Foto: Salvador Redó
Gonçal Mazcuñán (Barcelona 1948, però manresà de fet des que tenia 7 anys) va ser director, director general i president executiu del consell d’administració d’Edicions Intercomarcals, editora de Regió7, i actualment és el president del consell assessor. El 1978 va ser un dels impulsors del diari de la Catalunya Central, que ara forma part del grup Editorial Prensa Ibérica. Durant 24 anys va ser el director de la capçalera i, arran del canvi de propietat, es va convertir en president executiu del consell d’administració, un càrrec que va ocupar cinc anys. A Comunicació 21, Mazcuñán reviu els moments més rellevants dels més de 40 anys de recorregut de Regió7, una marca d’èxit del periodisme de proximitat a Catalunya.
Després d’una dècada jubilat i allunyat de la dinàmica del diari, encara manté el barret de periodista?
Ser periodista és una manera de fer, una manera de veure el món, i es porta molt endins. Encara avui se’m fa difícil no caure en la temptació de veure coses pel carrer, explicar-les i trucar al diari.
Després de tota una vida lligada a Regió7, com es viu un moment com la jubilació, en el qual s’ha de fer un pas al costat?
En el moment en què vaig plegar del tot vaig entrar en una etapa en què veus passar les coses des d’una perspectiva més tranquil·la, sense intervenir, perquè era la gent que quedava al diari qui havia d’aplicar el seu criteri per continuar endavant. Inicialment, tens una sensació de buit, de pèrdua de responsabilitats, però se supera de pressa. És el més agraït de la jubilació, alliberar-te de les responsabilitats. Van ser molts anys exercint la direcció periodística del diari i després compaginant-la amb la direcció general, i en un moment complicat.
Va deixar el diari en bones mans.
Si hi ha una cosa de la qual estic molt content és d’haver deixat un equip de professionals molt bo, un equip directiu molt identificat amb el diari, molt capacitat i eficient.
Anem als inicis. Com es va cuinar Regió7?
Va ser fruit d’un treball d’universitat que ens va encomanar la professora Anna Balletbó a l’Autònoma. Havíem de redactar un projecte d’una empresa periodística, i amb dos companys més de classe –Albert Macià i Pilar Parcerisas– vam elaborar un projecte de diari per a Manresa que fos alternativa a la desfasada Gazeta de Manresa, ancorada en el model de Prensa del Movimiento. Era el 1977, el país estava en efervescència, tenint en compte que el franquisme s’havia exhaurit, i va ser una època on va proliferar l’aparició de noves capçaleres.
“L’únic que mantindrà vius els mitjans de comunicació serà la seva credibilitat, que siguin incontestables”
El projecte que elaboraven amb Albert Macià i Pilar Parcerisas no era l’únic, oi?
En una de les reunions de treball que fèiem a l’antiga Cervesseria (local de trobada habitual en aquelles èpoques), mentre estàvem posant sobre la taula el projecte, vam escoltar, de forma diguem-ne accidental, la conversa d’un grup de tres persones –Joan Montraveta, Remei Aranda i Pep Raluy– que a la taula del costat també estaven parlant d’un projecte de diari.
Es coneixien aleshores?
No, no ens coneixíem, però ens vam entendre de pressa per unir les idees i confeccionar un projecte de diari amb vocació comarcal. En el temps, vam coincidir amb la presentació pública d’un altre projecte que empenyia l’agrupació local de Convergència i Unió, però finalment la nostra proposta va aconseguir més suport popular i, després de dos números zero, el 30 de desembre del 1978 va sortir el primer número, amb un accionariat molt diversificat i plural.
Foto: Salvador Redó
Al llarg d’aquests més de 40 anys de Regió7 hi ha hagut tres moments rellevants: el primer, la decisió de crear una rotativa pròpia: Imprintsa. Què va suposar aquest projecte?
Va ser un impuls econòmic cabdal. L’aventura ens va generar prou recursos per poder fer el projecte periodístic més ampli, més ambiciós. No teníem prou diners per créixer, però en col·laboració amb una empresa de capital risc vam tirar endavant la inversió en una rotativa que, com a indústria i negoci paral·lel, va començar a generar recursos. Dirigida per l’enyorat Andreu Aguilera –el millor professional del sector, mort prematurament– vam arribar a treballar fins a tres torns diaris! Això era un valor afegit per al diari. Va ser una bona decisió que ens va ajudar a engegar nous projectes.
Un segon moment va ser sortir del territori, eixamplar i tastar altres comarques. Vist amb perspectiva, què va suposar aquella expansió territorial?
Ens vam emborratxar [riu]. Com el futbolista que s’emborratxa de pilota i acaba perdent una bona oportunitat de marcar gol. El nostre model era de tant d’èxit que ens vam creure que el podíem escampar a altres territoris, que triomfaríem oferint un diari en territoris on no hi havia premsa local, o era deficient. Essencialment, ens vam equivocar en el nom de la capçalera, especialment a Igualada. Era un bon producte, anoienc al cent per cent en els seus inicis, però ens vam equivocar pensant que podíem fer un diari amb capçalera manresana en un territori amb molta personalitat com és Igualada.
L’expansió es va acabar per la crisi econòmica o per la manca d’arrelament?
La manca d’arrelament no feia competitiu el diari. Va haver-hi un moment, cap al 2008, en plena crisi econòmica, que la nostra situació i el bon criteri de gestió va aconsellar tancar l’edició d’Igualada, perquè era insostenible mantenir l’estructura de personal que feia falta per fer aquell producte.
I el tercer moment: el vistiplau a l’oferta d’Editorial Prensa Ibérica. Va ser una bona decisió?
