Foto: Maria Cerezuela
Enric Vilalta López (Barcelona, 1961) és periodista del departament d’esports de TV3. Llicenciat en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona va iniciar-se professionalment al Diari de Barcelona. Poc després es va incorporar al departament d’esports de Catalunya Ràdio (on va treballar dos anys) i més tard a Televisió de Catalunya, on hi ha treballat des de fa gairebé 40 anys. Durant aquest temps ha estat el comodí perfecte. Ha presentat els programes Tot l’esport, Gol a gol i Forat 18, a més dels espais esportius dels Telenotícies. Abans de Nadal, Vilalta López posarà punt final a la seva etapa a TV3. A Comunicació 21, repassa la seva trajectòria i posa en valor l’essència del periodisme en plena transformació digital i tecnològica.
Al llarg de la seva etapa professional s’ha presentat (gairebé) sempre com a López Vilalta. Des de fa un temps signa com a Vilalta López. Quina història hi ha al darrere?
Ma mare va morir prematurament i vaig pensar que podia adoptar el seu cognom perquè, a més, m’agrada molt. Jo he tingut quatre fills, dos amb un matrimoni i dos amb un altre. Els germans grans es diuen López i els dos altres, Vilalta. És un simple canvi de cognoms i un tràmit administratiu, que avui fa molta gent. Un gest com a homenatge a la meva mare.
Com s’ho va prendre el seu pare?
Al principi, no massa bé [somriu], però ho va entendre tenint en compte que ho feia per la mare. És curiós que a la tele tots els qui tenim un cognom molt comú se’ns afegeix el segon: Rodríguez Picó, Garcia Melero o jo mateix.
Tota una vida vinculat a la informació esportiva. Era allò el que volia fer o ha estat una casualitat?
Jo he viscut el periodisme com una vocació i la informació esportiva és la meva passió. Quan era petit veia partits de futbol i després escrivia les meves pròpies cròniques amb la màquina d’escriure. Ho he viscut des de ben petit.
“Durant molts anys a TV3 ens hem cregut que érem els únics”
Va començar com a periodista al Diari de Barcelona.
Sí, quan la capçalera ja era a les acaballes de la seva desaparició. Així i tot, va ser un temps en què jo encara estava estudiant la carrera de Periodisme. Van ser les primeres experiències en el periodisme, sense cap remuneració, i em va servir com a escola d’aprenentatge. Sobretot perquè encara no formava part de la redacció d’esports, sinó en els àmbits de l’ensenyament i més d’àmbit local.
Fins que aterra a la Corpo. Primer a Catalunya Ràdio i després a TV3.
Sí, i tinc una anècdota que sempre l’explica Lluís Canut en petit comitè. Canut, juntament amb Eduard Berraondo, eren els encarregats de reclutar professionals per a la ràdio.
Expliqui l’anècdota.
Aleshores jo estava fent el servei militar a la Marina, a Barcelona. Em va coincidir que la prova d’accés a Catalunya Ràdio va ser en diumenge i jo venia d’estar de guàrdia. Em vaig presentar a la ràdio vestit de mariner, completament de blanc com si fos de primera comunió. Tot i la disfressa, vaig superar la prova! [riu].
Foto: Maria Cerezuela
Com era aquella Catalunya Ràdio insipient?
Era una ràdio molt a les beceroles. Tots érem joves que mai havíem fet ràdio. Des d’Imma Pedemonte, Arcadi Alibés, Xavier Bonastre, Pere Escobar o Ramon Besa. Aquells primers mesos van ser un banc de proves, sobretot perquè la ràdio et permetia improvisar molt. Al cap de dos anys, la Corpo va obrir un procés de selecció per a la tele, i vaig fer el salt a TV3.
Al llarg de la seva carrera professional ha fet més plató que carrer.
Sí, podríem dir-ho així. He tingut la sort de fer tots els papers de l’auca, però sobretot he treballat al plató.
Si hagués de triar tres moments de la seva carrera, quins serien?
El primer, els Jocs Olímpics d’Atlanta 1996. Ja teníem l’experiència de Barcelona 92, però en aquella ocasió teníem l’inconvenient de no disposar de drets televisius, cosa que feia molt més difícil la cobertura. El segon moment, la meva estrena al plató. Recordo que jo era redactor i després d’un càsting d’urgència vaig rellevar Isabel Bosch, qui va agafar-se una excedència a la feina. I el tercer una entrevista a Rafa Nadal a Mallorca… però jugant a golf, per al programa Forat 18. Voldria destacar la seva professionalitat i bon tracte amb els mitjans, tot i ser un número u mundial.
“L’entreteniment en el periodisme esportiu és un format que enganxa l’espectador i cada cop anirà a més”
Durant una època va presentar el Gol a gol, un dels programes de referència d’esports a TV3.
