Floriane Bardini (Angers, França, 1979) és professora associada al Departament de Traducció, Interpretació i Llengües Aplicades de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya. Llicenciada en Llengües Estrangeres Aplicades (anglès i alemany) per la Universitat Paris VII – Denis Diderot, és doctora en Traducció, Gènere i Estudis Culturals de la UVic-UCC. Actualment també exerceix com a traductora freelance i és investigadora del grup de recerca TRACTE a la UVic-UCC. Recentment va guanyar els 33è Premi CAC a la investigació sobre comunicació audiovisual pel treball La transposició del llenguatge cinematogràfic en l’audiodescripció i l’experiència fílmica de les persones amb discapacitat visual. A Comunicació 21, Bardini reivindica l’aposta pel sistema d’audiodescripció en la indústria audiovisual per no deixar arraconat el col·lectiu de persones amb discapacitat visual.

L’enhorabona per la distinció del CAC.
[Somriu] Ha estat un bon reconeixement i la cirereta del pastís de la meva tesi doctoral, que va allargar-se en el temps. Des d’aquí voldria donar les gràcies al CAC, especialment perquè aquesta distinció serveixi per visibilitzar les dificultats que tenen les persones amb discapacitat visual per conviure de forma igualitària a la resta. I tant de bo serveixi per conscienciar la indústria audiovisual i, de retruc, la societat.

Què l’engresca a investigar l’audiodescripció per a les persones amb discapacitat visual en el món audiovisual?
Possiblement per deformació professional. En un màster de traducció que vaig fer temps enrere, vaig aprofundir en l’accessibilitat audiovisual. A partir d’aquí, vaig comprovar que quan mirava una pel·lícula no s’acabava de transmetre la seva essència seguint els paràmetres actuals de l’audiodescripció, que ha de ser molt objectiva.

Però, en canvi, és tot el contrari, plenament subjectiva.
La representació visual sempre és subjectiva. No és una finalitat en si mateixa, és el vector d’una intencionalitat, que cada persona pot fer seva segons la mateixa subjectivitat. A partir d’aquí és quan vaig fer l’estudi sobre l’audiodescripció de pel·lícules, abordant-lo des del vessant de l’experiència i no només de la transmissió d’informació.

Quins són els serveis de l’accessibilitat sensorial?
La subtitulació per a persones sordes, la interpretació en llengua de signes, la guia d’interpretació per a persones sordcegues i l’audiodescripció. En la meva tesi vaig posar l’enfocament en l’audiodescripció de pel·lícules, però cal recordar que l’audiodescripció es practica en altres àmbits culturals i d’informació, des del teatre, la televisió o a les exposicions. I té la voluntat de permetre a les persones amb discapacitat visual de prendre part amb normalitat a la vida cultural i social.

Què entenem per audiodescripció?
L’audiodescripció és un servei d’accessibilitat sensorial que té per objectiu la compensació de la falta d’accés a la informació visual que afecta les persones amb ceguesa o baixa visió. És un servei essencial per permetre a les persones amb discapacitat visual de prendre part activament i amb la màxima autonomia de la vida social i cultural, i és un dels pilars d’una societat inclusiva.

I com s’apropa a la inclusió?
Si volem ser una societat plenament inclusiva cal enfortir l’audiodescripció en els mitjans audiovisuals. Per això és fonamental que es garanteixin la igualtat de drets i d’oportunitats de les persones amb discapacitat.

“Una audiodescripció no ha d’explicar, sinó acompanyar les persones amb discapacitat visual”

Què diu la lletra petita de la normativa vigent?
A Catalunya, dins la normativa espanyola, és interessant subratllar quan fa referència al missatge com una persona que hi veu; és a dir, que no se situa en el pla de la representació visual, sinó en les sensacions i la significació. Però a efectes pràctics, la normativa se centra en la descripció visual dels aspectes claus de l’acció, i descarta qualsevol classe d’interpretació per part de la persona que crea l’audiodescripció.

La interpretació té un pes rellevant en l’audiodescripció?
La interpretació va molt més enllà de la percepció visual de les imatges en pantalla. Connecta el que es mostra, com es mostra, la trama, la banda sonora… Penso que la interpretació també ha de formar part de l’audiodescripció si volem oferir a les espectadores amb discapacitat visual l’oportunitat de gaudir d’una experiència similar a la de les persones vidents.

