Enric Marín: “El català està perdent pistonada a la universitat. Hem de reaccionar, és una prioritat”

Enric Marín Otto (Barcelona, 1955) és el degà de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona des de 2022. És doctor en Ciències de la Informació per la UAB, on va ser degà en una primera etapa (1991-1995) i secretari general (1998-2002). Investigador adscrit a l’Institut de la Comunicació (InCom-UAB), fora de la universitat va ser secretari de Comunicació de la Generalitat (2004-2006) i president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (2010-2012). També ha estat membre de diferents òrgans institucionals del consell d’administració de Barcelona Televisió, el consell d’administració de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, la junta directiva del Col·legi de Periodistes de Catalunya o la Comissió Assessora sobre Publicitat Institucional de la Generalitat. A Comunicació 21, Marín aposta perquè el sistema universitari català s’avanci als canvis socials i tecnològics que s’albiren en un futur pròxim.

Fa poc més de dos anys que va ser escollit novament degà de la Facultat i es troba en la recta final d’aquest segon mandat.
A principis dels 90 vaig ser un degà jove, i ara soc un degà crepuscular [riu].

Han passat gairebé tres dècades des que va ser degà per primer cop. Què va ser rellevant de la seva primera etapa al capdavant del deganat?
Sí, he viscut dues etapes molt diferenciades. En una primera etapa, a principis dels 90, vivíem de l’impuls de l’aprovació de la llei universitària dels anys 80 i, a més, els estudis de Comunicació estaven madurant a tot l’Estat espanyol. A la UAB vam reformar els plans d’estudis.

En què va consistir aquella reforma?
Posant en marxa la titulació de Comunicació Audiovisual i potenciant la titulació de Publicitat, i així establint les tres titulacions clàssiques. Així vam canviar el nom de la facultat: de Ciències de la Informació a Ciències de la Comunicació. I, de retruc, és el moment d’expansió del sistema educatiu universitari en el camp de la comunicació, a les universitats Ramon Llull i Pompeu Fabra, entre d’altres.

I, actualment, quina etapa es viu?
Quan he tornat a ser degà, 25 anys més tard, vivim la consolidació de la tercera gran transformació de la història de la humanitat: la revolució de les comunicacions. Així, entenem les comunicacions com a palanca de canvi social en el camp de l’economia, la política i la cultura. En els darrers 30 anys, les comunicacions públiques s’han convertit en l’eix vertebrador de la societat. I això fa que a les facultats de Comunicació se’ns atorgui un protagonisme que és rellevant: el món actual no s’entén sense la comunicació.

“El futur del periodisme pivota sobre la comunicació de proximitat i la comunicació global”

Què ha estat més rellevant del seu darrer mandat? Quin balanç faria de la seva gestió actual?
Quan em vaig incorporar al deganat, la Facultat havia fet un esforç d’actualització de la seva oferta formativa amb la incorporació de dues titulacions noves: Comunicació de les Organitzacions (és a dir, comunicació corporativa) i Comunicació Interactiva. Ho hem impulsat reduint el nombre d’estudiants del grau de Periodisme.

Per què?
Tenint en compte que una bona part dels graduats acaben professionalitzant-se en l’àmbit de la comunicació i no necessàriament en el periodisme. Cada cop hi ha més joves que es dediquen exclusivament a la comunicació corporativa sense la necessitat de passar pels mitjans tradicionals.

I la comunicació interactiva?
Més enllà de la transformació de la revolució digital i del canvi de les indústries comunicatives, Barcelona s’està convertint en un hub de la cultura digital al sud d’Europa. Per aquest motiu, vam pensar que seria oportú que, més enllà de l’oferta actual en forma de màster, hi hagués un grau que s’ocupés d’aquesta nova cultura digital, que abraça tres àmbits: gestió massiva de dades, la indústria dels videojocs i els aplicatius interactius en les comunicacions.

