Foto: Joanna Chichelnitzky
Joan Josep Pallàs Martí (Barcelona, 1968) és el cap d’esports de La Vanguardia des de 2015. Llicenciat en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona, s’ha dedicat al periodisme des de ben jove. Fill del Districte de Nou Barris, va iniciar-se fent cròniques de futbol de l’equip del barri, el CF Muntanyesa, per a Mundo Deportivo. A la capçalera esportiva del Grup Godó va fer carrera durant 20 anys, arribant a ser sotsdirector. El 2015, s’incorpora a La Vanguardia com a cap d’esports rellevant Dagoberto Escorcia. També col·labora a RAC1. A Comunicació 21, Pallàs aborda la gestió de la informació esportiva des d’una capçalera generalista de referència.
D’estudiar Història Contemporània a dedicar-te tota la vida al periodisme.
[Somriu] Soc una mica rara avis. Quan vaig acabar la carrera no sabia ben bé què fer. Aleshores, vaig començar a col·laborar amb un mitjà de comunicació local, un diari de Nou Barris, on feia temes d’esport, i a partir de clubs com la Muntanyesa vaig començar a escriure cròniques per a Mundo Deportivo.
Trepitjant camps de sorra.
Sí, anava a fer cròniques de partits de juvenils, de futbol amateur, trucant i prenent notes, començant des de baix. Està molt bé, perquè així coneixes el terreny des de l’origen.
Passes mitja vida a Mundo Deportivo fins que t’arriba la proposta de La Vanguardia.
Després de 20 anys a Mundo Deportivo, tenia coll avall que sempre hi estaria, fins que l’aleshores director de La Vanguardia, Màrius Carol, va venir a buscar-me. I vaig acceptar la proposta. Recordo que els companys van començar a felicitar-me, quan jo no en sabia el motiu [somriu]. Un cop es va confirmar, em va fer molta il·lusió. Crec molt en els canvis, tot i que em va fer cert vertigen. Estic content com ha anat tot.
Mateixa temàtica, però d’un mitjà esportiu a un generalista.
Sí, aquest va ser un maldecap inicial, però el vam superar aviat. El que canvia, sobretot, és la quantitat de continguts. Quan era responsable del Barça a Mundo Deportivo, les pàgines eren moltes més, i a La Vanguardia vaig haver d’aprendre a discriminar informació per tres motius. Primer, perquè feia tots els esports; segon, perquè quan parlava del Barça potser només eren una pàgina o dues; i tercer, perquè t’adreces a un públic diferent. El lector condiciona la manera de donar la informació, el periodista és qui s’adapta al mitjà per al qual treballa.
Foto: Joanna Chichelnitzky
En una entrevista a Comunicació 21, el director del diari Sport, Lluís Mascaró, assegurava que “el periodisme més rigorós és l’esportiu”. Ho comparteixes?
Tots els periodismes haurien de ser rigorosos, no hauríem de fer distincions entre ells, i és responsabilitat de cada periodista. Crec que el periodisme d’esports és rigorós quan es fa bé, i això és extrapolable a qualsevol periodisme. Sí que és veritat, i suposo que per això en Mascaró ho deia, que sembla que el periodisme d’esports sigui més deixat, però això és mentida.
Per què?
En el periodisme esportiu hi ha periodistes magnífics i referencials a la professió, i no són pocs, n’hi ha uns quants. També hi ha incursions de gent que escriu en altres seccions o que fa opinió que també són absorbits pels esports. Jo, de fet, ho he fet molt per a La Vanguardia. Montalbán, Pàmies, John Carlin o Carlos Zanón en són bons exemples.
És més difícil fer el pas en sentit contrari.
Jo recomanaria molt a la gent que fa esports que facin excursions a altres mons, perquè tot enriqueix, i quedant-te sempre al mateix món et pots ofegar, com quan sempre et quedes a la mateixa habitació. Tot ajuda a ser millor periodista, no només fer periodisme d’esports.
“El lector condiciona la manera de donar la informació, el periodista és qui s’adapta al mitjà per al qual treballa”
Quins canvis ha provocat internet i les xarxes socials en el ritme vital d’una redacció de diari?
Amb la irrupció d’internet, tot ha canviat. Et passes el dia treballant. Em puc llevar a les 8 del matí i el WhatsApp ja treu fum. Rebo missatges que m’indiquen que he de prendre decisions, perquè ja hi ha informació que apareixerà a l’edició digital de La Vanguardia. Contínuament has de discriminar temes, no tot el que reps has d’acceptar-ho, i has d’escollir i seleccionar els continguts que trauràs. I pensar en l’edició de paper, què has de maquetar i organitzar. Això és complicat de portar.
