Foto: Juan Cabré
Francesc Ràfols (Barcelona, 1957) és el president del Sindicat de Periodistes de Catalunya. Llicenciat en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona, va iniciar-se a Ràdio Ciutat de Badalona i Ràdio Sant Boi. Va treballar com a cap de premsa de Barcelona Activa i al Diari de Barcelona. La seva etapa més llarga en el periodisme va ser a la publicació El Triangle. Un cop jubilat, mostra el seu punt de vista en el seu blog. A Comunicació 21, Ràfols desgrana com veu el sector des de la mirada sindicalista.
Acaba de ser reelegit president del Sindicat de Periodistes de Catalunya. Per què s’hi ha tornat a presentar?
Perquè el projecte continua, i sobretot perquè forma part de la meva implicació personal. Ja vaig participar del procés constituent del Sindicat, al cap d’uns anys em vaig incorporar a la direcció i vaig formar part d’un trajecte que acabarà quan finalitzi aquest segon mandat.
En el darrer congrés es va aprovar el pla d’acció per al nou mandat.
El pla aprovat sorgeix d’una enquesta que, prèviament al congrés, havíem fet a la filiació sobre quins creien que haurien de ser els eixos d’actuació del Sindicat. Tot i que no va haver una resposta massiva, sí que va ser suficient com per tenir present, entre d’altres coses, el que ja ens deia la filiació.
Quins serien els trets essencials d’aquest pla?
Els eixos d’actuació del Sindicat són la lluita contra la precarietat (el que més preocupa en el sector), com s’han anat deteriorant les condicions laborals al llarg dels anys, tant pel que fa als salaris, les jornades, la càrrega de feina i les contractacions irregulars, especialment per als professionals més desprotegits, com ara els freelance. I no serà perquè no hàgim presentat propostes per a corregir-ho.
Quines són aquestes propostes i a qui les han presentades?
A l’Executiu espanyol i als diferents grups parlamentaris del Congrés dels Diputats. Les propostes van enfocades a la regulació dels drets laborals del periodisme, en la qual es dona cobertura social i obliga el col·lectiu i les empreses a cobrir aquelles persones a qui es fa encàrrecs. Això no és res estrany, també passa a França, Portugal, Alemanya, el Regne Unit o Bèlgica.
I els freelance, quina situació viuen?
Actualment la situació dels freelance a Europa és molt precària, i a l’Estat espanyol, insostenible. És un sector completament desregulat, i no demanem res que altres col·lectius no tinguin. Per altra banda, és el mateix que tenen els actors: tant treballes, tant cobres i tant cotitzes.
“Cal que les empreses posin mecanismes per combatre l’assetjament de les dones periodistes a les xarxes socials”
Quins són els màxims responsables d’aquesta precarietat en el sector?
Les empreses de comunicació i l’administració, que no volen posar-hi remei, tot i les reivindicacions sindicals que s’han fet per donar cobertura a un col·lectiu summament desprotegit i amb una indigència laboral intolerable en el segle XXI. La precarització de les condicions laborals implica menys independència.
Durant el congrés van presentar la radiografia dels mitjans de comunicació catalans. Quines conclusions aporta?
La radiografia la vam fer en tres àmbits: premsa diària i agències; premsa no diària i premsa digital; i ràdio i televisió, tant pública com privada. De la premsa escrita, les dades determinen que, malgrat és un sector que ha retrocedit molt, segueix mantenint unes rutines i unes estructures que han facilitat la cessió de dades. Es denuncien pressions a l’hora d’escriure, un augment de la càrrega de feina i de les jornades, i, a més, no es paguen hores extres. Així, es valora positivament el ventall de permisos per a qüestions diverses.
En el segon àmbit: premsa no diària i premsa digital.
En aquest àmbit les empreses són més febles. En el digital hi ha empreses noves que no han tingut temps de consolidar-se.
El tercer àmbit: ràdio i televisió.
És obvi que les públiques, en general, tenen unes bones condicions, sobretot en les grans i també algunes locals. El més greu és el control governamental que s’hi fa. En definitiva, en el periodisme actual predominen les jornades llargues, els sous baixos i molta precarietat.
Foto: Juan Cabré
Des del Sindicat lluiten per l’equitat de gènere en els mitjans. Encara som lluny?
En la professió, la meitat dels professionals són dones, així i tot no hi ha equitat de gènere en els llocs de direcció dels mitjans, ocupats gairebé tots per homes. També és encara molt baix el número de mitjans que tenen plans d’igualtat elaborats i aprovats, tot i que n’hi ha que els estan redactant. I tampoc hi ha equitat en els continguts que ofereixen els mitjans, la visió de gènere no hi és, encara està molt masculinitzada. Queda molt camí per recórrer per arribar a què els mitjans tinguin una mirada més transversal.
Un altre aspecte és la conciliació de la vida familiar i laboral, hi hem avançat?
En alguns casos, sí. Així i tot, els horaris de producció, que en moltes redaccions es treballa fins a les 10 de la nit, no ajuden. Moltes dones periodistes, per poder mantenir la seva presència en la família, han optat per ser freelance i treballar des de casa, i això les ha perjudicat a l’hora de les cotitzacions i retribucions. Per tant, conciliar la vida laboral i la professional hauria de millorar les condicions de les persones. Ara bé, no és una realitat exclusiva per a periodistes, és una qüestió més estructural.