Sí, però també va ser de rebot després de la marxa d’Eduard Berraondo de la tele. M’adono que he anat cobrint l’absència d’altres companys, sempre he exercit de suplent de luxe en la redacció d’esports [somriu]. Sincerament, no m’ha importat. El meu tarannà és així: soc discret, tenint en compte la ressonància que té una tele com TV3.
Així i tot, és reconegut al carrer per la major part de l’audiència.
Sí, suficient. Ja ho diuen, si et coneixen molt, molesta; i si et coneixen poc, ets invisible [riu]. Però el vincle amb l’espectador és necessari.
Els drets televisius són imprescindibles per obtenir grans audiències?
És evident. Però, actualment, es paguen autèntiques milionades i és impossible que una televisió pública pugui competir-hi. Durant uns anys, TV3 va viure una època daurada amb les transmissions de la de Primera Divisió i la Lliga de Campions de futbol, l’Eurolliga de bàsquet o la Fórmula 1. Ara bé, no tothom n’estava content. Recordo que algunes de les curses de Fórmula 1 coincidien amb l’emissió dels Telenotícies els diumenges, cosa que obligava a emetre’l a les 4 de la tarda. No tothom ho entenia, però es prioritzava disposar dels drets televisius.
Foto: Maria Cerezuela
En els últims anys hi ha la percepció que a poc a poc TV3 està recuperant els drets televisius amb l’emissió de diferents competicions esportives.
Així és. La fórmula de compartir drets amb altres televisions ens ha permès recuperar la Lliga ACB i les competicions europees de bàsquet, curses de motos, el Trofeu Godó de tenis o la Volta Ciclista. Fins i tot, la Copa del Rei de futbol.
De la generació d’or d’esports a la televisió pública del país, l’expertesa era un grau: Lluís Canut (Barça, futbol), Jordi Robirosa (bàsquet), Arcadi Alibés (ciclisme) o Xavier Bonastre (tenis). Quin és l’esport que l’ha acompanyat, majoritàriament, al llarg d’aquestes quatre dècades a la tele?
Tot i que m’agraden els esports, la majoria ja estaven assignats. Per això, gairebé per casualitat va ser el golf! [somriu] És un esport bonic de veure i de practicar-lo. De la redacció era l’únic que tenia un mínim coneixement. Recordo que ja havia fet connexions a Catalunya Ràdio des d’un camp de golf que hi havia al Prat del Llobregat, on actualment hi ha la tercera pista de l’aeroport.
Així és com va arribar a presentar Forat 18.
Sí, es va allargar gairebé una dècada en dues etapes, i s’emetia pel canal 33. És cert que teníem també el hàndicap dels drets televisius, però va servir per situar el golf en l’aparador esportiu català. A més del golf, he fet de tot! Un cop els vaig comptabilitzar i superaven la vintena. He fet transmissions de tenis taula, d’atletisme i esgrima! He estat molt polivalent.
“Hem aconseguit mantenir les marques de TV3 i Catalunya Ràdio fruit d’una certa rebel·lió dels treballadors”
Forma part d’una generació de periodistes totalment analògica. Com ha viscut el canvi cap al periodisme completament digital?
Tot i ser boomers, ens hi hem acabat adaptant tots. No oblidem que, en els primers anys de la tele, a TV3 es picaven els textos en màquina d’escriure! Això sí, l’esperit de la informació digital possiblement ens ha costat una mica més.
A què es refereix amb ‘l’esperit de la informació digital’?
A la immediatesa del periodisme de xarxes i, també, al mètode d’escriure. A la facultat ens van ensenyar que un bon titular era explicar la notícia. Avui, s’amaga o no s’explica tot perquè el lector tingui la temptació de clicar i llegir. I també s’ha modificat l’ordre en el redactat. Possiblement per aquest nou mètode no ens hem acabat de sentir còmodes.
En aquesta revolució digital i tecnològica han aparegut nous formats com Twitch o YouTube. Com pot competir-hi la televisió convencional?
És difícil, perquè hi ha una competència molt aferrissada, però hi hem de conviure. Aquests dies llegia que els joves s’informen majoritàriament per les xarxes socials –principalment Instagram– i la televisió ocupa un lloc molt per sota del que voldríem. Hem de continuar apostant per fer bon periodisme, oferint informació de qualitat, continguts de fons i contrastant amb les fonts. També és important no caure en la temptació de ser els primers.
Foto: Maria Cerezuela
A tot arreu, però, i també en el periodisme esportiu, s’està apostant cada cop més per l’entreteniment en detriment de la informació.
Sí, és així. És un format que enganxa l’espectador, té el seu públic i cada cop anirà a més. És un format que s’ha convertit en un xou. Sense anar més lluny, a TV3 tenim el cas de l’Onze, el qual el mateix Xavier Valls –el presentador– bateja com a ‘tertúlia carajillera’. En altres cadenes hi ha el cas de Tomás Roncero. És d’un friquisme absolut, però genera molta audiència. Aquest format no és informació, és pur entreteniment. Potser aquesta serà la manera d’atrapar la gent jove.
