Jaume Barberà: “Jo també vaig ser còmplice del procés”

Jaume Barberà i Ribas (Mollet del Vallès, 1955) va estrenar al març el programa Més singulars a 8tv. Va treballar durant més de 30 anys a TV3, on va presentar diversos programes de la casa: Els matins, Bon dia Catalunya, Telenotícies, Paral·lel, Singulars i Retrats. En els darrers anys ha estat col·laborador habitual en tertúlies de ràdio i televisió. Ha publicat els llibres Singulars. Escoltar per aprendre (2012), S’ha acabat el bròquil (2013) i (In)satisfets (2016). A Comunicació 21, Barberà reivindica la televisió ben feta, ara, des de la privada.

Ha tornat activament davant les càmeres, tot i estar jubilat.
Sí, visc una jubilació activa. El treball socialitza, i quan et jubiles i deixes d’anar a fitxar a la feina, hi ha persones que emmalalteixen, perquè deixen de socialitzar-se. Per això és bàsic mantenir-se actiu. Ja ho feia així abans d’entrar a 8tv. Ara encara ho faig més.

No preferiria estar tranquil a casa llegint un llibre?
Ja ho faig. Però quan em diuen de tornar a primera línia i amb una proposta com aquesta, no tinc cap dubte. No hauria tornat a televisió per presentar un concurs ni qualsevol altra cosa que no m’omplís. He tornat per fer allò que més m’enriqueix professionalment, i també personalment.

Com està sent el seu aterratge a 8tv?
Més senzill del que imaginava, ja que feia sis anys que no presentava un programa a televisió. Mai he estat desconnectat dels platós, tot i que he estat un temps sense tenir la responsabilitat de donar la cara i omplir de contingut un programa.

I el Més singulars, com està responent?
Hem de polir alguns detalls, però en línies generals estic content. En aquests primers programes, la meva prioritat ha estat que aquella gent que em coneix hagi vist que és un espai amb bons continguts, que és un bon producte televisiu. El que em satisfà és que col·legues de la professió em truquin i em comentin que el programa ha mostrat les seves potencialitats.

Quines?
Sempre he lluitat perquè el plató s’adapti al contingut. Has de ser capaç de fer que les teves limitacions físiques d’espai i tècniques puguin adaptar-se al contingut que vols oferir. I en això el programa és una fórmula oberta. L’esperit de Més singulars, que és el mateix que el de Singulars, és escoltar per aprendre. I aquesta és una mancança que hi ha en els mitjans actuals, que ens pensem que els periodistes ho sabem tot.

Per això vostè nodreix el programa exclusivament amb experts?
Sí, majoritàriament, perquè a mi m’agrada la televisió on el convidat pugui parlar. Per això hi ha diferències amb una entrevista informativa de quatre minuts on hi ha temps per a la poesia. Les entrevistes que m’agrada fer són les que, quan acabo la conversa, m’adono que he après més coses que quan he començat l’entrevista. I com a ciutadà és el que m’agrada d’una televisió.

“La supressió de Singulars de TV3 respon una ordre política del govern d’Artur Mas, i jo no vaig ser prou valent”

Es pot fer servei públic des d’una privada?
Sí, i tant. Nosaltres no busquem l’espectacle a qualsevol preu.

I la televisió va cap aquí, o l’aposta cada cop va més encaminada únicament cap a l’entreteniment?
Quan jo estudiava em van ensenyar que la televisió ha de complir tres objectius: formar, divulgar i entretenir. Actualment, la televisió és una eina principalment d’entreteniment banal. No hi ha més objectius.

Un programa de servei públic com Més singulars encaixa en una cadena privada?
El que hem de preguntar-nos és per què una empresa privada ha apostat per Més singulars. Amb els pocs programes que hem emès, hem demostrat que és un espai on els convidats no criden, no s’insulten i no busquen l’espectacle. El nostre únic espectacle és la paraula. I espero que poc a poc l’audiència s’hi acostumi i s’hi enganxi.

Tot i haver-se estrenat amb Més singulars, es veu fent altres programes a 8tv?
Ara mateix només penso a consolidar Més singulars. No sé quan durarà aquesta aventura. El que sí que sé és que faré tot el que pugui per mantenir un programa que crec que aporta coses diferents. Si puc fer altres coses a 8tv, tot dependrà del que em pugui proposar Nicola Pedrazzoli.

Com està responent el seu equip?
A 8tv tinc un avantatge: tot i ser un equip petit, té unes ganes boges de treballar. A 8tv una persona fa la feina que en altres llocs (una televisió pública) farien quatre professionals. A 8tv no els cauen els anells. És una empresa privada, hi ha gent que hi inverteix diners i, com és obvi, vol resultats.

