Foto: Tony Alcántara
Francesc Guillaumet Pijuan (Balaguer, 1976) és el director de La Mañana, el diari degà de les comarques de Ponent que acaba de complir 85 anys. Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Lleida, va presentar i dirigir L’Atlàntida i Paisatges sonors a La Mañana Televisió-Canal Català. Al diari La Mañana ha estat redactor, redactor en cap i subdirector abans de ser nomenat director, fa quatre anys. Actualment també és professor associat de Periodisme per a la Universitat de Lleida i col·labora amb El Periòdic d’Andorra. A Comunicació 21, Guillaumet aborda la nova etapa de La Mañana, on el català ha acabat sent la llengua exclusiva de la capçalera.
Coincidint amb el 85è aniversari, s’inicia una nova etapa en què el diari es publica íntegrament en llengua catalana. Per què, ara?
Es completa, així, l’evolució iniciada quan fa deu anys Holder Solutions es va fer càrrec de la capçalera, amb un increment progressiu dels articles escrits en català. La Mañana tenia un deute amb la societat lleidatana: oferir un diari íntegrament en català, amb la seva pròpia llengua. I a més, teníem l’obligació i el compromís de fer aquest pas endavant, en un moment en què la nostra llengua està sent atacada i minoritzada en moltes ocasions. És una qüestió de normalitat.
Tenen previst traduir el nom de la capçalera?
[Somriu] És una pregunta que se la fa i ens la fa molta gent! No la traduirem. En primer lloc, perquè és una marca molt arrelada al nostre territori, amb una tradició periodística i una realitat molt arrelada. I, en segon lloc, si ens plantegéssim la traducció –que seria El Matí–, hauríem de comprar la capçalera als hereus d’Unió Democràtica, que en són els actuals propietaris.
La Mañana acaba d’estrenar un nou disseny al diari.
Així és, era una prioritat, calia fer-ho. Hem redissenyat la capçalera, canviant el color corporatiu: del vermell de tota la vida al blau zen, que ens aporta elegància, tranquil·litat i solvència. A més, el nou disseny ofereix un format més visual, jugant amb els espais en blanc, que respirin els textos i les fotografies, uns canvis que tenen com a objectiu fer que la lectura sigui més atractiva per als lectors. L’aposta de nou disseny no només és exclusiva per al paper, sinó que durant el mes de gener tenim previst impulsar un seguit de millores per al portal digital de La Mañana.
“No traduirem el nom de la capçalera”
També han donat més múscul a l’editorial.
L’editorial és l’ànima i l’esperit del diari, és l’espai on ens posicionem i dona el tret essencial de la capçalera. Per això, hem apostat per donar més visibilitat a la vinyeta del nostre ninotaire, el gran Paco Ermengol –a qui jo sempre dic que és el Messi dels ninotaires–, i que diàriament aixafa els ulls de poll. El ninotaire té butlla per anar més enllà, i gairebé sempre explica millor en un dibuix allò que tu, com a director, vols escriure en un text.
En plena Guerra Civil espanyola sortia al carrer un nou diari: La Mañana. Com s’explica la història de la capçalera?
A través de les seves portades, algunes d’elles emblemàtiques que tenim penjades a la redacció. Moltes portades tenen grans històries darrere. La primera, del 20 de desembre de 1938, per descomptat, que reflectia els fets de la Segona Guerra Mundial. Hi ha altres portades, com ara l’intent de cop d’estat del 23 de febrer de 1981, les riuades de l’any 1982 o l’ascens del Lleida a Primera Divisió de futbol amb un “Som de Primera”. Aquest és el pòsit que deixa, fins avui, La Mañana.
Foto: Tony Alcántara
Quin mèrit té que un diari sumi 85 anys?
Té molt de mèrit, i sobretot és un gran pes de responsabilitat [somriu]. Som el diari degà de les comarques de Ponent, i entre les cinc capçaleres amb més recorregut de tot Catalunya. Durant tots aquests anys, n’hem vist de tots colors. Així i tot, hem tingut el privilegi d’explicar la història de Lleida i les comarques de Ponent. I ho volem continuar fent així, i si és possible, fer-ho cada cop millor. Estem posant les bases cap al centenari de la nostra capçalera.
Què representa avui La Mañana en l’ecosistema comunicatiu de Ponent?
El professor Josep Gifreu va guanyar el Premi Josep Vallverdú d’assaig –que lliura la Paeria de Lleida– amb un estudi sobre l’espai comunicatiu català, que ha acabat sent un text de referència per a una generació de periodistes. Sempre defenso que hi ha un espai comunicatiu de les terres de Ponent, que inclou el Pirineu, la Vall d’Aran i la Franja. I, precisament, La Mañana vehicula i dona forma a tot aquest espai comunicatiu. Sense nosaltres aquest relat no existiria. Per això té sentit un diari, una capçalera com la nostra.
Quant a continguts, Lleida ciutat s’ho menja tot?
No, ni de bon tros! Lleida ciutat té un pes important, però no majoritari. Ho demostren les nostres primeres pàgines, amb una temàtica diària que aborda tot el nostre territori. Fins i tot la secció Comarques té més paginació que no pas la dedicada a Lleida ciutat. Les altres seccions (Esports o Cultura) també abracen allò que passa al territori. I diré més, en els editorials posem l’accent, denunciem i reivindiquem les mancances i les virtuts que té tot el nostre territori, i no exclusivament la ciutat de Lleida. La Mañana dona veu a les necessitats i les demandes del territori.
“Els diaris no podem explicar l’endemà el que tothom ja sap avui. Hem de posar-hi context, i aquí és quan el periodisme agafa valor”
En la darrera dècada han aparegut alguns dels diaris digitals arreu d’aquest territori lleidatà. Creu que fan una funció complementària a les dues capçaleres de paper per excel·lència (La Mañana i Segre)?