Una munió de treballadors de la casa reivindiquen les marques de TV3 i Catalunya Ràdio en un moment en què la direcció de la Corpo està apostant per marques com 3Cat i 3CatInfo. Com es posiciona?
La plataforma 3Cat era necessària. Ara bé, penso que s’ha volgut tapar les marques de sempre sota el paraigua del 3Cat, quan continuem sent TV3 i Catalunya Ràdio. Hem aconseguit mantenir les marques fruit d’una certa rebel·lió dels treballadors.
S’ha presentat La 2Cat, la nova oferta televisiva de RTVE. Generarà més competència al 3Cat?
Que una televisió aposti per continguts en català sempre és benvinguda. Que RTVE ho faci, molt millor per a tots. Sincerament, l’he consumida poc, però m’ha agradat el programa L’any que vas néixer, de Xavi Bundó. És un encert posar en relleu les imatges d’arxiu que té en propietat RTVE. És bo que hi hagi més competència, ja que potser durant molts anys ens hem cregut que érem els únics.
“Sempre he exercit de suplent de luxe en la redacció d’esports, no m’ha importat perquè soc discret”
Mentre que les televisions públiques tenen continuïtat, l’oferta privada televisiva en català continua sent la gran assignatura pendent.
Així és. Més enllà que consolidar una televisió és molt car, potser és perquè TV3 sempre ha estat molt forta. Aquí hi ha dues curiositats: la primera, que en televisió privada en català a Catalunya punxa, però, en canvi, a la ràdio, RAC1, sent una emissora privada, s’ha convertit en la més escoltada del país. I la segona curiositat és que, mentre a Catalunya una televisió privada en català no resisteix, a Espanya les privades obtenen grans audiències.
Abans de Nadal posarà punt final a la seva etapa laboral. Què farà aquests últims dies a la feina?
Estic treballant com a redactor d’esports i, els caps de setmana, faig transmissions de futbol de Primera i Segona Federació. També estic en guàrdia per si he de presentar la informació esportiva en els Telenotícies. El meu últim reportatge a la tele serà sobre tennis taula, un dels meus esports preferits.
Què trobarà a faltar?
Especialment, els companys. Al departament d’esports de TV3 hi ha molt bon rotllo, sempre n’hi ha hagut. Possiblement trobaré a faltar anar com a periodista als camps de futbol de tercera o quarta categoria, però ara hi aniré com a pare.
Foto: Maria Cerezuela
El seu fill és Pau López, juga a la UE Olot, de Segona Federació. Com ha estat la sensació d’haver de parlar del seu fill en una transmissió de TV3?
És una situació molt estranya, estic tens. No sé si parlo massa bé d’ell o n’estic més pendent. Fins i tot, en un partit el vaig entrevistar en directe. És una anècdota. Mai he demanat locutar els partits que juga el meu fill, ha estat tota una coincidència. No m’ho haguera imaginat mai.
A banda d’anar a veure el seu fill, què més pensa fer amb el seu temps lliure?
Sobretot, continuar fent esport. He fet 12 maratons, la primera va ser acompanyant Arcadi Alibés en la seva marató 100. Aquell dia vam estrenar-nos set o vuit companys. Però he hagut de deixar de córrer perquè les cames van dir prou. A banda d’això, sempre m’ha agradat la música. Des de fa uns anys formo part d’una coral de rock al meu poble, Alella. També tinc una neta, així que tindré més temps per fer d’avi!
Imma Pedemonte, Lluís Canut, Jordi Robirosa, Arcadi Alibés, Enric Vilalta López, Xavier Bonastre i Xavier Valls formen part d’una generació icònica. Què han aportat al periodisme i la televisió del país?
Vam ser pioners sense voler-ho. Vam formar part d’un moment en el qual van aparèixer nous mitjans com Catalunya Ràdio i TV3. Som una generació que deixem un bon record, ho palpo al carrer i també a la redacció. Hem treballat amb honestedat, de bon rotllo i ajudant-nos els uns als altres. Som una generació que hem intentat fugir dels egos i la vanitat. I puc dir que aquesta llavor l’hem deixada a la redacció. Us puc assegurar que els que venen darrere nostre van per aquest camí.
De la generació icònica d’esports a TV3, quins seran els últims a jubilar-se?
En queden dos més! Xavier Bonastre, que ho farà el març vinent, i Xavier Valls, al juny. Així que ja pots prendre nota per fer-los una entrevista quan toqui [somriu].
Marina Fernàndez Torné: “La gent ha de començar a entendre que la SER és un mitjà català i de Catalunya”
