Elisenda Roca Palet (Barcelona, 1963) és periodista i des d’aquest estiu la veu en off del concurs Saber y ganar que presenta Jordi Hurtado a La 2 de TVE. Va estudiar Ciències de la Informació a la Universitat Autònoma de Barcelona i ha estat vicedegana del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Actualment, dona classes al curs de presentació de programes d’entreteniment amb Gestmusic Training de i és professora del curs de literatura infantil i juvenil al Laboratori de Lletres. Ha dirigit i presentat diversos programes de ràdio i televisió, però va ser Cifras y letras (TVE) el que li va donar més reconeixement professional, obtenint els premis Antena de Oro, Ondas i TP de Oro. A Comunicació 21, Roca repassa tots els papers de l’auca que ha fet en el periodisme al llarg de la seva carrera professional.
Ben tornada a TVE, ara com a veu en off de Saber y ganar. Què ha suposat aquest nou pas?
La felicitat! No vaig dubtar ni una mil·lèsima de segon a l’hora d’acceptar l’oferta. És un honor i estic gaudint moltíssim aquests primers programes. M’apassiona tot aquell projecte que tingui un lligam amb la veu, jugar-hi i treballar-hi. Tot plegat em porta als meus inicis a Ràdio Joventut de Barcelona, quan començava a jugar amb la veu. I fer-ho al costat de veus emblemàtiques com Jordi Estadella, Joan Comellas o Constantino Romero. Aquella va ser la meva veritable escola.
Havies treballat mai amb Jordi Hurtado?
El coneixia, però mai havíem treballat plegats. En aquests primers dies m’està ajudant moltíssim perquè el programa mantingui el ritme adequat. M’agrada estar a l’ombra, ser la invisible, i que qui brilli sigui Jordi Hurtado com a presentador.
Ara fas d’actriu secundària, però al llarg de la teva carrera professional ja havies tingut el paper d’actriu principal en diferents concursos. I també a TVE al capdavant d’un altre programa històric: Cifras y letras.
En guardo molt bon record. Va acabar sent el programa que em va donar més reconeixement, no només a l’Estat espanyol, sinó també a l’Amèrica Llatina i a Europa, que seguien l’emissió del concurs. Era un format meravellós, i prova d’això va ser l’èxit que va tenir el joc de taula, que només sortir al carrer es va esgotar.
“No tothom pot presentar un concurs televisiu: cal ser hàbil, marcar un ritme determinat i, sobretot, no cometre errades”
Aleshores, amb la teva incorporació a Cifras y letras, vas passar a la història de la televisió de l’Estat al ser la primera professional que feia el salt d’un mitjà privat (Antena3) a un de públic (TVE).
[Riu] Així és! Va ser una proposta de Joan Ramon Mainat, i va ser un repte molt gran tenint en compte el recorregut que tenia TVE en l’emissió de concursos.
Per què et vas especialitzar en presentar concursos?
Sempre he tingut una actitud exploradora, i l’oportunitat de presentar concursos va arribar amb Los segundos cuentan a Antena 3. En aquells inicis el programa només es veia a les principals ciutats de l’Estat. Va ser una experiència molt bonica i estimulant quan era molt jove. No tothom pot presentar un concurs televisiu: cal ser hàbil, marcar un ritme determinat i, sobretot, no cometre errades.
Com a dona, creus que la dona com a presentadora té data de caducitat a la televisió?
No hauria de ser així, però és un fet habitual aquí, a diferència d’altres televisions europees, britàniques i americanes. I passa per la poca confiança que hi ha encara en la dona, i perquè a les empreses els surt econòmicament més rendible una periodista jove. En canvi, per a mi, les dues millors periodistes de la televisió actual són Gemma Nierga (TVE Catalunya) i Lídia Heredia (TV3).
Ets un actiu televisiu. La televisió s’està reinventant?
Qui ho diu que es reinventa? No és veritat. El que es reinventa és la tecnologia, que ha provocat que hagi canviat la manera de consumir la televisió. La gent jove ja no veu la televisió convencional com s’entenia fins ara i ho fa a la carta. I tot plegat està provocant un tsunami en el monopoli dels índexs d’audiència, que continua vivint en el segle passat. Quanta més audiència, més publicitat i més beneficis. Aquest és un negoci rodó. Per això, amb els canvis de consum de la televisió, les audiències cada cop són menys creïbles.
Les televisions convencionals com poden adaptar-se a aquesta nova realitat tecnològica i audiovisual?
Algunes és impossible que s’hi adaptin, perquè ja els va bé. Els funciona perquè els genera molta audiència. S’hi han especialitzat i reprodueixen la fórmula guanyadora. És el cas de Mediaset, que ha convertit Telecinco i Cuatro en la televisió dels reality, o d’Antena 3, que ha triat la política com a entreteniment i els infoshows.
De la televisió a la ràdio. Al llarg de la teva carrera professional has liderat diversos programes radiofònics en ens públics i privats. Què hi has aportat?