Com s’ha adaptat la reducció del nombre d’estudiants de Periodisme en el còmput global de la Facultat?
A la Facultat teníem tres grups de grau de Periodisme integrats per 90 estudiants cadascun. Actualment, comptem amb 160 estudiants de Periodisme dividits en dos grups. Així, els 120 estudiants que trèiem al grau de Periodisme equivalen a 60 estudiants del grau de Comunicació de les Organitzacions i 60 més per al grau de Comunicació Interactiva. S’hi sumen 80 estudiants de grau de Publicitat i de Comunicació Audiovisual. Així és com actualment la Facultat està més equilibrada.

Preveu més canvis?
Sí, des del deganat estem estudiant incorporar una titulació doble de Periodisme i Relacions Internacionals, i així reduir, encara més, el nombre d’estudiants que fan estrictament Periodisme. Aquest canvi respon al fet que el periodisme viu una crisi de creixement, més que una crisi de liquidació. I aquesta doble titulació s’explica perquè el futur del periodisme pivota sobre la comunicació de proximitat i la comunicació global.

Quants estudiants matriculats té actualment la Facultat de Comunicació de l’Autònoma?
Prop de 2.000 estudiants, si li sumem graus i màsters. Històricament, la Facultat havia arribat a tenir 3.000 estudiants, però un cop la majoria de facultats del país i de la resta de l’Estat espanyol van impulsar graus de Comunicació, no hi havia aquesta necessitat. Això fa que, reduint el nombre d’estudiants, puguis assumir amb més garanties els processos d’innovació docent, que és imprescindible.

“Cada cop hi ha més joves que es dediquen exclusivament a la comunicació corporativa sense la necessitat de passar pels mitjans tradicionals”

Vostè va assumir el càrrec quan sortíem de la pandèmia. Quines conseqüències va provocar durant aquell any i mig, més enllà del ciberatac que va patir de ple l’Autònoma?
La pandèmia ha tingut efectes negatius i positius. Entre els negatius, hi ha un seguit de promocions d’estudiants que s’han vist afectades, especialment durant la pandèmia es van acostumar a la no presencialitat quan, en realitat, la vida universitària en la nostra facultat és totalment al contrari. La lluita que tenim és recuperar el valor que significa la presencialitat i l’intercanvi en la convivència. Les relacions socials i les experiències que s’estableixen en l’etapa universitària són úniques a la vida, per això és tan rellevant viure la universitat.

I els efectes positius de la pandèmia?
La pandèmia ens va obligar a adquirir noves habilitats en la gestió de les eines telemàtiques. No només per a la gestió amb el professorat, sinó també de cara a les aules. Actualment pots decidir si la reunió té sentit fer-la telemàticament o presencial. Això ens ha permès un funcionament més àgil.

Què ha aportat la Facultat de Comunicació de la UAB en l’ecosistema comunicatiu català?
Quan es posa en marxa la Facultat, l’any 1971, s’està albirant la fi del franquisme, la recuperació de la democràcia i de l’autogovern a Catalunya, a més de la renovació del sistema comunicatiu, tant de l’àmbit privat com públic, amb la multiplicació de noves capçaleres i de l’auge de les emissores locals. En aquell moment històric, és impossible explicar la transformació del sistema de comunicació que va viure Catalunya dels anys 70 als 90 sense el paper determinant que juga la nostra facultat. A partir dels 90 van apareixent altres facultats i, per això, ara la responsabilitat ja és compartida.

I en l’ecosistema comunicatiu de la resta de l’Estat espanyol?
Juntament amb la Complutense, de Madrid, són les dues primeres facultats de Periodisme a l’Estat. Després de consolidar el projecte acadèmic universitari, la Facultat acaba sent un model per impulsar noves facultats arreu: des de Bilbao fins a Santiago de Compostel·la, passant pel País Valencià. Fins al punt que professors de l’Autònoma –com és el cas d’Emili Prado– examinaven en les diferents facultats establertes arreu de l’Estat. I també passa en les noves facultats que apareixen a Catalunya, que s’integren per professorat forjat a l’Autònoma. La majoria de facultats de Comunicació a Catalunya i a l’Estat espanyol són spin-off de l’Autònoma.

