Foto: Maria Cerezuela
Jaume Monés (Barcelona, 1976) edita i presenta Sendes, un programa que es cuina des de Ràdio Martorell, que s’emet a una trentena de ràdios catalanes a través de La Xarxa i que recentment ha superat el capítol 500. Cada setmana descobreix racons, rutes, visites i viatges arreu de Catalunya, però també fora de les fronteres del país. Llicenciat en Geografia per la Universitat de Barcelona, Monés ha col·laborat amb la revista Delta Llobregat, El Prat Ràdio i Ràdio Gràcia. Durant més d’una dècada va treballar a la desapareguda Barça TV. Des de fa 15 anys treballa a Ràdio Martorell i el seu company de viatge és el Sendes. A Comunicació 21, Monés reivindica la necessitat de fer més micròfon en la ràdio local.
Acabes de complir 500 programes del Sendes, com hi arribes?
Hi arribo bé, com qui no vol la cosa.
Com qui no vol la cosa?
Mira, jo vaig incorporar-me a Ràdio Martorell el novembre de 2008 en un magazín matinal amb la Irene Jurado, i dins d’aquest programa hi havia un petit apartat que parlava de llocs a visitar a Catalunya. Ella me’l va adjudicar, perquè era un tema que m’entusiasmava. I del que era una petita secció d’un magazín, em va proposar de fer-ne un programa a partir del gener de 2009, i me’l va demanar per a l’endemà [somriu].
I com va sortir aquell primer programa?
Recordo que vaig parlar del Delta de l’Ebre, la Irene Jurado em va explicar un viatge a Lisboa i vaig buscar una ruta senderista.
Són les mateixes seccions que tens avui dia, en el programa?
Sí, des del primer dia vaig tenir clar que seria així. Un contingut sobre excursions, museus, rutes i itineraris; una segona part purament senderista amb referències tècniques i amb una petita descripció; i un tercer apartat dedicat als viatges.
En tractar-se d’un programa de ràdio amb tantes descripcions, amb quins impediments t’has trobat?
Bé, la ràdio és un hàndicap a l’hora d’explicar coses que amb imatges impactarien més, però també és un repte, el d’intentar explicar a través de la veu. Busquem que sigui un programa més sensitiu, que expliqui una vivència i l’entusiasme per un lloc en concret.
Creus que l’has salvat, aquest hàndicap?
Vull pensar que sí, tot i que no hauria de dir-ho jo. El moment en què vaig tenir el senyal que ho estava fent va ser cap al 2014, quan La Xarxa va decidir adquirir el programa, ens va fer la proposta, i vam començar amb deu ràdios que l’emetien. Ara en són 33, el màxim número des que vam començar.
“Personalment, a mi m’agradaria fer molta més ràdio, més micròfon”
Des d’aquell primer programa, com ha anat evolucionant?
Crec que l’hem perfeccionat, ha anat madurant, i en realitat s’ha fet petit, passant d’una hora a 25 minuts. Però sí que s’ha fet gran, perquè hem sabut fer una cosa molt difícil, que és intentar explicar moltes coses en poc temps, i és un dels maldecaps que tinc cada setmana.
Quins detalls defineixen el Sendes?
De mica en mica he anat trobant l’ADN del programa, i m’han ajudat els suggeriments que he rebut. Per exemple, la Irene Jurado em va proposar de canviar la part dels viatges i, enlloc d’una entrevista, acompanyar les respostes amb música d’aquell país, i va funcionar molt bé. De vegades no és una qüestió de temps, i és que per a l’oient funciona la idea del pot petit, no podem demanar-li que s’hi estigui una hora, hem d’intentar captar el seu interès.
Com va resistir durant la pandèmia?
Vam interrompre el programa el mes de març de 2020 i vam tornar-hi el setembre d’aquell any. En aquell temps vam aprofitar per entrevistar persones que tenen blogs de viatges i propostes pel territori, va ser una manera per fer-los un homenatge, em nodreixo molt d’ells i volia retornar-los la feina que fan. I haig de destacar la Cristina Duró, que col·labora habitualment amb el programa i és especialista en viatges a ciutats.
Foto: Maria Cerezuela
Has tingut casos d’oients a qui hagis aconsellat, indirectament, per fer una ruta, un viatge o una visita?
No hi ha massa feedback, perquè el programa no té xarxes socials pròpies, faig servir les meves personals. Així, estic al marge de la resposta de la gent, però pel que he sentit a directors d’emissores que el compren, estan encantats i el feedback que sento de totes les persones que hem entrevistat és bo, així que em dono per satisfet, independentment de si l’escolta més o menys gent.
T’has plantejat que el programa tingui xarxes socials pròpies?
Sí, i estaria bé, però crec que requereix el seu temps, i és un programa que me’l carrego molt a la meva esquena, tot i que hi ha l’Andreu Ortega a la part tècnica, i el Xavi Tió com a col·laborador des del primer dia que em deslliura de molta feina. De vegades, hi ha persones que em diuen que fer el Sendes és fàcil.
I no ho és?
No, per fer-lo necessito set hores prèvies de feina de producció, trucades, pensar els llocs, contactar-hi i veure’ns, en algunes ocasions. És un procés d’immersió en els indrets dels quals parlem a cada programa, i així com un pintor o un escriptor necessiten un punt d’inspiració, els periodistes també, a l’hora de fer continguts que no són informatius.
“Sendes té recorregut per transformar-lo en una versió televisiva”
Abans parlaves d’en Xavi Tió, quin pes hi té?