Sempre he intentat innovar i recuperar gèneres perduts. Una de les aportacions personals a la ràdio de la qual n’estic més orgullosa va ser a Les tardes de COMRàdio, on vaig recuperar un format com és la radionovel·la, amb guions originals de Núria Furió, David Plana i Sergi Pompermayer, i la participació de Rosa Maria Sardà, Sergi Belbel, Miquel Garcia Borda, entre d’altres. I també vaig introduir noves veus a les tertúlies. A dia d’avui, escoltes una tertúlia i sempre són els mateixos.
Per què n’ets crítica?
Soc crítica d’aquell qui parla perquè simplement ha de parlar, al marge del seu coneixement sobre un àmbit determinat. A aquests tertulians sembla que els paguin per paraula dita. Tenen opinió pel que convingui. Tant és si es parla de medi ambient, conflictes polítics i socials o noves tecnologies… I això no pot ser. La tertúlia en els mitjans de comunicació hauria de tenir els professionals especialitzats en el tema central de la conversa, perquè si no acaba convertint-se en una xerrada de barra de bar.
Hi ha un excés de tertúlies als mitjans de comunicació?
És bo que hi hagi espais de diàleg, però crec que s’hauria d’apostar per l’opinió dels experts. I et diré més, quan han de triar entre una economista dona o un economista home, encara que ella sigui brillant i ell sigui mediocre, acaben triant sempre l’home. I posa en evidència que segueixen faltant veus de dona a les tertúlies. Cansa molt sentir sempre les mateixes veus a les tertúlies de totes les emissores i programes televisius. Queda molt camí per recórrer.
“Explicaré una cosa que no havia dit mai fins ara: Catalunya Ràdio em va proposar liderar els matins substituint Antoni Bassas. Però, després de meditar-ho i agraint la confiança, vaig dir que no”
Participes a El món a RAC1 i a El balcó de SER Catalunya. Quina lectura en fas dels EGM que consoliden el lideratge indiscutible de RAC1 i amb la SER Catalunya trepitjant els talons de Catalunya Ràdio?
Des d’un punt de vista professional, ja m’està bé i me n’alegro moltíssim, perquè jo també participo a RAC1 i SER Catalunya [riu]. Per mi la gran lectura és que els EGM demostren que la ràdio no morirà mai. Ara bé, no puc fer la lectura més acurada perquè em falten elements que desconec. Em sap greu que Catalunya Ràdio no acabi d’aixecar el vol. Crec que la marxa del Bassas, el Clapés i el Basté va ser una gran badada, però desconec qui ho va decidir i els motius per deixar-los marxar.
Mai has entrat a les travesses per formar part d’alguna de les tres grans emissores del país?
Explicaré una cosa que no havia dit mai públicament fins ara: Catalunya Ràdio em va proposar liderar els matins substituint Antoni Bassas. Però, després de meditar-ho i agraint la confiança, vaig dir que no. No volia rellevar algú que havia tingut una sortida tan abrupta. Si Bassas hagués marxat per decisió pròpia, possiblement hauria acceptat l’oferta. Però vaig veure que hi havia molta mala maror. M’agrada treballar en equip, sempre remant a favor del projecte, i no ho veia possible. O jo no em vaig veure capaç. Ambiciono que la feina em faci feliç, no ambiciono l’èxit perquè sí. Val a dir que tinc bons amics i amigues a Catalunya Ràdio, grans professionals.
Mirant-ho amb una certa perspectiva, què ha canviat del periodisme d’aleshores?
L’únic canvi l’ha generat la tecnologia. El més rellevant és qui el fa i com l’exerceix. I a partir d’aquí també hi juga un paper determinant el to i l’estil de cadascú. No és el mateix una entrevista feta per Gemma Nierga que per Susanna Griso. El que s’ha perdut darrerament del periodisme és l’habilitat per escoltar, repreguntar i mirar els ulls de l’entrevistat. Hi ha molts periodistes, però el bon periodisme l’exerceixen ben pocs.
I com és el bon periodisme?
Ha de ser interessant i incòmode, i mai pot ser un massatge per a l’entrevistat. Això és el que s’està perdent.
S’està perdent per la influència que té Twitter, també?
El periodisme viu massa pendent de les xarxes socials. I Twitter no és la veu del carrer, de les preocupacions reals de la ciutadania.
Piules sovint?
Ho faig sense histèria, amb molta calma. Imagino que no dec ser ningú rellevant, perquè no tinc haters. Però tinc amics que han deixat Twitter per salut. L’esclat de l’extrema dreta ha contribuït a conviure amb un debat molt enrarit i barroer a les xarxes.
Escrius molt més que 140 caràcters. Després de l’estiu tens previst dos llibres més.
Al setembre presentarem Mia Fantasia, dos volums de novel·la gràfica per a criatures a partir de 6 anys que té una bruixa com a protagonista. Compta amb les il·lustracions de Beatriz Torres –que signa com a Betowers– amb el segell de l’Editorial Combel. La presentació coincideix amb la Setmana del Llibre en Català. A l’octubre presentaré Faig sis anys! L’aventura de la Sara i les sis petites fades, il·lustrat per Robert Garcia, de l’Editorial Baobab i Timun Mas. I al febrer l’Editorial Bambú publicarà una novel·la d’intriga per a adolescents que es diu Ànima negra.