“Hi ha companys que sense fer sindicalisme són més torracollons que els mateixos sindicats”
Un dels aspectes on s’està posant més la banya és en la lluita contra l’assetjament des de les xarxes cap a les dones, com es va reivindicar recentment en un acte al Parlament. Quina mirada hi posen?
És una preocupació extrema i una qüestió gravíssima, per això vam participar en l’acte al Parlament. Des del Sindicat de Periodistes vam desenvolupar un projecte en l’àmbit de la informació esportiva feta per dones arran de les denúncies de la periodista del diari Sport, Maria Tikas. A els xarxes tothom rep atacs, però en el cas de les dones és indiferent el que diguin, només pel fet de ser dones se’ls ataca. Està molt bé donar suport, però és més important que els periodistes homes empatitzem i que les empreses posin mecanismes per combatre-ho i perseguir qui les ataca.
Un altre aspecte rellevant són les fake news. Creu que la societat és conscient dels perills que suposa la desinformació?
La majoria és molt poc conscient i desconeix quins són els drets en matèria d’informació, ningú els hi ha explicat. Moltes empreses de comunicació han oblidat que el seu motor és la informació, i s’han convertit en màquines propagandístiques d’altres interessos empresarials. Des del Sindicat creiem que des de ben joves caldria explicar-los quines són les dinàmiques que amaguen la informació, qui la distribueix i quins són els interessos ocults. Així és com aprendrem a triar correctament la informació i a descodificar les trampes que ens posen.
En el Sindicat han incorporat, per primer cop, una secretaria per a periodistes joves. Què pretenen?
El Sindicat s’ha de renovar, continuar avançant. Hem de mostrar-los als periodistes joves que el Sindicat és un aliat. Fer-los veure que el Sindicat és l’espai on podran desenvolupar alternatives a l’hora de treballar els problemes que hi ha en el seu col·lectiu. I més per a les noves generacions, que tenen un problema per accedir a la professió.
“La situació dels freelance a Europa és molt precària, i a l’Estat espanyol, insostenible”
Creu que la paraula sindicat s’associa a un concepte passat de moda?
Sí, i és a conseqüència de la dreta mediàtica, que titlla els sindicats de ser una cosa obsoleta, del passat. A més, hi ha sindicats que han comès errors en el passat. Així i tot, reivindico la tasca sindical. Més enllà dels encerts o els desencerts, l’únic espai on la gent es pot agrupar per defensar els interessos dels treballadors són els sindicats. Nosaltres som agrupacions de persones que defensem els nostres interessos i, ara, som més necessaris que mai.
Per què?
Perquè defensem la fórmula sindical que hi ha a tot Europa, la que podem negociar i de la qual podem participar en la negociació col·lectiva per millorar les condicions de treball, i podem intervenir per defensar els interessos dels companys i les companyes.
Què aporta el Sindicat al sector a Catalunya?
Aportem el nostre profund coneixement, que ens permet intervenir millor, fer propostes més adequades, i tenim la mirada que sabem com d’important són les condicions laborals.
Entrevista realitzada a l’Espai Línia / Foto: Juan Cabré
El Sindicat i el Col·legi són complementaris?
Quan ho consideren, sí. Hi hem col·laborat, amb el Col·legi, vam néixer d’ell, i normalment sempre hem tingut una bona relació. Hem treballat junts en molts projectes i ara estem a punt de signar un protocol amb el Departament d’Interior i juntament amb el Sindicat de la Imatge en relació als elements d’identificació dels periodistes a la via pública.
Compten amb prop de 700 afiliats. Caldria ser-ne més?
I tant que caldria! No en som més perquè a l’Estat espanyol la filiació sindical és relativament baixa, i no en som una excepció. En el nostre cas, tenim una professió molt atomitzada, a altres països europeus hi ha només un sindicat, per norma, i tot ho fa més fàcil. La nostra voluntat és créixer.
El sindicalista és el torracollons de la redacció?
Ho és, però no ho hauria de ser. Jo ho he sigut [somriu]. Bé, he sigut un periodista que feia sindicalisme i mai m’he considerat un torracollons, però sempre he assumit les meves responsabilitats. Hi ha companys que sense fer sindicalisme són més torracollons que els mateixos sindicats. De tant en tant, s’haurien d’assumir responsabilitats sindicals col·lectives.
Amb aquest escenari, com veu el futur del sindicalisme a Catalunya en els mitjans de comunicació?
El futur del sindicalisme en els mitjans de comunicació de Catalunya està molt lligat al futur dels mitjans de comunicació. I si els mitjans no fan una sèrie de reflexions i recuperen l’essència de la seva tasca, que és garantir el dret a la informació de la ciutadania, es quedaran sense futur. La nostra tasca és garantir el dret a la informació de la ciutadania, que de tots els drets que existeixen en una societat democràtica, el de la informació no està regulat. No s’hi han atrevit per la pressió dels propietaris dels mitjans, falta molta pedagogia.
