre. Ell era molt més gran que jo, i el nostre pare es va morir quan jo era molt petita. Per tant, em va fer més de pare que de germà. Ell sempre em deia que no fos periodista, per això, inicialment vaig ser professora de Filosofia.
I per què no va continuar a les aules?
M’avorria moltíssim. Les classes se’m feien molt llargues. Fins que un dia el meu germà em va dir que a La Vanguardia necessitaven una traductora d’anglès, que jo tenia molt bon nivell. Vaig plegar de professora quan encara no havia acabat el curs. Aquest va ser el meu primer contacte amb el periodisme.
Vostè es diu Diana Popescu, però a Catalunya tothom la coneix com a Diana Negre. Es va canviar el cognom?
[Riu] A finals dels 70, el meu germà Valentín vivia a Alemanya (hi va viure 30 anys!), i vaig decidir anar a viure a Bonn per aprendre l’alemany. Vaig tenir la sort que Tele/eXpres em va oferir ser la corresponsal a Alemanya. El seu director, Manuel Ibáñez Escofet, em va donar el vistiplau amb una condició: el cognom havia de ser català. I aleshores és quan vaig catalanitzar-me el meu segon cognom. De Negreanu a Negre. Així va néixer Diana Negre.
A Alemanya li canvia definitivament la vida.
Sí, en primer lloc perquè la meva intenció era viure-hi un any, però n’hi vaig estar vuit! I aprendre alemany va ser tot un encert. Durant aquell temps vaig treballar en una ràdio alemanya i per a l’agència Efe, on vaig ser delegada. Però si alguna cosa em va canviar la vida va ser conèixer el meu marit, que era diplomàtic nord-americà.
“El periodista ja no ha d’explicar el què, sinó el perquè del què”
L’amor la porta a viure als Estats Units?
[Riu] Sí, però abans d’instal·lar-nos a Washington, al meu marit el van enviar a Rio de Janeiro. Al Brasil vam viure-hi un sol any, però va ser extraordinari. Fins i tot vaig poder fer de periodista com a corresponsal de l’ABC.
El seu aterratge a Washington coincideix amb la posada en marxa de Catalunya Ràdio.
En els inicis, Catalunya Ràdio tenia com a corresponsal un professor de lingüística. Coincidint amb un viatge del president Jordi Pujol, em vaig oferir a fer-ne la cobertura informativa. I va ser quan els va agradar la feina que els vaig fer i em van proposar la corresponsal de l’Amèrica del Nord.
18 anys com a corresponsal de la Corpo als Estats Units, que es diu aviat.
Els millors anys de la meva vida. Vaig ser molt feliç. Vaig estar en el moment i en el lloc adequats.
Quin és el fet més colpidor que va haver d’explicar?
La caiguda de les torres bessones! Aquell 11 de setembre mai l’oblidaré. Vaig treballar gairebé 48 hores seguides! Va ser molt esgotador, però com a periodista va ser molt excitant. I també va ser colpidor veure com aquell atac terrorista va canviar certes dinàmiques de la societat nord-americana. Per primer cop, van estar més disposats que els controlessin més la vida, quan sempre havien fet la seva, sense control. Des d’aleshores hi ha molta més tolerància per la seguretat.
Diana Negre: “Els mitjans catalans i espanyols tendeixen a arraconar els professionals més grans”
Durant tots aquells anys es va especialitzar en la política nord-americana.
La política internacional sempre m’ha cridat l’atenció, possiblement per la influència del meu marit i del meu germà. I per a un periodista que li agradi la política internacional no hi ha millor lloc al món per treballar com a corresponsal que als Estats Units.
A grans trets, quin vincle s’estableix entre el periodista i la Casa Blanca?
Majoritàriament, els periodistes nord-americans són més d’esquerres. Si la Casa Blanca la governen els demòcrates, és una bassa d’oli, i si ho fan els republicans, hi ha més confrontació. La cobertura informativa a Washington té diversos espais. Un d’ells és la Casa Blanca, que és més de focs d’artifici i de propaganda; cobrir la informació del Congrés és complex, i personalment vaig gaudir molt més de la informació generada pel Departament d’Estat.
Per a un mitjà com Televisió de Catalunya, optar a entrevistar un president dels Estats Units és somiar truites?
[Riu] Per a un mitjà d’un país estranger és pràcticament impossible. Pots aspirar a fer preguntes en cas que viatgi un president espanyol i participar en la roda de premsa. Per als nord-americans, el món són els Estats Units. Des d’aquesta perspectiva, els mitjans estrangers no existeixen en la mirada dels polítics nord-americans.
Després del bagatge adquirit, quins són els requisits perquè un corresponsal tingui el background necessari per oferir una informació de qualitat?