A Catalunya, la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB continua exercint el seu lideratge respecte a la resta de facultats privades que avui té Catalunya?
Sí, i estem contentíssims de no tenir el monopoli. És lògic que una universitat que vol ser rellevant ha de comptar amb una facultat de Comunicació. Ara bé, des d’una mirada des de dins el sistema universitari, avui les facultats de Comunicació tenen més prestigi i reconeixement que mai.

Quines són les sinergies que hi ha entre les diferents facultats de Comunicació del país?
Quan vaig aterrar al deganat vam impulsar una coordinadora estable entre totes les facultats, que té com a missió compartir experiències, amb tres trobades a l’any. Ho hem fet ‘a la catalana’. Quan les facultats catalanes anem de bracet, l’èxit està assegurat. Prova d’això és que qualsevol proposta feta des de Catalunya és la que s’acaba negociant en l’àmbit estatal. Fil per randa.

Així i tot, també hi ha competència entre facultats.
Cadascuna té el seu espai, i lògicament també competim. Ara bé, considero que és més rellevant la dinàmica de col·laboració que la dinàmica de competència. És la realitat d’aquest país, i el que s’ha de projectar internacionalment és el sistema universitari català.

“És impossible explicar la transformació del sistema de comunicació que va viure Catalunya dels anys 70 als 90 sense el paper determinant que juga la nostra facultat”

En les dues darreres dècades, la universitat s’ha democratitzat, la majoria d’estudiants han triat fer el camí cap a la universitat. Hi ha lloc per a tothom?
La universitat es va massificar, i això és positiu. Però, en bona part, va ser provocat pel desprestigi de la formació professional. Afortunadament crec que s’està corregint. Quan parlem de la revolució del coneixement i de les comunicacions no és un eslògan, és que és veritat, està passant.

Què vol dir?
Que som en un temps de cruïlla, i quan fem una mirada allargada al futur, hem de tenir en compte que serà una realitat molt diferent de l’actual. Per una qüestió demogràfica, d’aquí a 20 anys hi haurà menys joves per accedir a la universitat. I aquesta s’haurà d’adaptar no tant per a la formació de joves com per a la formació al llarg de la vida de la gent. La universitat deixarà de ser un espai exclusiu per als joves.

Vostè ha estat professor al llarg de la seva trajectòria professional i manté el contacte amb els estudiants. Què ha aportat la revolució tecnològica i digital a les aules? Avui s’ensenya igual que 30 anys enrere?
Sí, he de confessar modestament que he estat un bon professor [somriu]. Ara, però, en aquesta etapa final de la meva carrera professional, prenc consciència que les coses que m’han servit per captar l’atenció dels estudiants avui ja no em serveixen.

Per què?
Els estudiants més joves s’han educat en un paradigma cultural molt diferent, el de les pantalles interactives. Tot el sistema d’adquisició d’habilitats s’ha de transformar, perquè ha de connectar amb uns joves que es relacionen amb la informació d’una forma molt diferent a com ho fèiem nosaltres. Som davant d’una revolució.

I què ha de fer la universitat?
La universitat ha d’assumir un canvi en les formes de transmissió del coneixement. I si la universitat és incapaç de transformar-se per recollir aquest repte, ho faran unes altres institucions. Aquesta transformació de les formes de producció, distribució i apropiació del coneixement ha de transformar, també, el sistema educatiu. Des de primària fins a la universitat.

