Joan Camp: “Quan miro el sector, al·lucino: viu en un cert immobilisme, quan el que es tracta és de sacsejar”

Joan Camp i Fontcuberta (Granollers, 1978) és editor, director i soci fundador de Tirabol Produccions, que edita els digitals Racó Català (1999) i Viasona (2010), i editor i soci fundador de Quelcom Global, editora de La Mira (2018). He estudiat Ciències Empresarials a la Universitat de Girona i Màrqueting a Eserp. És director de les jornades de la Catosfera, el punt de trobada de la Internet catalana que té lloc anualment a Girona. Va ser el productor executiu de Cubicles, la primera web-sèrie en català i és coautor del llibre Catalunya, estat de la nació (Pòrtic, 2008). A Comunicació 21, Camp posa en valor la trajectòria de Racó Català, sent una de les primeres capçaleres de l’entorn digital del país.

25 anys de Racó Català. Com va sorgir el projecte?
El més rellevant és que no té una gènesi, no estava planificat en el temps. Un grup de tres amics de 20 anys amb moltes inquietuds –Guillem Sureda, Oriol Morell i jo mateix– vam veure un forat en el mercat en una època molt incipient del que avui coneixem com a pàgines web. En Sureda i en Morell estudiaven Informàtica, i jo Ciències Empresarials. Cap dels tres teníem lligam ni amb el periodisme ni amb la comunicació. Va ser com un joc, un passatemps, i vam ser atrevits.

El projecte va ser digital des del primer minut.
Sí, el projecte va ser completament digital, sense vocació de res. Avui ho tenim molt integrat, però, és clar, fa 25 anys, el món digital era molt desconegut. Al final cada generació es troba allò que associa a la normalitat. Per a nosaltres, el món digital i internet van ser com un fet natural. Vist en perspectiva, si una cosa té internet és que premia la constància.

Quin va ser el fil conductor de Racó Català?
L’independentisme i la llengua. Fa 25 anys, els mitjans no en parlaven. I vam dir-nos: ho farem nosaltres! Vam aplicar una frase que ens agrada molt de Bertolt Brecht: “no critiquis els mitjans, sigues un mitjà”. I ho vam aplicar al peu de la lletra.

Racó Català, VilaWeb i Nació són les primeres grans capçaleres de l’aparador digital català. Quin era l’escenari 25 anys enrere?
Avui tenim una fotografia més idíl·lica. En els inicis, VilaWeb tenia una vocació periodística, sí, però no tenia estètica de diari. Comptava amb molts recursos i, de fet, durant molts anys VilaWeb era allò que antigament coneixíem com un portal de serveis on l’actualitat tenia un pes rellevant. Racó Català no va ser concebut amb la idea que avui coneixem com a diari digital. I Nació (com a NacióDigital) va venir més tard. Recordo altres capçaleres com Viasona, El Singular Digital (que més tard es va convertir en El Món), Directe!cat (posteriorment LaRepública.cat) o l’ecosistema de La Malla, que va impulsar la Diputació de Barcelona.

I les grans capçaleres de paper en llengua catalana, on eren?
En aquell moment no s’atrevien a fer el salt al digital, eren reticents.

“Després de tant camí fet en el periodisme i la comunicació, encara em sento un intrús”

Què és Racó Català, 25 anys després?
És un portal en actiu amb una audiència significativa: al voltant dels 300.000 usuaris únics, res menyspreable per no passar desapercebuts. Hem sigut una plaça on han passat moltes coses, i possiblement avui no ens trobem en el moment més dolç, però continuem sent un altaveu actiu i dinàmic.

Quins són els continguts que donen continuïtat a la capçalera?
Té dos pilars essencials: l’actualitat i els fòrums. Quant a l’actualitat, continuem fent notícia-denúncia, sobretot molt vinculada amb la llengua i les agressions feixistes, tenint en compte que els grans mitjans hi passen més de puntetes o no filen prim. Si el tema és rellevant, la resta de mitjans s’hi enganxen.

I els fòrums, continuen tenint vigència en el món digital?
Sí, encara avui tenen una activitat que a mi em fascina [riu]. Som els únics que continuem apostant pels fòrums temàtics, i en català. Hi ha usuaris que són actius gairebé des del primer dia i hi continuen participant. Arran d’aquests 25 anys, alguns d’ells m’han escrit per dir-me que gràcies als fòrums de Racó Català van conèixer la seva parella [somriu].

Un dels grans llegats que ha regalat Viasona a la cultura catalana és la seva catalogació de grups i lletres de música en català.
Sí, i n’hem d’estar orgullosos. Aquest projecte va sorgir de la necessitat d’equiparar-nos a internet amb relació a altres llengües, i de situar la música en català en una posició que es mereixia. Hi havia grans portals de lletres musicals a internet, però el català no hi era. Ningú s’havia molestat mai a fer un inventari de música en català, i vam posar-hi ordre amb moltes variables diferents i amb l’única finalitat de ser útil. A més, amb el cercador encara és molt més intuïtiva.