Indiscutiblement. El 2006 vam entrar a formar part d’Editorial Prensa Ibérica, un grup que té molt clar que la comunicació és un negoci si es fa ben feta, i allà on es fa un bon diari no cal canviar-lo, no cal que tingui una ideologia concreta. Entrar-hi va suposar la garantia de continuïtat en un moment que ja anunciava canvis en el sector, i amb molts moviments en el mercat.
“La immediatesa ens fa ser banals, ens ho fa aigualir tot”
Però en aquell moment van negociar amb altres grups més enllà de Prensa Ibérica.
Sí, a més de Prensa Ibérica ho vam fer amb El Punt, La Vanguardia i El Periódico de Catalunya. Finalment, Prensa Ibérica va ser la proposta que ens va merèixer més confiança. I va ser així perquè confiàvem mantenir la capçalera amb la tradició periodística que tenia, l’arrelament al territori i la llengua; era aquesta empresa, perquè era un grup amb múltiples capçaleres, cadascuna amb la seva personalitat. El temps ens ha donat la raó. Va ser una bona decisió, perquè amb les successives crisis no hauríem tingut la capacitat de mantenir aquell model de diari per nosaltres mateixos. La capçalera segur que hauria perillat i la crisi ens hauria dut a una situació de precarietat.
Regió7 ha estat un model d’èxit. Què l’ha fet tan genuí?
Diria que ha estat proper amb la gent, fer-los sentir testimonis de l’actualitat del seu territori, implicar-se molt en la vida associativa. Ha intentat fer veritat allò que la comunicació la intentem fer entre tots, però conscients que estem al servei de la gent. L’èxit ha estat identificar-se amb el territori i que el lector t’identifiqui com a propi. Això vol dir que has generat credibilitat i que la feina ha estat raonablement ben feta.
Des de la capçalera van crear la marca Catalunya central. Va ser una manera de col·locar-se al mapa?
El nom ja naixia amb una voluntat d’aportar coneixement i informació a la gent del territori. La Regió Setena era una organització territorial històrica que calia defensar per la seva significació amb temps de llibertats democràtiques que començàvem a recuperar. Volíem identificar-nos amb el territori, crear la marca i vam aconseguir-ho.
Amb el seu bagatge i l’expertesa d’haver impulsat un diari d’èxit, creu que avui dia i amb el context actual seria repetible muntar un diari tal i com es va crear Regió7?
Muntar un diari com Regió7 en les condicions que es va fer és irrepetible, perquè ni les tecnologies actuals no tenen res a veure amb les d’aleshores, ni la situació del país és la mateixa. Aquell moment és irrepetible, espero! Ara el repte és fer-lo amb les condicions actuals, comptant amb el desgavell/oportunitat que provoquen les xarxes i la tecnologia digital. Ara mateix el que és difícil és sobreviure. Actualment, el repte és demostrar que fas un millor periodisme que qualsevol altre.
“L’èxit ha estat identificar-se amb el territori i que el lector t’identifiqui com a propi. Això vol dir que has generat credibilitat i que la feina ha estat raonablement ben feta”
En un article seu a Comunicació 21 feia referència a la premsa comarcal, que ara se li diu de proximitat, i parlava d’un dels valors del periodisme: la immediatesa. Un aspecte que s’està pervertint amb les xarxes socials.
La immediatesa ens fa ser banals, ens ho fa aigualir tot. Per donar la informació al moment has de fer-ho sense contrastar com caldria, i després s’han de rectificar les informacions. La immediatesa obliga moltes redaccions a bolcar els continguts tal com els arriben, i això va en demèrit de la professió i de la societat, perquè l’acostumem a consumir continguts sense passar pel sedàs del rigor, i això és molt perillós.
Com pot sobreviure el projecte del diari en aquesta crisi de model i amb la tempesta tecnològica que ho posa tot en dubte?
Fent el que està fent. Han estat capaços d’aprofitar l’embranzida del diari i els recursos que els proporciona el grup per fer el traspàs. Regió7 ja és dins d’un grup de comunicació, la versió web i la versió paper conviuen, i la web busca nous models de negoci. S’hi està fent una aposta molt decidida. Convençuts que cal fer una revolució i que la guanyaran. A partir del mes vinent s’oferiran continguts de pagament en la versió digital del diari i s’està fent acuradament el procés que fan tots els mitjans de comunicació que volen sobreviure.
Què han de fer les capçaleres de paper per sobreviure?
Els diaris de paper s’han de fer digitals. S’han de reconvertir, aprofitar l’eina, que és extraordinària. Cal aprofitar els recursos tècnics i tornar a erigir-se en instruments al servei de la societat. El paper es pot mantenir, però acceptant que mai podrà donar el rendiment econòmic per mantenir l’estructura informativa que necessita un mitjà de comunicació per ser creïble i rigorós. Mai més serà el negoci que havia sigut, perquè el negoci dels diaris era la publicitat, no pas la venda de diaris. I els anunciants han trobat nous suports, segurament més atractius.
Molts directors de diari subratllen que el paper encara genera molts més ingressos que el digital.
La premsa escrita no ha sabut com aturar la fugida de la inversió publicitària cap al digital. L’únic que mantindrà vius els mitjans de comunicació serà la seva credibilitat, que siguin incontestables. Per fer això es necessiten molts recursos, personal molt qualificat. Imagino que s’haurà d’anar a un periodisme especialitzat, rigorós, creïble, responsable socialment, que sàpiga utilitzar les eines digitals per recuperar l’interès i la confiança dels lectors. Jo no vull que desaparegui el paper, però s’ha d’acceptar l’evolució del pas del paper cap al digital.