El periodisme sempre l’hem titllat d’ofici i que, principalment, s’aprèn exercint-lo. Considera que és imprescindible el pas per la universitat i disposar de la titulació per dedicar-s’hi professionalment?
Imprescindible no ho és, ja que ho demostra la pròpia realitat. Ara bé, el pas per la universitat és molt útil, i s’està reivindicant més que mai. Un dels mites creats amb la irrupció d’internet és el del periodisme ciutadà; és a dir, la idea ingènua que qualsevol persona armada amb un mòbil pot fer de periodista. Això és absurd. La virtut d’un periodista és que té una capacitat d’entendre el món i d’explicar de forma senzilla, clara i entenedora a un públic no especialista aquesta complexitat. És un ofici apassionant, i com més armes tinguis per desenvolupar-lo, millor.

Per què el periodisme viu sempre instal·lat en la precarietat?
Ha anat a temporades. Així i tot, hi ha un factor que té un efecte letal: el fenomen dels continguts gratuïts i pensar que per consumir informació no cal gastar-se un duro. La societat ha integrat que no cal pagar per accedir a la informació. Així i tot, és reversible, depèn de polítiques públiques i de la importància que els poders públics concedeixin a un sector comunicatiu, democràtic i de qualitat.

Cada cop hi ha menys periodistes treballant en els mitjans; en canvi, en la comunicació corporativa, cada cop més. Cap on va el periodisme?
Actualment, es guanya millor la vida un periodista que treballa en una empresa fent gestió de comunicació que un periodista en els mitjans. Al final, això hauria de promoure una mena de moviment corporatiu per reivindicar salaris dignes en el periodisme. Sense un reconeixement professional que implica un reconeixement salarial, no es pot esperar que hi hagi la llibertat creativa pròpia d’un periodista crític per fer un bon periodisme. Un periodista a precari és un periodista debilitat.

“La universitat ha d’assumir un canvi en les formes de transmissió del coneixement”

Creu que l’acompanyament que es fa als estudiants des de la facultat en el moment d’incorporar-se per primer cop al món laboral és suficient?
Segurament hi ha d’haver més relació entre recerca i docència, i més relació entre la universitat i la societat, la qual cosa implica més acompanyament en els estudiants. Les pràctiques són una eina fonamental, però s’ha de potenciar molt més. La universitat ha d’afavorir molt més l’aterratge de l’estudiant en el mercat laboral. I, fins i tot, la universitat ha de ser més proactiva en la pròpia definició del mercat laboral.

A què es refereix?
Que la universitat ha de tenir una relació més rellevant amb la resta del sistema educatiu. Sense anar més lluny, hi ha d’haver més acord entre la universitat i secundària per definir quines habilitats s’han d’avaluar perquè un estudiant s’incorpori a la universitat (a través de les PAAU). Al mateix temps, hi ha d’haver més relació entre la universitat i els poders públics a l’hora d’influir en la regulació del mercat laboral.

El curs passat va haver-hi una polèmica generada per una piulada d’un estudiant de primer curs de grau de Periodisme que denunciava les poques assignatures en català que hi havia en el segon quadrimestre. El va sorprendre aquesta denúncia?
No, perquè l’estudiant que ho va denunciar tenia raó. El català està perdent pistonada a la universitat, com passa al carrer. L’impuls que va rebre la llengua catalana entre 1980 i el 2010, actualment s’ha perdut. Paradoxalment, el moment que es fa més evident és entre 2010 i fins avui; quan el país sembla que fa un salt endavant per conquerir més sobirania, la lluita per la cultura i la llengua ha passat en un segon pla.

I què proposa?
Reflexionar sobre la importància que té avui, tant o més que mai, la lluita per la cultura i la llengua pròpies per a l’empoderament de la societat catalana. Hem de reaccionar, ha de ser una prioritat. Però hi ha una dicotomia falsa.

Quina?
Nosaltres no hem d’escollir mai entre la prosperitat econòmica i la singularitat cultural, perquè la nostra prosperitat econòmica no s’explica sense incorporar el factor històric de la nostra singularitat cultural. Perdre la singularitat cultural és perdre la nostra capacitat de projectar-nos endavant i amb identitat pròpia.