Sí, tot suma en aquest espai comunicatiu lleidatà i de Ponent. Ara bé, els únics mitjans que vehiculen tot el territori continuem sent els dos diaris de paper a través de les versions digitals. Aquests digitals han posat el focus en espais determinats, i és positiu. Fins i tot, quan hem necessitat algun material, hi hem col·laborat. Per tant, sí que fan aquesta funció complementària, benvinguda sigui.
La Mañana també té la funció de reivindicar Ponent, un territori gairebé oblidat pel conjunt del país?
Reivindiquem Ponent, un terme que va verbalitzar per primer cop el poeta de Balaguer Josep Vallverdú, de qui el 2023 s’ha celebrat el seu centenari. Ara bé, és un territori molt complex, ja que el Pirineu i la Vall d’Aran formen part del nostre territori, però no són Ponent. Hi ha aquest mantra de la frontera de la Panadella, que és més imaginària que no pas una altra cosa.
Com es pot combatre aquesta mirada barcelonacèntrica?
Reivindiquem que el que passa en el nostre territori és tan important com allò que passa a Barcelona, fent-ho bé i buscant l’excel·lència. Tots ens hem queixat d’aquesta mirada alguna vegada, i és inevitable. Aquest fenomen no és exclusiu de Catalunya, ja que Barcelona és una gran metròpoli i és cap i casal del país, com ho és Madrid i els seus extraradis per a l’Estat espanyol.
“La Mañana és una capçalera de tradició, molt arrelada al territori, que en moltes famílies passa de pares a fills”
Aquest desembre ja va haver-hi el primer acte de commemoració del 85è aniversari, una celebració que s’allargarà durant tot el 2024.
A la Llotja de Lleida vam aplegar-nos una munió de persones vinculades al món social, cultural i polític de Ponent. Voldria destacar, sobretot, la presència de cinc directors del diari: Josep Ramon Correal, Jordi Pérez, Josep Ramon Ribé, Ignasi Calvo, i jo mateix. Durant l’any hem programat diversos actes, exposicions i publicacions especials. Destacaria una exposició prevista per a l’octubre vinent dedicada als ninotaires que ha tingut el diari: Pep Monyarch, Jordi Balasch, Marçal Abella, i en aquesta última etapa, Paco Ermengol.
Una de les estratègies que estan aplicant bona part dels mitjans per reforçar la viabilitat econòmica és el mur de pagament, que a La Mañana no n’aplica. S’ho han plantejat?
Ho hem pensat, però, de moment, no ho tenim previst. La versió digital del diari continuarà oferint els continguts de forma gratuïta.
I el subscriptor, té el seu pes?
Sí, moltíssim. En aquests 85 anys, La Mañana és una capçalera de tradició, molt arrelada al territori, que en moltes famílies passa de pares a fills. Fruit d’aquest sentiment, continuem comptant amb un volum important de subscriptors de paper. Així i tot, en els darrers anys, també hi hem sumat el subscriptor digital, que té diàriament l’opció de llegir el diari en format PDF.
Foto: Tony Alcántara
El format paper continua sent el format de referència de la seva capçalera?
Tot i que som una capçalera que ha fet camí en el paper, el digital també és una prioritat, prova d’això són les millores que ben aviat posarem a l’abast dels lectors. Cal trobar la millor convivència entre els dos formats.
Tenint en compte el canvi d’hàbits de lectura, com pot ser atractiu un diari avui per al lector?
Els diaris hem d’intentar fer un producte diferent, no podem explicar l’endemà el que tothom ja sap avui. Hem de posar-hi context, i aquí és quan el periodisme agafa valor.
Des d’una capçalera de paper, com es pot atraure el lector més jove?
A La Mañana hem incorporat noves seccions, com Crea, amb què ens volem atansar a nous llenguatges, a nous públics més joves, amb notícies que tenen una cabuda més difícil en altres seccions.
“Hem de continuar posant en valor la fotografia periodística, i sobretot en la mirada del fotoperiodista”
Els continguts audiovisuals estan agafant cada cop més pes, també, en les capçaleres tradicionals que tenen versió digital. És el cas de La Mañana?
Des de fa temps que estem apostant pels vídeos, que complementen la informació escrita i que tenen molta sortida per als diferents canals de xarxes socials. Ara bé, hem de diferenciar els vídeos de les fotografies, que són complementaris. Hem de continuar posant en valor la fotografia periodística, i sobretot en la mirada del fotoperiodista. Tenim una munió d’exemples que ho demostren, moments en els quals el fotoperiodista capta aquell moment que continua tenint un valor gegant per al diari i els lectors.
Morirà el paper?
Fa més de 20 anys que ho sento. El paper encara resisteix i el que sí que ha desaparegut és el llibre electrònic. És cert que no podem amagar el cap sota l’ala davant d’una generació jove que no té el diari com a referent a l’hora d’informar-se, però tampoc ho fan en diaris digitals; en tot cas, el seu univers és TikTok.
Vostè és professor universitari. Quina mirada hi posen als diaris de paper els seus alumnes?
En parlem molt, i m’agrada rebre les seves impressions. Recordo un dia que van tenir interès per conèixer la redacció del diari, i d’altres que em van dir que al diari li mancaven els continguts que més els agradaven, com ara la moda. I tenien raó. Potser el problema és nostre, de no escoltar les peticions d’aquest públic més jove. Qui et diu que si els mitjans de comunicació som capaços d’oferir-los els continguts que atrau als joves, ells acabin consumint diaris? A La Mañana, hi hem posat remei.