Encara genera interès?
Sí, hi ha molts professionals de televisió i ràdio que l’usen. Sense anar més lluny, El foraster de TV3, que en cada capítol posa alguna cançó vinculada amb el poble que visita, l’utilitza. Des de la Corpo ens van felicitar. Per tant, el projecte encara és vigent, funciona i té una audiència significativa.

Els fòrums de Racó Català han servit, també, per nodrir de continguts l’Aina, el projecte d’intel·ligència artificial i tecnologies del llenguatge que ha impulsat la Generalitat, i que té la missió de potenciar el català en el món digital.
La nostra aportació són 10 milions de missatges conversacionals en els diferents dialectes del català, sent la base de dades conversacional més gran de l’Estat. Els tècnics del Barcelona Supercomputing Center van al·lucinar. És el millor regal d’aquests 25 anys de Racó Català, que vam donar de forma altruista. I ho subratllo perquè aquests continguts es podrien vendre a preus astronòmics i nosaltres ho hem regalat, que en aquest país no acostuma a passar. Em fa molt feliç que aquest projecte contribueixi a la normalització de la llengua catalana en el món digital.

D’aquell divertimento inicial com va ser Racó Català, has impulsat una munió de projectes, alguns de molta volada. Quan prens consciència que ets un empresari en el sector de la comunicació?
[Somriu] No sé quan vaig prendre’n consciència, però sí que hi ha un moment rellevant. L’any 2003, amb el tripartit governant la Generalitat, ens va citar el conseller Miquel Sellarès al seu despatx. Quan ens vam asseure, Sellarès ens va preguntar: i vosaltres, què sou, quina entitat o partit teniu al darrere? Vam al·lucinar [riu]. La resposta va ser clara: nosaltres som nosaltres mateixos. Més enllà d’aquesta anècdota, en Sellarès va impulsar, per primer cop, els ajuts als mitjans digitals. Aquell dia vam prendre’n consciència.

Per què?
Arran de la visita a Sellarès vam haver de crear solucions empresarials i, així, vam constituir-nos com una empresa formal. Aleshores, hi ha un altre actor que ens fa obrir els ulls: Carles Puigdemont [somriu]. En aquella època, treballava com a periodista liderant Catalonia Today. Puigdemont ens va fer adonar que teníem un potencial comercial, gairebé de forma accidental, que no havíem vist. La nostra empresa, des del primer minut, té dos eixos de treball: continguts i elaboració d’eines per a la gestió de continguts que encara es mantenen actualment. Som fabricants de diaris digitals. En tots aquests anys hem acompanyat més d’un centenar de capçaleres, algunes de proximitat i d’altres de més envergadura. Actualment, gestionem 50 diaris digitals, cosa que ens dona una visió atípica del sector.

“Vaig arribar al sector d’una manera molt més neta, optimista i idíl·lica, sense prejudicis. El meu repte sempre ha estat el mateix: fer feina i fer país”

Quin és el secret de l’èxit empresarial?
Que quan vaig a vendre soc gestor de continguts i editor. Conec les subvencions de la Generalitat, qui són els directors generals de Mitjans i de Difusió, formo part de les associacions de premsa del país; per tant, trepitjo el terreny i conec el sector. Això fa que la conversa que tingui amb el meu interlocutor sigui una bassa d’oli. I una cosa més rellevant: a la meva empresa tinc asseguts de costat els tècnics i els periodistes, de manera que flueix el diàleg; és a dir, els periodistes entenen la lògica tècnica, i els tècnics la lògica periodística. La fórmula és automàticament aplicable a tots els clients, o sigui, jo tinc el client a casa. Això ens permet tenir un tracte molt exquisit.

Un dels primers projectes empresarials va ser la Catosfera, un projecte que vas recollir i que s’ha consolidat com l’aparador d’experiències i de reflexió digital en català.
El meu lligam amb la Catosfera neix a Granollers, l’impulsa Marc Vidal i té el suport municipal. Comença sent unes jornades que bàsicament aplega un seguit de blocaires, entre els quals Saül Gordillo i Carles Puigdemont, i molta altra gent. Jo hi assisteixo per curiositat i perquè visc a Granollers. Després de tres edicions, Vidal m’ofereix gestionar la Catosfera, i va passar a Girona, ja que Puigdemont –que ja n’era l’alcalde– hi va posar molt d’interès. Aleshores, renovem el portal, registrem la marca i creem una imatge gràfica, que no existia. I ens vam replantejar les jornades.