Qualsevol empresa vol resultats.
Sí, però els directius d’una empresa privada i els d’una empresa pública no dormen de la mateixa manera cada nit. I això es nota.

“Vaig marxar voluntàriament de TV3 per no anar a galeres”

Quina mirada posa en Nicola Pedrazzoli al capdavant de 8tv?
Admiro la gent que se la juga, i Pedrazzoli fa anys que ho fa. Admiro els emprenedors i els empresaris, perquè jo mai he tingut el valor de jugar-me-la. Mentre treballava a TV3 vaig tenir l’oportunitat de fer-ho en una productora renunciant a seguir a la Corpo. No vaig tenir valor de fer el pas. Pedrazzoli lluita per fer una televisió privada competitiva a Catalunya.

Hi ha espai?
Quin país tenim si no hi ha espai per a 8tv? En un país de primera hi ha espai per al sector privat. O és que tot ha de ser públic? Per tant, felicito totes les persones que es dediquen a poder construir una televisió privada de qualitat a Catalunya. I Pedrazzoli n’és una. A 8tv es lluita cada dia per guanyar una dècima més. És molt dur.

Les audiències a 8tv s’estan alentint més del previst?
Actualment 8tv està lluitant entre el 0,7 i l’1% d’audiència. La direcció està fent grans esforços, incorporant nous programes i nous professionals, però és una tasca lenta. Tant de bo amb l’esforç de tots contribuïm a anar fent créixer la confiança amb els teleespectadors. Sap quina audiència va tenir Singulars en el primer any d’emissions al canal 33? El 0,1% d’audiència. I després vam ser capaços de superar, fins i tot, TV3. Per tant, paciència.

Per què costa tant en aquest país fer ombra a TV3?
De la mateixa manera que costa tant que un club esportiu d’aquest país pugui enfrontar-se al Barça. Necessitem més clubs esportius i mitjans de comunicació potents. El dia que 8tv consolidi el seu projecte obligarà la televisió pública del país a espavilar-se de debò. I quan això passi, qui en sortirem beneficiats serem tots els catalans. Quan no tens competència, no tens l’obligació de mirar enlloc més.

Com veu l’oferta televisiva actual?
La televisió va de bracet amb la societat actual. Hi ha una televisió tòxica a l’Estat espanyol que ens contamina a tots: Telecinco. És una cadena que té molta audiència, però que embruta, i la seva aportació és nefasta. No té límits, ni deontologia, denigra les persones, s’exalta el masclisme i s’utilitza la dona com a pur objecte eròtic. Com a professional, Telecinco m’avergonyeix. Gairebé el mateix podria dir d’Antena 3 i d’altres per molt progres que semblin.

Vostè va iniciar-se en la televisió fa 40 anys amb l’aparició de TV3.
Sí, senyor! Vaig ser dels 100 primers!

D’aquella TV3 que es va dibuixar, com la veu avui?
Dels 100 que la vam començar no deu quedar ningú. Crec que encara hi ha un esperit disruptiu, ja va ser-ho. Així com Telecinco ha estat disruptiva en negatiu, TV3 ho va ser en positiu. Me n’adonava quan vaig fitxar per TVE a Madrid. Els mateixos cambrers dels bars ens felicitaven! TV3 va aportar moltes coses positives a l’hora de fer televisió a Espanya i per això, entre altres coses, la volien reduir a pur folklorisme.

I avui?
Avui continua sent un referent, però la resta de cadenes han après de TV3, s’han espavilat. Fixa’t en la meteorologia, qui innova? Ho va fer TV3 amb el malaurat Antoni Castejón. Els altres ho han anat copiant! Avui en dia li costa més, tot i que Eufòria està sent una glopada d’aire fresc, perquè connecta amb la gent jove.

Vostè va coincidir amb Alfons Quintà. Té alguna vivència personal?
Quintà estava obsessionat amb la premsa estrangera. Recordo un dia que em va recomanar que no digués més l’expressió ‘casa nostra’. “Això ho diu un periodista de la CBS? Diu our home o our country?”, em va dir. “Fes el que diu la BBC o la CBS i no una televisió de poble”, va reblar.

“A 8tv es lluita cada dia per guanyar una dècima més”

Tot i ser un dels 100 primers periodistes que van obrir la programació de TV3, marxa abans d’hora.
Marxo per edat. La direcció va obrir un procés de jubilació col·lectiu i a mi em tocava. Jo no volia marxar, no tenia ganes de jubilar-me i vaig anar a parlar amb la direcció. Vaig posar una condició: que em mantinguessin els programes si jo aguantava els nivells d’audiència.

