Foto: Erika Escudero
Eduard Gener (Solsona, 1985) és el presentador del pòdcast Swing de comarques, una nova aposta de La Xarxa en la qual, al llarg de deu capítols, es descobreixen músics i propostes que s’escapen del circuit convencional musical del país. Amb la mirada posada en el territori i la capacitat de generar talent, i enllaçant amb el disc de l’autor que duu el mateix nom, aquest pòdcast pretén apropar-se a la diversitat musical que existeix a Catalunya. A Comunicació 21, Gener exposa com s’ha cuinat aquest programa que reivindica la música menys comercial.
Com neix la idea de convertir el Swing de comarques en un pòdcast?
Tot el que té a veure amb la ràdio m’agrada, i quan vaig publicar el disc Swing de comarques vaig veure que hi havia un fil del qual estirar i poder parlar d’aquells músics de poble o de comarques que tenen una carrera, que s’hi dediquen professionalment i que estan repartits pel mapa. Era interessant, perquè la cultura catalana tendeix a parlar exclusivament de Barcelona i de grans capitals provincials, i em semblava que hi ha molt talent que acaba definint un país, com un músic solsonenc, i no els grans grups.
Ha estat un pòdcast d’entrevistes, però també una oportunitat per parlar amb músics que admires i que fins i tot són amics. T’hi has sentit còmode?
Sí, perquè jo soc músic i la idea no era fer una entrevista des del punt de vista periodístic, sinó tenir una conversa entre col·legues que estem tenint experiències similars i comentar la jugada per fer xarxa, veure on estem i què hi ha hagut abans o després.
Heu pogut fer un dibuix de com està Catalunya pel que fa al swing?
El programa no està cenyit només al swing, sinó que realment hi ha una gran varietat de gent, perquè no és fàcil trobar persones que facin coses des del territori i d’una manera professional. El mèrit d’aquests músics, per quedar-se al seu poble i construir el seu projecte des d’allà, és molt gran i no es reconeix prou. A mi m’era impossible fer un programa de swing o de jazz, perquè no hi ha prou músics que s’hi dediquin.
“Costa moltíssim que els mitjans de comunicació parlin d’estils musicals més enllà del pop i el rock”
Costa també parlar d’estils musicals que no siguin el pop o el rock en els mitjans de comunicació?
Sí, moltíssim. Els mitjans públics i privats acaben parlant, majoritàriament, dels estils musicals que predominen a les capitals, i quan escolto alguna d’aquestes ràdios penso que em defineix molt més, com a català, un rocker que parla de la gent de Lleida que segons quin grup americà o anglès que aterra cada dia als mitjans perquè la seva música és molt popular. Trobo que molts espais públics i privats de Catalunya no hi donen prou cobertura i és una llàstima, perquè l’únic que tenim els catalans és aquest tipus de músics que defineixen el país.
Com ha estat la tria de les persones que apareixen al pòdcast?
Ha estat una barreja entre gent que volia conèixer i gent coneguda de qui m’encanta el que fa. Evidentment, del que no es parla al programa és del que passa després, que és el dinar [riu].
Has descobert històries que t’hagin sorprès?
Com que molts d’aquests músics són coneguts, tot i que no ho semblen, ha estat molt fàcil trobar informació sobre ells. Però penso que la majoria d’ells s’han sincerat bastant.
Foto: Erika Escudero
Aquest és el primer pòdcast que tu portes sol, com ha estat l’experiència?
Volia que fos interessant i tenia dubtes, perquè tot aquest món funciona molt per guió, i és un pseudoperiodisme per al qual no tinc les eines; jo soc músic i em baso molt en la improvisació. A l’hora de fer el guió vaig fer proves i no estic fet per seguir un guió, així que vaig optar per fer-me un esquema i la cosa va començar a fluir millor, he après a editar i a tenir un ritme.
Aquest pòdcast va ser un dels projectes guanyadors de la convocatòria de pòdcasts de La Xarxa el 2023. Com es va cuinar tot plegat?
Vaig veure la convocatòria i, com que ja tenia la idea de fer el pòdcast, vaig provar de vehicular-ho a partir d’aquí. Em van seleccionar, vaig defensar el projecte davant d’un jurat i finalment em van donar els diners per fer-ho.
Com veus que a Catalunya s’aposti per fer un pòdcast sortint de la música de masses?
Ho veig magnífic, estic molt content i agraït amb La Xarxa. No m’han condicionat gens el contingut, m’han donat molta confiança i trobo que tenir un espai així és el que hauria de ser normal. La Xarxa té el paper de reivindicar la Catalunya més propera i a peu de terra, no tant la Catalunya de les modes i les tendències sense contingut.
La Catalunya de territori?
Sí, i la de les ciutats, però la Catalunya real, no la de Bruce Springsteen. És una cosa bàsica per al país, perquè després perdem la identitat en coses molt globals en lloc de potenciar allò més local, que és el que ens defineix. Sovint es pensa en la gent de comarques com a pagesos i en la gent de ciutat com els nous Elvis Presley, i som els primers els que mantenim la flama i la identitat més pura.
“Si La Xarxa volgués fer una segona temporada, jo m’hi llençaria de cap, m’agradaria que aquest projecte tingués continuïtat”
El pòdcast i el teu disc tenen el mateix nom. S’enllacen d’alguna altra manera, més enllà de dir-se igual?
Sí, perquè el relat que faig al disc m’encanta i al pòdcast apareixen persones a qui admiro. Swing de comarques és un homenatge a aquest tipus de gent que fa el seu camí al marge.
Després d’haver gravat els deu capítols, t’han quedat entrevistes pendents?
Sí clar, en podria fer més i m’ho plantejo. El tema important són els recursos per poder fer-ho, i si La Xarxa volgués fer una segona temporada, jo m’hi llençaria de cap, m’agradaria que aquest projecte tingués continuïtat.
Quant a la música, amb quins projectes estàs?
Aquest estiu començaré a enregistrar el meu sisè disc per tenir-lo el 2025. Com a productor musical estic amb la música de l’acte que es farà a Castellfollit de Riubregós (La Segarra) sobre el setge que va haver-hi durant el Trienni Liberal. A banda d’altres projectes, també estic treballant en una producció d’un disc de versions de la Núria Feliu que està fent en Pau Llop.