Com ha evolucionat la Catosfera?
Inicialment, les jornades parlaven d’internet com a concepte. Però, al final, internet ho ha abraçat tot. Així que ho vam reorientar cap a l’àmbit de la comunicació. Mostrem tot el que està passant a internet amb un distintiu inequívoc: ho fem en clau catalana. En el format, que és molt pedagògic, hem anat més enllà de les clàssiques taules rodones. L’any passat vam tenir l’experiència de fer una cançó: Xuixos còsmics de Girona, vinculant la música i la tecnologia. Va ser un xou! [riu]. Aquest any farà deu anys que som a Girona, tothom hi suma: l’Ajuntament, la Diputació i la Universitat. I hem consolidat una data: la tercera setmana d’octubre.

De totes les capçaleres, n’hi ha una que està arrelant amb força i que té el teu segell: La Mira. Com es cuina?
Pels voltants del 2010, en plena crisi econòmica i de mitjans. Tenia clar què no volia fer: un diari digital, generalista, i ser el mateix que la vintena de digitals que ja hi havia. Volia fer una cosa diferent: un magazín digital i dues revistes de paper a l’any que sorgeix d’una conversa amb Francesc Canosa. Tenim clar que volem reforçar el model de periodisme de continguts de qualitat, que no es podrà llegir enlloc més, una capçalera que retrati el país a partir de la seva gent, històries de caràcter atemporal, de gent anònima.

Quin és l’èxit de La Mira?
Primer, el projecte, que era tremendament arriscat. Ara bé, el triangle Canosa-Gregori-Camp va ser determinant. En Francesc pensa, la Magda ho transforma i jo hi poso els recursos perquè el projecte sigui rendible. Després s’hi suma Jordi Borràs, que crea molt contingut amb una gran força fotoperiodística, unes imatges que perduraran per sempre. Però també és rellevant el model, apostant pel pagament, allunyant-nos del model gratuït digital. Tenim clar que no ens cal tanta audiència, sinó una audiència que estigui disposada a pagar.

En Francesc Canosa ja no hi és i la Magda Gregori ha agafat més protagonisme.
Tots dos són unes bèsties intel·lectuals. La Magda ha fet un creixement molt notori dins l’empresa. Amb ella ens entenem a la perfecció, ens complementem. Tinc idees, les comparteixo i ella és capaç d’endreçar-les. Tenir idees és fàcil, el més difícil és executar-les.

Més enllà del format clàssic digital i de paper, esteu explorant nous formats: pòdcast i audiovisual.
Així és. El sector encara treballa molt amb la fórmula clàssica de premsa escrita, ràdio i televisió. Nosaltres tenim clar que fem periodisme, i l’empaquetem amb el format que més convingui en cada cas, segons a quin mercat ens volem dirigir. Això ens permet experimentar i jugar a tot, hem arribat a fer bogeries, fins i tot vam arribar a estrenar una obra de teatre a Tàrrega! [riu].

“L’aportació de Racó Català són 10 milions de missatges conversacionals en els diferents dialectes de català per al projecte Aina”

I també el festival Miravisions a Juneda.
Sí, col·locar 200 fotoperiodistes i periodistes en un poblet de la comarca de les Garrigues és l’hòstia. Sobretot, perquè és com un cap de setmana de convivències, dormint en una casa amb lliteres. I d’unes jornades en van sortir uns premis.

El projecte de La Mira va ser doblement arriscat, sobretot, perquè la pandèmia suposa un nou repte en un moment en què el projecte començava a consolidar-se.
Jo recordo especialment el gener de 2020. Vaig passar de pensar que seria un any tranquil a fotre’m cops contra la paret quan ens vam confinar. “Merda, això no em pot estar passant!”, recordo que em deia. No podia culpar ningú. Així i tot, la pandèmia ens va regalar projectes que no estaven previstos.

Quins?
Un llibre de tapa dura de Jordi Borràs fotografiant el país completament desèrtic, i de retruc, una exposició d’aquelles mateixes fotos al Palau Robert; i un pòdcast a partir dels missatges de veu que vam gravar aquelles setmanes entre Canosa, Borràs i Gregori. Aquest pòdcast va rebre una menció de qualitat als Premis Ràdio Associació en la categoria d’innovació. Era un altre experiment, a base de jugar. I n’hem fet d’altres, com Debriefing Garbo, que està tenint unes xifres d’audiència espectaculars.

Teniu previst algun altre projecte de nous formats?
Sí, coincidint amb la celebració del mil·lenari de Montserrat, produirem una sèrie documental de cinc capítols d’una hora de durada que s’emetrà per TV3 en prime time i que explicarà la història de l’Abadia de Montserrat. Anirà acompanyat d’un pòdcast de vuit episodis.

Hi ha algun projecte que se t’hagi quedat al calaix?
Molts, sí, masses! Però són al meu calaix, i en algun moment el podem obrir [riu].