Per què?
Perquè et treu temps per planificar, vas molt al dia, i has de buscar els teus propis espais i temps per aïllar-te durant la setmana per pensar en l’edició del cap de setmana, que té un altre ritme. Hi ha una cosa que em costa: fer compatible la gestió de planificar amb la feina de periodista. Jo no em vull limitar a organitzar la feina, jo vull seguir sent periodista.
Tens la sensació que no l’exerceixes, ara, com a cap?
Tens menys temps per exercir. Per a mi, ser periodista vol dir cuidar les fonts, fer trucades i anar a dinar amb les fonts, perquè així és com et guanyes l’agenda. Si, en canvi, estàs fent de cap al mateix temps, és difícil, perquè el dia només té 24 hores. És una roda que no s’atura.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Què ha comportat per al periodisme la bunquerització dels clubs esportius?
Entenc que la bunquerització és normal, perquè hi havia molta massificació de mitjans de comunicació i els clubs havien de reaccionar. Ara bé, crec que s’han passat tres pobles. Hi ha un mur entre els futbolistes i el periodista que crec que és perjudicial per al jugador i per al club.
Per què?
Treu espontaneïtat en les relacions personals, i per a qualsevol periodista que ara comenci, la possibilitat que es generin vincles entre ell i el jugador és nul·la. Si jo no sé res d’aquell jugador, de la seva vida o del motiu pel qual aquell dia ha jugat malament, li fotré una castanya. Fa 15 anys, podria preguntar al mateix jugador el motiu de per què no va poder jugar bé, i l’anàlisi seria més humana, crearia més complicitat.
“L’audiència et demana que, com a periodista, donis suport al club del qual informes”
Quant a periodisme esportiu, creus que cada cop està més hooliganitzat?
Jo intento motivar el rigor, a La Vanguardia seguim el Barça amb una actitud positiva. Però sí que hi ha una tendència excessiva a la confusió entre el periodista i l’aficionat més forofo, i això no és bo. A més, es dona un fet que estic detectant darrerament.
Quin?
Que l’audiència et demana que, com a periodista, donis suport al club del qual informes. Jo no soc aficionat del Barça, sinó un periodista que en segueix l’actualitat, i he de mantenir les distàncies. El periodista té la missió d’informar del que passa encara que no agradi a l’audiència. De fet, crec que és més saludable. Els clubs tenen defectes i criticar-los pot ajudar a curar-los.
A què és deguda aquesta nova tendència?
Hi ha molts periodistes que fan trinxerisme, es posen la samarreta de l’equip del qual informen d’una manera que es confon el que és un informador d’un aficionat. Aquestes línies estan difoses. Però programes com El Chiringuito, els quals respecto perquè cadascú ha de guanyar-se la vida com vulgui, generen molta confusió a l’audiència.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Hi ha altres periodistes, com és el cas de Gerard Romero, que combina la informació amb l’entreteniment.
A Romero el conec de fa molts anys, me n’alegro per ell, però té un perfil que no encaixa en el periodisme més tradicional, això ja es visualitzava quan era a RAC1. El gran debat és definir si el que fa és periodisme o entreteniment.
I què fa?
Més entreteniment. Ha optat per un format diferent que, en essència, no és periodisme, és més espectacle. És un showman, i ho dic des de l’admiració, perquè és capaç de convocar saraus amb molta gent i té un carisma que és innegable, però no fa periodisme tal com jo l’entenc. Fa entreteniment i el fa molt bé.
Per què un seguit d’streamers han pres protagonisme als periodistes aconseguint entrevistes amb jugadors d’elit?
Els esportistes aprofiten millor aquestes plataformes, perquè són menys agressives, menys punyents, i saben que aquella entrevista serà més confortable, amb més cotó fluix. Així i tot, puc dir-te que els esportistes valoren molt el paper que juguem els mitjans tradicionals.
I l’audiència, també?
Sí, tot i que cada mitjà té la seva història. La Vanguardia té un volum d’audiència molt alt i ens avala una trajectòria centenària des del rigor i la serietat. Els mitjans tradicionals hem de saber conviure amb l’aparició de nous formats. Tots dos mons poden conviure, però tenint molt clar quins són els mitjans que tenen els corresponsals allà on toca, que inverteixen diners perquè la informació que donen sigui bona, que tenen els millors opinadors i analistes, i això ho representen els mitjans tradicionals. TikTok i Twitch són una altra cosa, són entreteniment i no competeixen amb els mitjans d’aquesta força.
