Jaume Plans (Vilafranca del Penedès, 1971) és un dels coeditors del setmanari La Fura, que aquest mes va arribar al número 2.000. Llicenciat en Ciències de la Informació a la UAB, és una de les veus autoritzades del mitjà gratuït penedesenc, ja que hi treballa des de fa 26 anys. La Fura va ser impulsada el 1982 per Alfons Udina (que va ser president de l’AMIC de 2009 a 2015, mort el setembre de 2016), i Fèlix Simon (que va deixar el projecte al cap de set anys). El 2015, després d’una aturada de quatre mesos, La Fura va ser recuperada per quatre treballadors – Jaume Plans, Roser Ferrer, Meritxell Pérez i Lídia Recasens– constituïts en cooperativa de treball. A Comunicació 21, Plans explica com La Fura s’ha consolidat com un mitjà de referència.
La Fura va néixer en plena expansió de l’arribada de la democràcia a l’Estat espanyol.
El 1982, al territori li feien falta mitjans de comunicació moderns, ja que l’accés a la informació aleshores era molt precari. Només a Vilafranca del Penedès, amb tan sols una setmana de diferència van sorgir La Fura, El 3 de Vuit i Ràdio Vilafranca. Podem dir que som pioners, i que en tot aquest període no hem deixat de complir amb el nostre compromís setmanal amb els lectors.
Quina és l’essència de La Fura, continua sent la mateixa que en els inicis?
Sí, per descomptat. La Fura és una publicació d’informació gratuïta, que es distribueix en fleques i establiments, i la seva pervivència passa pels ingressos en publicitat. A principis dels 80 va ser un model innovador en la premsa gratuïta i, com hem vist al llarg d’aquests anys, altres mitjans de comunicació n’han reproduït la recepta.
Així i tot, hi ha un moment molt crític el 2015, quan la capçalera desapareix quatre mesos. Com es va recuperar?
Arran de la crisi econòmica de 2008, l’empresa va viure durant sis anys amb un ERO que va comportar aprimar la plantilla de treballadors. Tot plegat va provocar que el projecte se n’anés en orris el 2015, però quatre mesos després, quatre extreballadors vam reflotar la capçalera després de negociar amb l’editor. Vam crear una cooperativa, així és com ens sentíem més còmodes.
Com es va projectar la nova etapa de La Fura?
El més rellevant va ser un nou disseny de la publicació, que va anar a càrrec de la dissenyadora vilafranquina Marta Carbó. I vam instaurar noves seccions, com ara el tema de la setmana, les Pistes i Opinió. Vam redimensionar l’empresa i vam revitalitzar el model.
De quartilla a tabloide. Al llarg dels anys com ha evolucionat la capçalera?
Ha tingut diferents formats al llarg dels anys, però des de fa temps que el format tabloide és més atractiu, sobretot pel redisseny de la capçalera, convertint-lo en un setmanari modern.
Territorialment, La Fura ocupa les dues comarques del Penedès i el Garraf. Hi ha algun projecte d’ampliació i d’abraçar alguna altra comarca?
No, des de fa molts anys que donem cobertura a tres comarques i la intenció és seguir sent un referent en aquest territori gràcies als 25.300 exemplars setmanals que es distribueixen per una quarantena de municipis. És un tiratge que s’esgota ràpidament. Els quatre mesos que no vam ser al carrer es va trobar a faltar.
“La Fura no serà mai un mitjà de pagament”
Com sobreviu un mitjà gratuït?
Com podem! Cada cop més costa captar anunciants per al paper, però encara hi ha un mercat on hi tenim cabuda. Actualment hi ha tres mitjans a Vilafranca, i així sí que hi ha mercat publicitari per a tothom. Ara bé, la supervivència dels mitjans afecta tant els que són gratuïts com de pagament. Tots les passem magres!
Heu tingut mai la temptació de fer el salt de gratuït a pagament?
No, no ens ho plantegem perquè així està estipulat com a condició en l’acord de cessió de la capçalera per part l’editor Alfons Udina, expropietari de La Fura. Així que serà sempre una publicació gratuïta.
La Fura és una capçalera de paper i digital. Tenint en compte que els experts alerten que el paper va camí a desaparèixer, t’imagines la capçalera únicament en format digital?
D’imaginar no costa res, però ara mateix és impossible. El nostre projecte està molt enfocat al paper. Els ingressos de publicitat són encara molt més grans en el format paper que en el digital; per tant, el format paper continua sent el nostre model de subsistència. Actualment només disposar de la versió digital de la capçalera no seria viable, perquè no genera els ingressos que ens donaria estabilitat econòmica.
Quina incidència ha tingut la pandèmia en La Fura?
Tot just estem sortint d’una pandèmia que ens ha posat a tots en alerta. Un temps en el qual ens hem vist obligats a reduir el volum de la capçalera passant de 40 a 32 pàgines de mitjana setmanal. Els ingressos en publicitat als mitjans no s’han recuperat des de l’inici de la pandèmia, per això hem buscat altres vies de finançament, com ara posar en marxa un servei de comunicació per a projectes de l’economia social i solidària.
Com s’ha adaptat la capçalera a la nova realitat digital?
Disposem d’un portal web que necessita millorar. Les xarxes socials –Twitter i Facebook– són dos canals en els quals hi conflueixen molts dels nostres lectors i anunciants. A més de seguir sobrevivint com a mitjà, un dels grans reptes que tenim sobre la taula és una millora de la capçalera digital.
L’any vinent La Fura en farà quaranta [anys]. Ho celebrareu?
Si t’he de ser sincer: no hem tingut temps per pensar-hi. El dia a dia amb la feina ens absorbeix tot el temps per pensar en una celebració com aquesta. Haurem de trobar el moment per començar-hi a pensar.
