Foto: Joanna Chichelnitzky
Francesc Cruanyes i Zafra (Figueres, 1961) dirigeix el programa Tot a Europa de Ràdio 4, distingit per l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC). Periodista i historiador de l’art, durant molts anys va ser la cara visible dels informatius de TVE a Catalunya, a banda de presentar espais de debat. Al llarg de la seva trajectòria professional ha treballat en premsa, ràdio i televisió. A la ràdio ha format part de Ràdio Barcelona i COMRàdio, i en premsa escrita ho ha fet a l’Avui, El Punt Avui, El Periódico, el Diari de Girona, el setmanari Empordà i Hora Nova. Entre 2015 i 2019 va ser el primer tinent d’alcalde de Figueres. A Comunicació 21, Cruanyes reivindica la funció del periodista en un context on els influencers tenen una gran capacitat de persuasió, especialment entre els més joves.
A finals de 2024, l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya va distingir-lo amb una menció especial del Premi Ernest Udina pel programa Tot a Europa que vostè presenta i dirigeix. Què va suposar aquesta distinció?
És un reconeixement que ens ha generat molta il·lusió, sobretot perquè t’arriba des del propi ofici, en aquest cas, l’APEC. Es tracta d’una menció especial que posa en valor un producte amb un contingut molt específic, i que només es pot emetre en una emissora de servei públic i en català com és Ràdio 4.
Com va sorgir la possibilitat de fer aquest espai?
Va sorgir d’una idea de Vicenç Sanclemente i amb el vistiplau de Pere Buhigas. Es projecta un espai en el qual s’abordi l’actualitat comunitària i que es vinculi a través del món universitari. Així, fruit d’un seguit d’acords amb diverses facultats catalanes, l’espai es nodreix d’estudiants de Periodisme en pràctiques.
Què aporta Tot a Europa?
El programa aporta un to didàctic, obert i sensible als grans temes i debats europeus. Fem pedagogia de l’actualitat europea i quines repercussions tenen les decisions que es prenen a Brussel·les en la nostra vida quotidiana. En cap cas vol ser un programa institucional o oficialista, sinó que com a periodistes intentem passar per la traductora allò que es cou al Parlament Europeu. Tenim la intenció de desburocratitzar Europa i simplificar la informació de cara a l’oient.
“Un espai com Tot a Europa només es pot emetre en una emissora de servei públic i en català com és Ràdio 4”
Per què per als mitjans de comunicació tenen més interès unes eleccions nord-americanes que no pas unes europees?
L’interès pels Estats Units va més enllà de la pròpia política. És un país que ho converteix tot en un espectacle, ja sigui el lliurament dels Oscars o un esdeveniment esportiu. Per tant, tot el que es cou als Estats Units genera interès per si sol. I és evident que, quan hi ha un personatge com Donald Trump pel mig, l’interès es multiplica. En canvi, encara hi ha molta feina per enfortir el missatge mediàtic d’Europa.
En una entrevista a Comunicació 21, el president de l’APEC, Marc Vidal, assegurava que “cada cop hi ha menys corresponsals de mitjans de comunicació a Brussel·les”. Per què hi ha aquesta tendència?
Si en Vidal ho diu, me’l crec. Jo quan vaig a Brussel·les veig molts periodistes! Però he de reconèixer que quan ho vaig llegir em va sorprendre. Aquesta tendència té una explicació: des de casa, amb una ordinador i connexió a internet pots tenir tota la informació que desitgis, perquè el Parlament Europeu té un servei de premsa excel·lent. Ara bé, com a periodistes, ser a Brussel·les, moure’t entre els passadissos, t’obre una perspectiva molt diferent.
Europa viu, actualment, entre dues ànimes: l’europeisme i l’euroescepticisme.
Així és. D’europeus en som tots i en fem bandera, però al mateix temps també carreguem contra les decisions que s’hi prenen i que generen euroescepticisme. Però no som conscients que avui hi ha més decisions que ens afecten directament i ens condicionen que es prenen a Brussel·les que no pas al Congrés dels Diputats o al Parlament de Catalunya. I des de Tot a Europa intentem apropar l’actualitat i exposar aquesta mirada que ens afecta des de Brussel·les.
Foto: Joanna Chichelnitzky
En la seva trajectòria professional ha combinat, majoritàriament, ràdio i televisió. Fa gairebé quatre dècades, vostè va iniciar la seva etapa lluny de l’Empordà als serveis informatius de Ràdio Barcelona, de la Cadena SER. És la mare de totes les ràdios?
Sí, exacte. Ràdio Barcelona va ser la meva escola de ràdio, és on vaig aprendre de veritat la professió. Personalment té un significat molt especial. Fa molt temps que no hi tinc cap vincle amb Ràdio Barcelona, però l’amor que hi sento perdura en el temps. Malgrat pertànyer a una cadena estatal i, per tant, molt espanyola, Ràdio Barcelona ha sabut conservar una finestra de catalanitat innegable.
Per què la ràdio continua sent un mitjà tan atractiu?
Hi va haver un moment determinant quan hi havia la disjuntiva entre l’AM (amplitud modulada) i l’FM (freqüència modulada) en què semblava que la gran aposta era la radiofórmula. Emissores com Ràdio Barcelona van fer una clara aposta per la ràdio de continguts que, sortosament, va tenir continuïtat més endavant amb Catalunya Ràdio i RAC1.