Conèixer molt bé el funcionament del país, el sistema i les regles del joc, trepitjar-lo i saber com és la seva gent. Jo vaig tenir la sort de compartir la vida amb un nord-americà, vaig ser una avantatjada. A través del meu marit, que era diplomàtic, vaig tenir accés a molta gent que em va permetre tenir una mirada molt àmplia dels Estats Units.
“El periodisme ja no és tan bonic com el que em va tocar viure”
Com s’explica que els Estats Units hagi tingut un president com Donald Trump?
Des d’una mirada global, Trump té molts detractors. En canvi, des d’una perspectiva del nord-americà de soca-rel es considera que ho va fer bé. És un cas similar al de Ronald Reagan, que se’l recorda pel seu entusiasme i per tenir un gran cor americà. Encara avui hi ha molts americans que el veneren; en canvi, no era ben vist de portes enfora. Veurem què passa amb Trump, però avui els Estats Units és un país molt més pessimista.
Va ser la veu d’una generació de catalans que vam créixer amb les seves cròniques des de l’altre costat de l’Atlàntic. Encara li ho recorden quan ve a Barcelona?
[Somriu] És molt bonic, i m’emociono quan algú encara m’atura després d’escoltar la meva veu. I això que la meva veu no té res de particular, per tant, el record és més per la insistència dels oients d’escoltar-me durant tants anys.
Quin valor té la veu a la ràdio?
La veu té un valor molt rellevant, i en el cas de la ràdio, molt més. Hi ha hagut gent que s’ha enamorat d’una veu, i ho crec. Jo he de dir no he tingut cap amor gràcies a la veu… [riu].
Vostè ha patit mai laboralment pel fet de ser dona?
Mai. I amb això no poso en dubte que hi hagi dones que s’hagin sentit discriminades. Però jo no ho he patit mai.
Des d’una mirada professional, li va costar acceptar fer-se gran?
És llei de vida. Si jo sent jove vaig tenir l’oportunitat de dedicar-me al periodisme, la gent jove d’avui també ha de tenir la seva. Ara bé, respecte a l’edat, hi ha una realitat que veig a Catalunya i a la resta de l’Estat.
Quina?
Els mitjans catalans i espanyols tendeixen a arraconar els professionals més grans, que curiosament són els qui tenen més expertesa. Està molt bé apostar pels joves, s’ha de fer, però encara han d’aprendre l’ofici i no tenen el recorregut dels més grans. Als Estats Units això no passa. Allà els grans presentadors de televisió són majoritàriament grans, i hi ha un respecte majúscul cap a ells.
Diana Negre: “Els mitjans catalans i espanyols tendeixen a arraconar els professionals més grans”
Quina mirada hi posa avui al periodisme?
Estic jubilada i encara exerceixo com a periodista, perquè m’apassiona la professió. Si hagués de pagar per tornar a treballar com a periodista, ho faria. Així i tot, avui no recomanaria a una jove que fos periodista. L’ofici ha canviat molt, com ho ha fet el món. El periodisme d’avui no s’assembla gaire al que jo estava acostumada. Ja no és tan bonic com el que em va tocar viure.
Què ha canviat?
Actualment, hi veig moltes més limitacions. Tothom es pensa que ja n’hi ha prou estant al corrent de l’actualitat a través de les xarxes socials. El periodista ja no ha d’explicar el què, sinó el perquè del què. I veig amb preocupació com els periodistes saben el què, però no saben explicar el perquè. Interpretar els fets és l’exercici més complex per a un periodista, i malauradament no ho fa tothom.
Li fa por que l’audiència s’oblidi de vostè?
Jo diria que bona part de l’audiència ja se n’ha oblidat [riu]. La vida és així. Les coses són com són, no com ens agradaria que fossin.
Quan deixarà de ser periodista?
Quan em mori [riu].
“No hi ha millor lloc al món per treballar com a corresponsal que als Estats Units”
Viu a cavall entre Washington i Barcelona. Per molt de temps?
Jo tenia dos suports a la vida: el meu marit a Washington i el meu germà a Barcelona. Però sento que tot i que són morts, no puc deixar una ciutat ni l’altra. Tinc molts lligams en una banda i l’altra de l’Atlàntic.
Quan torna a casa, a Barcelona, veu la ciutat amb el mateix dinamisme?
Malauradament, Barcelona és una ciutat que va perdent pistonada.
I els mitjans de comunicació catalans, també?
He de dir que es troben millor del que em pensava, sobretot ara que porto unes setmanes a Barcelona i que els consumeixo de més a prop. En els darrers anys, quan venia dels Estats Units, tenia la sensació que s’anaven fent malbé, però darrerament trobo que han millorat notablement. Ho celebro.
Catalunya Ràdio compleix 40 anys. Li agradaria participar de forma regular en una tertúlia o en una secció d’alguns dels programes informatius?
[Somriu] N’estaria encantada. Catalunya Ràdio és casa meva. Seria molt bonic tornar-hi.