Com aborda la normativa l’objectivitat i la subjectivitat en l’audiodescripció?
L’exigència d’objectivitat que es desprèn de les normes d’audiodescripció vigents a Catalunya no dona a les professionals la llicència creativa suficient per traslladar a l’audiodescripció tot el que s’expressa en les pel·lícules més enllà del pla denotatiu. De la normativa discrepo com estableix la interpretació de les imatges, que la prohibeix perquè considera que ha de ser objectiva. Però una cosa és opinar i l’altra és descriure de forma informada (i en poques paraules) totes les dimensions d’una imatge.

Com a solució posa a prova dues noves tècniques d’audiodescripció de pel·lícules per a persones amb discapacitat visual, sent el més rellevant del seu estudi.
Així és. La introducció d’un component interpretatiu del llenguatge cinematogràfic en la creació d’audiodescripcions podria permetre millorar l’experiència fílmica de les persones amb discapacitat visual usuàries d’audiodescripció. Una audiodescripció no ha d’explicar, sinó acompanyar les persones amb discapacitat visual.

“Netflix compta amb un servei d’audiodescripció, però únicament és en anglès”

Què aporten les dues tècniques que planteja?
Una incorpora el relat de les tècniques cinematogràfiques i una altra la narració dels fets per comprovar si milloren l’experiència. Totes dues incorporen elements interpretatius, amb l’objectiu de transmetre millor les emocions i oferir una experiència enriquida. I que va més enllà de l’audiodescripció convencional, en què la veu en off es limita a descriure el que apareix en imatge.

Com va ser el procés de cocció d’aquestes dues tècniques?
Les propostes van ser analitzades mitjançant pel·lícules concretes per part d’un grup de persones amb discapacitat visual –més d’una quarantena, afiliades a l’ONCE i membres de l’ACIC–, que van explicar les seves reaccions als nous sistemes d’audiodescripció interpretatius. Involucrar aquestes persones era un dels grans objectius de l’estudi.

Què van aportar en l’estudi?
Va ser molt bonic comprovar com a través d’un bon sistema d’audiodescripció gaudien la pel·lícula de la mateixa manera que la resta de persones que no patim la seva discapacitat. Més enllà d’això, em va impressionar la capacitat d’adaptació i la valentia que tenen davant de les dificultats que afronten en el seu dia a dia.

“La inclusió audiovisual passa per l’aposta de les audiodescripcions interpretatives”

Després del seu estudi, quines conclusions n’ha tret?
Que l’audiodescripció convencional, malgrat que no atribueix al llenguatge cinematogràfic el paper central que té en la pel·lícula, aconsegueix proporcionar-hi un accés satisfactori. A més, que les audiodescripcions interpretatives, tot i que transgredeixen la normativa d’accessibilitat en vigor, també obtenen la finalitat de proporcionar un accés satisfactori a la pel·lícula. I, a més, que les audiodescripcions interpretatives proporcionen una experiència immersiva en la pel·lícula millor que amb l’audiodescripció convencional. Per això, la inclusió audiovisual passa per l’aposta de les audiodescripcions interpretatives.

Les empreses audiovisuals prenen consciència d’aquesta demanda?
Possiblement, si es llegeixen la meva tesi, sí [riu], però tot dependrà que s’adeqüi la normativa vigent. Actualment, la normativa exigeix un mínim d’hores de servei d’audiodescripció, que són totalment insuficients. En el cas de les cadenes de televisió públiques de Catalunya, el 2018 van destinar-se 900 hores a l’audiodescripció, tot i que és més del que exigeix la normativa, que en demana 500 a l’any. No deixa de ser una xifra molt pobra. Cada cop més les plataformes audiovisuals de pagament també es van sensibilitzant, però s’està molt lluny de satisfer la demanda actual.

És el cas de Netflix.
Sí, Netflix compta amb un servei d’audiodescripció ampli, però únicament és en anglès. En català, i també en castellà, l’oferta d’audiodescripció de la plataforma és residual.

Què ha aportat la tecnologia en els sistemes d’audiodescripció?
Ha aportat i encara aportarà moltíssim, perquè dona molta més autonomia. Hi ha diverses aplicacions de mòbil que faciliten l’audiodescripció per a aquestes persones amb discapacitat que veuen una pel·lícula. Hi ha un altre avenç que és la veu sintètica, el reconeixement de veu, i s’està treballant en la descripció automàtica per imatges. Més que substituir les descripcions fetes per les professionals, aquestes tecnologies poden ajudar a augmentar la quantitat d’audiodescripció en un paisatge digital on l’oferta audiovisual no para de créixer.