I no li van acceptar.
La resposta de la direcció va ser que no em podien garantir el que demanava. Així és com em vaig acollir al procés d’acomiadament col·lectiu. Vaig marxar voluntàriament de TV3 per no anar a galeres, que és on possiblement m’haurien enviat.

Qui va prendre la decisió de suprimir Singulars de la programació?
Va ser la mateixa Corpo. Mai he entès per què van prescindir d’un programa de referència i amb una gran audiència tot i emetre’s pel canal 33, i seguit en universitats espanyoles. La supressió de Singulars de TV3 respon a una ordre política del govern d’Artur Mas, i jo no vaig ser prou valent.

Per què?
Perquè havia d’haver plantat cara i batallar, tot i que hagués perdut. El director corresponent ho va executar a la perfecció, sense fer sang. I em van proposar fer un altre programa, d’aquí va sortir Retrats. Això, ara, potser no seria tan fàcil.

Un cop va marxar de TV3 va convertir-se en un tertulià de referència. El periodista ha de mullar-se a fons o ha de mantenir-se equidistant amb l’actualitat?
Mentre ets actiu en un programa de televisió, i sobretot d’una pública, no s’ha de fer. I t’ho diu una persona que ho ha fet, jo he incomplert aquesta regla amb el permís de la direcció. No hauria d’haver fet campanya a favor d’una cosa o una altra. Però vivíem una situació excepcional amb el procés. Em vaig equivocar, no ho hauria d’haver fet.

Vostè va ser una veu autoritzada durant el procés des dels mitjans de comunicació.
No ho sé, però si els periodistes que en aquells moments érem referents haguéssim fet escrupolosament la nostra feina, potser els líders polítics i socials no haurien anat a la presó, i no s’hagués comès l’estupidesa de fer una declaració unilateral d’independència. Segurament, en veure que els que no érem dubtosos de ser espanyolistes els dèiem i vèiem la realitat amb dades i amb fets (en tenia d’importants), haguessin reflexionat més del que ho van fer.

Vostè fa autocrítica.
En la mesura que em correspongui, jo també vaig ser còmplice del procés. Actualment, encara n’hi ha que ho fan, no és el meu cas. Molts periodistes vam deixar de fer el nostre ofici i ens vam convertir en membres de l’agitació i la propaganda, i això va tenir les seves conseqüències. Una societat sana necessita periodistes que fiscalitzen sempre el poder, encara que estiguis d’acord en allò que faci. Dit això, i des de la discrepància, sento un profund respecte pel que van fer.

El noto decebut.
He reflexionat molt sobre això, i no em tornarà a passar. Ara no soc en una televisió pública i tinc un altre camp, i quan escric articles penso cada paraula. Si ara els polítics tornessin a fer-ho (no sé què), no deixaria de ser periodista. Hi ha gent a qui la realitat molesta, però si la vols canviar, el primer que has de fer és acceptar-la.

“Com a professional, Telecinco m’avergonyeix. És una cadena que embruta”

Vostè va exercir de professor universitari durant un temps, i més tard va acabar abandonant la docència.
Vaig plegar després d’una conversa amb el degà on li vaig explicar que no creia que hauria d’existir un grau de Periodisme.

Per què?
Perquè el 80% dels meus alumnes volien ser directors de cinema! Soc més partidari que la persona que es vulgui dedicar al periodisme tingui un grau universitari i una formació universitària, és essencial. I després, n’hi hauria prou amb sis mesos, tres mesos de teoria i tres mesos de pràctica, però amb una cultura universitària. Ja existeix en altres països.

I amb aquesta fórmula què s’aconseguiria?
A les redaccions hi hauria metges, advocats, enginyers i informàtics, seria un equip multidisciplinari. Els periodistes no aniríem tan perduts, perquè tindríem una formació d’origen universitària i diferent. A més, necessites una cosa que no te l’ensenyen a les universitats, que és saber parlar i saber escriure.

Saber parlar i escriure és innat?
És difícil ensenyar-ho. Un dels principals problemes que té la comunitat educativa és la comprensió lectora, que és el més important. Saber escriure no per a tu, sinó per als altres, perquè t’entenguin, és difícil. Escriure un text per ser llegit en televisió no és el mateix que un text per ser llegit al diari, i això s’ha de saber i s’ha de dominar. Una altra cosa és l’olfacte, és ser xafarder, als periodistes ens agrada preguntar, això no s’aprèn a la universitat, això ho tens o no ho tens.