T’has acabat convertint en un dels editors de l’ecosistema comunicatiu català de referència sense haver estudiat Periodisme.
Crec que és part de l’atractiu o part de l’èxit. He agafat un camí que no era l’habitual. Per tant, la desconeixença o la fam, la manca d’apriorismes en el sector fa que arribés d’una manera molt més neta, optimista i idíl·lica. Si més no, a la meva manera, sense prejudicis. El meu repte sempre ha estat el mateix: fer feina i fer país. Així i tot, amb 45 anys encara em pesa molt la síndrome de l’impostor, molt. I després de tant camí fet en el periodisme i la comunicació, encara em sento un intrús.

Per què?
Jo no vaig acabar ni tan sols la carrera i em vaig llançar a l’aventura. Mirant enrere, no ha anat gens malament. Recordo el primer cop que vaig guanyar un premi potent com va ser el Premi Carles Rahola, vaig pensar: “què collons faig aquí?”.

La cirereta va ser el Premi Nacional de Comunicació.
Allò va ser l’hòstia, molt bèstia! Tot i que va coincidir amb l’any de la covid-19, en un acte que va ser molt fred per les restriccions que hi havia, en tinc un record molt especial. El secret de tot plegat és no deixar de pensar mai o simplement ser un boig.

Amb aquest perfil tan poc acadèmic de portes endins per al sector, creus que provoques recels?
M’han dit diverses persones que no em sabem ubicar, això sí. Una cosa és sentir-se un intrús, i l’altra és que jo soc un paio del sector, que fa molt temps que remena les cireres i que la trajectòria diu que me’n surto. I ho faig en un context en què has de tenir més enginy i habilitat, perquè el sector de la comunicació avança sense saber del cert què hi haurà d’aquí a cinc anys. Quan miro el sector, al·lucino.

Per què?
Perquè viu en un cert immobilisme, quan el que es tracta és de sacsejar. No hi ha cap més remei, perquè la comunicació avança a una velocitat de creuer. Per tant, jo entenc el periodisme i la comunicació com una essència, és a dir, el camí que segueixen per arribar a l’espectador final només són diversos, no són canviants. Tenim unes associacions de premsa que, a vegades, no fan prou la feina de vetllar pel sector, per exemple, en el procés de digitalització de les capçaleres. Ens omplim la boca de la xarxa de mitjans de proximitat que tenim, però no els cuidem prou, les capçaleres tanquen i quan passa ens preguntem per què. Que tanqui una capçalera és molt greu, allà hi ha una memòria col·lectiva d’un poble o d’una comunitat.

“Amb La Mira vam tenir clar que no ens cal tanta audiència, sinó una audiència que estigui disposada a pagar”

Quina mirada hi poses amb la nova fornada de periodistes?
Cada any em conviden una o dues vegades a la Facultat de Comunicació Blanquerna. Sempre els faig la mateixa pregunta: quins mitjans llegeixen cada dia? Alguns et diuen un parell o tres de mitjans, i la resta no llegeix res! Sé que no és obligat mentre estudies la carrera, però és el mínim que esperes d’algú que vulgui acabar exercint el periodisme. I això em passa amb les entrevistes de feina.

Què et passa?
Busques un redactor i t’arriben un centenar de currículums, i tots tenen el grau de Periodisme. Per tant, avui tenir el grau de Periodisme ja no suma per aconseguir una feina, el té tothom. Com a editor, el repte és detectar si són periodistes en essència o si és una feina que fan només per guanyar diners. Possiblement, el periodista en essència ha col·laborat a la ràdio del seu poble fent un pòdcast o té un blog, o fins i tot, ha fet de monitor en un esplai. Aquests aspectes secundaris m’acaben fent decidir a l’hora d’escollir un candidat. I hi ha una altra pregunta que faig a les universitats que encara al·lucino més.

Quina?
Quins mitjans catalans coneixes? I em diuen els habituals, els de sempre: TV3, RAC1 i La Vanguardia. Algú, potser, VilaWeb. Però els mostro els mitjans –prop de 600!– associats a l’AMIC i hi ha un desconeixement absolut! Ei, i ho pregunto a estudiants de Periodisme!

La política t’ha temptejat mai?
No, i tampoc hi encaixaria. Ja fa molts anys que vaig descobrir que la política i jo no ens entendríem. Em sento molt còmode treballant en un cert caos, en canvi, la política ja té una estructura i una manera de funcionar massa quadriculada. No diré que d’aquesta aigua no en beuré, però em faria una putada a mi mateix. Sobretot perquè em trobo en un moment professionalment dolç. M’estic guanyant bé la vida en una feina que estimo, treballo moltes hores i m’ho estic passant bé. Això no té preu.