Deixem els formats i anem als continguts. Tot i que La Vanguardia treballa molt el distintiu poliesportiu, per què el Barça s’ho menja tot?
És un club gegant que practica el canibalisme respecte d’altres clubs de Catalunya, i té unes característiques que el fan molt especial davant d’altres clubs del món. Moltes vegades he pensat sobre què li passa al club, genera molta informació que no té res a veure amb l’esport, i si et fixes, forma part del seu ADN. És un club que té moltes derivades, és l’únic club del món del qual la gent sap els noms dels directius, i crec que això és un defecte. El Barça és un monstre, un gegant, un productor de notícies.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Què han de fer els aficionats d’altres clubs o d’esports minoritaris per estar informats?
Hi ha espais, i nosaltres en fem el seguiment, però per a ells és difícil obtenir informació. Però la responsabilitat com a periodistes és no abandonar-los, i de tant en tant, no només fer el seguiment de la competició per quedar bé, la sortida és el reportatge. I aquí s’hauria d’incloure l’esport femení, que cada cop té més pes. El Barça té un pes excessiu als mitjans, i és responsabilitat nostra, dels mitjans de comunicació.
Un cas flagrant és el futbol femení. El RCD Espanyol fa pocs anys ho guanyava tot i els mitjans no en feien cas. Per què ha hagut d’arribar el Barça i posar-se al davant de tot?
Crec que és injust, l’Espanyol va ser pioner en el futbol femení, així com ho va ser l’Athletic Club a la resta d’Espanya. Aleshores, el Barça no hi apostava. Ara bé, hi ha un fet diferencial que ho explica tot: el pas que lidera el Barça cap a la professionalització. Aquest aspecte és el que provoca el salt inicial, i ara s’hi suma que la dimensió blaugrana ho augmenta tot.
I esports minoritaris, com l’atletisme o la gimnàstica artística, per què no omplen pàgines de diaris i hores d’emissió als mitjans?
Són esports dels quals parlem en els grans esdeveniments, com els Jocs Olímpics i els mundials, i són tractats injustament, sí. Però hi ha molts esports minoritaris dels quals no parlem per una qüestió d’espai. La nostra contribució és crear espais com els del periodista Sergio Heredia, que fa retrats tots els dissabtes d’esportistes que no són de futbolistes. A La Vanguardia tenim la vocació de donar a conèixer altres esports, tenim l’espai que tenim, i fem el que podem.
“No em vull limitar a organitzar la feina, jo vull seguir sent periodista”
El paper cada cop és més car i els hàbits de consum han canviat. El paper desapareixerà?
No em veig capaç de contestar, no ho sé. M’agradaria que, d’alguna manera, resistís encara que fos com un espai per als diumenges i llegir-lo mentre fas un cafè, perquè té un valor que et connecta amb la civilització. T’asseus, t’atures, llegeixes, t’hi estàs estona, i és un ritual que crec que perdre’l ens farà pitjors, però va cap a un espai residual. A mi m’agrada el format iPad reproduint el format, però no toques el diari tal com és. Tots hem canviat els hàbits de lectura i ens costa molt més retenir la informació, els articles llargs ens costen més.
Així i tot, el valor que tenen les notícies que es publiquen en paper no ha canviat.
Sí, això encara persisteix, i hi ha com tres esglaons. El primer és que si ho ha publicat un determinat mitjà en paper, va a missa; el segon nivell seria que si és en web, però l’ha publicat un mitjà en concret, va a missa; i el tercer és “ves a saber si és veritat o no”.
En els diaris de paper el grafisme i la infografia tenen cada cop més pes. És rellevant per al periodisme l’embolcall?
El bon periodisme no és tant canviar els formats ni com ho presentes. L’essència del periodisme és explicar una notícia que és teva i que no té ningú més, o explicar un reportatge sobre alguna cosa que no té ningú més i fer-ho a la teva manera, enriquint el coneixement del lector a través del reportatge. La manera en què t’ho presentin és secundari, el canvi és de formats, però el que hi ha a dins no canvia, hi ha un periodista escrivint una història que és bonica i que atreu el lector. És igual si t’ho expliquen al mòbil, en paper o a l’ordinador, el que és maco és el periodisme.