És la meva mà dreta o la meva mà esquerra, el programa ja és un binomi. Ell va arribar al programa quatre, més o menys, recomanat per un altre gran col·laborador i institució de la casa, en Cisco Sáenz de Pablo, i ja s’ha convertit en una tradició que cada setmana gravi la seva secció i proposant-nos una ruta a peu. Ha anat perfeccionant la manera en què ho explica, per tal de fer volar la imaginació dels oients.
A Ràdio Martorell, com en moltes emissores catalanes, es compta amb col·laboradors, algun dels quals són en el teu programa. Quin creus que és el seu paper?
Hi ha hagut èpoques en què s’ha notat una certa davallada, però no per falta d’interès cap al mitjà, sinó per una forma d’organització de la societat diferent a la de fa deu anys. Ara la gent té més obligacions i uns calendaris molt complicats, així que no crec que sigui un problema del mitjà o que no sedueix, sinó que la gent no té hores. En els últims temps, hi ha gent jove que s’interessa per fer ràdio i no estic d’acord amb aquells que diuen que no els interessa. Penso que estem en un moment d’impàs.
Per què?
Perquè tot s’ha de recol·locar, entre les xarxes socials, els pòdcasts i els nous formats. Penso que els pòdcasts estan ajudant molt a la ràdio, cadascú se l’està fent a la carta i és una altra forma de fer ràdio, igual de vàlida que la tradicional. Així com penso que la televisió no morirà mai, simplement s’ha traslladat a les plataformes o a altres dispositius.
Martorell, la ciutat des d’on es cuina el programa, com hi apareix?
Ha aparegut en diferents ocasions, però amb el pas del temps, i arran que el programa fos adquirit per La Xarxa, vam agafar un component de país, ja no tan local.
Foto: Maria Cerezuela
L’eterna pregunta: s’acaben els indrets de Catalunya dels quals parles?
No, i només n’he repetit algun, però per voluntat. El Sendes m’ha portat coses molt boniques: conèixer persones del territori, accents i formes diferents de veure el món, i és molt enriquidor.
Per celebrar el programa 500 vas gravar un especial des de Catalunya en miniatura. Tenint en compte el potencial de La Xarxa, es podria fer una versió televisiva del Sendes?
Sí, té recorregut per transformar-lo en una versió televisiva. Ara bé, requeriria una infraestructura, uns mitjans i una feina de producció molt més gran i dedicar-m’hi pràcticament en exclusiva. Actualment, no deixa de ser un programa molt artesanal que el faig en les hores que puc, tot i que hi penso a totes hores.
És allò que diuen, que els periodistes no descansem mai, et passa el mateix amb el Sendes?
Sí, el Sendes uneix les meves dues passions: la ràdio i la geografia. És com un fill, perquè des de ben petit la meva gran il·lusió era que em regalessin la Gran enciclopèdia comarcal de Catalunya, m’agradava molt. Després se’m va despertar el cuquet pel periodisme i al cap d’un temps es van unir els dos camins a Ràdio Martorell.
El Jaume geògraf està satisfet, però el Jaume periodista, també.
Sí, sobretot el periodista de ràdio, és el format on em sento més còmode.
Com es treballa des d’una ràdio local?
Els que treballem a la ràdio local toquem moltes tecles, i no només estem davant del micròfon. Fem moltes altres coses, des d’usar les xarxes socials, omplir de continguts el portal web i molta producció, i això ens treu molt temps per fer ràdio. Personalment, a mi m’agradaria fer molta més ràdio, més micròfon.
“Sendes uneix les meves dues passions: la ràdio i la geografia”
Enguany s’està celebrant el centenari de la ràdio a Catalunya. En quin moment es troba la ràdio des d’una mirada local?
Pel que fa a la ràdio local, penso que s’hauria d’apostar més fermament per un model de ràdio local de servei al ciutadà, perquè estem transmetent una informació molt propera, i això es va notar molt durant la pandèmia.
En quin sentit?
Érem el referent, i importava molt conèixer les dades, però quant a les notícies més properes i aquelles que parlaven d’actes que se suspenien, vam tenir un repunt altíssim a la nostra pàgina web, per exemple. Per tant, el concepte local és molt important i la ràdio s’hi aferra, i falta potenciar-les.
Per part de qui?
S’hi ha d’apostar més fermament, perquè ens enriqueix moltíssim. És informativa, però també hi ha programes que ens poden aportar moltíssim en altres vessants, i de vegades ens deixem endur per la immediatesa de les xarxes socials. Però més enllà de la rapidesa, hem d’apostar per la qualitat de tot allò que intentem fer.
A Ràdio Martorell has fet pràcticament de tot. Et queda alguna cosa per fer?
No he fet programes musicals, per exemple, però no m’hi sentiria còmode. Hi ha temes que m’agraden molt, com la gastronomia, però a Ràdio Martorell ja està cobert [riu], i també m’agradaria fer un programa sobre jardineria i botànica, o tornar a fer un magazín.
Cap a on t’agradaria que camini el Sendes?
Doncs si et dic la veritat, no tinc ni idea! El programa no deixa de ser l’essència d’una caminada i l’objectiu és seguir caminant fins a la meta. Però crec que tot bon senderista vol gaudir del camí, més que no pas arribar al final, i aquesta és la filosofia del programa. Vaig avançant, amb trams on hi ha boira, d’altres en què no sé què passarà, però m’agradaria perfeccionar-lo i millorar per enriquir-lo.