Vostè va ser la cara visible dels informatius de TVE Catalunya durant molts anys. Per què no ha quallat mai una televisió privada en català?
No ho sé. Possiblement, perquè som un país petit, i perquè les empreses televisives públiques han assumit temàtiques que equivaldrien a les privades. Ara bé, jo sempre m’he dedicat exclusivament a exercir de periodista, mai no he tingut temptacions empresarials.
“La funció de RTVE Catalunya no és batallar amb TV3, sinó oferir els millors continguts per a l’àmbit espanyol des de Catalunya”
Com pot competir Sant Cugat amb TV3?
És un error competir-hi, i a vegades RTVE Catalunya ha volgut jugar-hi assumint un paper que no li correspon. A Catalunya hi ha un canal autonòmic (TV3) que compleix molt bé la seva funció. I, en canvi, la funció de RTVE Catalunya no és batallar amb TV3, sinó oferir els millors continguts per a l’àmbit espanyol des de Catalunya. Feta la reflexió, et diré obertament que, a vegades, ser tan sincer m’ha costat car dins la pròpia empresa.
Per què?
Perquè si aquesta reflexió no coincideix amb l’opinió de qui dirigeix en aquell moment l’empresa, pot ser que et mirin amb més o menys estima.
Li han tocat mai el crostó?
Per això, no. En tot cas, em van tocar el crostó en l’etapa de 59 segons.
Fins i tot, va ser expedientat per la seva pròpia empresa. Com va viure aquella situació?
L’expedient me’l van obrir perquè algú em tenia ganes. Va buscar tota mena d’arguments que no s’aguantaven per enlloc, com ara que escrivia articles a la premsa local!
Foto: Joanna Chichelnitzky
Amb l’expedient, vostè va decidir prendre’s un temps en el qual va fer el salt a la política municipal arribant a ser primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Figueres. Què en va aprendre de la política?
Vaig aprendre moltíssim, especialment en el coneixement de l’administració. I també de la mateixa maquinària política: els partits són més importants que les persones. Prova d’això és que es va donar la circumstància que l’alcalde plegava, jo era el número dos i havia d’ocupar el seu lloc, però no va ser així perquè jo no tenia carnet, no era del partit.
La llufa de la política li ha penjat per sempre com a periodista?
No, perquè el meu pas per la política va ser intranscendent des de l’àmbit de famílies polítiques locals. Mai he militat en cap partit polític i m’hi vaig implicar en un moment en el qual els partits polítics apostaven per independents en les seves llistes electorals. Vaig acceptar-ho perquè m’estimo molt la meva ciutat i perquè volia fer una aturada professional, ja que no passava el meu millor moment a TVE. A Figueres ningú em recorda el meu pas per la política, continuo sent el periodista.
Com conviu amb les xarxes socials un periodista de més de 60 anys?
Les xarxes socials generen molta esclavitud. Hi ets o no, i el temps que t’hi has de dedicar prefereixo fer-ho en altres coses. Actualment, a X (ex-Twitter) tinc molt poca presència i ni tan sols m’he plantejat ser en cap altra xarxa social. Per la poca estona que passo a X, intento fer-ne un bon ús.
“Als periodistes més joves se’ls esprem al màxim”
Què aporten les xarxes socials en el relat informatiu?
Hi aporten moltíssim, en positiu i en negatiu. Però, al cap i a la fi, cada generació ha tingut els seus canals d’informació. Des dels diaris, la ràdio i la televisió, i ara les xarxes socials. Avui aquestes xarxes són palanques per fer caure governs, per aixecar constitucions i gairebé per mobilitzar guerres.
Gairebé tota la seva trajectòria professional ha estat lligada als informatius i a l’actualitat. Ara fa un programa més reposat, de periodicitat setmanal. Què canvia?
Canvia moltíssim! La informació diària fa que estiguis bolcat gairebé exclusivament a la feina i te’n ressents, també, en l’àmbit personal. Un programa setmanal et permet agafar més perspectiva. Ara puc repensar i revisar molt més els continguts. Hi ha un altre aspecte rellevant: l’energia que tens als 35 anys no és la mateixa que quan ja has superat la seixantena.
Amb 63 anys, pensa en la jubilació?
Sí, tot i que soc feliç fent el programa dedicat a Europa. Ara bé, quan m’arribi el moment de jubilar-me continuaré de forma activa, tinc moltes coses pendents a fer, encara.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Quina mirada hi posa, avui, a la professió?
Sincerament, havia estat molt més preocupat per la professió anys enrere. Ara bé, et seré clar: no puc amb els influencers. Especialment d’aquells qui volen fer-se passar per periodistes. Jo sempre donaré més credibilitat als mitjans tradicionals. Per això, hem de continuar reforçant la funció del periodista, és essencial per refermar els valors de la veracitat.
Vostè té contacte directe amb estudiants de Periodisme. Quines diferències veu avui respecte a la seva generació?
Abans era habitual rebre una o dues ofertes de feina. Avui és impensable! Quan parlo amb els estudiants, me’n faig creus. Cada cop hi ha més mitjans, més competència i als periodistes més joves se’ls esprem al màxim. Se’ls demana ser tot terreny i, com a contrapartida, ho tenen molt pitjor que els de la meva generació.
